És mentida que el 51 per cent dels habitants de Catalunya votarien per la Independència..

Qui ha fet aquesta enquesta? Amb quins criteris s'ha fet ? Com eren les preguntes ?

Com pot ser que l'enquesta conclogui que la majoria dels votants a favor de la independència són votants de  CiU..? És que CiU té majoria, fins i tot sumant ERC, en el comput total de votants.? Vull dir: si sumem els votants de CiU i d'ERC, no arriben al 30 per cent dels vots totals en percentatge. Alguns diran que molts votants del PSOE, o IC també votarien la independència.. Però és igual, ni així els números quadren.

A les últimes eleccions autonòmiques va haver-hi un 40,05 d'abstenció. Per tant la participació va ser del 59,95. Se suposa que el qui vota unes autonòmiques és perquè s'interessa pel futur de Catalunya.. Ja sabem que molts no voten perquè pensen que l'autonomia no serveix de res, i qui veritablement decideix és Madrid.

Tornem als percentatges.. Si sumem els darrers vots autonòmics de CiU, ERC i Solidaritat, en total sumen un 48 per cent dels vots emesos. Deixeu-me dir que ja és molt agosarat pensar que el votant de CiU és un votant independentista. Quan crec que cal considerar a aquesta coalició com l'antídot contra la independència. Però deixem per un moment aquest dubte, i considerem els classistes de CiU com a independentistes. Total que arribem a la suma, tirant amunt, d'un 30 per cent del vot total real, que vota per aquestes tres opcions. 

Se'm fa molt difícil pensar que tots els qui voten PSOE, són partidaris de la independència, com a molt seran un 15 o 20 per cent del 18 per cent emès a favor d'aquest partit, o sigui aquest 18 per cent representa un 10 per cent, si arriba, del vot total del cens complet. I si acceptem que un 15 o 20 per cent dels socialistes votaria per la independència, tenim un 2 per cent del vot total del cens. Si parlem d'Iniciativa, el seu vot proper al 8 per cent dels emesos, potser arribaria al 3 per cent del vot total del cens.. I no esta clar quants d'aquest votants d'IC votarien per la independència.. Sobretot pensant que passarien a viure al país de les meravelles de CiU.

Crec que ja n'hi ha prou de fer el triler. Alguns que se'n vagin als barris populars a defensar la independència, a veure si tenen el que els falta. Potser no sabrien on son aquests barris..

El més emprenyador de tot és l'utilització que fan els de sempre, els classistes de CiU, per posar-nos a tots al tauler dels seus negocis. La manca de: "perdó", pebrots per defensar un programa real, i clar per la independència. Els sempiterns jocs de confusió, d'enganyar un país, posar-lo sobre les contra-balances dels negocis, i els diners. Aquesta repulsiva botifleria.. Ara des d'un organisme tant poc creible com el CEO, volen treure el fantasma de la por. Permeteu-me que me'n rigui.. Volen espantar Espanya, mentre el senyor Duran s'entén a Madrid per a tots els negocis que calgui.. Jo crec que si fos un espanyol de Madrid, m'estaria fotent de riure del ridícul. Però és igual, alguns ja els va bé amb tot plegat, prosperen molt a costa del país, i mentre hi hagi brètols, seguiran prosperant. Entre tant els treballadors, i les classes mitjanes es van ensorrant.

S'albira el final de l'euro..

Què passarà amb la moneda única europea? Poc més de 10 anys d'existència, i una crisi global del capitalisme l'ha posada contra les cordes.

Abans de tot m'agradaria referir-me una opinió que se sent en determinats sectors de l'esquerra, aquella que afirma que: alguns han provocat la crisi per guanyar diners.. Com si hi hagués un poder tot poderós que determina el bé, i el mal. Una opinió així només pot sorgir en un país que ha estat sota el paternalisme catòlic i dictatorial. Sembla que molts sectors de l'esquerra espanyola, mai han trencat el seu cordó umbilical amb el franquisme. Fins i tot, podríem dir que gran part de l'esquerra espanyola és ideològicament tant franquista com la dreta.

Qui no ho entengui és que basa les seves posicions ideològiques només en l'enunciat, oblidant l'efecte moral, i filosòfic que guia les seves actuacions.

Dir que la crisi actual del capitalisme l'han creat elements interessats del mateix capitalisme, és ignorar estudis econòmics com els de Karl Marx, i cito Marx perquè sense ell no es podria entendre l'existència de l'esquerra mundial.

En el fons qui diu: la crisi l'han creat ells, referint-se els poders financers. Dona per assentat que el capitalisme és un bon sistema, i que si no fos per la mala fe d'un grupet, funcionaria de conya. Això ens torna a fer pensar en quan poc d'esquerres són alguns que es diuen tals, i quan interessats són. No volen pas construir una nova societat, sobre noves bases de comportament, morals i filosòfiques. Amb unes noves bases de propietat  que sigui col·lectiva i social. No, el que volen es continuar essent els "privilegiats" dins el capitalisme. Privilegi que els dona el fet de ser els eterns dissidents. Renunciar una societat capitalista que els ha enriquit en base el crèdit, i el consum, per viure en un societat més igualitària on el luxe, i la propietat privada és mínima o inexistent. Això no agrada a molts, estic segur que prefereixen les desigualtats del capitalisme, l'explotació dels països del tercer món, a canvi de seguir tenint un tren de vida superior.

Però les coses, arriba un moment que s'acaben, i ni el sentit paternalista que formà certes esquerres, com he dit abans, en la peixera dels taurons del franquisme. Que adaptà aquesta esquerra a respirar dins en aquella peixera, que la conduí pels camins de l'amiguisme, la corrupció, i  el tribalisme ( si ets dels meus, i et poses a rebre ordres t'ajudo, sinó no ). Tot plegat s'acaba. O almenys la gent s'ha adonat que no hi ha grans diferències entre la dreta, i l'esquerra. Torno a dir-ho, ambdues son filles del franquisme, una per donar-li suport, l'altre per combatre'l amb els mateixos arguments: l'autoritarisme.

L'Euro s'acaba, encara falta per saber com serà aquesta mort. Però el que és segur és que serà ben traumàtica, sobretot per les classes mitjanes i baixes europees. Alguns que tenen diners també s'arruïnaran, d'altres es faran rics, no sense risc. Vull dir que som davant una crisi econòmica molt greu, podria comparar-se a la dels anys vint. El que passa és que encara no sabem com evolucionarà, doncs només som als prolegomens. Hem de tenir en compte que la crisi dels anys vint, va durar uns trenta anys, potser més.. Evidentment uns en van sortir abans, altres després, i milions de persones no en van sortir mai, car van deixar-hi la pell.

L'Euro a penes serà una fulla seca que s'emporta el vent tardoral, només un petit accident global. El més segur és que per Europa sigui el final d'un tipus de societat característica. El futur d'Europa són les societats americanes. Per saber quin serà del futur espanyol cal mirar societats com la xilena, la peruana, la colombiana. Altres com Alemanya s'assemblaran més a Estats Units.

El gran problema és que som davant d'un bulldozer que s'emporta tot per davant, i és impossible invertir el sentit de reculada. És com una llei física, quan un objecte esta en acceleració és fa impossible imprimir-li una força en sentit contrari. No s'atura fins que no s'estavella contra una superfície. Això ens constarà una o dues generacions.

I el futur d'Espanya és ben negre, al cap i a la fi, si miren la història: les opcions progressistes en aquesta regió del món, només han triomfat quan els conservadors han deixat pas. Vull dir que les forces d'esquerra mai ha guanyar per la força, però en canvi sempre han estat enderrocades per la força de la dreta.

Ja he sentit moltes vegades últimament a gent dient que el que faria falta és una guillotina. Vull dir que a l'estat espanyol mai s'ha passat per un procés com el que va tenir França amb la Revolució, i Robespierre. Potser tenen raó. El que estic segur és que  aquesta banda de la frontera, la majoria dels morts, i víctimes de les matances, sempre han estat els pobres, els liberals, els anti-clericals, o les esquerres. Això ens hauria de fer pensar.

El que encara em sembla més greu és que a sobre sempre ens han explicat la història al revés, vull dir que els aparells de control ideològic sempre han estat en mans de la dreta, i han acabat culpabilitzant sempre les esquerres de totes les violències, i desgracies. Quan en realitat no ha estat així, i ha sigut al revés. Potser algun dia els haurien de donar el gust de que fos veritat. Aleshores s'acabaria definitivament el control ideològic de les dretes, doncs no els quedarien peons per seguir mentint, i manipulant la veritat.

L'absolut i la política són el germen de l'autoritarisme..

Sóc dels que crec que la feina que fan les persones pot arribar a condicionar les seva manera de relacionar-se amb el món.

Quan la persona abandona els qüestionaments interiors, automàticament abraça una raó suprema interior que determina el seu accionar social.

Les persones acostumades alliçonar, que tenen com a feina això, no haurien d'assolir responsabilitats polítiques importants, doncs acaben deformant les estructures de lliure intercanvi d'opinió, i estableixen un monolitisme interessat, molts cops disfressat d'ideologia. En realitat confonen la projecció ideològica com a tapadora dels seus interessos personals, de control del poder, i de control del joc de la opinió.

He vist estructures assembleàries convertir-se en una caricatura, i esdevenir un camp de control autoritari. Una manera molt hàbil de fer-ho es congregar a la unitat, i accentuar la perillositat dels qui no es sotmeten a l'ordre autoritari de l'estructura dominadora.

Tot plegat és una burla a la democràcia, i més quan es menysprea aquesta paraula. En sectors radicals hi ha un menyspreu aquesta paraula, i el seu sentit. En el fons s'amaga un paternalisme, i un autoritarisme que té por de la lliure determinació de la població, i més, quan aquesta és fora del control dels autòcrates.

L'exercici de la democràcia com a determinació individual és l'única manera d'esborrar del mapa els individus que utilitzen vagues ideologies, i referents, molts, en un sentit religiós. No hi ha res millor que utilitzar les mudes icones per fer-les parlar a favor del poder. Els herois morts sagnen encara el dolor del seu idealisme, que millor que remoure aquesta sang per justificar poders interessats, i personalistes.

Encara són pitjor els qui s'enganyen a si mateixos, i creuen que fan un servei d'avantguarda social, quan en realitat no reconeixen el seu sentit egoista, escatat darrera aquestes idees progressives. 

Tots aquests individus són el càncer de les ideologies, són els que fan fracassar l'avenç de les societats. Al final hom sospita que han estat col·locats allà per afavorir les classes privilegiades de sempre, per fer fracassar camins alternatius. Sigui amb la seva imbecilitat, o sigui amb la seva premeditació, i traïdoria.

Les grans paraules, els grans muntatges teòrics, unifiquen opinions, enceguen les masses fàcils de manipular,  no acostumades a l'esperit crític. És el mateix esperit religiós, del qui infantilment suprimeix la seva determinació de buscar respostes que a cada moment  plateja l'existència, i assolint un estat semblant a l'etílic, buida les seves idees de la ment, sotmetent-se als sentits dels qui li prediquen un món on no cal pensar. Perquè pensar causa dolor, i angoixa.

En aquest país campen al seu aire els neo-capellans que mai aporten res que no sigui el seu intent de domini. Al cap, i a la fi, ells creuen en unes estructures de domini. Creuen que s'ha de premiar a qui millor repeteix la seva lliçó. Mai s'han plantejat, si a banda de fer vomitar les lliçons, no seria millor incentivar el pensament, la creativitat, i l'esperit crític. No s'ho han plantejat perquè són servidors de l'odre social d'un país, que té com predica fonamental, crear individus disposats a obeir. És igual si s'obeeix el poder econòmic, el poder polític, o el líder radical de la cantonada. Tot és una conxorxa per anorrear la democràcia, i deixar fora de joc el qui escapa al control del poder, poderet o secta. I els qui resultin rebels, i no aprenguin la lliçó, el millor es marginar-los de la societat.

El nostre futur és juga a Grècia..

La democràcia és una idea revolucionària

                      Pedro Olalla (Professor i escriptor hel·lenista asturià, resident a Grècia)

El nostre futur com a ciutadans es juga a Grècia, la democràcia europea es juga a Grècia.

Si bé, això és el que ens diuen els mitjans "dominants", ho diuen en un sentit contrari. Els polítics, els mitjans de comunicació, el poder burocràtic europeu, el poder financer, i els seus "anomenats" mercats. Han llançat una campanya de terror sobre el poble grec. Tot es resumeix en: o els grecs voten la continuïtat, o Grècia caurà en el caos. De pas ens preparen a tots per una ràtzia, per justificar un cop més, amb l'argument de Grècia, una nova volta del "Garrote Vil" que ens escanya. Grècia, precisament des dels últims anys, seguint les polítiques del poder polític, i financer europeu, és quan ha caigut en la pobresa, i en el caos.

Des de fa uns dies, la campanya de terror per espantar la població grega, i forçar el seu vot de continuïtat, mitjançat els conservadors de Nova Democràcia, s'ha basat en qüestions econòmiques, presentant l'euro com l'únic camí possible front la barbàrie, o l'aïllament del país. Fins i tot, s'ha espantat els grecs amb una possible invasió turca, ja sabeu la sensibilitat que tenen en aquest tema els grecs. S'han incentivat les bandes para-feixistes als carrers d'Atenes, que apallissen immigrants, i gent d'esquerres.

Tot plegat, són les tàctiques de sempre del Capital, i ens han fet recordar; que quan hi ha interessos econòmics en joc, qualsevol mètode és legítim per conservar els privilegis, i l' statu quo polític, i econòmic.

Grècia va fer molts sacrificis per entrar a l'euro, va ser un dels països fundadors. Els seus ciutadans han treballat durament per desenvolupar una economia que partia en desavantatge respecte a països con Alemanya, Itàlia, França, etc.. En canvi, des de fa uns mesos se'ns presenta els grecs com: mandrosos, endarrerits, corruptes, inferiors. Aquesta és l'Europa del poder classista i racista, la que avui s'ha imposat, i que faria somriure a Hitler. Perquè en el fons, darrera les parafernalies ideològiques, siguin feixistes, liberals, religioses etc.. Només s'amaguen els privilegis d'uns pocs que volen sotmetre a la majoria, i si ningú no els atura, poden fer arribar aquesta submissió extrems vergonyosos, i criminals.

El poble grec és un poble molt polititzat, contràriament a d'altres països o estats europeus. Tot i així, la pressió ha estat tanta que hom té dubtes de si la por s'imposarà a la justícia. Avui Syriza representa la democràcia, la justicia, els valors d'igualtat de l'esquerra europea. Nova Democràcia, davant la pressió de la realitat, ha hagut de variar el seu discurs, ocultant el fet que representa la mísera continuïtat, i el final de la democràcia. Nova Democràcia, per enganyar els votants es presenta sobre el supòsit d'una nova era que començarà amb ells, la mentida de que re-negociaran amb la UE les condicions econòmiques imposades pel capital financer, i els seus representants polítics: els buròcrates de la Unió Europea. Però els conservadors, avalats pel terror mediàtic,  suposen el desmantellament  absolut de tot el que sigui social a Grècia. En definitiva, el desmantellament de la democràcia.  Perquè el que s'està jugant a Europa és això, el desmantellament de la democràcia. La política dominant és crear una Europa de ciutadans de primera, que viatgen en primera, i que decideixen els més mínims detalls de la vida de la resta. I uns ciutadans de segona, tercera, quarta, amb drets minvats, que són a mercè de servir els capricis dels privilegiats, i de les seves polítiques.

Durant aquests últims temps, sota les polítiques d'ajusts, els grecs han perdut el 50 per cent del seu poder adquisitiu. Milers de funcionaris han perdut la seva feina, l'ensenyament públic està en procés de degradació, la sanitat pública també. Les pensions s'han convertit en propines pel cafè; els ajuts, i subsidis socials, han desaparegut, o són simbòlics. Les empreses públiques han estat polvoritzades o subhastades, el preus s'han enfilat per les boires. Els molts immigrants que hi ha, sobretot dels països de l'est d'Europa o d'Afganistan, i Paquistan, viuen en condicions terrorífiques, al carrer o en edificis en ruïnes.

Vist tot això, i altres coses que podríem enumerar, no crec que es pugui espantar el poble grec amb un futur pitjor, quan el present ja és un malson.

I per finalitzar, centrem-nos en aquest missatge tan repetit, sobretot per la dreta espanyola, i catalana, de que Grècia no és Espanya. I tant que no, ho he repetit mil vegades a molts que em miren incrèduls. La situació d'Espanya és molt pitjor, el deute és infinitament més gran, l'atur és superior, la despolitització, i control de la població és gairebé total a Espanya. Els que s'acontentin mirant els grecs com si fos una tragèdia aliena, que els dona una mena de plaer interior en saber-se salvats, o més sortosos que els ciutadans d'aquell país. Tots aquests que comencin a pensar-s'ho. Tenim masses exemples de l'estupidesa espanyola de creure's immunes, Però quan les desgràcies han arribat aquí, ho han fet amb retard, molt més cruentes, s'han quedat per molts més temps.


link del bloc de Pedro Olalla:


http://blogs.lne.es/pedro-olalla/

L'estultícia de Rajoy..

• Algú no fa molt em va dir: 

"jo no crec gaire en aquesta democràcia, com pot ser que el meu vot valgui igual que el d'un ignorant que no sap fer la o amb un canut".  Això de la o amb un canut és adaptació al català, d'aquella expressió castellana: la o con un canuto.

• Sempre es diu que el votant de dretes, en general és molt més ignorant que el votant d'esquerres. Que no s'hi mira tant a l'hora de votar. Que és més visceral que racional, etc.. etc.. I no és pot negar. L'evidència l'hem tinguda aquests últims anys quan els més corruptes, elecció darrera elecció, ha aconseguit revalidar el poder, de manera aclaparadora. Aquest fet ja ens hauria de fer pensar quina classe d'electorat té Espanya, i quina classe de democràcia és.
• Per tant arribem a la mateixa conclusió del qui abans em comentava el seu desengany amb la democràcia.. Però jo afegiria una cosa, perquè penso que no es pot arribar a la diatriba que podria oferir un feixista, que diria que és millor una dictadura que una democràcia. La meva conclusió, crec que la he reiterat moltes vegades en aquest bloc de moltes maneres, i formes, és que la ignorància anul·la qualsevol possibilitat d'exercir una democràcia. 
• Des de la dictadura, i posteriorment, passada l'època de politització, amb explosió de consciència de la transició, s'ha fomentat la despolitització, i la ignorància de la  població. Hi ha excepcions evidents dins això que anomenen Espanya: Euskadi, Navarra i Catalunya. Potser algun lloc més, circumstància que denota que realment estem parlant d'altres països. Tot i que Catalunya més que patir despolitització, que també, és víctima d'un engany dels qui utilitzen el sentiment nacional per manipular políticament la població per afavorir els interessos d'unes elits socials. Cosa que no deixa de ser lamentable. Perquè tot es perd en sempiternes elucubracions, i rius de paraules que realment no mouen el país de lloc. Catalunya no sols esta estancada des de fa dècades, sinó que ha començat un retrocés que pot conduir a la seva fi com a país. I el que no vegi això és que viu aïllat de la realitat del carrer, i de les zones on més població hi ha concentrada.
• Però anem al principi, no sigui que ens perdem.
• Rajoy, aquest individu gris que en alguns llocs d'Europa diuen, que més que president de govern d'un estat, sembla funcionari d'un petit ajuntament de províncies. Dona la mesura de la ignorància dels espanyols, és el fidel reflex d'un país en total decadència, víctima de fantasies tal com que la riquesa és un manà que cau del cel.  Que només cal tombar-se a prendre el sol, i veure com plouen els bitllets. Rajoy és l'Espanya del Lazarillo de Tormes. Aquella Espanya que tornarà, la dels brivalls, dels espavilats, dels pícars.. Que realment per molt llestos que es creguin, mai deixaran de ser pobres, i miserables, sobretot culturalment..
• Espanya retrocedeix 200 anys, justament ara que molts països d'Amèrica van celebrant els seus vi-centenaris de la independència d'Espanya. Una independència, que cal no oblidar, fou per les armes, i amb acord de la majoria dels sectors socials. Sota uns principis revolucionaris sorgits de la independència Nord-Americana, i la Revolució Francesa.
• Crec que alguns independentistes catalans pateixen de la mateixa al·lucinació espanyola; que estirant-se al sol, els regalaran la independència. No m'estranya. Quan hom puja un cotxe per fer un llarg viatge, millor mirar quins són els acompanyants, perquè al final, potser que et deixin tirat enmig d'un desert, després de robar-te la roba, l'equipatge, i la cartera.
• Però tornem a Rajoy, i el seu grau d'intel·ligència. Fa anys en ple desastre ecològic del Prestige, a les costes de Galícia, aquest senyor ja va deixar anar allò dels "hilillos de plastilina" que sortien per les esquerdes del petrolier enfonsant. Ara he tornat a recordar això, sentint: "No és un rescate, hemos pedido una línia de crédito". No se perquè aquest home té tanta obsessió per les ratlles, les línies, el filets. Tindrà a veure alguna cosa que és gallec, i a Galícia  molta gent va fer diners introduint cocaïna il·legalment a través de les costes. Bé, siguin línies, ratlles, filets, o no se què, el personatge que tenim com a president de govern, resulta histriònic, i decimonònic.. Però al cap i la fi, molt en la "línia" d'una Espanya que cau enrrere,  un país en clar procés de tercermundització.
• I qui pensi que és un exageració utilitzar "tercermunditazció", només cal que doni un cop d'ull quins són el paràmetres econòmics de qualsevol país dels anomenats del tercer món, per veure que tot s'encamina a, l'estat nacional espanyol, vers convergir amb aquests paràmetres tercermundistes.
• L'economia espanyola és cada dia més una economia de grans corporacions, i empreses, grans bancs monopolitzadors del capital en circulació, i fora d'aquí, tot, cada dia s'assembla més un desert. No hi ha res econòmicament sostenible. Per tant, anem cap a una pobresa endèmica, molt acord amb una ignorància endèmica.
• Polítics com Rajoy serveixen els interessos dels grans capitals, i com que són aquests els que decideixen sobre la vida i la mort dels ciutadans, no importa massa si el qui fa d'home de palla, el cap aparent d'un govern, és un cap de vent o un tros d'ase..
• Però per veure con s'analitza veritablement el cap de govern espanyol, millor que doneu un cop d'ull als diaris del món. Ni ha per llogar-hi cadires, se'n riuen del patetisme del president de govern espanyol, el pepero Rajoy.
• Una última cosa, lluny de calmar els mercats, com diuen, la prima de risc espanyola s'enfila dels 500, i ja començar haver-hi veus que diuen que amb 100.000 milions de préstec no es resoldrà el problema "espanyol". Ja ho vaig dir en l'anterior article. Acabem d'entrar en un dinàmica destructiva on cada cop estarem més endeutats, cada cop més pobres, cada cop amb menys serveis públics, i socials, esclaus de pagar els interessos d'un deute que s'anirà engreixant sense fi. Tot, fins que no quedi una gota de suc per extreure, aleshores deixaran els espanyols tirats com un llauna rovellada, inservible.

Rajoy-landia

Financial Times i The Guardiancomparteixen titular: "Rajoy anuncia el rescat bancari com un triomf". The Guardian acusa Rajoy d'haver "donat munició a Grècia, Portugal i Irlanda" per reclamar una renegociació després de presentar el rescat com una injecció de fons sense contrapartides. Aquest diari ironitza amb la "fervent passió pels esports" del president espanyol i diu que "no es va disculpar per viatjar a Polònia per veure Espanya empatar a 1 amb Itàlia, i només va lamentar que no podia ser a la mateixa hora a París per veure Rafa Nadal a la final del Roland Garros".

Premsa alemanya

"Egoista i superficial", així qualifica el diari conservador alemany Die Weltel paper del president espanyol en el rescat financer anunciat el cap de setmana. El Süddeutsche Zeitung es pregunta si el govern espanyol "sap el que es fa: primer va dir que podia fer front per si sol als problemes, ara demana el rescat bancari... què vindrà després?". El Frankfurter Allgemeine apunta que les condicions encara s'estan negociant.

Premsa francesa

El francès Le Monde recull a l'article d'obertura de la secció d'Economia que "el govern es nega obstinadament a fer servir la paraula 'rescat', en un país escanyat per l'atur i l'austeritat". Libération titula: "Rajoy, contra les cordes, demana el rescat a Europa", i diu que "no pot fer un altre pas en fals".

Premsa nord-americana

The New York Times titula: "El primer ministre espanyol treu pit, amb advertències a Europa", i les paraules de Rajoy en negar les pressions europees i la profunditat del rescat "han suposat més incertesa per a l'eurozona". Cita les declaracions d'un analista que el qualifica de 'flip-flopper', una expressió de difícil traducció que recull el soroll de les xancletes mullades en una piscina, i que s'utilitza per als polítics que canvien d'opinió constantment. També assegura que Rajoy "va ascendir amb tenacitat dins lesfiles del seu partit en bona part perquè va mantenir silencis ambigus en els moments crucials. Però per a molts això és un problema quan el país s'enfronta al repte més greu des de la Transició a la democràcia a finals dels 70".

The Wall Street Journal assegura que "Rajoy ha hagut de donar la cara, cosa a què no està acostumat, davant les enormes crítiques dels mitjans de comunicació i les xarxes socials després que comparegués De Guindos en lloc d'ell i que mantingués a l'agenda el seu viatge a Polònia. Contra el discurs del govern, el diari nord-americà afirma que "l'ajuda se sumarà a la càrrega del deute del país, que creix ràpidament".

Agafeu-vos fort. Primer rescat, on és la trampa..?

Ja d'entrada s'ha sentit, o es poden llegir tantes burrades, que no se pas si són escrites per ignorants, o senzillament formen part de l'engany. El més probable és que siguin les dues coses a l'hora: Busquen periodistes ignorants que consumin fàcilment la gran mentida. No s'han d'esforçar gaire, la bretolada forma part del seu accionar diari. No donen més de si..

Primera burrada: mitjans com Público, que fins ara anava de progre, ens diuen que aquest és un rescat diferent, que no som com Irlanda, Grècia o Portugal. Que no s'ha rescatat l'estat. Mentida! Ara ho veure'm..

Aquest mateix diari diu: que el rescat de 100.000 milions no afectarà en res la butxaca dels ciutadans espanyols, i que només és per donar un cop de mà als bancs, que després gràcies  aquests ajuts incentivaran l'economia, i tot tornarà a ser com abans.. Lligarem els gossos amb llonganisses potser.. Com si els bancs fossin els amics de la humanitat, fundats en l'altruisme social.

Cal dir que el que afirma aquest diari, és el mateix que afirma el  govern.. No deixa d'haver-hi un pòsit de nacional-cutrisme espanyol, que supura escopinades a la cara més fosca e ignorant de la societat espanyola.

Però anem per parts..

El primer que penso és que em entrat en una dinàmica de pidolaries de les finestretes del bancs.. Tothom sap aquestes alçades que els préstecs no sols no surten gratis, sinó que acostumen a entrampar a qui els demana.. Per això dic aquí dalt: Primer rescat.. Perquè crec que darrera en vindran altres, l'únic que farem és perllongar l'agonia, i com tants d'altres països, acabarem demanant crèdits per pagar els interessos. Molt hauria de canviar la situació econòmica perquè no sigui així.

Per començar, els diners van a l'estat que els prestarà amb condicions favorables als bancs, ja sabem que els bancs espanyols ha estat dictant la política dels governs des de la restauració de la monarquia, per no dir de la democràcia, doncs aquest terme no seria massa encertat per definir aquest sistema polític en el que vivim.

Amb aquest préstec, l'estat espanyol assolirà un dèficit del 10 per cent. I aquesta és la trampa, transmigrar el deute privat a l'estat. Això vindrà acompanyat d'una podadora que deixarà l'anomenat estat del benestar, l'estat social, com un erm.. Perquè desenganyeu-vos; Europa no variarà les exigències sobre el dèficit, que volen portar als estats a una situació de dèficit cero. Així que ara Europa tutelarà directament la situació com creditora de l'estat.

Els 100.000 milions aniran a parar a butxaques privades, i els qui pagaran el deute, més els interessos, seran els ciutadans.. Ha estat una jugada mestra.. La solució hagués estat que Europa hagués nacionalitzat els bancs espanyols amb problemes, però Europa sap que aquests bancs només tenen deutes i forats, i que no és possible guanyar res fent això. A més ja sabem que la política europea és neo-liberal, i per tant, no favorable a nacionalitzacions o socialitzacions. Amb aquests 100.000 milions d'euros, el negoci d'alguns pot continuar engreixant-se. Els calers poden continuar sortint d'Espanya cap a paradisos fiscals, però els qui es quedin aquí, la majoria de la població, menjarà pellofes, i les pagarà a preu de caviar.. Per dir alguna cosa..

El dogmatisme democràtic, un absolutisme monstruós..

Democràcia i educació.


Només l'educació farà els homes lliures
                                      Jean Jacques Rosseau.

És evident que a Espanya, els servidors del poder oligàrquic s'han esforçat amb èxit en seguir el camí contrari. La pauta la va marcar la dictadura franquista, els seus deixebles "demòcrates" l'han seguit. L'objectiu era embrutir a la població, per crear un consciència favorable al poder i els seus negocis, no cal  dir que ha estat un èxit, fins i tot els deu sorprendre de tant bé que els ha sortit. Forma part d'això, educar en la premissa de l'anti-política. Es tracta de barrar el pas a la participació responsable dels ciutadans en la política, i deixar-la en mans d'una minoria empresonada pels interessos del poder, o corrompuda per la llaminadura que representa per molts individus, poc formats o mancats d'escrúpols, abocar-se sobre els diners públics dels contribuents (tots nosaltres): el ramat desconcertat anomenat per Noam Chomsky

"La política és l'ombra que projecten sobre la societat els grans negocis." 
                                                                                                               John Dewey
                                                                                     
"El poder resideix avui en el control dels mitjans de producció, distribució, publicitat, transport i comunicació. Qui els controlen governen la vida del país"
Això ho va escriure Dewey l'any 1920, algú s'atreviria a dir que gairebé un segle després les coses ha canviat..?

Noam Chomsky diu a  LA (DES)EDUCACIÓN:  Encara que sense perdre les formes democràtiques. El poder real, els origens de la coerció, i del control són (citant Dewey): els negocis que persegueixen el benefici privat mitjançant el control de la banca, de l'agricultura, i de la indústria, reforçada per el domini de la premsa, dels agents publicitaris, i de la resta de publicitat, i propaganda. Chomsky conclou: fins que aquest sistema no sigui desballestat, no podrà parlar-se de veritable democràcia, i llibertat.

Dewey referint-se a una educació democràtica diu: la producció de ser humans lliures, podria ser un mecanisme útil per a soscavar aquest absolutisme monstruós.

Diu Chomsky en clara referència a l'aparença democràtica: L'atenuació de l'ombra no transformarà la seva substància.

Pel que fa a l'educació Chomsky cita a Bertrand Russell: l'objectiu de l'educació és aconseguir que es prengui consciència del valor de la realitat aliena a la dominació. Això potser costa d'entendre, però amb el que segueix s'acaba de perfilar: Crear ciutadans savis en una societat lliure, i estimular una combinació de ciutadania, de llibertat, i de creativitat individual. Això sona excessivament utòpic, perquè tal com veiem el nostre voltat; hi ha un esforç global per part del poder, que inclou educació, mitjans, propaganda, consum, política, religió, amenaça, repressió, étc.. Amb l'objectiu fer descarrilar la creació d'una ciutadania lliure, i responsable, educada, i culta.

Segons la idea de Russell de concepció humanística de l'educació, Chomky afirma: De la mateixa manera que un jardiner mira un arbre de pocs anys, això és, com una cosa que posseeix una determinada naturalesa intrínseca, que el farà desenvolupar-se fins adquirir una forma admirable, sempre que se li donin el sol, l'aire, i la llum adequades. Així hauriem de veure els nens, i educar els nens.

Segons Chomsky, si es portessin a la pràctica aquestes idees podrien crear ser humans lliures, que tindrien com a valors no l'acaparament, i la dominació, sinó l'associació lliure en termes d'igualtat, de distribució equitativa, de cooperació, de participació igualitària en la realització d'uns objectius comuns, determinats democràticament.

Molts d'aquests valors no són nous, ans el contrari, els trobem ja en l'enciclopedisme del segle XVIII. El problema no és que siguin caducats, el problema és que són encara fites que no s'han arribat a posar en pràctica, o no s'han consolidat a nivell general.

Aquests últims anys, pel que fa a l'educació dels infants, més que incentivar-los a créixer afavorint la seva naturalesa intrínseca, com si fossin un arbre. Se'ls ha (des)educat a base de consumisme. Donant-los tots tipus d'objectes, i de joguines que en cada moment demanessin, o la propaganda consumista aconseguís imposar davant l'embrutiment d'uns pares, i educadors sense formació, ni pautes culturals. Uns pares o educadors sense capacitat o ganes d'establir un llenguatge favorable al desenvolupament creatiu dels infants.

Realment el que em aconseguit amb els nens i nenes, no és que creixin com un arbre, sinó com unes bardisses en un camp de les feristeles (alimañas) del consum, i del negoci.

Des de fa anys el neo-liberalisme o el liberalisme, o la ideologia dominant, com vulgueu, ens ha mentalitzat, i ara ho fa més que mai, que s'havia d'avançar cap un món on la iniciativa privada fos l'únic àrbitre de la economia. Amb l'ensorrament del "socialisme real" s'ha agreujat l'atac contra tot el que sigui públic, social. Contra tot el que no estigui controlat per interessos privats. S'ha venut l'imatge d'ineficiència, i malbaratament. Avui continuem amb aquesta línia accentuada per la fallida del sistema, la crisi actual. Però mai es critica quan l'estat corre a salvar els interessos dels grans capitals. Per tant, el poder econòmic, que sempre juga a l'hipocresia intrínseca del capitalisme, i de les religions. Defensa l'estat només quan serveix els interessos del gran capital, però quan l'estat fa una política social, i re-distributiva, aquests interessos ens diuen que això és malbaratar els diners públics.

Aquests darrers anys han aparegut nous elements per afavorir el control, i terroritzar la població: es tracta d'internet, i dels exèrcits privats. Un fa referència a l'educació, i l'altre al negoci de la guerra sense escrúpols.

Internet té elements favorables, com tothom sap, però imposa un pensament no lineal, en aquest aspecte és un perill. Car el cervell s'acostuma a funcionar de manera descontrolada a mercè d'un impressionisme temporal. Apareix el problema de la falta de concentració lineal. Si abans costava llegir un llibre sencer, ara sens fa molt més difícil. Això crea una nova barrera, els qui tinguin capacitat lineal progressaran, els qui la perdin s'estancaran, i fracassaran, o seran servents dels primers. Tot plegat té una fàcil explicació: Per ser advocat, metge, dirigent, etc.. etc.. Cal una mentalitat lineal, sinó és impossible un aprenentatge que pugui donar fruïts. Imagineu-vos un metge que es quedés mitges, i canvies d'una malaltia a una altra, sense arribar al final, i guarir el malalt. És del tot impossible. Cal una mentalitat lineal. Molta gent entra a internet, i es perd, al final ja no sap per on havia començat, ni que anava a buscar. Així s'acaba tenint un aprenentatge superficial, però mai es pot desenvolupar una cos teòric lineal ben fonamentat. Sens dubte això esta canviat les pautes de la societat, i de les relacions personals. És la cara contrària a l'educació que fa persones lliures, ans el contrari, crea persones febles, i mal·leables. Sempre a disposició dels vents dominants, de les pressions de la informació, i de la propaganda controlada pel poder.

Després de l'onze de setembre del 2001 em assistit, sota el patrocini del govern Bushista, a la creació d'exèrcits privats públics, i secrets. Si abans les guerres ja eren unes carnisseries descontrolades, amb exèrcits estatals. Ara desconeixem totalment la realitat d'uns grans exèrcits privats que es fan, i desfan, contractats per empreses de seguretat, que són holdings d'interessos econòmics diversos. El més granat del crim internacional, des de para-militars colombians, ex-militars d'arreu, sàdics de les guerres dels Balcans i el Caucàs, morralla radical del món musulmà, i un llarg etcètera. Són contractats per tirar endavant tot tipus d'accions contra governs legals, o a favor de governs titelles, i autoritaris. Ningú no sap que fan, ni tenen un comportament jerarquitzat com un exèrcit regular, o una guerrilla dissident. Al crit acudeixen a salvar o afavorir interessos multinacionals, relacionats amb matèries primeres o interessos ideològics dominants. Sens dubte aquesta és una nova gran ombra que recorre el món, i que ens posa a tots en perill.