Negoci dels bancs.

Durant molt de temps se'ns ha estat ocultant la procedència de gran part dels capitals que ha finançat el boom immobiliari espanyol d'aquests darrers anys. Boom que ha disparat el creixement de l'economia i el consum, fenomen que alguns van anomenar : "Milagro Español". Definició poc afortunada o mal intencionada, però que des del punt de vista del brutal augment del consum podria semblar això, un miracle.

És impossible, almenys amb economies com la de l' Estat Espanyol, separar aquest creixement del crèdit. I si mirem el comportament de la població, en general, veurem que tothom s'ha posat en mans dels bancs, que oferiren amb facilitat tot tipus de productes per poder comprar des de vivendes ( el deute més important dels ciutadans d'aquest país ), fins a vehicles, vacances i mil coses més. Els bancs es van convertir en aparença en el mag que treu del seu barret de copa tot tipus de productes als quals la població en general no podia accedir amb els seus estalvis o sous. Un miracle que hipotecava la població i les seves vides futures anys enllà. Una manera de collar la gent en el conservadurisme, el conformisme, lluny de vides imaginatives o aventureres.

Els bancs han estat els grans impulsors de la construcció de milions de vivendes, el control sobre les constructores o immobiliàries ha estat sempre patent.

Tornant al principi de l'article, si era evident que els bancs controlaven i impulsaven aquest boom econòmic, no era tant evident d'on venien els capitals per finançar aquest creixement.

Aquí entrem en un breu explicació de com funciona l'economia, almenys als països capitalistes. Hi ha països que pel seu tipus d'economia, generen molta caixa. Què vol dir això? Vol dir que exporten molt més del que compren. Aquests països solen acumular molts capitals en forma de divises.

Posem un exemple que es va donar ja fa uns anys, els anomenats "petrodòlars" dels països productors de cru. Una immensa quantitat de capital es va acumular en els bancs, principalment nord-americans, no importa si tenien les seus en paradisos fiscals. Els bancs, evidentment, havien de pagar a la llarga un rendiment a aquest capital, i a més guanyar diners, doncs els bancs son un negoci com un altre, i quan més guanyin millor. La solució va ser prestar aquests diners a bancs d'altres països principalment aquells anomenats en vies de desenvolupament.

Llatinoamèrica va rebre una gran part d'aquests préstecs, estem parlant dels anys 70. El crèdit en aquells països es va generalitzar, tant a nivell d'estats i empreses, com de ciutadans. El problema va venir als anys 80 quan el deute extern era tant gran que els estats, tot i que la majoria estaven governats per dictadures obedients als grans centres de comandament del capital, no podien fer front als pagaments. La crisis i la misèria van estendre les seves ales sobre la gran majoria de la població, el organismes internacionals, més nord-americans que internacionals, com el FMI (Fons Monetari Internacional ), Banc Mundial, etc.. van imposar polítiques draconianes d'ajustament. Alguns països van entrar en fallida.

Tornem a l' Estat Espanyol, que té a veure tot allò que va passar fa més de vint anys a Amèrica amb la nostra economia? Doncs que ens trobem amb un problema similar, els grans excedents, sobretot de la banca alemanya, han servit per disparar el crèdit, la construcció i el consum nostre. Els bancs espanyols deuen un munt de capital als bancs alemanys, i nosaltres devem un munt de capital als bancs espanyols. Ens trobem en una situació de colapse de l'economia, i els organismes internacionals ja han començat a donar ordres per imposar mesures d' ajustament que afectaren a tota la població. Fins on arribarà la crisis? Quant temps trigarem en sortir-ne si es que ens en sortim? Quina profunditat tindran els ajust que ens imposaran ? Arribarem a una situació tant crítica com la de Llatinoamèrica als anys 80? Son coses que cal preguntar-se, i que en els propers mesos es mostraran amb tota la seva cruesa. Dissortadament no sembla que des del poder polític i la ciutadania s'estiguin plantejant alternatives més enllà de la de cordar-se el cinturó.

Els elitistes guardians de la raó.

Dissortadament hom ha de suportar certs personatges, siguin homes o dones que pertanyen al món del radicalisme polític d'esquerra, que es creuen a prop de la puresa de la raó. Com si fòssin deixebles directes del filòsof grec Plató. Amb una condició de petits burgesos, heretada o recent adquirida pretenen alliçonar-nos per col·locar-nos com trofeus dins les seves estanteries de vanitat.

M'agradaria centrar-me especialment en els que s'anomenen defensors de la igualtat de gènere, que han parit en el seu cervell una suposada política d'igualtat que els mes agosarats intenten portar a la pràctica, creant un mon d'auto-repressions i repressions que arriben fins obligar tothom a mossegar-se la llengua davant expressions o paraules que segons ells s'han arrencar d'arrel perquè formen part del nou sinònim de satànic: el sexisme. La seva revolució radical és posar fi a l'anomenat patriarcat, segons ells causant de tots el mals haguts i per haver dins la societat humana des que l'ésser humà convertir-se en tal després de baixar dels arbres.

Per a mi totes aquestes divagacions només amaguen la falta d'un discurs i una acció realment compromesos amb la igualtat, no sols entre homes i dones, sinó també entre classes socials. Aquests individus adopten aquesta nova religió davant l'esgotament de les teories marxistes radicals, lligades a l'esquerra autoritària, que van tenir els seus experiments més nefasts a l'Albània d'Enver Hoxa, la Cambotja de Pol Pot, i abans amb la recerca violenta de la puresa emanada de la Revolució Cultural de Mao Tse Tung.

Sempre en els sectors burgesos de l'esquerra i l'ultra esquerra apareixen aquesta classe d'elements emborratxats de teoria, que es converteixen en policies de la seva fe, amb el desig de convertir el món en una immensa aula ballada per una fil ferrada de pues, on ells son els actors principals sobre una tarima, i dicten el comportaments correctes que ha de tenir de tothom.

El que més greu sap és la desconnexió de la realitat a la que viuen, mirant el mon des dels seu cenacles elitistes. Perquè realment, fins ara en el mon de la paraula i en la relació entre homes i dones no s'havia arribat a tals punts de degradació. N'hi ha prou per sortir al carrer, escoltar la gent en general i especialment els joves, de quina manera insultant i masclista es refereixen al sexe i a les dones. Sense cap delicadesa s'utilitzen paraules com:" puta "com a sinònim de dona, o "me la follé" per fer referència a les relacions sexuals. Aquestes expressions mai s'havien sentit tan fort amb aquests termes menyspreables, degradants, i mal educats com arreu s'escolten avui dia. I el pitjor es que les dones, especialment les jovenetes, utilitzen les mateixes frases degradants i auto-degradants. Un llenguatge dur que fins avui en tota la història humana, era difícil de sentir.

Si això es avançar, si creuen que amb campanyes i repressions ens en sortirem, van equivocats.

Certament el millor que podrien fer els senyors i senyores elitistes que pretenen donar-nos classes de moral, llenguatge i comportament, és imitar aquells antic capellans d'esquerres, els anomenats "curas rojos" i baixar al carrer a conviure amb totes aquestes classes socials que el seu feminisme burgés ha deixat en rera i que s'estan convertint en bosses de la reacció més furibunda.

Preneu nota. Qui serà el següent?

Aquest dies assistim a un regateig sobre la quantitat de capital que Grècia necessita per a fer front al seu deute; per evitar una hipotètica suspensió de pagaments de l´estat d´aquest país davant els creditors internacionals. Cal aclarir que els diners que es donaran a Grècia per part dels Fons Monetari Internacional, i els països europeus, no son de franc. Venen condicionats per uns interessos que els prestadors imposen, i el pitjor, una recepta que el govern Grec ha d´aplicar als seus ciutadans. Com podreu imaginar, els qui pagaran els plats trencats seran les classes populars, i no pas els rics de Grècia.

Per començar preguntem-nos: Per què Grècia necessita tants diners? A qui ha de pagar aquestes sumes tant suculentes? La resposta és fàcil; la majoria dels creditors d´aquesta crisi grega formen part del capital financer i especulatiu internacional. Aquests que mouen els diners d´un país a altre sense tenir massa en compte la capacitat econòmica productiva real, aquests que inverteixen el seu capital en funció una rendibilitat ràpida i que un cop adquireixen els rèdits desitjats es treuen de sobre les accions, o lletres de deute, per encolomar-les a d´altres quan en poden treure el màxim benefici. En resum el capital responsable de l´actual crisi mundial és pel qui ara tothom a de corre per salvar Grècia, o més ben dit, salvar-los a ells, els especuladors.

Però anem a la cara més tràgica, la cara de la gent comú del carrer, el ciutadà grec no ric; el 99 per cent de la població hel·lena.

Grècia ha passat uns temps convulsos, de crisi, i aixecament popular que va paralitzar el país, conduint a la població a sortir al carrer, amb enfrontaments i aldarulls amb la forces policials.

A les eleccions el govern conservador, fortament desprestigiat, va deixar pas als socialistes, dirigits per un dels membres de la saga Papandreu, familia que des dels anys 60 encapçala el PASOK ( Partit Socialista Pan-hel·lènic ). Els socialistes arribaven al poder amb la promesa de fer front a la crisi econòmica i social, sense castigar a la població de classe mitjana i baixa.

Això s´ha esfumat, el que no va aconseguir un govern conservador, ho aconseguiran els socialistes amb l´amenaça de l´espasa de damocles de la fallida i suspensió de pagaments de l´estat grec. Si, el govern actual de Grècia fos plenament sobirà faria suspensió de pagaments i evitaria tot el que ara vindrà. Però no es així, sotmès als poder econòmics mundials tirarà endavant tot un seguit de reformes que afectaran al 99 per cent de la població grega, castigant especialment als més desafavorits.

Quines son aquestes mesures anunciades pel govern Grec?

Apujada d'imposts, congelació dels salaris tant públics ( funcionaris ) com privats, retallada d´inversions públiques, retallades de prestacions.. Alguns imposts s´apujaran un 21 per cent. En total Papandreu ha anunciat un paquet de 600 mesures, caldrà veure com s´ho pren ara la població grega, no tant acostumada al conformisme com la del l´estat espanyol.

Els canvis només son aparents.

Quantes vegades ens commovem per les històries que sentim sobre els camps d´extermini alemanys, durant la dictadura nazista de Hitler. Fins i tot al més insensible se li posen els pèls de punta. Sembla que tothom esta d´acord, tot l´espectre polític, exceptuant sectors d´extrema dreta, a condemnar l´assassinat de milions de persones d´aquella manera tant sàdica i cruel. Ben segur que molts hem fet l´exercici de posar-nos en la pell d´aquelles víctimes, i també hem intentat fer l´exercici de posar-nos en la pell dels botxins, els assassins. De ben segur que en aquest últim supòsit, posar-nos a la pell dels assassins, no ens em sortit. Ens creiem incapaços de ser tant criminals, tant dolents.

Però si pensem bé, si mirem al voltant nostre veure´m que durant aquests últims anys s´han comès a la perifèria del mon occidental, o ben a prop de la nostra porta, actes criminals que si bé no tenen la perfecció industrial exterminadora que van crear els alemanys nazistes, son actes de les mateixes dimensions. Per fer-ne un repàs ràpid en citaré alguns: La guerra de Corea, la del Vietnam i Cambotja, Indonesia, Guatemala, Nigèria, Els Balcans-Bòsnia, Ruanda, Colòmbia.. Segurament m´oblido de molts conflictes més, però penso que aquests que he citat, on la vida de centenars de milers de persones ha estat esborrada de l´existència de manera cruenta, son més que suficients per demostrar la nostra insensibilitat cap el fenomen de l´extermini; mentre no ens impliqui a nosaltres ens és indiferent.

Quins factors hi ha que ens fan còmplices d´aquests assassinats massius?

El principal es mirar cap un altre lloc intentant justificar la situació per diferents raons que van des del racisme, fins a creure que les societats on es produeixen els exterminis son societats intrínsecament violentes, poc desenvolupades, primitives, etc.

I si, perdura un cert racisme sota la nostra pell, moltes vegades lligat al fet nacional, encara que aquest fet nacional sigui una lluita justa i necessària. Però la societat moderna te una tendència a crea compartiments que van des de la condició social, la llengua, la comunitat, el partit, el club esportiu,el gènere, l´edat. En comptes de enderrocar murs, en la nostra inseguretat n´aixequem cada cop més.

Recordo com va commoure a les societats europees la guerra de Bòsnia, i quan desapercebuda va passar la matança de Ruanda. Potser perquè precisament Bòsnia era a les portes de la nostra Comunitat Europea, i a més els individus que morien eren semblants a nosaltres. En canvi a Ruanda eren negres i primitius, a més de viure en un continent on tot es justifica, Àfrica.

Evidentment estem parlant de ressorts interiors que ningú s´atreveix a proclamar obertament, son pensaments ocults que demostren que la nostra es una societat absolutament hipòcrita. Ara el costum Europeu és amagar la porqueria sota la catifa, exportar el crim a la perifèria del mon vestint-lo d´un entramat ideològic que anomenem democràcia, però que en realitat es l´estructura que sustenta el sistema de dominació capitalista, que irradia des del centre a la citada perifèria. Per això es ben cert que quan una papallona mou les seves ales aquí causa una tempesta a l´altre extrem del món. Tots juguem el nostre paper en l´engranatge i ens beneficiem de l´estructura que exporta la misèria l´opressió i l´extermini a les extremitats del mon.

El model individualista, amb un sentit desesperat de recerca de la felicitat personal, es la cultura que imprimeix als moviments anomenats alternatius que van des del feminisme burgés, fins a l´ecologisme, passant per el nihilisme estupefaent o esportiu. Tots son moviments que inicialment es mostren sectorials però que acaben essent excloents, doncs no pretenen aportar una alternativa global, ans només un camí particular que acaba lligat a la filosofia consumista dominant. Només nous rols aparents que semblen aportar nous camins a la societat, però que son un relleu de peons sense canviar les regles del joc.

Entre tant a la perifèria continuen les matances, que la propaganda democràtica silencia o justifica, sempre presentant-nos tot com si fos una desgràcia inherent al subdesenvolupament, la cultura d´aquells llocs i totalment autònoma de les nostres responsabilitats. Com si nosaltres no tinguéssim res a veure en les guerres i exterminis dels confins del mon. Els mitjans de comunicació, sota el dictat dels interessos econòmics i polítics de torn, silencien o propaguen els conflictes, incitant la nostra mobilització o desmobilització, segons el moment.

Individus, ja avui homes o dones, amb vestits de seda, defensen o venen el consegüent mentre ells en resulten nets i impol.luts, i d´altres es taquen les mans de sang com a carnissers a les matances perifèriques. Els primeres gaudeixen de protecció democràtica, els segons de la protecció de ser ignorats.

I nosaltres vivim en un mon on no som diferents de la població alemanya durant el hitlerisme, que sabia i olorava la carn cremada dels camps d´extermini, però que mirava cap un altre costat, per covardia, supervivència, afinitat o complicitat.

Espanya té un problema.

El que ja fa temps s´anava dient sobre la insostenibilitat de l´economia espanyola, basada fonamentalment en el boom inmobiliari, s´ha acomplert. Hores d´ara ens trobem en una crisi de la qual trigarem bastant temps en sortir. L´atur, un dels mal endèmics que pateix l´economia d´aquest estat, s´ha tornat a desbocar. Som hores d´ara en els 4,5 milions d´inscrits sense feïna a les oficines de treball, i no es veu per enlloc cap prespectiva que pugui fer pensar que s´invertirà la tendència alcista del nombre dels sense feïna. L´Estat Espanyol és un pais d´enormes desigualtats, i aquest últims anys han augmentat. Tenim uns dels sous més baixos d´Europa, i una taxa de temporalitat única. Amb aquestes condicions no s´enten massa aquestes recomanacions de FMI, i d´altres poders econòmics internacionals que demanen la flexibilització de l´economia. Com tampoc s´enten aquesta mesura fantasma que el govern actual vol aplicar; retardar al jubilació als 67 anys. No té cap sentit, és una mesura de desesperació, un pagat per tapar un foradet d´una canonada que per aigua per tot arreu. Fins i tot un nen entendria que si mantens més temps als qui tenen ocupació en el seu lloc de treball, estas impedint que el mercat de treball es renovi, i per tant que persones que son a l´atur ocupin els llocs dels jubilats. Aquesta mesura només te un sentit, fer contents als grans empresaris, especialment el banquers que continurant prejubilant als treballadors, però que hauran de donar menys indemnització, i també l´estat podrà pagar unes pensions més baixes. Miris per on es miris, els treballadors seran els qui hi sortiran perdent.

Però tornant a l´economia espanyola: Per què Espanya és un dels països amb més atur del món?

Per què l´economia espanyola es tant dependent de la temporalitat? Per què es tant dependent d´altres països?

Tradicionalment, o històricament, Espanya ha estat un país pobre amb una economia molt poc desenvolupada, una industria minsa, un estat dominat per un capital rentista, especulador, poc creatiu, i sense masses ganes de reinvertir en modernitat. Les coses podrien haver anat d´una altra manera si no s´hagués aniquilat l´experiencia modernitzadora dels anys 30, amb la creació d´un estat republicà i modern. Per contra va acabar imposant-se el poder més retrograd i inmobilista, lligat a l´aristocràcia, el clero, la gran banca i la indústria que havia anat fent la viu viu amb un estat monarquic primitiu, que més tenia a veure amb la corrupció que no pas en la bona qüalitat dels productes.

Centenars de milers dels millors professionals, artistes, intel.lectuals, creadors, metges, escriptors, poetes, músics, etc..etc.., van morir o van haver de marxar d´Espanya amb la victoria del feixisme. Un règim retrograd no podia permetre la llibertat creativa i pensadora, no podia permetre la modernització social i política. A Europa tampoc l´interessava un Estat Espanyol que és desenvolupés amb noves idees massa modernes, l´interessava un Estat Espanyol a la cua, dependent i centrat sobretot en l´agricultura, avui dia en el turisme. Per tant, un buit generacional tant important, seguit de la miseria del anys de la dictadura, quan no la miseria econòmica, la miseria cultural que fomentava. Ha deixat una petjada, i un cami marcat que mai s´ha intentat deixar de banda. Ens esperen anys de crisi, i de passar-la sense que des d´enlloc es plategi una regeneració social, econòmica i cultural. L´alternativa sera una altra vegada asseure´ns a esperar que un nou boom econòmic basat en activitats temporals, com la contrucció, torni a reactivar el mercat. Trist futur doncs.

El Sistema i la Imatge.

Per què avui es dona tant importancia a la imatge? Per què en general acceptem que la policia, els bancs, els supermercats i tants altres llocs grabin les nostres imatges? Per què en canvi quan un turista o qualsevol al carrer ens graba ens sentim tan incòmodes?

Bé, jo crec que ja fa temps, la societat ha establert la imatge com a únic sentit de l´existència humana i darrera la imatge sembla que no hi ha res més.

Hi ha un feixisme a les societats occidentals que és la materialització d´aquella vella novel.la de George Orwell: 1984. Això ja fa temps que ha arribat, amb la imposició d´un pensament únic, les diferents opcions polítiques s´han unificat. És molt difícil lluitar contra això, perquè des de l´extrema dreta fins a l´extrema esquerra tot s´assembla massa amb l´aplicació filosòfica de la realitat. Prevaleix l´individu sense ideologia social i solidària, amb la utilització d´un discurs que només amaga l´interès propi.

S´acepta que el poder tingui el monopoli de la violencia, la tortura, les armes, fins i tot acceptem un terrorisme que és la contraposició que els serveïs secrets i les màfies posent a l´altre plat de la balança. Tot per justificar la continuïtat del sistema opressor, per mantenir les societats que reparteixen l´almoïna entre les classes mitjanes i el que resta de la classe obrera, deixant a la marginació la inmensa majoria de la població mundial.

Això és 1984, guerres preventives contra enemics invisibles, terrorisme invisible, victimes invisibles, només els de dalt poden obsevar la realitat, gravar-nos i arxivar-nos, la imatge no és un element democràtic, sino de poder.

I nosaltres, que pensem, que opinem, que fem.. Potser és que ja fa temps que portem un feixista dins.

Extranys Companys de Viatge.

Un dimarts fores noticia en un diari, aquell diari que mai compraves per ser dels de qui tantes vegades s' han posat al costat dels opressors. Tu sols eres un petit nom en tinta negra petita, aquell dimarts 24 de juny, quina manera de felicitar-t el teu sant, Joan. Publicat en una nova llista d' ejecutats, en aquest cas ejecutats per la vida, assenyalats pel rellotge que marca el final del temps. A quins companys més extranys i desconeguts us van aplegar en aquest silenci infinit. Què tenen a veure amb tu ?: Wilma Antoine Lazzerini, Jose Arancibia Carroza, Teodolinda Araya Neira. vda de Rauld, Lisetti Orieta Arellano Morales, Carmen Florencia Avendano Roja vda. de Barberis, Eliana de las Mercedes Barrera Ibanez, Hortencia Bastias Poblete, Kenia Benavides Sese, Zulema de las Mercedes, Bravo Flores, Juan Bautista Caffarena Benoit, Raquel del Carme Catalan Soto, Patricia Court Cortes, Jorge Covarrubias Lyon, Marta Cuevas Graniffo, Carlos Estanislao Fuentes Ilabaca, Edilia Garcia de Andrews, Lizardo Garrido Perez, Eugenia Gonzalez Arevalo, JUAN GUASCH OLIVER, Carlos Llona Cruchaga, Nelson Maturana Teran, Hector Guillermo Nass Didier, Rigoberto Ortiz Ortiz, Guillermo O'Ryan Lassalle, Romilio De la Cruz Perez Quintana, Arturo Prieto Urioste, Aurelia Rosa Puerto Callao, Ernesto Rios Morales, Amelia Vivent Etchepare.

Si, Joan Guasch i Oliver, potser vas morir la nit del 23 de Juny sense poder celebrar el teu 92 aniversari, pero això no és gaire important per un home d' ideals com tu. Quants companys van restar enrera per sempre; als anys 30 en la militència anarquista, a l' implacable triomf del feixisme deixant uns camps de batalla plens de sang en gairebe tres anys de guerra, quants vas deixar als camps de concentracio de la Catalunya francesa, quants de la mà del Winnipeg i Pablo Neruda a Xile.... Ja veus Joan Guasch, la vida no ha estat gens fàcil a cavall entre una vida d'exil.li a Xile i el record tendre i pur d' un passat truncat a Catalunya.. A Santiago de Chile ha mort un home bo: Joan Guasch i Oliver, un home rigoròs, honest i amb ideals. Un companys que m' acompanyarà sempre vagi on vagi. Aquest nom en un llarga llista d' altres noms, no sols és Juan Guasch Oliver, per a mi és Joan Guasch Oliver, Xile, Santiago, Allende, Maria de los Angeles, Metro Pedro de Valdivia, Avenida Providencia, Cerro Santa Lucia, La Moneda, Santa Corina, Penalolen, Pasaje Lirquen, Victor Jara, Cementerio General, Calle San Diego, Noche de Amor, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, Angoixa, 1931, 1932, 1933, 1934, 1935, 1936, 1937, 1938, 1939, Josep Bayo Girbau, Batalla de l' Ebre, Republica, CNT, ERC, POUM, PSUC, Front d' Equerres, Xato, 1970, 71, 72, 1973, Unidad Popular, Pablo Neruda, Pinochet, Pedro Aguirre Cerda, Maresme, Amèrica del Sud, és infinit el que amaga aquest nom; Joan Guasch Oliver, ja per sempre en mans de la inexistencia, el buit infinit que ens espera a tots.

Una nit del mes de juny de l' any 2008, a Santiago de Chile, Joan Guasch i Oliver ens va deixar per sempre, alguns el trobarem sempre a faltar, d' altres ni sabran que va existir, pero jo en tinc prou en saber que m' acompanyara per sempre mes.