No hi ha res més destructiu que la impunitat.

Aquesta frase: No hi ha res més destructiu que la impunitat; la va pronunciar ahir dimecres 4 d'agost de 2010 Maite Pagazaurtundua germana de Joseba Pagazaurtundua, víctima d'ETA l'any 2003. Tots els mitjans de comunicació s'han apressat a reflectir aquesta opinió, la qual des del meu punt de vista és del tot encertada.

Ara bé, aquests mateixos mitjans de comunicació, aquests jutges i polítics que sens dubte fan tot el possible per defensar les víctimes d'ETA, i condemnar els responsables de les morts a penes de presó el màxim de punitives possible dins la legislació actual, no tenen la mateixa actitud davant les centenars de milers de víctimes de l'extermini franquista ( feixista ).

Plantejar el judici contra polítics, militars o funcionaris dels cossos de seguretat, responsables d'assassinats durant la dictadura, és segons aquests mateixos polítics, jutges, intel·lectuals i periodistes que aplaudeixen, i difonen frases contra la impunitat, voler la revenja.

Fa poc, a una conferència a Mèxic sobre la transició espanyola, l'escriptor Javier Cercas, autor de la tan difosa novel.la "Los Soldados de Salamina", portada també al cinema. Tractava de desequilibrats als qui des de les associacions de familiars de víctimes del franquisme demanen la fi de la impunitat sobre el crims de la dictadura, i el judici contra els responsables dels crims i genocidis contra els ciutadans espanyols des de juliol de 1936 fins a desembre de 1978.

I és que Cercas, a part d'un oportunista, la qualitat literària del qual cal posar en dubte, és va apuntar a la política d'equiparar als alçats contra el govern democràtic de la segona república amb els qui van defensar aquella legalitat democràtica i van ser derrotats.

Els falsos progressistes, en aquest cas Cercas, intentant posar al lector en la pell d'un pseudo-intel·lectual falangista, Sanchez Mazas, jugen molt bé el rol de condemnar la violència i apostar per la pau, encara que sigui al pau dels cementiris.

Potser amb excepció de Catalunya, i alguns llocs més dins l'estat, les condemnes al feixisme espanyol han estat moltes vegades amb la boca petita o demanant mil excuses. Recordo la vergonyosa actitud del director Emilio Martínez Lázaro, en un programa sobre cinema espanyol a la televisió estatal, debatent sobre la seva pel.lícula Trece Rosas, que narra l'execució de 13 noies de la JSU a mans dels soldats de la dictadura l'agost de 1939, on el citat director feia els mil equilibris per intentar excusar-se de defensar les víctimes marxistes del franquisme. A part que cal afegir que la pel·licula en si endolceix el tracte que rebien els centenars de milers de presoners dels franquistes. En aquells moments del debat, les referències a Stalin o al dogmatisme comunista sobraven , car només feien que intentar equiparar els militars colpistes amb els defensors de la república democràtica.

I és així com sempre es vol enfocar els drames de l'extermini espanyol generat pel feixisme i l'esglèsia, no en va li van dir "cruzada" ,com fets individualitzats, quan en realitat l'abast dels crims va ser una fet massiu i planificat per generalitzar el terror i arrencar d'arrel tot intent modernitzador, democràtic i progressista dins l' estat espanyol.

Que saben alguns d'impunitat, si en volen saber que ho preguntin als sobrevivents i les families de les víctimes dels colpistes espanyols.

Què preocupa als espanyols?

Tot just ahir es va aprovar una llei, potser la primera en tot l'estat espanyol, que per iniciativa popular es va debatre al parlament de Catalunya, i va tirar endavant. El mecanisme ILP, és la oportunitat que tenen el ciutadans mitjançant la recollida de signatures, d'intentar que els polítics que teoricament els representen, aprovin lleis que sorgeixen directament del cos social.

Les postures dels partit majoritaris a Espanya, PSOE i PP ha estat la mateixa, fer pinya i votar contra una iniciativa popular. Tot i que els socialistes, en teoria van deixar llibertat de vot als seus diputats, en la pràctica tenien la consigna de votar contra la prohibició de les "Corridas de Toros".

Tant PSOE, com PP, són partits anti-democràtics: primer a nivell intern, i segon com suposats representats de l'opinió pública, toleren molt malament els actes d'iniciativa ciutadana que deixi fora les seves estructures burocràtiques, creades com estrats paral·lels a l'estat.

Si el PSOE és un partit sense ideologia des de fa anys, el PP és un partit noucentista que intenta sempre excitar els nivells més primitius i cavernaris dels espanyols. La política d'aquest darrer partit, en els darrers anys ha estat sempre tirar gasolina sobre el foc, per estendre l'incendi, amb l'únic objectiu de prendre el poder o controlar a la societat perquè no avanci cap a la modernitat.

Ara es farà polèmica d'un tema que no preocupa massa a la majoria dels ciutadans; el cert és que els "toros" se sustenten de les subvencions oficials, i pels turistes que venen amb la idea preconcebuda de que Espanya son: Sol, Toros i Flamenco. La majoria dels ciutadans de l'estat espanyol fa temps que ha donat l'espatlla a aquesta tradició primitiva. El Partit Popular, i sectors importants del PSOE, segueixen aquell dogma que va nàixer amb el rei-dictador, anti-liberal, Fernando VII. Que va crear la imatge reaccionaria lligada a grans trets a l' església, la fiesta nacional (toros), el flamenc, i d'altres elements que perseguien un ressorgiment de tradicions retrògrades per enfrontar als aires democràtics, i igualitaris que bufaven des d'Europa després de les Revolució Francesa.

Un cop més els sectors reaccionaris de l'estat espanyol faran el possible per barrar el pas a iniciatives que parteixin de la població en un intent de fomentar una democràcia real. Aquest tipus d'iniciatives podrien acabar configurant un estat espanyol que avances cap a la Confederació, o fins i tot, que acabés perdent l'autoritat sobre les nacions emmanillades dins la seva estructura monàrquica-constitucional.

El Rei-dictador del segle XX, Francisco Franco, va configurar un estat basat en els principis del reaccionarisme anti-liberal de Fernando VII. Amb això, un cop més va aconseguir derrotar els aires democratitzadors, i igualitaris dels anys 30; va assimilar una bandera, i una única nació unitària centralista, que amb els anys es va convertir en un anacronisme; permès pels interessos d' Estats Units, Anglaterra, i d'altres estats en la estratègia de lluita contra l'esquerra, i el comunisme.

La desaparició del dictador va comportar la reestructuració nacional espanyola partint de la base de l'estructura vertical construïda pel tirà. Si inicialment, amb la força que encara tenien a les estructures de l'estat, de la societat, i de la economia, els elements afins a la dictadura. La societat va impulsar un relaxament general dels mecanismes de la opressió. Avui, els sectors reaccionaris s'adonen que no sols estan perdent la societat, sinó també l´estat. I l'única manera que tenen de reunir energies retrogrades i unificadores, és mitjançat l'agitació constant dels símbols del reaccionarisme. Si triomfa el reaccionarisme ens podem alegrar perquè Espanya va cap a la desintegració nacional, si el reaccionarisme fracassa també podem alegrar-nos perquè Espanya va cap a la desintegració social. Em de donar les gràcies de tenir uns sectors tant beligerantment primitius i retrògrads, un mecanisme explosiu inherent a la realitat Espanyola.

La Por.

Poc s'ha escrit sobre el que ha representat i representa la por a la història de la humanitat. Des dels primers temps, amb els éssers humans ja convertits en una espècie amb capacitat de pensar i raonar, la por apareix com una presa de consciència de la pròpia existència davant els fenomens desconeguts de la naturalesa, i les amenaces contra la vida que de maneres diferents posaven en perill l'existència dels nostres avantpassats.

Aviat, un cop consolidades les societats, amb la creació de les ciutats, les estructures de treball i funcionariat, i el poder. Determinats sectors dominants o amb aspiracions de dominar a la resta, van adonar-se de la capacitat de control que podien exercir sobre la societat mitjançant la manipulació del sentit de la por en els individus. Les religions van ser un instrument esplèndid per generar, canalitzar i controlar la por dins les pròpies societats. D'aquesta manera s'aconseguia sotmetre a la població més enllà de les amenaces armades, facilitant a les classes opressores una eina per poder perpetuar el seu estat de domini davant de la submissió de la majoria esclava i productora.

A l'època moderna, els mecanismes de la por s'han perfeccionat i sofisticat, amb l'ajut dels mitjans de comunicació i propagació, amb l'imponent avanç de la capacitat de violència i assassinat, que s' han posat en pràctica en les terribles guerres del segle XX. I la pràctica mil vegades experimentada pels grups secrets, des de la CIA i altres agències, o elements i organitzacions d'origen divers i ocult. El terrorisme s'ha convertit en un dels elements més importants de control de la població, i quan no la propaganda generalitzada i augmentada sobre els efectes de la delinqüència sobre les societats humanes. Generen un estat de por sobre la població que és altament tòxic i manipulant.

Mentre els que creen aquests estats de terror, viuen tancats darrera muralles, fil ferrades i vigilàncies de tota mena. Desplaçant-se en secret o aïllats de tota relació amb l'entorn, sempre pendents de l'amenaça, creant una relació fictícia i teatral amb els seus governats. La població en general ha de patir les campanyes de terrorització temporal que els qui controlen la por viuen permanentment.

Les estructures de les nostres societats tendeixen cada cop més a deixar com a petjada permanent en la ment humana, aquesta por patològica que porta importants sectors de la població a viure en estats prolongats o indefinits de desequilibri psicològic.

Quan més complexa vol ser la relació dels individus amb l'entorn, més crític acaba sent el seu estat de control de les pors interiors i exteriors. Quan més enllà es vol anar amb el model de vida estandaritzat pels mitjans, més creix la inseguretat de les persones i més esclaves son de la por.

Negoci dels bancs.

Durant molt de temps se'ns ha estat ocultant la procedència de gran part dels capitals que ha finançat el boom immobiliari espanyol d'aquests darrers anys. Boom que ha disparat el creixement de l'economia i el consum, fenomen que alguns van anomenar : "Milagro Español". Definició poc afortunada o mal intencionada, però que des del punt de vista del brutal augment del consum podria semblar això, un miracle.

És impossible, almenys amb economies com la de l' Estat Espanyol, separar aquest creixement del crèdit. I si mirem el comportament de la població, en general, veurem que tothom s'ha posat en mans dels bancs, que oferiren amb facilitat tot tipus de productes per poder comprar des de vivendes ( el deute més important dels ciutadans d'aquest país ), fins a vehicles, vacances i mil coses més. Els bancs es van convertir en aparença en el mag que treu del seu barret de copa tot tipus de productes als quals la població en general no podia accedir amb els seus estalvis o sous. Un miracle que hipotecava la població i les seves vides futures anys enllà. Una manera de collar la gent en el conservadurisme, el conformisme, lluny de vides imaginatives o aventureres.

Els bancs han estat els grans impulsors de la construcció de milions de vivendes, el control sobre les constructores o immobiliàries ha estat sempre patent.

Tornant al principi de l'article, si era evident que els bancs controlaven i impulsaven aquest boom econòmic, no era tant evident d'on venien els capitals per finançar aquest creixement.

Aquí entrem en un breu explicació de com funciona l'economia, almenys als països capitalistes. Hi ha països que pel seu tipus d'economia, generen molta caixa. Què vol dir això? Vol dir que exporten molt més del que compren. Aquests països solen acumular molts capitals en forma de divises.

Posem un exemple que es va donar ja fa uns anys, els anomenats "petrodòlars" dels països productors de cru. Una immensa quantitat de capital es va acumular en els bancs, principalment nord-americans, no importa si tenien les seus en paradisos fiscals. Els bancs, evidentment, havien de pagar a la llarga un rendiment a aquest capital, i a més guanyar diners, doncs els bancs son un negoci com un altre, i quan més guanyin millor. La solució va ser prestar aquests diners a bancs d'altres països principalment aquells anomenats en vies de desenvolupament.

Llatinoamèrica va rebre una gran part d'aquests préstecs, estem parlant dels anys 70. El crèdit en aquells països es va generalitzar, tant a nivell d'estats i empreses, com de ciutadans. El problema va venir als anys 80 quan el deute extern era tant gran que els estats, tot i que la majoria estaven governats per dictadures obedients als grans centres de comandament del capital, no podien fer front als pagaments. La crisis i la misèria van estendre les seves ales sobre la gran majoria de la població, el organismes internacionals, més nord-americans que internacionals, com el FMI (Fons Monetari Internacional ), Banc Mundial, etc.. van imposar polítiques draconianes d'ajustament. Alguns països van entrar en fallida.

Tornem a l' Estat Espanyol, que té a veure tot allò que va passar fa més de vint anys a Amèrica amb la nostra economia? Doncs que ens trobem amb un problema similar, els grans excedents, sobretot de la banca alemanya, han servit per disparar el crèdit, la construcció i el consum nostre. Els bancs espanyols deuen un munt de capital als bancs alemanys, i nosaltres devem un munt de capital als bancs espanyols. Ens trobem en una situació de colapse de l'economia, i els organismes internacionals ja han començat a donar ordres per imposar mesures d' ajustament que afectaren a tota la població. Fins on arribarà la crisis? Quant temps trigarem en sortir-ne si es que ens en sortim? Quina profunditat tindran els ajust que ens imposaran ? Arribarem a una situació tant crítica com la de Llatinoamèrica als anys 80? Son coses que cal preguntar-se, i que en els propers mesos es mostraran amb tota la seva cruesa. Dissortadament no sembla que des del poder polític i la ciutadania s'estiguin plantejant alternatives més enllà de la de cordar-se el cinturó.

Els elitistes guardians de la raó.

Dissortadament hom ha de suportar certs personatges, siguin homes o dones que pertanyen al món del radicalisme polític d'esquerra, que es creuen a prop de la puresa de la raó. Com si fòssin deixebles directes del filòsof grec Plató. Amb una condició de petits burgesos, heretada o recent adquirida pretenen alliçonar-nos per col·locar-nos com trofeus dins les seves estanteries de vanitat.

M'agradaria centrar-me especialment en els que s'anomenen defensors de la igualtat de gènere, que han parit en el seu cervell una suposada política d'igualtat que els mes agosarats intenten portar a la pràctica, creant un mon d'auto-repressions i repressions que arriben fins obligar tothom a mossegar-se la llengua davant expressions o paraules que segons ells s'han arrencar d'arrel perquè formen part del nou sinònim de satànic: el sexisme. La seva revolució radical és posar fi a l'anomenat patriarcat, segons ells causant de tots el mals haguts i per haver dins la societat humana des que l'ésser humà convertir-se en tal després de baixar dels arbres.

Per a mi totes aquestes divagacions només amaguen la falta d'un discurs i una acció realment compromesos amb la igualtat, no sols entre homes i dones, sinó també entre classes socials. Aquests individus adopten aquesta nova religió davant l'esgotament de les teories marxistes radicals, lligades a l'esquerra autoritària, que van tenir els seus experiments més nefasts a l'Albània d'Enver Hoxa, la Cambotja de Pol Pot, i abans amb la recerca violenta de la puresa emanada de la Revolució Cultural de Mao Tse Tung.

Sempre en els sectors burgesos de l'esquerra i l'ultra esquerra apareixen aquesta classe d'elements emborratxats de teoria, que es converteixen en policies de la seva fe, amb el desig de convertir el món en una immensa aula ballada per una fil ferrada de pues, on ells son els actors principals sobre una tarima, i dicten el comportaments correctes que ha de tenir de tothom.

El que més greu sap és la desconnexió de la realitat a la que viuen, mirant el mon des dels seu cenacles elitistes. Perquè realment, fins ara en el mon de la paraula i en la relació entre homes i dones no s'havia arribat a tals punts de degradació. N'hi ha prou per sortir al carrer, escoltar la gent en general i especialment els joves, de quina manera insultant i masclista es refereixen al sexe i a les dones. Sense cap delicadesa s'utilitzen paraules com:" puta "com a sinònim de dona, o "me la follé" per fer referència a les relacions sexuals. Aquestes expressions mai s'havien sentit tan fort amb aquests termes menyspreables, degradants, i mal educats com arreu s'escolten avui dia. I el pitjor es que les dones, especialment les jovenetes, utilitzen les mateixes frases degradants i auto-degradants. Un llenguatge dur que fins avui en tota la història humana, era difícil de sentir.

Si això es avançar, si creuen que amb campanyes i repressions ens en sortirem, van equivocats.

Certament el millor que podrien fer els senyors i senyores elitistes que pretenen donar-nos classes de moral, llenguatge i comportament, és imitar aquells antic capellans d'esquerres, els anomenats "curas rojos" i baixar al carrer a conviure amb totes aquestes classes socials que el seu feminisme burgés ha deixat en rera i que s'estan convertint en bosses de la reacció més furibunda.

Preneu nota. Qui serà el següent?

Aquest dies assistim a un regateig sobre la quantitat de capital que Grècia necessita per a fer front al seu deute; per evitar una hipotètica suspensió de pagaments de l´estat d´aquest país davant els creditors internacionals. Cal aclarir que els diners que es donaran a Grècia per part dels Fons Monetari Internacional, i els països europeus, no son de franc. Venen condicionats per uns interessos que els prestadors imposen, i el pitjor, una recepta que el govern Grec ha d´aplicar als seus ciutadans. Com podreu imaginar, els qui pagaran els plats trencats seran les classes populars, i no pas els rics de Grècia.

Per començar preguntem-nos: Per què Grècia necessita tants diners? A qui ha de pagar aquestes sumes tant suculentes? La resposta és fàcil; la majoria dels creditors d´aquesta crisi grega formen part del capital financer i especulatiu internacional. Aquests que mouen els diners d´un país a altre sense tenir massa en compte la capacitat econòmica productiva real, aquests que inverteixen el seu capital en funció una rendibilitat ràpida i que un cop adquireixen els rèdits desitjats es treuen de sobre les accions, o lletres de deute, per encolomar-les a d´altres quan en poden treure el màxim benefici. En resum el capital responsable de l´actual crisi mundial és pel qui ara tothom a de corre per salvar Grècia, o més ben dit, salvar-los a ells, els especuladors.

Però anem a la cara més tràgica, la cara de la gent comú del carrer, el ciutadà grec no ric; el 99 per cent de la població hel·lena.

Grècia ha passat uns temps convulsos, de crisi, i aixecament popular que va paralitzar el país, conduint a la població a sortir al carrer, amb enfrontaments i aldarulls amb la forces policials.

A les eleccions el govern conservador, fortament desprestigiat, va deixar pas als socialistes, dirigits per un dels membres de la saga Papandreu, familia que des dels anys 60 encapçala el PASOK ( Partit Socialista Pan-hel·lènic ). Els socialistes arribaven al poder amb la promesa de fer front a la crisi econòmica i social, sense castigar a la població de classe mitjana i baixa.

Això s´ha esfumat, el que no va aconseguir un govern conservador, ho aconseguiran els socialistes amb l´amenaça de l´espasa de damocles de la fallida i suspensió de pagaments de l´estat grec. Si, el govern actual de Grècia fos plenament sobirà faria suspensió de pagaments i evitaria tot el que ara vindrà. Però no es així, sotmès als poder econòmics mundials tirarà endavant tot un seguit de reformes que afectaran al 99 per cent de la població grega, castigant especialment als més desafavorits.

Quines son aquestes mesures anunciades pel govern Grec?

Apujada d'imposts, congelació dels salaris tant públics ( funcionaris ) com privats, retallada d´inversions públiques, retallades de prestacions.. Alguns imposts s´apujaran un 21 per cent. En total Papandreu ha anunciat un paquet de 600 mesures, caldrà veure com s´ho pren ara la població grega, no tant acostumada al conformisme com la del l´estat espanyol.

Els canvis només son aparents.

Quantes vegades ens commovem per les històries que sentim sobre els camps d´extermini alemanys, durant la dictadura nazista de Hitler. Fins i tot al més insensible se li posen els pèls de punta. Sembla que tothom esta d´acord, tot l´espectre polític, exceptuant sectors d´extrema dreta, a condemnar l´assassinat de milions de persones d´aquella manera tant sàdica i cruel. Ben segur que molts hem fet l´exercici de posar-nos en la pell d´aquelles víctimes, i també hem intentat fer l´exercici de posar-nos en la pell dels botxins, els assassins. De ben segur que en aquest últim supòsit, posar-nos a la pell dels assassins, no ens em sortit. Ens creiem incapaços de ser tant criminals, tant dolents.

Però si pensem bé, si mirem al voltant nostre veure´m que durant aquests últims anys s´han comès a la perifèria del mon occidental, o ben a prop de la nostra porta, actes criminals que si bé no tenen la perfecció industrial exterminadora que van crear els alemanys nazistes, son actes de les mateixes dimensions. Per fer-ne un repàs ràpid en citaré alguns: La guerra de Corea, la del Vietnam i Cambotja, Indonesia, Guatemala, Nigèria, Els Balcans-Bòsnia, Ruanda, Colòmbia.. Segurament m´oblido de molts conflictes més, però penso que aquests que he citat, on la vida de centenars de milers de persones ha estat esborrada de l´existència de manera cruenta, son més que suficients per demostrar la nostra insensibilitat cap el fenomen de l´extermini; mentre no ens impliqui a nosaltres ens és indiferent.

Quins factors hi ha que ens fan còmplices d´aquests assassinats massius?

El principal es mirar cap un altre lloc intentant justificar la situació per diferents raons que van des del racisme, fins a creure que les societats on es produeixen els exterminis son societats intrínsecament violentes, poc desenvolupades, primitives, etc.

I si, perdura un cert racisme sota la nostra pell, moltes vegades lligat al fet nacional, encara que aquest fet nacional sigui una lluita justa i necessària. Però la societat moderna te una tendència a crea compartiments que van des de la condició social, la llengua, la comunitat, el partit, el club esportiu,el gènere, l´edat. En comptes de enderrocar murs, en la nostra inseguretat n´aixequem cada cop més.

Recordo com va commoure a les societats europees la guerra de Bòsnia, i quan desapercebuda va passar la matança de Ruanda. Potser perquè precisament Bòsnia era a les portes de la nostra Comunitat Europea, i a més els individus que morien eren semblants a nosaltres. En canvi a Ruanda eren negres i primitius, a més de viure en un continent on tot es justifica, Àfrica.

Evidentment estem parlant de ressorts interiors que ningú s´atreveix a proclamar obertament, son pensaments ocults que demostren que la nostra es una societat absolutament hipòcrita. Ara el costum Europeu és amagar la porqueria sota la catifa, exportar el crim a la perifèria del mon vestint-lo d´un entramat ideològic que anomenem democràcia, però que en realitat es l´estructura que sustenta el sistema de dominació capitalista, que irradia des del centre a la citada perifèria. Per això es ben cert que quan una papallona mou les seves ales aquí causa una tempesta a l´altre extrem del món. Tots juguem el nostre paper en l´engranatge i ens beneficiem de l´estructura que exporta la misèria l´opressió i l´extermini a les extremitats del mon.

El model individualista, amb un sentit desesperat de recerca de la felicitat personal, es la cultura que imprimeix als moviments anomenats alternatius que van des del feminisme burgés, fins a l´ecologisme, passant per el nihilisme estupefaent o esportiu. Tots son moviments que inicialment es mostren sectorials però que acaben essent excloents, doncs no pretenen aportar una alternativa global, ans només un camí particular que acaba lligat a la filosofia consumista dominant. Només nous rols aparents que semblen aportar nous camins a la societat, però que son un relleu de peons sense canviar les regles del joc.

Entre tant a la perifèria continuen les matances, que la propaganda democràtica silencia o justifica, sempre presentant-nos tot com si fos una desgràcia inherent al subdesenvolupament, la cultura d´aquells llocs i totalment autònoma de les nostres responsabilitats. Com si nosaltres no tinguéssim res a veure en les guerres i exterminis dels confins del mon. Els mitjans de comunicació, sota el dictat dels interessos econòmics i polítics de torn, silencien o propaguen els conflictes, incitant la nostra mobilització o desmobilització, segons el moment.

Individus, ja avui homes o dones, amb vestits de seda, defensen o venen el consegüent mentre ells en resulten nets i impol.luts, i d´altres es taquen les mans de sang com a carnissers a les matances perifèriques. Els primeres gaudeixen de protecció democràtica, els segons de la protecció de ser ignorats.

I nosaltres vivim en un mon on no som diferents de la població alemanya durant el hitlerisme, que sabia i olorava la carn cremada dels camps d´extermini, però que mirava cap un altre costat, per covardia, supervivència, afinitat o complicitat.