Efecte bumerang

La societat espanyola esta condemnada a patir sempre l'efecte bumerang. Aquesta distorsió podia haver estat corregida per l'esquerra durant la transició, però per pactisme a la baixa, o per interessos dels dirigents, va renunciar a fer-ho.

Durant la transició es van mantenir els límits del sistema polític en els marges que va deixar la dictadura franquista.

Les mancances que avui apareixen a cara descoberta dins del sistema democràtic són fruit d'aquells pactes vigilats dels anys setanta. La crisi els ha posat sobre la taula, però des de sempre, una gran part de la població els ha estat patint una mica esmorteïts per períodes de bonança econòmica.. Períodes de bonança, que ara ens adonem eren un frau, un niu de corrupció, i sobretot un miratge fomentat pel crèdit, i per uns capitals que van anar creant-se durant la dictadura, en un sistema de transmigració de diners públics (de tots els contribuents) a mans privades..

Cal recordar que el suposat estatisme pseudo-feixista de la dictadura, només amagava l'afavoriment de grans empreses amb el transvasament de capitals públics.. I l'estat, realment assumia les empreses que resultaven massa ruïnoses pel capital privat.

Però el default espanyol sempre ha anat tornant, com les estacions, o com aquell mite de Sísif: arrossegar una pedra muntanya amunt fins que arriba al cim, i torna caure, així el procés comença de nou, eternament.

Una societat clientelar que es manté en la pobresa per interessos de classes plutòcrates interiors, aliades amb interessos externs..

Una mostra del fracàs econòmic permanent ha estat l'atur constant.. Qui no recordarà la campanya de l'any 1982 que va portar Felipe González al govern..? Una de les premisses del programa era la lluita contra l'atur. Per qui no ho recordi, aleshores el programa del PSOE deia que crearien 800.000 llocs de treball..  El  que van aconseguir va ser augmentar l'atur. Aquesta situació d'atur es va mitigar subsidiant amplies capes de la població, que mai més han sortit d'aquest situació d'atur. Els jornalers d'Andalusia i d'Extremadura van entrar en l'alternança subsidiada. 
Aquella reforma agrària que va ser un dels motius de l'aixecament feixista del 36, mai va tornar a cap programa d'acció política, i econòmica. Vigilants, els interessos que van triomfar per perpetuar-se, van condicionar les accions econòmiques.

Tots els aparells de la dictadura continuaven intactes, especialment els que van exercir el terror, i la violència. Darrera d'ells, l'entramat ideològic format per l'aparell judicial, i per l'església, eren la garantia dels límits.

Al final, la majoria de la població va decidir oblidar, i mirar cap un altre banda, evidentment condicionada per les forces polítiques que haurien d'haver exercit una pressió social per acabar amb els límits, i les impunitats.

Si observem d'altres països que en sortir de les seves dictadures van trencar els límits que aquestes havien imposat, ens adonem de la força que van tenir les organitzacions socials al marge dels partits, i de les conteses electorals.

Aquí la majoria dels partits d'esquerra es van dedicar, sinó afeblir les organitzacions de la societat, a utilitzar-les per treure'n profit polític o electoral.

Ja d'entrada, les organitzacions socials estaven massa polititzades, en els sentit partidari, i això va ser fatal per la continuïtat d'una societat dinàmica que exigís als grups polítics, o al poder polític, accions fora dels marges marcats per la dictadura.

Amb l'entrada a Europa, els diners van arribar com un pla Marshall; els polítics es van veure amb milions per gastar. Ja sabem que el desenvolupament que van triar va ser el mateix que havia assenyalat al dictadura: turisme, i construcció. Un model que perpetuava la corrupció.

Qualsevol alcalde es veia com governant d'un regne de taifes, i des de la selecció de funcionariat, fins les obres públiques, anaven condicionades a filiacions polítiques, repartiment de beneficis, i lleialtats.. Arreu hi havia un límit intocable, l'establert per la dictadura. Interessos nous es van associar als vells: els nous rics amb els qui s'aprofitaren de les avantatges d'un poder autoritari, i opac durant quaranta anys.

Aviat els partits polítics van adoptar la foscor de la dictadura dins de les seves estructures internes. La democràcia, deficitària, i limitada d'entrada, es quedava a la porta dels partits, allà no hi entrava la claror.

Com una plaga, tots els grups polítics copiaven aquell model burocràtic del centralisme democràtic leninista. Es digués assemblea local, comitè central, o estat major. Des del cantó de la falange, fins al seguidor de la revolució social, tot queia dins la mateixa premissa: control del poder polític, mitjançant el control de l'aparell polític. La militància polititzada abandonava els partits, expulsada, fastiguejada, o desenganyada. Només quedaven els que buscaven  beneficis o avantatges personals o familiars. El nivell polític del militant de base era nul, es mantenia en la ignorància social, i era tropa fàcilment utilitzable pels qui aconseguien la direcció.

Destruït el món de l'acció social per principis, tot es transformava en una pseudo professionalitat, que deixava l'acció per idees o per principis, en el món d'una mena de ridícul idealisme.

Fins i tot, l'acció social es va contaminar d'individus que primer paraven la mà, i després de comptar diners, es llançaven a l'acció o a la proclama.

Vist tot plegat, no ens ha d'estranyar el grau de passivitat de la nostra societat. Potser ara comença trencar-se.. Diversos moviments han anat sorgint aquests darrers anys.. Però en molts casos han estat forçats per una dura realitat. Accions desesperades que com tals no tenen massa recorregut.

Per tirar endavant, la societat cal que estigui polititzada, però no en el mal sentit de la paraula: per servir a noves classes o castes que vulguin obrir-se camí a costa de la mobilització.

Caure de nou en l'alternança es viure atrapats en el mite de Sísif.. Amb un retorn als clitxes de la dictadura que encara marquen els límits de la societat.

És possible organitzar-se al marge de les opcions polítiques que acaben estimbant les idees contra les urnes..? 
Si, és el que cal per tenir una societat dinàmica, i uns polítics sota control. L'error es convertir-se en corretja de transmissió d'aquests polítics, perquè al final només s'acaba essent plat d'intercanvi, i negociat.

Si no es possible, perquè no crear infinits micro-partits que acabin formant coalicions amplies, així, per la gran diversitat, per força la democràcia ha d'entrar-hi. Estic pensant en l'Uruguai, un model democràtic amb molta tradició, del que hauriem d'aprendre moltes coses. Una de les societats més polititzades que mai he vist.