En l'actualitat, amb la crisi ha sortit a la llum la naturalesa profundament anti-democràtica de l'estat espanyol, l'estructura mai desmuntada del feixisme se'ns mostra en tots els àmbits de la societat, i del poder. L'estament judícial amb actuacions com l'arxivament de causes de repressió, o de corrupció, i amb la persistent negació a la recerca de justícia pels crims de la dictadura. La policia amb maltractes als ciutadans, càrregues brutals, i protecció de casta, com un dret superior sobre la ciutadania, en salvaguardar els agents amb l'anonimat, i amb la carta blanca en l'excés. La política afavorint els interessos dels banquers, i del poder econòmic. Els mitjans de comunicació, criminalitzant les protestes, i posant pals a les rodes de la transparència democràtica. Fins i tot, sentim com els rectors d'universitat autoritzen a la policia desallotjar dependències universitàries ocupades per estudiants en protesta, cosa poques vegades vista durant la dictadura; on la policia no solia tenir l'autorització del rectorat per desallotjar les universitats.
Som davant d'un poder feixista sense caretes, i això no son paraules, son fets. Tots els ressorts de poder, i de consciència, s'han posat d'acord per defensar uns interessos econòmics, i de casta, com mai havíem vist des del 1978. Tenen al seu favor l'estructura intocable que es base en les premises anti-democràtiques mai desmuntades de la dictadura.
Fem Memòria
La sortida evolutiva de la dictadura encarrilada per sectors del poder franquista, i comandada per un monarca escollit com a successor pel dictador Franco, va propiciar un nou acomodament dels diversos sectors afins al feixisme, puntals de la tirania que governà Espanya entre 1939 i 1976.
En el món econòmic, el sistema feixista, sustentat en les corrupteles i en l'amiguisme que fomentava el mateix dictador, i el seu entorn polític uni-partidari. Va readaptar-se al nou sistema "restaurador monàrquic", altrament anomenat "democràcia", poso la paraula entre cometes doncs la qualitat democràtica des del 77, fins aquí ha estat més que qüestionable.
Si l'adveniment del sistema de partits, i alternança; inicialment afavoria la circulació d'aire fresc a les estructures de poder. L'entrada a la CEE suposava la imposició d'un determinat sistema productiu subsidiari dels grans centres econòmics i motors, com Alemanya i França. Conduint al país cap una afamada especulació, i cap a la creació de grans infraestructures sufragades amb capitals europeus. Infraestructures destinades encaixar o fomentar la especulació urbanística, no pas per fomentar els pols econòmics industrials o creatius. Tot plegat, justificat pel turisme, o quan hi havia una multinacional darrera, l'estat acomplia construint els sistemes de comunicació necessaris.
Tot aquest entramat econòmic, financer, i especulatiu, va determinar ben aviat l'acció política, i l'adveniment d'individus professionalitzats que es fonien amb aquests interessos econòmics i corruptors..
Per tant s'havia consumat la transició del sistema econòmic de la dictadura; engabiat durant quatre dècades en un sistema polític i social autoritari, de moral retrògrada. Ara es podia expandir sense límits dins un sistema obert, sense altres marges que el mateix capital.
Els sectors polítics de la dictadura van estendre les seves ales en direccions i camps diversos, fent niu amb sorts diverses a diferents opcions polítiques, en especial al centre i la dreta. Els sectors més obertament reaccionaris que no van saber reacomodar-se, i dissimular la seva pàtina feixista, van restar reduïts i agrupats al boral del sistema esperant la crida del poder per quan fossin necessaris. O parapetats en les clavegueres de l'estat, on poguessin desenvolupar el mateix accionar que utilitzaven dins el feixisme.
L'argument de la lluita anti-terrorista va pesar, i continua pesant sobre Espanya com una espasa de Damócles que constitueix; apareixent i desapareixent de mà del gorilisme polític, armat i policial; una pedra, un impediment constant que evita una evolució veritablement democràtica de la societat, i de l'estat.
Sempre que la població, o una tendència social i política ha pressionat reclamant canvis profunds que amenacin els sectors goriles espanyols: polítics, econòmics o corrupto-institucionals. Sempre en aquests casos s'han associat aquestes reclamacions amb la ilegalitat, sempre per tancar files amb l'argument de la criminalització terrorista, que compta amb el paraigua ideològic que els mitjans de comunicació transmeten a la població. Mitjans totalment al servei d'obscurs grups de poder com pocs països suporten tan clarament.
Acabar amb les lleis d'excepció
Només la pressió, i la politització de la societat poden derrotar aquesta rèmora de la dictadura, però no serà una derrota total fins que no hi hagi una traducció legal que imposi un estat sense l'excepcionalitat que la transició va imposar. De la dictadura i de la transició ve la justícia com una qüestió parcel·lada, dominada pels interessos del poder assentats durant la dictadura. La depuració de la corrupció, i el gorilisme endogàmic enquistat a través de generacions des d'un llunya dia de juliol de 1936 és l'única opció per assolir una justícia real.
Recordem que la nova "cruzada" dels sectors més radicals de la dictadura, va trobar de nou acomodament en la lluita contra el terrorisme. Establint una patent de cors, una illa d'impunitat transmigrada dels temps de l'època franquista. Aquesta impunitat venia refrendada en la llei per un tribunal d'excepció, de caire més polític que judicial, anomenat Audiència Nacional. Prenent com a model el TOP (Tribunal de Orden Público) de la dictadura. La Audiència Nacional, va ser un acord milico-polític que implicava les forces polítiques majoritàries, i que escapava al control constitucional i judicial corrent. Entrar com a detingut en aquest sub-món, és veure suspesos la majoria dels drets, i llibertats recollits a la constitució. És com un viatge al passat, un retorn a la dictadura feixista.
La lluita anti-terrorista ha mogut interessos i diners sense control, i ha suposat la consolidació d'un nucli que exerceix una pressió política constant sobre l'estat i sobre la societat espanyola. La monarquia és el tallafocs que protegeix els privilegis de casta contra qualsevol democratització social i econòmica real. La monarquia és la tutela militar, judicial i econòmica que els sectors privilegiats del franquisme continuen exercint sobre la societat espanyola.
El destí universal, la unitat de la pàtria, el poder dels principis morals i econòmics de l'església, el poder dels grans bancs, dels grans terratinents i industrials, la protecció dels capitals forans, i unes quantes coses més en la mateixa línia, posen de manifest que: diguis dictadura franquista, o diguis monarquia parlamentària; tot és igual. Els pilars que sostenen el poder, i els seus principis ideològics son els mateixos. Mai s'havia vist amb tanta evidència com ara.
