Se lo robaron todo...

Aquesta és una opinió de carrer que he sentit varies vegades viatjant per Llatinoamèrica, parlant amb la gent. La vaig sentir per primera vegada a l'Argentina l'any 2000, i l'he sentida l'última vegada a la República Dominicana, aquest darrer any, fa uns mesos. 

Només hi ha una gran diferència respecte els protagonistes de la frase.. Si a l'any 2000 la gent es referia al poder polític, i econòmic a l'Argentina.. Aquest 2013, a Sto. Domingo es referien a Espanya, als polítics espanyols amb connivència amb el capital. En aquest cas no es referien a la sempiterna denúncia d'espoliació per part dels espanyols sobre les riqueses americanes. Això ja se sap, ara no és notícia perquè tothom ho té aprés, encara que no se'n parli. Prou problemes tenen els espanyols amb la immensa quantitat de lladres que els governen, no cal que els recordem una vegada més allò de: os llevasteis todo el oro. Pensen en aquelles terres.

No es necessari tampoc que parli del president del Barça, perquè ja n'havia parlat. Sobretot amb les notícies que apareixien a Brasil.. I aquest home ja feia anys que corria; tot i així, els socis del club el van escollir.. Per que diguin després que els catalans no són com els altres espanyols. Vull dir, que ja se sap que els corruptes són escollits una, i altra vegada, malgrat vagin públicament coberts de merda.

Això és un problema d'aquesta societat, una societat sense massa cultura política, ni potser de cap classe..Una societat que havia d'estar sotmesa per la força al jou de la religió catòlica més retrograda, i ara no té cap principi ideològic perquè n'ha sortit escaldada de tanta penitencia per la força..

En tot cas és molt preocupant veure els índexs de lectura dels peninsulars.. De fet crec que alguns no han obert un llibre en sa vida.. I si els donéssiu tal artefacte, no sabrien com va la portada, o com es passen els fulls. Però encara hi ha un agreujant que no trobareu en cap país del món.. Només a Espanya.. De veritat, que això no ho trobeu ni aquells països que alguns despectivament anomenen BANANERS..  I això és, o millor dit són, aquests personatges que farden de la seva ignorància.. Per dir-ho més clar.. Aquells qui xulegen de no haver estudiat, o llegit, o no anat mai al teatre, o museus, etc.. En comptes de donar-se vergonya, com passa arreu del món. Aquí tenim una immensa tropa, molt influent, que es vanagloria de la seva estupidesa. Tot i que ells no se'n consideren d'estúpids..

A canvi, no es perden cap programa esportiu, i fins i tot practiquen l'esport.. I per ells és la única cultura vàlida: l'esport..

I com no hauria de passar que sempre guanyen els corruptes.. Si al cap i la fi, l'esport tampoc es concep com un pràctica sana, i lúdica. Sinó només en la seva vessant competitiva, de guanyar.. I guanyar acaba essent, guanyar a qualsevol preu.. Si cal amb trampes, i foten els contraris, o competidors..

Vist el panorama, no és estrany que qualsevol ignorant amb una mica d'oportunisme, i sobretot amb molta ambició, es faci amb el protagonisme. Sigui en la política, en els negocis, en la cultureta, etc..

ELS CATALANS TENEN LA CULPA DE TOT, I TAMBÉ DE LA INDEPENDÈNCIA DE CUBA I DE FILIPINES.

L'altra dia escoltava una entrevista a l'ex-president de la Junta d'Extremadura, el socialista Rodríguez Ibarra. Un personatge que gràcies a la dictadura, i sobretot a la fantàstica transició, en comptes d'ocupar el lloc que el destí li tindria justament reservat. O sigui: la foscor d'una petita oficina de "províncies", com a funcionari xupa-tintes, sense cap perspectiva d'escalada social o professional. Gràcies a la suposada "revolució" dels de sota, durant la transició, va aconseguir arribar ben amunt, dins el seu partit, i la seva regió.

Segons aquest senyor, els catalans són els culpables de la independència de Cuba i de Filipines. I de molts altres mals, perquè no va parar de blasmar en tota l'entrevista. És clar, ben atiat pel periodista entrevistador de TVE, que va fer el seu goig, com aquell que porta el ramat al seu corral.. 

Això de Cuba i Filipines és una de les més grans estupideses que mai he sentit. Segons Rodríguez Ibarra, el proteccionisme que sempre ha imposat Catalunya a l'estat, per salvar la seva producció industrial, va fer que els cubans, obligats a comprar productes només peninsulars, i a vendre els seus a canvi. S'afartessin d'Espanya, revoltant-se, anant a lluitar per la independència.

Vist el panorama social del carrer, no m'estranya que molts s'ho creguin.. Obviant tota la història de Cuba per lliurar-se del jou espanyol. Cuba a finals del segle XIX, ja estava més avançada que la seva metròpoli. De fet el primer ferrocarril de l'estat espanyol es va construir a Cuba, abans que el primer de la península, el de Barcelona a Mataró. No cal explicar la guerra de Cuba, amb la bèstialitat aplicada pel poder colonial; diuen que els primers camps de concentració com tals es van crear a Cuba per tancar la població sospitosa de donar suport al moviment independentista. No cal citar l'aplicació de l'assassinat, la tortura, l'extermini, la fam, etc.. Que els espanyols van aplicar al poble cubà. Per això hi ha llibres, per qui sàpiga com funcionen els llibres, es clar.

NO SOY NACIONALISTA, PERO. NO SOY RACISTA, PERO. ALGUNS DUBTARIEN DEL SEXE QUE TENEN, SOTA AQUESTS PARÀMETRES.

Preocupant és negar l'evidència, i sempre a Espanya hi ha un munt gent que apunta cap un lloc i dispara, mentre fa creure que mira cap un altre. Quantes vegades em sentit allò: No soy nacionalista, pero..O no soy racista, pero, O los nacionalistas son los otros.. Tot seguit, aquestes frases acaben demostrant el contrari que l'entradeta vol fer creure.

Això és no tenir ni idea dels paràmetres que la ideologia marca en la expressió, i en la presa de posició. Com si fent aquesta excusa, ja es salves tot el discurs posterior com a neutral. I les paraules no són mai neutrals, i les opinions tampoc. El primer que hauriem de preguntar a les persones que construeixen els seus discursos d'aquesta forma és: si l'aprenentatge de les dades que aporten els han vingut per interdicció divina, o realment, com quasi sempre acaba essent, ve de fonts totalment parcials, poc profunditzades. Les quals, mai abans de donar-les com vàlides, o com dogma de fe, no han estat prèviament contrastades amb opinions diverses, i contraries..

Com ja he dit aquí, segles de catolicisme radical porten implícits una manera d'afrontar el coneixement, i les idees. Indiferentment de la ideologia, sempre s'acaba per adoptar una veritat absoluta, un dogma de fe. De vegades, quan més radical pitjor, més mal ocasiona al actor, i a la seva àrea d'influència.

pd: els índexs més alts de lectura es troben en els països més avançats, social i econòmicament. Alemanya, Anglaterra, etc.. Què va primer l'ou o la gallina..? A l'hora de la veritat, no importa massa; veure la cultura només com un instrument també és una visió molt pobre. Les coses es fan per gust, per plaer, per educació, etc..Perquè el que es fa per obligació mai és un bon exemple de res..I si es fa com obligació, sempre serà un nyap, i mal fet..

Efecte bumerang

La societat espanyola esta condemnada a patir sempre l'efecte bumerang. Aquesta distorsió podia haver estat corregida per l'esquerra durant la transició, però per pactisme a la baixa, o per interessos dels dirigents, va renunciar a fer-ho.

Durant la transició es van mantenir els límits del sistema polític en els marges que va deixar la dictadura franquista.

Les mancances que avui apareixen a cara descoberta dins del sistema democràtic són fruit d'aquells pactes vigilats dels anys setanta. La crisi els ha posat sobre la taula, però des de sempre, una gran part de la població els ha estat patint una mica esmorteïts per períodes de bonança econòmica.. Períodes de bonança, que ara ens adonem eren un frau, un niu de corrupció, i sobretot un miratge fomentat pel crèdit, i per uns capitals que van anar creant-se durant la dictadura, en un sistema de transmigració de diners públics (de tots els contribuents) a mans privades..

Cal recordar que el suposat estatisme pseudo-feixista de la dictadura, només amagava l'afavoriment de grans empreses amb el transvasament de capitals públics.. I l'estat, realment assumia les empreses que resultaven massa ruïnoses pel capital privat.

Però el default espanyol sempre ha anat tornant, com les estacions, o com aquell mite de Sísif: arrossegar una pedra muntanya amunt fins que arriba al cim, i torna caure, així el procés comença de nou, eternament.

Una societat clientelar que es manté en la pobresa per interessos de classes plutòcrates interiors, aliades amb interessos externs..

Una mostra del fracàs econòmic permanent ha estat l'atur constant.. Qui no recordarà la campanya de l'any 1982 que va portar Felipe González al govern..? Una de les premisses del programa era la lluita contra l'atur. Per qui no ho recordi, aleshores el programa del PSOE deia que crearien 800.000 llocs de treball..  El  que van aconseguir va ser augmentar l'atur. Aquesta situació d'atur es va mitigar subsidiant amplies capes de la població, que mai més han sortit d'aquest situació d'atur. Els jornalers d'Andalusia i d'Extremadura van entrar en l'alternança subsidiada. 
Aquella reforma agrària que va ser un dels motius de l'aixecament feixista del 36, mai va tornar a cap programa d'acció política, i econòmica. Vigilants, els interessos que van triomfar per perpetuar-se, van condicionar les accions econòmiques.

Tots els aparells de la dictadura continuaven intactes, especialment els que van exercir el terror, i la violència. Darrera d'ells, l'entramat ideològic format per l'aparell judicial, i per l'església, eren la garantia dels límits.

Al final, la majoria de la població va decidir oblidar, i mirar cap un altre banda, evidentment condicionada per les forces polítiques que haurien d'haver exercit una pressió social per acabar amb els límits, i les impunitats.

Si observem d'altres països que en sortir de les seves dictadures van trencar els límits que aquestes havien imposat, ens adonem de la força que van tenir les organitzacions socials al marge dels partits, i de les conteses electorals.

Aquí la majoria dels partits d'esquerra es van dedicar, sinó afeblir les organitzacions de la societat, a utilitzar-les per treure'n profit polític o electoral.

Ja d'entrada, les organitzacions socials estaven massa polititzades, en els sentit partidari, i això va ser fatal per la continuïtat d'una societat dinàmica que exigís als grups polítics, o al poder polític, accions fora dels marges marcats per la dictadura.

Amb l'entrada a Europa, els diners van arribar com un pla Marshall; els polítics es van veure amb milions per gastar. Ja sabem que el desenvolupament que van triar va ser el mateix que havia assenyalat al dictadura: turisme, i construcció. Un model que perpetuava la corrupció.

Qualsevol alcalde es veia com governant d'un regne de taifes, i des de la selecció de funcionariat, fins les obres públiques, anaven condicionades a filiacions polítiques, repartiment de beneficis, i lleialtats.. Arreu hi havia un límit intocable, l'establert per la dictadura. Interessos nous es van associar als vells: els nous rics amb els qui s'aprofitaren de les avantatges d'un poder autoritari, i opac durant quaranta anys.

Aviat els partits polítics van adoptar la foscor de la dictadura dins de les seves estructures internes. La democràcia, deficitària, i limitada d'entrada, es quedava a la porta dels partits, allà no hi entrava la claror.

Com una plaga, tots els grups polítics copiaven aquell model burocràtic del centralisme democràtic leninista. Es digués assemblea local, comitè central, o estat major. Des del cantó de la falange, fins al seguidor de la revolució social, tot queia dins la mateixa premissa: control del poder polític, mitjançant el control de l'aparell polític. La militància polititzada abandonava els partits, expulsada, fastiguejada, o desenganyada. Només quedaven els que buscaven  beneficis o avantatges personals o familiars. El nivell polític del militant de base era nul, es mantenia en la ignorància social, i era tropa fàcilment utilitzable pels qui aconseguien la direcció.

Destruït el món de l'acció social per principis, tot es transformava en una pseudo professionalitat, que deixava l'acció per idees o per principis, en el món d'una mena de ridícul idealisme.

Fins i tot, l'acció social es va contaminar d'individus que primer paraven la mà, i després de comptar diners, es llançaven a l'acció o a la proclama.

Vist tot plegat, no ens ha d'estranyar el grau de passivitat de la nostra societat. Potser ara comença trencar-se.. Diversos moviments han anat sorgint aquests darrers anys.. Però en molts casos han estat forçats per una dura realitat. Accions desesperades que com tals no tenen massa recorregut.

Per tirar endavant, la societat cal que estigui polititzada, però no en el mal sentit de la paraula: per servir a noves classes o castes que vulguin obrir-se camí a costa de la mobilització.

Caure de nou en l'alternança es viure atrapats en el mite de Sísif.. Amb un retorn als clitxes de la dictadura que encara marquen els límits de la societat.

És possible organitzar-se al marge de les opcions polítiques que acaben estimbant les idees contra les urnes..? 
Si, és el que cal per tenir una societat dinàmica, i uns polítics sota control. L'error es convertir-se en corretja de transmissió d'aquests polítics, perquè al final només s'acaba essent plat d'intercanvi, i negociat.

Si no es possible, perquè no crear infinits micro-partits que acabin formant coalicions amplies, així, per la gran diversitat, per força la democràcia ha d'entrar-hi. Estic pensant en l'Uruguai, un model democràtic amb molta tradició, del que hauriem d'aprendre moltes coses. Una de les societats més polititzades que mai he vist.