La nova llei espanyola amb el nom de: Ley Protección Integral de Víctimas del Terrorismo. A part de ser una aberració legal que equipara dictadura i democràcia, és una llei amb una càrrega política que entra de ple en el terreny ideològic.
D'entrada s'ha de dir que la llei és una clara concessió als sectors més conservadors d'Espanya, lligats amb el poder de la dictadura de Franco. En segon lloc és una concessió de privilegis sobre la resta de la ciutadania als sectors del funcionariat armat, és a dir: policia, guàrdia civil, i militars. A més conté una cosa inaudita; no sols es considera víctimes del terrorisme als afectats directament per atemptats, principalment atemptats de grups com ETA i altres bandes independentistes, sinó que també es considera víctimes a familiars com: germans, nets, avis. Encara que aquests, diu la llei, només ho son en condició honorífica, això vol dir que no cobraran cap paga o indemnització. Però per contra, les víctimes des del 1 de gener de 1960 que hagin rebut una indemnització inferior a l'acordada amb aquesta llei, podran reclamar els diners amb retroactivitat.
La llei contempla també la creació del "Centro Nacional para la Memoria de las Víctimas del Terrorismo" que tindrà la seva seu al País Basc. Finalment persegueix tot tipus d'homenatges, siguin actes públics, plaques de carrers, monuments, i un llarg etcètera; a membres de grups que hagin practicat la violència política, oficialment anomenada terrorisme.
Hi ha encara un factor més greu en aquesta llei que la fa aberrant, la declaració política que diu: "El estado perseguirá la derrota definitiva, incondicional y sin contrapartidas".. de ETA. Aquesta declaració teòricament barra el pas a tot tipus de pacte polític envers la pacificació acordada en el País Basc. És sabut que moltes declaracions, com la Constitució espanyola, es fan i s'escriuen sobre el paper perquè després, els polítics se les saltin quan els convé.
Però aquestes declaracions legals son allà escrites, sempre a mà perquè qualsevol sector radical conservador les pugui utilitzar el seu gust. La veritat és que no son aquests els camins per acabar amb la violència, només cal mirar la història, i la majoria dels països del món. Les persecucions fins les últimes conseqüències son una cosa molt espanyola, o més ben dit, de certs sectors conservadors espanyols que ens recorden èpoques lamentables de la història, des de l'integrisme religiós dels segles XV i XVI, amb l'expulsió de jueus, musulmans, o conversos no sobiranament acreditats, fins el feixisme rabiós del general Franco i els seus seguidors.
Parlant de la dictadura de Franco, cal veure com les víctimes d'aquesta no han rebut mai de l'estat espanyol un tracte comparable al que dispensa aquesta llei de víctimes del terrorisme. No sols això, sinó que la llei considera que la lluita armada contra la dictadura de Franco és equiparable amb la lluita armada contra un règim constitucional democràtic. Això potser és únic en tot el món occidental, on clarament s'ha separat la legitimitat de lluitar contra una dictadura per qualsevol mitjà, amb l'utilització de la violència sota estats democràtics. Si la majoria del món no hagués fet això, potser podríem veure com les víctimes de l'Holocaust Nazi no eren reconegudes, però si en canvi pagaria la fidelitat a l'estat dels morts, membres de la SS, que massacraven o enviaven als camps d'extermini, i als crematoris, milions de proscrits. Però com Espanya és el país del món al revés, la llei contempla com a víctimes del terrorisme a policies torturadors durant la dictadura, però no hi ha cap llei que empari als centenars de milers de desapareguts durant la guerra, i la dictadura franquista.
Una llei com aquesta consagra unes idees sobre el paper que ens haurien de fer pensar, i és que legitimen l'ús de l'excepcionalitat, sempre i quan l'estat ho cregui necessari per salvaguardar uns principis que atresoren uns nuclis ideològics. Què vull dir amb això ? Doncs que si dictadura i democràcia son una continuïtat sense fronteres, com aquesta llei reconeix, també de la democràcia pot sortir la dictadura quan es cregui necessari. Qui diu dictadura, diu l'ús de la violència per salvar un estat, sigui davant el perill de desintegració o de revolució. No és massa important aquí la voluntat popular, el determinant son les necessitats de les elits polítiques, judicials, armades, o econòmiques que conformen el nucli que dona sentit a l'existència d'Espanya.
Com tot el que es construeix a l'anomenada Espanya, sempre té un sentit vertical, de dalt a baix. Els poders econòmics son per sobre de la política, els sectors conservadors de la política determinen l'acció del poder judicial, i el poder judicial se situa com a fiscalitzador de la voluntat popular. Exemples n'hi ha mils en la societat actual espanyola, és només una mostra de com una dictadura amb tots els seus tics, i amotllant educativament i culturalment la societat, va saber transformar-se en el que anomenen democràcia parlamentaria. Els camins per canviar això son totalment barrats, els camins per destruir-ho, son castigats i penalitzats. Alguns només els queda pregar per a que tot s'ensorri per si mateix, encara que sempre, quan tot s'ensorra, les paparres, polls, i sangoneres resten intactes esperant apropiar-se de les noves carns joves, i fresques.
