Descarrila Espanya..

Sempre les grans tragèdies "accidentals" són la porta, o l'advertiment, de les grans tragèdies polítiques, i socials. Espanya des de fa ja anys (el temps passa ràpid) es troba en estat d'excepció econòmica, com a conseqüència de les diferents explosions que s'han produït en els camps financer,i, immobiliari. Sense comptar amb la situació agònica del món industrial espanyol.

La veritat és que no estic dient res que la gent no sàpiga hores d'ara.

Però a banda de les crisis econòmiques, s'ha generat una enorme crisi política, i social. L'estructura política-partidària vol controlar, i encanalar aquesta crisi, amb l'ajut dels mitjans, convertits en simples creadors de la realitat a partir de la mentida, i de la manipulació.

Aquesta crisi s'ha emportat moltes vides, i se'n emportarà moltes més. No sols pel binomi estat d'ànim, estat de salut. Més enllà hi ha dos fets que s'anomenen negligència, i manca de mitjans; aquests venen, i vindran, exponencialment augmentats, camuflats sota altres arguments. Però la degradació social, i la suspensió de l'estat real, no aparent, de l'estat de dret; és a dir, parlant molt simplement: la substitució del concepte ciutadà, per súbdit, gradualment s'imposa. Esta arrossegant cap una realitat molt crua aquesta societat que havia perdut tot tipus de valors ètics, i ideològics, substituïts pels diners, i el consum; els qui abans dissimulaven la seva manca de principis, amb aquella bassa d'oli econòmica d'abundància, ara es veuen a si  mateixos, o simplement, ni s'han pensat a mirar-se, en l'acció de combat: trepitjar abans que et trepitgin. Els taurons oloren la sang, i es comencen a mossegar uns els altres. Alguns dirien que reneix l'estat salvatge, la societat salvatge; terme acceptable si ens referim a feres maltractades, no pas a individus de societats primitives. Aquests individus anomenats primitius, en molts casos gaudien d'unes normes de comportament, i uns principis molt més arrelats, i sòlids; fonamentats en el principi de col·laboració col·lectiva. Gaudien de molts principis que la societat moderna ha perdut fa temps; uns principis que la societat espanyola en concret, pretén dissimular amb una suposada solidaritat familiar-política. Tot no deixa de ser un entramat que amaga l'interès, de vegades més pèrfid; latent en les famílies, i els grups polítics. Tothom sap que les pitjors matances que podem constatar al llarg de la història peninsular s'han produït dins les famílies. 

Aquesta situació interior familiar apareix avui radicalitzada; una de les raons és que el poder de transmissió de la conducta del comportament dels individus, ha anat caient en mans d'estructures polititzades, i comercialitzades. Exaltació del poder, el triomf, el diner, el consum, i la imatge.

Un accident de tren, catastròfic, ens posa de manifest com el poder tracta, des de fa temps, les contingències degudes a deficiències que ell mateix genera. Es tracta d'individualitzar la responsabilitat per amagar la perfídia ideològica que genera una submissió al interès econòmic més radical.

Però és fàcil donar la culpa el poder sense adonar-se de la penetració d'aquests principis en la majoria dels individus que composen la societat. Podrem dissimular el diable que portem dins emborratxant-nos, però en despertar de la ressaca, i mirar-nos al mirall, el monstre farà pampellugues davant els nostres ulls.

El poder gaudeix amb aquest tipus de tragèdies, les aprofita per legitimar-se, engegant la màquina de la mobilització de la població. La paraula solidaritat, mal usada, serveix per sotmetre els individus al poder, i a la ideologia dominant: en la societat, i en el grup. Discursos polítics es catapulten per prestigiar institucions, grups i individus desprestigiats, idees desprestigiades. Solidaritats internacionals arriben, i són rebudes pel poder polític que s'apropia de la tragèdia dels dissortats, de les víctimes. Com si aquests afectats fossin la justificació del seu discurs passat, i present. La justificació que referenda el seu poder, i la manera com s'ha exercit, s'exerceix, i s'exercirà. El poder usa les fibres sensibles dels individus, el poder que envia la llàgrima, i el que la recull.

Si una cosa he aprés darrerament és que darrera de molts demanadors de drets socials, s'amaga la consolidació d'uns drets personals, i tribals, defensats amb molta ràbia.

Les classes socials més paupèrrimes no tenen qui les defensi, ni qui les representi. S'han d'abraçar de nou a la caritat, mentre alguns discursegen sobre principis que només amaguen els seus privilegis, i el seu benestar que els allunya cada dia de la timba social on milions han caigut.

Evidentment no són millors els cínics que utilitzant la sensibilitat és giren d'esquena, o fomenten el racisme de la pobresa.

En una ocasió en un contacte accidental amb un grup ètnic antic d'Amèrica Llatina, vaig adonar-me que allà regien uns estrictes principis comunitaris molt sòlids, sense alienar la individualitat. Eren en si, la constatació d'un sistema social més just que res tenia a veure amb els discursos polítics sota epígrafs altisonants d'igualtat, que amaguen els interessos de poder d'unes castes polítiques.

Per això puc constatar que en els caus on tothom mira per la seva, difícilment, tot i conrear discursos de repartiment, els individus han tingut la capacitat individual de transformar al seva individualitat en el sentit cooperatiu no egoista. Més aviat hi ha molt egoisme radical, en el sentit de que es vol el que tenen els qui tenen més tenen, a poder ser arrabassant-lo per gaudiment propi. L'acció no és suficient per transformar l'individu, es necessita un procés de rentatge, i desinfecció, davant una societat agressiva que ha imprès el xip depredador econòmic en la ment dels individus.

Però com aquest procés no es produirà per voluntat, serà de manera traumàtica que alguns l'aprendran. Potser a costa de moltes vides que s'escolaran dissimulades en finals naturals, o accidents fatals. Molt pitjor seria despertar en una societat pitjor, com la que ara sembla encarrilar el  nostre futur. Una societat plena de prescindibles, raó exclusiva del poderós, i  d'una resistència individualitzada que comporta sortir a matar per sobreviure; matar a qualsevol altre. Fins i tot fills a pares, homes i dones a la parella, o grans hecatombes d'extermini. Tant de bo la política no opti per aquesta darrera opció d'extermini. Per ara, de moment, serà amb compta gotes, però amb constància.

Tots funcionaris...

Fa molts anys en aquella primera Catalunya Ràdio dels anys vuitanta, hi havia un programa que va fer llegenda. S'emetia a la nit conduït per l'inoblidable Jordi Vendrell. El programa es deia: El lloro, el moro, el mico, i el senyor de Puerto Rico (Puertu Ricu). Entre els col·laboradors d'aquell programa, juntament amb el desaparegut Jordi Vendrell, hi havia el també desaparegut Ramon Barnils, que va crear escola en el periodisme català. També, l'escriptor Quim Monzó formava part de l'equip del programa, potser en la seva primera experiència radiofònica continuada, i primera experiència en mitjans no escrits, que li va obrir posteriorment les portes de la ràdio, i la televisió.

El programa era un d'aquells programes políticament incorrectes que el Pujolisme havia de suportar dins casa seva, però que alguns sectors de convergència i unió, no s'empassaven gaire de bon gust. Però com al cap i la fi s'havia de donar imatge de democràcia, que millor que tenir uns torracollons, i rebels a casa per justificar la gran tolerància del règim Pujolista; que ja s'havia convertit en règim català. En aquells anys, qui no era convergent o Pujolista, li costava justificar-se com a català. Diguem que potser si, justificar-se com a català més enllà de les fronteres del seny, només hi havia tot un territori marginal de bojos, de radicals, i d'arrauxats.. És curiós, ara que tots s'han tornat independentistes, veure els sinònims que s'aplicaven darrera d'aquest qualificatiu, independentista, en el nostre país durant aquells anys.

Eren anys de principis, encara. Potser una mica romàtics. Alguns estaven disposats atracar bancs per normalitzar la llengua. Vull dir, no pels calers sinó per cridar: Mans enlaire! Això és un atracament! No us moveu o us mato! I és que els catalans no feien por, i els atracaments en català no sovintejaven. Sempre feia més por cridar: Hijo Puta! Que te mato! Que no pas: Fill de Puta! Que et mato!. De fet, això darrer potser no feia gens de por.

Però no volia parlar d'aquest tema ara, i ja m'he menjat part de l'espai, i no vull fer-me més pesant encara.

Escoltant una nit una entrevista al programa del Jordi Vendrell, em va quedar una resposta del convidat d'aquella nit. Aquesta: El pitjor que li pot passar a un jove és convertir-se en funcionari, és matar-li l'esperit.

Si, el convidat venia a dir que era com sedar-lo, donar-li una droga, això de fer-lo funcionari. Em sap greu no recordar qui era l'entrevistat d'aquella nit. Però més o menys l'entrevista deia que la gent havia de ser creativa i no esperar que l'estat els facilités les coses. I molt menys acabar morint d'avorriment en un despatx d'una institució pública, amb un sou acceptable. En aquella època els funcionaris van començar a gaudir de bones avantatges, i bons sous. Sumada a una seguretat de per vida, que sempre havien tingut des del franquisme: lloc de treball fix fins la jubilació.

Aquesta opinió del convidat no va prosperar. Tot el contrari, i sortejant diferents opcions polítiques, l'ampli ventall de ciutadans polititzats, des de l'extrema esquerra, passant per l'esquerra, el centre, la dreta i l'extrema dreta. Tots somniaven en un lloc de treball a l'administració pública. Per no parlar de la immensa majoria no polititzada. De fet es va convertir en habitual que la gent s'acostés als partits polítics per aconseguir un lloc de treball a l'administració pública. Si no era com a polítics, era com endollats per ser funcionaris en qualsevol lloc.

Si ara fessin un anàlisi sobre el motiu, podríem estendre l'article fins a l'infinit. Podríem aportar des de la mentalitat paternalista que va crear en la societat la dictadura franquista, que no és poca aquesta influència, però si poc estudiada. Podríem parlar de la crisi de la indústria, la pobresa de la societat, l'atur sempre present des dels anys setanta. Podríem parlar de la política clientelar que va inaugurar la democràcia espanyola, on des d'un alcalde fins el president d'una comunitat autònoma, fins el ministres etc.. és convertien en mags que fomentaven no sols la construcció, sinó la cultura, l'educació, etc.. Era una mica com aquell cartell de la marina nord-americana: la marina et necessita, ingressa en els Marins. Aquí el polític feia la seva campanya amb: Espanya o Catalunya o Igualada, o Ampolles de Vall et necessita, fes-te funcionari.

En el fons si hom estudia la història d'aquesta estructura peninsular anomenada Espanya, s'adona que la cultura anava encaminada cap l'estatalisme des de l'edat mitjana. Si no era en la guerra contra els àrabs, i els jueus, era en la conquesta d'Amèrica. Però sempre, avui com abans, totes aquestes estructures, i aventures s'havien de sostenir amb diners de fora, que obligaven Espanya a comprar tot perquè no produïa res.

Anglesos, Holandesos, Venecians, Alemanys, es dedicaven a produir productes. Els bancs d'aquests països a prestar diners per les aventures espanyoles. Espanya, en comptes de canviar el xip, senyorejava, i sempre acabava expulsant als qui formaven una incipient burgesia, o generaven riquesa creant, o fins i tot, acumulant diners.. 

Fossin moriscos, jueus, etc. Artesans, banquers, industrials, etc..Veien les seves propietats confiscades, un eufemisme de robatori. L'estat era al servei exclusiu del grans propietaris, i dels terratinents. Al seu torn, una multitud de desclassats es donaven cops de colze per convertir-se en flamants funcionaris, potser no gaire ben pagats, però una mala paga sempre podia suplir-se amb uns bons privilegis, i un bon grapat de corrupció.

Passaren els anys, i tots els intents per crear una economia diferent van fracassar, o van fer-se fracassar. Fora d'unes quantes illes amb certs graus de desenvolupament industrial a Catalunya, Euskadi, Zones de València, etc..La resta seguia essent: o submissió al terratinent i el gran propietari, o el funcionariat. El franquisme va industrialitzar l'estat amb polítiques que barrejaven l'interès privat, i la intervenció de l'estat.. Al cap i la fi, la política econòmica feixista des de Hitler a Mussolini, passant per Franco, suposa el control de la societat per part de l'estat, i un grau important de nacionalisme estatista.

Els demòcrates post franquistes, sobretot amb l'entrada a la UE, es van veure amb les butxaques plenes de diners, i van fer funcionar el ventilador. La idea era la mateixa del franquisme, fomentar l'economia mitjançant la inversió pública. Això comportava des de l'obra pública que beneficiava a les grans empreses constructores, fins la funcionarització de la societat espanyola. La funcionarització no sols va acabar amb la iniciativa de milers i milers de persones que van renunciar a crear, i a participar socialment en la econòmica. Si no que va exterminar l'associacionisme, i la idea de que per fer coses en les que hom creu, no s'ha d'esperar a parar la mà de les institucions públiques, com si aquestes fossin la làmpada d'Aladí, que en fregar-la surt el mag i et diu: demana un desig que jo te'l acompliré.

Present, i passat. La dinàmica, i les alternatives que alguns proposen semblen sempre les mateixes. Esperar que les solucions les doni el paternalisme. Terratinents, dictadors, grans banquers, polítics, han estat o són els pares que subjuguen el pensament, i la capacitat de crear, i d'associar-se.

No és només una cosa de política, és una cosa de mentalitat, de psicologia, d'educació. Però quanta raó tenia aquell entrevistat del programa: el lloro, el moro, el mico i un senyor de puerto rico. No hi ha res pitjor que ser enterrat en vida dins una institució pública com a membre d'un exèrcit d'escalfa seients..

Es prepara un cop de mà polític a Espanya..?

El problema de la majoria de la militància política d'esquerres a Europa és que segueix veient l'extrema dreta amb els mateixos ulls que fa cent anys. Per la militància d'esquerres, l'extrema dreta només és el paramilitar que porta simbologia feixista, i nazi, i que actua violentament al carrer apallissant negres, rojos, verds, roses, etc.. Aquest símbol satànic amb esvàstiques al braç, una mena de gos de dos caps dels inferns, no deixa de ser fruït del proletariat.. Aquestes tropes de xoc del feixisme surten dels barris populars, de la gent sense futur, sense ideologia, sense educació, sense diners.. La seva violència, manipulada sempre des del darrera, és fruït de la seva desesperació, i ràbia per l'exclusió social.. És fàcil veure doncs que des de fa uns anys el terreny esta abonat per aquest tipus d'acció radical violento-política..

Però la candidesa o caducitat de molts sectors d'esquerra, potser fruït de la seva poca evolució política, si s'aturen en simbologies icòniques, i desitjos no confessats de dictadures del proletariat, revolucions armades etc.. Esta en no veure que el conservadorisme avui no vesteix amb uniformes paramilitars. L'extrema dreta avui porta corbata, i té discursos constitucionals.. Per entendre això alguns haurien d'estudiar tot una sèrie de governs que van minar Amèrica Llatina durant els anys 60 i 70. Governs de civils, però que en l'acció política, social, i militar, eren iguals a una dictadura castrense..

Aquests dies El Mundo treu una sèrie d'escàndols, que alguns diaris van treure mesos abans sense massa ressò. Quina ideologia té El Mundo..? Un diari molt conservador lligat al funcionariat espanyol més immobilista. Quina maniobra es prepara..? Que es pretén..? Som de nou davant dels salvadors de la pàtria..? I aquesta falsa esquerra que és més funcionarial, i patriòtica, que té tan poc d'esquerra..? Quin paper han fet sempre els socialistes a Europa..? No diu Ariquistain que van aplanar el camí a Hitler..? Ho explica, certament.

El silenci de la societat esta covant un nou monstre a la península, el terreny ja esta abonat, ja només cal una petita empenta.. Per no parlar de la 4 revolució industrial, de la que la gent encara no s'ha adonat.. El qui viu de l'estat es pensa que l'estat és un pare Deu que tot ho pot; més dramàtic serà el seu despertar, perquè no hi ha res pitjor que t'estigui passant un camió de gran tonatge per sobre, i tu pensis que és un somni temporal..

Corrupció política a Espanya..? Ara surt, i alguns l'esbomben. Quan el sistema polític espanyol des del franquisme, i amb la monarquia, s'ha basant en això: un estat global i permanent de corrupció, des de la porta de casa, a la sala del consell de ministres, i el palau de la monarquia..

Quin paper jugarà l'esquerra en aquest cop de mà.? Cap. Serà un mer instrument dels sectors més conservadors, jugarà uns passos calculats per la dreta radical. La seva militància, si surt al carrer, serà part de l'atretzzo que arrossega Espanya cap un govern nacional-conservador. 

Falta saber com afectarà al procés de Catalunya, però no crec que en resulti massa beneficiat.. Tot dependrà del grau d'enfrontament al que estiguin disposats els catalans, perquè està clar que els qui prenguin el poder a Espanya, buscaran un xoc de trens radicalitzant la postura nacionalista espanyola.

Econòmicament potser s'aprofitarà per prémer l'accelerador neo-lliberal a fons. Desmuntant l'escenari actual, per plantar-nos davant, ja sense maquillatge, la quarta revolució industrial..