Foto de Josep Brangulí Soler de l'exposició Brangulí 1900-1945 CCCB.
Sembla que fàcilment es tendeix a oblidar, o simplement s'ignora que una gran part de la població de Catalunya era gent d'escassos recursos o en situació miserable, famílies amb molts fills on tothom que era útil treballava per un salari que ni tant sols era de subsistència, amb horaris infinits, tant homes com dones. A més les dones en molts casos havien de carregar els fills durant la llarga jornada laboral. Ningú no sabia si tot i treballant podria alimentar als fills en el dia a dia.
Aquestes situacions que encara perduren a molts llocs del món avui dia, eren la constant a tot Europa, i per suposat la resta del planeta.
Evidentment hi havia altres classes socials que estaven millor situades, però per viure de rendes o sense anar ofegat, havies de pertànyer a unes classes que representaven una minoria. Fins i tot els comerciants, en aquelles èpoques vivien per treballar, botiga i llar era el mateix, s'havia d'estar a qualsevol hora disposat a vendre al client que ho necessités. Tanmateix la majoria dels comerciants compaginaven la feina del comerç, amb el camp, l'artesania o la indústria.
Per això és important que quan és parla del passat es tingui en compte elements que moltes vegades alguns volen premeditadament ocultar, com els que ens venen un ideal de país. Que en molts casos, és més fonamentat en ideals de classes benestants, que no pas en la realitat i les necessitats de la majoria de la població al llarg de les diferents etapes de la història.
Quan es parla de nacions en guerra s'oblida sovint que els qui posaven la sang eren aquestes majoritàries classes subalternes (com deia Raimon), i no pas per desig de construir grans nacions, sinó perquè obligació, coacció o necessitats, els portaven als camps de batalla.
Això em porta a parlar de casos que em toquen de prop, que demostren que aquesta idea de masses convençudes en la defensa de les nacions, no son tan certes com alguns ens volen vendre. La meva àvia tenia un germà que va fugir a França per no anar a la guerra de Cuba, i tinc un amic que el seu avi va fugir de França per no anar a la primera guerra mundial.
Sempre m'han atret més els desertors que no pas els qui s'empassen les doctrines i els dogmes. Avui no és diferent, però n'hi ha molts més dels que ells mateixos creuen, que s'empassen les doctrines i els dogmes.
Tot plegat hauriem de saber d'on venim, per saber on som, i on volem anar. Les persones s'assemblen massa a les cebes, que van criant capes una sobre l'altre. Venen discursos, primer per simpatia o per que s'ha de tenir un paper en aquesta vida, i al final s'acaben creient els seu propi paper per tenir un lloc dins aquest teatre vital.
I sobretot, hi ha els qui actuen segons els dicten altres, siguin persones, grups o mitjans de comunicació, aquests son els pitjors.
