Integrar.

Catalunya sempre ha estat un país d´integració, la nostra cultura s´ha fet de la suma i evolució de diferents cultures de la mediterrània. El llatí va evolucionar, fins a constituír les difetents llengües romàniques, entre elles la nostra, el català. Paral.lelament els territoris de la nostra parla van anar creant una interrelació que va donar lloc a la formació d´una corona, i un estat medieval comú. Aquí cal tenir en compte que aquest estat medieval mai va tenir res a veure amb la idea d´estat modern sorgit de les revolucions francesa i nord-americana. Ans mes aviat era una unió de classes dominats, siguin senyors feudals, estaments religiosos, comerciants rics i grans propietaris. Tots sota una mateixa corona. Però és així com en molts casos s´originaren els moderns estats-nacio que amb una filosofía basada en drets universals, han esdevingut l´organització entorn la qual les societats actuals estan organitzades.

En el nostre cas, Catalunya no va poder mai arribar a constituïr-se en un estat modern, sigui per la força militar o per l´assimilació burocràtica, social i econòmica. Catalunya va esdevenir en la seva major part, un territori dins l´estat espanyol, ossigui una regió d´Espanya.

Però, tot i això, Catalunya mai ha perdut el seu sentit nacional heretat del seu bressol medieval. Molts cops utilizant la llegua com a pal de paller de la realitat diferenciadora respecte a Espanya, els catalans em aconseguit salvar-nos de l´assimilació absoluta per part d´un estat que ha fet servir tots els mitjans per convertir-nos en una regió més, sense més conciència que el folklorisme insuls.

La gran migració de persones a la recerca d´una vida millor durant els anys cinquantes i seixantes, tots provinents de diverses regions espanyoles, va posar seriament en perill la continuïtat de la nostre patrimoni nacional català. Diverses foren les circunstàncies, la primera el viure sota un dictadura feixista que condemnava tot el que formes part de la nostra identitat diferenciada, a la clandestinitat, o la persecució judicial, política i militar. La segona la qüantitat de persones de cultura diferent a la nostra desplaçades al nostre territori. I finalment la tercera, el fet que els qui venien consideraven Catalunya com una part més del seu país, Espanya, sense més diferencies que les de la climatologia o el tarannà diferent del qui habitaben aquests territoris que els acollien.

Aquesta psicologia, ha perdurat fins l´actualitat en molts dels ciutadans que fa anys s´establiren al nostre país, això sumat a l´assimilació que ha patit molta població catalana, amb la perdua de la conciència diferencial, fruït de molts anys de pressió espanyola, ens ha portat a la situació actual, on una bona part de població de Catalunya desprecia o menysté, tot el que tigui a veure amb l´identitat del nostre país. Molta població assumeix que això és una regió d´Espanya i ells com a espanyols, i dins la cultura espanyola, se senten a casa i sense necessitat de fer servir una cultura que em molts casos consideren moltesta, agressiva cap a ells o netament inferior.

Dificilment podem convertir en catalans a molts dels qui es consideren espanyols, fins i tot, anti-catalans. Ell diuen: "Som espanyols i estem al nostre país no necessitem res més". I crec que la tasca de canviar aquesta tendència és molt difícil, però per contra crec que tenim una nova gran oportunitat, el país s´està omplint d´una nova migració, aquesta migració no ve al país considerant-se espanyols, perquè no ho son, com tampoc ho som nosaltres, i això és un pas endavant. El nostre esforç s´ha de concentrar en admetre tots aquests nou-vinguts i fer-los catalans, o almenys que acceptin la nostra cultura i la nostra realitat, ells no tenen el frè de ser espanyols. Espanya no els hi va ni els hi ve. No desaprofitem aquesta oportunitat de crèixer i tirar endavant com país.

No son només funcionaris.

El triomf del feixisme a l´estat espanyol va portar com a conseqüència que l´exèrcit espanyol ocupés un paper important i decissiu dins l´estructura del règim dictatorial. De fet en molts casos l´estrutura de l´estat i l´exercit es confonien essent una mateixa cosa. Si bé, en un principi l´estat es va dotar d´una aparent façana orgànica on apareixen com elements ideològics el partit únic de la Falage i els sindicats afins, a l´hora de la veritat tot s´assentava en el poder de l´exèrcit i el seu cap, el Caudillo, capità general dels militars. Quan l´exèrcit, amb la consolidació del seu poder, i davant les necessitats del règim, va passar a ser puntal pel manteniment de la dictadura, les feïnes repressives es van encomanar a una nova policia militaritzada, fos la Guardia Civil, o els anomenar grisos, la Policia Armada, que amb l´arribada de la trasició va esdevenir: Policia Nacional. Entre mig, com a elements d´èlit de la repressió existía la Brigada Político-Social, una branca més de la Policia Armada.

Després de la mort de dictador el 20 de novembre de 1975, l´estat va iniciar un transformació impulsada des de dins mateix, amb la participació de les forces de l´oposició a la dictadura fins alehores clandestines, prohibides i perseguides. Per entrar en el joc de nou sistema naixent, el grup majoritari d´aquestes forces es va avindre a renúnciar, i pactar amb les forces internes del règim partidaries de la transformació, encapçalades per l´hereu a la "Jefatura del Estado" el rei Joan Carles de Borbó.

D´aquesta manera ve neixer un procès falsament anomenat, transició democràtica sense traumes. Evidenment a qui se li van evitar els traumes és als qui fins alehores havien sostingunt i/o colaborat en el règim repressiu i dictatorial de Franco.

Un dels elements que va resultar intocable va ser la judicatura, que va continuar fent com si res, amb els mateixos jutges, en molts casos aplicant les mateixes lleis franquistes, algunes encara perduren, i en altres casos adaptan-se a les noves lleis que sorgien del pacte de la transició.

L´altre element que va anar subsistint va ser la policia i l´exèrcit, certament es van adaptar als nous temps, i molts militars i policies de la dictadura van anar marxant d´aquest cossos, no pas per depuració, sinó simplement per jubilació. Tot aquest procés de canvi lleu i alentit, va crear moltes vegades enfrontament entre el poder polític democràtic i la estructura milico-policial. Les constants amenaces d´una possible interrupció violenta del procés de transició planaven continuament sobre l´estructura política, l´anomentat: sorroll de sabres, es feia palès davant qualsevol problema polític que amenaces portar la reforma o els canvis massa lluny. D´aquesta por constant i d´aquest poder permanent de l´entramat mílico-polític, va fer que l´opinió i la força d´aquest entramant fos sempre tinguda en compte pel poder polític.

Així doncs, l´herència de l´actitut intervencionista en política de les forces armades espanyoles, que durant els últims segles ha estat protagonista de cops d´estats i pronunciaments regulars, resta el seu poder d´intervenir i pressionar políticament, i més encara quan durant 40 anys van ejercir el control total del país. És una lacra que em de patir encara, doncs dissortadament a Espanya, la policia i l´exercit no son només simples funcionaris com ho podien ser els d´hisenda o els de correus. Son un poder fàctic que influeix constantment a la politica i determina o frena moltes actuacions polítiques.

Boom inmobiliari Espanyol.

Una de les bases del creixement econòmic de l´estat Espanyol, el principal, és la contrucció. L´economia de mercat acostuma a tenir una mena de motors que per la qüantitat de capital que mouen arrosseguen tot el sistema. L´estat Espanyol no ha estat mai una potència industrial, ni posteriorment tecnològica. Aquests sectors, la industria, la tecnologia, acostumen a atreure els capitals internacionals i generen un situació de boom econòmic. Al ser l´economia Espanyola, un cop abandonada l´agricultura, una economia centrada en el turisme, la construcció ha encaixat perfectament com a generador i atractor de capitals. Tanmateix, amb l´adopció de l´Euro, les fronteres s´han diluït encara més, a més de ser una moneda forta de canvi internacional. Tot això ha atret, fugint dels seus països empobrits, nova mà d´obra estrangera que veu atractiva la nova moneda i la bona situació de l´economia. Però, qui hagi llegit una mica sobre economia sap que el sistema capitalista funciona per cicles, uns d´expansió i altres de recessió. Això ha estat clarament definit per Karl Marx en estudiar la història de la humanitat basant-se en els sistemes econòmics, trobant que tots estan subjectes a periodes de crisi que ell pensava que també finirien el sistema capitalista.

Així doncs, tornant a l´economia espanyola, veiem que hem estat travessant un periode expansiu de l´economia com mai abans s´havia viscut, arrossegat principalment per aquest BOOM inmobiliari. Però aquest BOOM sembla que arriba al seu final, i ens deixa un territori depredat en extrem i la conseqüent crisi ecològica, entre d´altres problemes.

Durant tots aquest anys de forta demanda de vivenda, els preus s´han disparat d´una manera abusiva com a cap lloc del món. A la passada dècada els preus van pujar un 180 per cent emportant-se una bona part del consum dels ciutadans, si ho comparem amb França, allà els preus de la vivenda a la passada dècada van pujar un 128 per cent, tot i que França té 17 milions d´habitants més i una economia molt més forta. Segons publicà The Wall Street Journal, s´han estat contruït 800.000 vivendes noves per any a Espanya, i el ritme és insostenible doncs el mercat no pot absorvir tanta oferta,el percentatge de propietaris a l´estat és del 85 percent, a més, diu el diari econòmic, que la majoria de les hipoteques son variables, per tant, facilment influènciables per l´inevitable pujada dels tipus d´interès que l´economia internacional ha començat a realitzar.

En resum, si ara comença un periode recessió per l´economia espanyola poc haurà abançat en el context internacional, doncs els totxos no son competitius a escala internacional, és a dir l´haver construït vivendes no ha canviat la economia a l´hora de sortir als mercats internacionals a vendre productes propis. Son les conseqüències d´una economia altament dependent.

Llengua i sentiment nacional.

El nostre país Catalunya té una llegua pròpia nascuda fa més de mil anys dialècte del Llatí, com les altres llegües romàniques. Els Catalans, en general, sempre hem tigut cura de la nostra llengua llegada de generació en generació fins l´actualitat, la supervivència de la llegua ha passat per moltes situacions difícils: exclusió del llenguatge oficial i culte, persecució per dictadures, pressió per el desplaçament de població de llegua diferent al nostre territori, ocupació per forces forànies de parla diferent, i d´altres casos que segurament tots coneixeu i que podrien afegir-se. És doncs que en conservar la nostra llegua els catalans l´hem pres com a element diferenciador i bastidor del caracter nacional i/o independentista.

Els qui han volgut i volen assimilar-nos també han combatut i combaten la nostra llengua, car la seva lògica és que si deixem de parlar català deixarem d´existir. I aquí és on volia arribar. Els qui ens combaten des dins o des de fora s´equivoquen en suposar que si perdessim la nostra llegua perderiem el caràcter nacional. Crec que no seria així, ans el contrari. Si els catalans perdéssim la nostra llengua, optariem per manifestar el nostre sentiment de país d´una altra manera i crec que aquesta aniria obertament en el sentit de constituïr un estat pròpi.

Em que em baso per opinar d´aquesta manera? Doncs en els exemples d´altres països oprimits, com Irlanda, Pais Basc, i molts d´altres, fins i tots podriem incolure l´Amèrica Llatina. Aquest països han perdut o mantenen molt minoritzada la seva llegua nacional, és per això que han cercat altres camins per aconseguir la diferenciació nacional, les seves poblacions han apostat o aposten per constituïr-se en estat independent. L´ideal seria tenir llengua i nació, però pels qui es freguen les mans en aquesta nova ofensiva per anhilar-nos, potser ens estan fent un gran favor quan a presa de consciència per part de la població del país. El més greu seria que les coses derivessin cap a situacions com les dels Balcans, on presisament gent que parlava la mateixa llengua, per ejemple: Croats, Bosnis, Serbis, refermaven les seves diferencies nacionals amb la manera d´escriure-la o la religió. I tots sabem fins a quin punt de radicalisme van arribar les coses. De moment el nostre pais ha estat molt integrador malgrat la forta repressió que hem patit al llarg dels segles, però si perdéssim aquesta capacitat d´integració i les pressions internes fossin molt ràdicals la cosa podria esclatar. Ho soportaria Espanya? Jo crec que no i saltaria a trossos.

Discriminació ignorada.

Catalunya és un país obert i economicament avançat, en general els catalans poden gaudir d´un nivell de vida i un poder adquisitiu comparable en molts casos als nivells dels països rics d´Europa. Catalunya genera una part important de la riquesa de l´estat espanyol, comparativament amb altres zones de l´estat, la riquesa i la producció és bastant superior a la mitjana. Però, contrariament al que tothom vol destacar per afirmar que Catalunya es troba discriminada respecte altres territoris i nacions de l´estat, jo no vull posar per davant el tema econòmic. Precisament, gràcies al potencial de l´economia catalana, gran part dels catalans pertanyen des de fa anys al que s´anomena classe mitjana o professional, per tant es pot dir que els catalans, no tots, però si una gran majoria, tenen un nivell de renda i un situació de benestar superior a l´inmigració dels anys 60, per no parlar de l´inmigració de l´actualitat. Evidentment que també molta inmigració dels anys 60 ha millorat el seu nivell de vida i també pertany a aquestes classes mitjanes i/o acomodades. Aquesta situació de benestar, juntament amb l´status de poble industrialitzat i comerciant que els catalans portem amb nosaltres des de fa uns segles, crea en el caràcter català un sentiment de poble poc partidari d´assumir riscos. Vulgarment es diu que qui té molt a perdre té por d´arriscar-se. Així doncs, el fruït de tot això és un poble panxa content i autoconvençut d´una suposada superioritat econòmica que amaga el sentiment d´inferioritat real respecte als drets que l´estat ens concedeix, i no parlem dels dret com a poble i com a país, doncs en aquest sentit la discriminació és brutal. Qualsevol individu de Catalunya, com Espanyol té els mateixos drets que qualsevol altre de l´estat, però com a Català, dins d´aquest contex de poble català, la discriminació que pateix és enorme. Caldria doncs que els catalans fossin conscients d´aquest greuge que patim i ens possessim a treballar pel nostre alliberament definitiu.

Tribunals d´excepció i premsa manipuladora.

L´estat espanyol no es caracteritza per gaudir d´un sistema de llibertats impecable, hi ha uns tribunals que apliquen lleis segons els interessos del poder polític i econòmic, en el cas Basc és on es fa més palés aquesta situació de parcialitat de la justícia. S´apliquen lleis que vulneren la mateixa constitució i el codi penal, tot amb l´objectiu de posar fora de la llei actituts que l´estat considera que posen en perill l´estructura sorgida del sistema dictatorial anterior. S´han tancat diaris vulnerant la llibertat d´expressió amb la vaga acusació d´estar viculats a moviments armats. La llei diu que només es pot condenar a qui delinqueix, no pas a qui opina de forma diferent al poder establert. S´ha aplicat una anomenda llei de partits que vulnera la constitució i condemna a la il.legalitat una opció política que te el suport de decenes de milers de votants. Es deté a persones per publicar o per convocar manifestacions i rodes de premsa, només perquè se´ls considera vinculats a un partit il.legal que la llei teoricament ha dissolt. Tot això amb l´ampara permanent de la majoria de la premsa espanyola que crea una opinió contraria als qui proposen qualsevol camvi de model d´estat i assenyala qui s´ha de condemnar o posar fora de la llei. Tot sumat a una situació heretada del règim feixista que impedeix l´aplicació de la justicia als qui van defensar la dictadura.

La justícia espanyola protegeix als criminals.

El Tribunal Suprem ha denegat la autorització per presentar un recurs per revisar les penes de mort dels anarquistes espanyols Francisco Granado i Joaquin Delgado, ejecutats per la dictadura franquista l´any 1963, és la tercera vegada que és denega aquest recurs que ja s´havia presentat els anys 1999 i 2004. Un cop més es fa evident que l´actual sistema polític espanyol emana de la dictadura de Franco, i no esta disposat a donar per vàlida la lluita anti-feixista. Les penes dictades des de que els militars facciosos s´aixecàren contra el govern legal i democràtic de la segona república, i fins l´any 1975, dictades per tribunals militars i/o polítics, acusant de rebel.lió als qui havien lluitat presisament contra la rebel.lió d´aquells qui els acusaven, no seran mai revisades per una senzilla raó, una revisió d´aquesta mena posaria en la il.legalitat a tots aquells qui dictaren aquestes penes, i obririen la porta al judici de tots aquests criminals i genocides feixistes. És ben clar que la justícia espanyola protegeix als criminals. Segurament a l´estat Espanyol no podem fer res, però si denúnciar continuament a l´extranger aquest règim seudo-democràtic que tenim.