El Sistema i la Imatge.

Per què avui es dona tant importancia a la imatge? Per què en general acceptem que la policia, els bancs, els supermercats i tants altres llocs grabin les nostres imatges? Per què en canvi quan un turista o qualsevol al carrer ens graba ens sentim tan incòmodes?

Bé, jo crec que ja fa temps, la societat ha establert la imatge com a únic sentit de l´existència humana i darrera la imatge sembla que no hi ha res més.

Hi ha un feixisme a les societats occidentals que és la materialització d´aquella vella novel.la de George Orwell: 1984. Això ja fa temps que ha arribat, amb la imposició d´un pensament únic, les diferents opcions polítiques s´han unificat. És molt difícil lluitar contra això, perquè des de l´extrema dreta fins a l´extrema esquerra tot s´assembla massa amb l´aplicació filosòfica de la realitat. Prevaleix l´individu sense ideologia social i solidària, amb la utilització d´un discurs que només amaga l´interès propi.

S´acepta que el poder tingui el monopoli de la violencia, la tortura, les armes, fins i tot acceptem un terrorisme que és la contraposició que els serveïs secrets i les màfies posent a l´altre plat de la balança. Tot per justificar la continuïtat del sistema opressor, per mantenir les societats que reparteixen l´almoïna entre les classes mitjanes i el que resta de la classe obrera, deixant a la marginació la inmensa majoria de la població mundial.

Això és 1984, guerres preventives contra enemics invisibles, terrorisme invisible, victimes invisibles, només els de dalt poden obsevar la realitat, gravar-nos i arxivar-nos, la imatge no és un element democràtic, sino de poder.

I nosaltres, que pensem, que opinem, que fem.. Potser és que ja fa temps que portem un feixista dins.

Extranys Companys de Viatge.

Un dimarts fores noticia en un diari, aquell diari que mai compraves per ser dels de qui tantes vegades s' han posat al costat dels opressors. Tu sols eres un petit nom en tinta negra petita, aquell dimarts 24 de juny, quina manera de felicitar-t el teu sant, Joan. Publicat en una nova llista d' ejecutats, en aquest cas ejecutats per la vida, assenyalats pel rellotge que marca el final del temps. A quins companys més extranys i desconeguts us van aplegar en aquest silenci infinit. Què tenen a veure amb tu ?: Wilma Antoine Lazzerini, Jose Arancibia Carroza, Teodolinda Araya Neira. vda de Rauld, Lisetti Orieta Arellano Morales, Carmen Florencia Avendano Roja vda. de Barberis, Eliana de las Mercedes Barrera Ibanez, Hortencia Bastias Poblete, Kenia Benavides Sese, Zulema de las Mercedes, Bravo Flores, Juan Bautista Caffarena Benoit, Raquel del Carme Catalan Soto, Patricia Court Cortes, Jorge Covarrubias Lyon, Marta Cuevas Graniffo, Carlos Estanislao Fuentes Ilabaca, Edilia Garcia de Andrews, Lizardo Garrido Perez, Eugenia Gonzalez Arevalo, JUAN GUASCH OLIVER, Carlos Llona Cruchaga, Nelson Maturana Teran, Hector Guillermo Nass Didier, Rigoberto Ortiz Ortiz, Guillermo O'Ryan Lassalle, Romilio De la Cruz Perez Quintana, Arturo Prieto Urioste, Aurelia Rosa Puerto Callao, Ernesto Rios Morales, Amelia Vivent Etchepare.

Si, Joan Guasch i Oliver, potser vas morir la nit del 23 de Juny sense poder celebrar el teu 92 aniversari, pero això no és gaire important per un home d' ideals com tu. Quants companys van restar enrera per sempre; als anys 30 en la militència anarquista, a l' implacable triomf del feixisme deixant uns camps de batalla plens de sang en gairebe tres anys de guerra, quants vas deixar als camps de concentracio de la Catalunya francesa, quants de la mà del Winnipeg i Pablo Neruda a Xile.... Ja veus Joan Guasch, la vida no ha estat gens fàcil a cavall entre una vida d'exil.li a Xile i el record tendre i pur d' un passat truncat a Catalunya.. A Santiago de Chile ha mort un home bo: Joan Guasch i Oliver, un home rigoròs, honest i amb ideals. Un companys que m' acompanyarà sempre vagi on vagi. Aquest nom en un llarga llista d' altres noms, no sols és Juan Guasch Oliver, per a mi és Joan Guasch Oliver, Xile, Santiago, Allende, Maria de los Angeles, Metro Pedro de Valdivia, Avenida Providencia, Cerro Santa Lucia, La Moneda, Santa Corina, Penalolen, Pasaje Lirquen, Victor Jara, Cementerio General, Calle San Diego, Noche de Amor, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, Angoixa, 1931, 1932, 1933, 1934, 1935, 1936, 1937, 1938, 1939, Josep Bayo Girbau, Batalla de l' Ebre, Republica, CNT, ERC, POUM, PSUC, Front d' Equerres, Xato, 1970, 71, 72, 1973, Unidad Popular, Pablo Neruda, Pinochet, Pedro Aguirre Cerda, Maresme, Amèrica del Sud, és infinit el que amaga aquest nom; Joan Guasch Oliver, ja per sempre en mans de la inexistencia, el buit infinit que ens espera a tots.

Una nit del mes de juny de l' any 2008, a Santiago de Chile, Joan Guasch i Oliver ens va deixar per sempre, alguns el trobarem sempre a faltar, d' altres ni sabran que va existir, pero jo en tinc prou en saber que m' acompanyara per sempre mes.

Passejar per antics camps de batalla.

Sempre que visito les terres de l´Ebre és com si em traslladés a l´any 1938. En aquell any, el dia 25 de juliol, l´Exercit Popular de la República, a les 0,15h d´aquella matinada, iniciava una ofensiva contra les tropes feixistes del general Franco que ocupaven la riba contraria. Si pensés només amb termes històrics, polítics, nacionals, socials; el significat d´aquells 115 dies de cruenta batalla ja seria corprenedor. Si pensés només en els milers de vides anònimes que es van perdre, travessades per bales i metralla, esmicolades per bombes i obusos, ja seria suficient per entrar en l´estat de torbació que sento. Però més enllà d´aquest escenari mental que suposa pensar, recordar i imaginar tot allò, hi ha la història particular del meu oncle; En Josep Bayó Girbau desaparegut per sempre més en un d´aquells infinits instants de 1938. Ell, com tants d´altres éssers anònims, formava part de l´anomenat Exèrcit de l´Ebre, enquadrat en una Brigada Internacional, era dels que havien d´actuar sempre en els primer instants d´una batalla, assaltant les posicions enemigues, és probable que hagués mirat cara cara a la mort centenars de vegades. S´em fa difícil poder posar-me a la seva pell, per dir-ho d´alguna manera. Els pensaments que l´atenallaven quan la mort l´envoltava i la seva vida penjava d´un trèmul fil.

Finalment fou així, aquell fil tant prim d´on penjava la seva vida es va trencar, ningú sap com, ni en quin moment, ni concretament on, no sabem el per què. De cop ja no va existir més, no va escriure cartes, no va aparèixer a casa per abraçar la seva mare i les seves germanes. Un escuet comunicat de l´Exèrcit de la República va fer el camí que ell no va poder fer mai més amb una paraula ben consisa: DESAPARECIDO.

Amb aquesta paraula la història de la meva familia va començar a ser una altra, no era només el trasbals que representa la mort d´un ser estimat, era la volatilització d´una vida, i al mateix temps la seva permanència sobre el nostre present. Ja és trist pensar en l´espai que deixà buit, perquè quan una persona mort essent jove, no sols s´estronca la seva vida, ans també desapareix un camí que podia haver creat altres vides. No hi haurán fills, ni néts, ni vesnéts, ni rebesnéts, no hi haurà res en el futur sols un buit sense record ni present. Però en el cas d´un desaparegut, és buit deixa espai a mil preguntes. Fins i tot, al principi resta l´esperança de trobar-lo viu, però el temps s´encarrega d´anar apagant aquesta flama per obrir una esquerda d´interrogants sobre el què va passar. Aquests interrogants es van veure agreujats per l´actitut dels vencedors davant els vençuts, i més quan és tractava d´una dictadura feixista que volia esborrar tot record de resistència, dissidència, i honor dels qui lluitaren en favor de la legalitat i la llibertat. El Franquisme va reescriure la història i va esborrar milers de persones com el meu oncle que van patir aquella guerra, atrapats en una espiral de violència macabre d´on era impossible fugir. La història va ser injusta amb ells, les generacions actuals em tingut la sort de viure altres etapes on la mort és en general una circunstància natural i lògica. Nosaltres no hem hagut de passar les penalitats que vàren passar el qui van haver d´anar a una guerra fraticida, no hem passat gana, sed, fred, calor, por, esglai, enfermetats, i un munt de coses que ni tan sols ens podem imaginar.

És per això que quan vaig a les Terres de l´Ebre, tot es converteix en interrogants i situacions imaginaries, a cada instant penso que el meu oncle potser va passar per tal lloc o tal altre, penso en l´escenari de sang, bombes, bales, foc, mort que deuria estar vivint. I finalment penso que el que queda del seu cos, potser els óssos, la pols, és allà en qualsevol indret que pot estar abastant la mirada.

Espanya.. Estat Democràtic?

Un cop més es fà palesa la fragilitat de les idees democràtiques de l´estat Espanyol, en aquest cas és el món de l´esport que de nou reflecteix la política de facte que passa per sobre del que teoricament ha de ser un estat anomenat democràtic. El poder polític espanyol actua segons convingui els seus interessos i la seva ideologia. D´aquesta manera mostra també la seva fragilitat, quan un estat ha d´estar prohibint o impedint actes lúdics, culturals, esportius, de lliberat d´expressió, etc.. es que es tracta d´un estat dèbil i amb problemes per afermar el seu poder.

Impedir, per dir-ho d´una manera. Prohibir, per dir-ho d´una altra, car en el fons es tracta clarament d´una prohibició, en aquest cas afermada en unes suposades lleis de l´esport. Prohibir un encontre esportiu entre dos equips seleccionats per dues federacions legals i reconegudes com son la de Estats Units i la de Catalunya, fins i tot aquesta última reconeguda pel mateix estat espanyol, és una mostra més d´un tarannà dictatorial i anti-democràtic.

Per als qui som perfectament consciènts d´aquestes actituts anacròniques d´una Espanya que només dona voltes i voltes, aferrant-se als vells privilegis i a les mesquines actituds heretades del passat, és important que denúnciem internacionalment aquest estat.

I això pot resultar ridícul, el fet de centrar-nos en aquesta petita mostra de tirania, en prohibir un partit de futbol, però és que si haguessim d´enumerar totes les actituts tiràniques i antidemocràtiques que fa temps anem observant en aquest estat, alehores veuriem que realment vivim sota una dictadura encoberta.

2500 MORTS

Cada any a Catalunya hi ha al voltant de 2500 morts relacionades amb l´àmbit laboral, el pitjor és que els partits polítics i els seus mitjans de comunicació afins apenes s´en fan ressò. Com pot ser que el tema de l´anomenat terrorisme ompli continuament la boca dels polítics i crei enfrontaments dialèctics a les intitucions i als mitjans, i en canvi aquest tema no mereixi més que unes ratlles de tant en tant a la premsa, o uns minuts a la ràdio i a la televisió?

Per què és tant important una AVT ( Associació de Víctimes del Terrorisme)? Per què no s´ha creat mai una altra AVT ( Associació de Víctimes del Treball ) que afecta a centars de milers de persones més que no pas l´anomenat terrorisme?

Amb l´arribada de la inmigració, si les taxes d´accidentabilitat laboral de l´Espanya eren altes, ara ho son més. Ja sé sap que l´inmigrant no acostuma a plantejar cap tipus de drets laborals a l´empresari. Aquest és un dels grans factors del creixement i la rendibilitat de l´economia de l´Espanya.

Els empresaris espanyols es van acostumar sota el Franquisme a tenir patent de cors, a manegar-se entre corrupteles, a fer passar per l´adreçador als treballadors, a no tenir cap mena de control sindical, a buscar el diner fàcil i ràpid. Aquest costum adquirid no s´ha vist gaire estroncat amb el final de la dictadura. Amb uns sindicats dèbils i entreguistes, i uns polítics submissos a l´estrategia del capital, ossigui la rendibilitat i la competitivitat.

No és extrany doncs que la gent de baix, els treballadors, els aturats, la gent húmil en general, hagi caigut a la marginalitat del sistema, desinteressant-se per les conteses electorals, per el debat polític dels mitjans, o els maldecaps de la cultura. Tot i així, també és fàcil trobar gent humil més preocupada per la possible mort d´algún funcionari o polític per un tret de pistola o una bomba, que no pas per si ell mateix o algún familiar pot ser víctima d´una màquina o d´una caiguda des d´una bastida, o aixafat per un palet. Realment és així com es veu clarament com la manipulació dels mitjans de comunicació i els polítics fa el seu efecte. Tot sigui perquè els empresaris continuin fent la seva, i tothom calli sense plantejar reivindicacions.

El nou despotisme il.lustrat

Europa va travessar un període anterior a la Revolució Francesa que la historiografia defineix com a Despotisme Il·lustrat; és coneguda aquella màxima que deia: El Poder per al poble però sense el poble. En molts aspectes el període actual té semblances amb aquell temps. El fet que la majoria de les estructures que concorren en el joc democràtic, s´hagin professionalitzat, el fet que la militància, i la participació en els partits, els sindicats, les organitzacions; hagi disminuït de forma considerable, convertint-se només en una forma de vida. I finalment el fet que s´hagi abandonat tot idealisme, i tota utopia per a la transformació social fora del marc del mateix sistema. Tots aquest factors han conduït a la majoria de la població cap a la auto-marginació política.

Els qui governen segueixen les pautes del mercat, i els dictats de l'economia, de la rendibilitat, i de la competitivitat. Són dictats que resulten imparables sobre qualsevol altre tipus d'organització o resistència. No ens ha de resultar estrany, doncs, que la societat estigui retornant enrere en molts aspectes. Fins on arribarà aquesta reculada? Serà estroncada finalment per un canvi social radical, com el que es produí amb la Revolució Francesa? Impossible de predir.

Integrar.

Catalunya sempre ha estat un país d´integració, la nostra cultura s´ha fet de la suma i evolució de diferents cultures de la mediterrània. El llatí va evolucionar, fins a constituír les difetents llengües romàniques, entre elles la nostra, el català. Paral.lelament els territoris de la nostra parla van anar creant una interrelació que va donar lloc a la formació d´una corona, i un estat medieval comú. Aquí cal tenir en compte que aquest estat medieval mai va tenir res a veure amb la idea d´estat modern sorgit de les revolucions francesa i nord-americana. Ans mes aviat era una unió de classes dominats, siguin senyors feudals, estaments religiosos, comerciants rics i grans propietaris. Tots sota una mateixa corona. Però és així com en molts casos s´originaren els moderns estats-nacio que amb una filosofía basada en drets universals, han esdevingut l´organització entorn la qual les societats actuals estan organitzades.

En el nostre cas, Catalunya no va poder mai arribar a constituïr-se en un estat modern, sigui per la força militar o per l´assimilació burocràtica, social i econòmica. Catalunya va esdevenir en la seva major part, un territori dins l´estat espanyol, ossigui una regió d´Espanya.

Però, tot i això, Catalunya mai ha perdut el seu sentit nacional heretat del seu bressol medieval. Molts cops utilizant la llegua com a pal de paller de la realitat diferenciadora respecte a Espanya, els catalans em aconseguit salvar-nos de l´assimilació absoluta per part d´un estat que ha fet servir tots els mitjans per convertir-nos en una regió més, sense més conciència que el folklorisme insuls.

La gran migració de persones a la recerca d´una vida millor durant els anys cinquantes i seixantes, tots provinents de diverses regions espanyoles, va posar seriament en perill la continuïtat de la nostre patrimoni nacional català. Diverses foren les circunstàncies, la primera el viure sota un dictadura feixista que condemnava tot el que formes part de la nostra identitat diferenciada, a la clandestinitat, o la persecució judicial, política i militar. La segona la qüantitat de persones de cultura diferent a la nostra desplaçades al nostre territori. I finalment la tercera, el fet que els qui venien consideraven Catalunya com una part més del seu país, Espanya, sense més diferencies que les de la climatologia o el tarannà diferent del qui habitaben aquests territoris que els acollien.

Aquesta psicologia, ha perdurat fins l´actualitat en molts dels ciutadans que fa anys s´establiren al nostre país, això sumat a l´assimilació que ha patit molta població catalana, amb la perdua de la conciència diferencial, fruït de molts anys de pressió espanyola, ens ha portat a la situació actual, on una bona part de població de Catalunya desprecia o menysté, tot el que tigui a veure amb l´identitat del nostre país. Molta població assumeix que això és una regió d´Espanya i ells com a espanyols, i dins la cultura espanyola, se senten a casa i sense necessitat de fer servir una cultura que em molts casos consideren moltesta, agressiva cap a ells o netament inferior.

Dificilment podem convertir en catalans a molts dels qui es consideren espanyols, fins i tot, anti-catalans. Ell diuen: "Som espanyols i estem al nostre país no necessitem res més". I crec que la tasca de canviar aquesta tendència és molt difícil, però per contra crec que tenim una nova gran oportunitat, el país s´està omplint d´una nova migració, aquesta migració no ve al país considerant-se espanyols, perquè no ho son, com tampoc ho som nosaltres, i això és un pas endavant. El nostre esforç s´ha de concentrar en admetre tots aquests nou-vinguts i fer-los catalans, o almenys que acceptin la nostra cultura i la nostra realitat, ells no tenen el frè de ser espanyols. Espanya no els hi va ni els hi ve. No desaprofitem aquesta oportunitat de crèixer i tirar endavant com país.