Els poders polítics de les nostres societats necessiten de tant en tant traspassar les parets de casa nostra i mobilitzar-nos perquè la seva funció de direcció sobre el ramat és faci patent, no agrada al poder la disgregació i l'associació sense control. Tot plegat s'ha de crear un imaginari col·lectiu, un punt de referència que les ments dels individus facin servir com a catalitzador, al mateix temps que és part, aquest punt catalitzador, del botó que engega la màquina ideològica. És com aquell sempre esmentat forat de cuc, sempre esmentat i encara no descobert, segons el qual es podria passar d'un univers a un altre. Aquestes dates oficials son això, una mena de forat de cuc que inicia la catarsi col·lectiva, que fa que els individus més actius de la societat encapçalin el moviment o l'acció, però tot dins un ordre, i sobretot una escala de dalt cap a baix.
Haig de dir que els que es giren d'esquenes això, aquells que es queden a casa foten-se'n o cagant-se en tots els actors, sempre han gaudit de la meva simpatia. No confongueu amb els que es queden a casa empassant-se la televisió o la ràdio, convertint els seus cervells rentats en una mena de cervell de lloro que diu paraules sense saber que volen dir.
Però com deia un escriptor: Hem de tenir en compte que després de l'esclat de la transició, quan les coses van estar ben lligades es va començar a fomentar la cultura de la felicitat. Entren aquí carrinclonades de tot tipus, mediocritats i folklorismes que tant feliços fan a uns sectors dominants del nostre país. Realment la cultura ha de tenir una important càrrega de crítica i de confrontació, sinó no és tal, pot ser entreteniment o fer ballar l'ós, però de cultura evolucionadora no en té res. Pel demés, aquesta cultura amb majúscules és ben absent de la nostra societat, més quan els qui manen son els convergents i unionans.
Però anem per parts, cal dir que aquests han sabut canviar el país des de Pujol, de fet s'han apropiat d'ell, marginant la nostra història de país contestatari, d'esquerres, i a colps radical. Uns diran que la majoria del país és pura petita burgesia, que té molt més a perdre que guanyar amb canvis reals o propostes polítiques radicals.. Pot ser, però algun dia em sembla que quan obrim la vikipèdia i mirem la paraula català, a banda de la definció habitual, posarà: ruc que s'empassa tot i es deixa enganyar políticament, per una falsa idea de país que amaga els interessos d'unes quantes families i un establishment.
Avui he començat el dia com sempre, però en posar Catalunya Informació m'he trobat la cap de pardal de la Sílvia Coppulo fent un programa especial de les diades, i quan dic les diades em refereixo a la Catalunya i a la de Al Qaeda, estava dubtant en tancar la ràdio per evitar la mala salut de posar-me de mala llet, però la curiositat m'ha pogut més, i he acabat de mala llet per seguir escoltant.
Liquidaré ràpidament la qüestió de Nova York, doncs és cert que Catalunya s'ha convertit fa temps en un país provincià. Ja ho va dir crec, el cartellista i pintor Fontseré, si no m'equivoco, un home que va viure molts anys als Estats Units, per culpa d'una guerra que va ensorrar Espanya a la negror absoluta. Fontseré va dir que li feia pena Catalunya doncs li semblava que culturalment volgués ser un estat més Nord-Amèrica. Bé, no sé si va dir pena o que el posava de mala llet, com a mi el programa especial que esmentava més amunt. En aquesta qüestió de la vergonyosa americanització, o millor dit, iankització del país, hi han contribuït aquestes élits mediocres que viuen d'un passat, poètic, arquitectònic, artístic, de generacions anteriors. No cal citar a Gaudí, Picasso, Salvat-Papasseït, etc..etc.. Que van brillar, i encara brillen donant sentit aquestes élits, culturals i polítiques passades pel colador de la ignorància de 40 anys de feixisme. Sense aquells, aquests no sabrien de que parlar. I quan dic elits entren les 400 families que dominen aquest país, sempre els mateixos, sense el permís de les quals no hi ha entrada possible a l'Olimp de la cultura i el poder. Parlo també dels politicastres que ens han governat, siguin socialistes o convergents, tots venen del mateix lloc, la burgesia barcelonina. Com no haurien d'adorar tot el que sona anglès, o fa pudor de la gran mançana, no sé si podrida.
El programa especial destil·lava aquesta ideologia, amb els mateixos tertulians de sempre, que per mediocres s'han de guanyar la vida massacrant amb idiotades els nostres pobres cervells, car si no fos per les tertúlies i columnes als diaris es moririen de gana, car no venen una escombra en els seus oficis, qui diu escombra pot dir llibre, o jo que sé. Quant de mal fan les tertúlies, haurien d'estar prohibides, s'estan carregant el sentit crític de Catalunya i d'Espanya, substituït per una discrepància autoritzada que de vegades és mes conservadora que la postura oficial.
Doncs, hi havia en aquest programa espacial Coppulonià un corresponsal a Nova York, treient les llàgrimetes per les víctimes d'aquells obscurs atacs, i mentre jo pensava: I qui recorda els centenars de milers de morts que ha causat la "reacció" de l'imperi ferit, EEUU, a països com Irak, Afganistan, Pakistan, etc..? Morts directes de les bombes iankis, i indirectes per malalties, descomposició social, caos i reacció violenta.. Aneu sumant, però la pregunta continua en ferm: Qui es recorda d'ells avui ? Tot son paraules pels més de 3000 morts d'Estats Units. No m'estranya que mig món saltes d'alegria veient caure les torres.
Però tornem al país, i ho lligo amb la definió futura a la Vikipèdia, com a català sinònim de ruc.. Fa uns dies que l'aviram esta esvalotat per la sentència contra la immersió lingüïstica.. I jo penso: que bé que li ha anat a Convergència i Unió aquesta sentència, per posar-se a mig país a la butxaca, per superar el desprestigi de l'atac frontal que esta portant endavant contra les classes populars a base de retallades arreu.
Tot plegat heu de saber que la justícia espanyola no té cap independència del poder polític, Franco la va acostumar així, i aquests demòcrates varis d'avui, s'han acostumant a repenjar-se en això, ara son ells els qui controlen la justícia.. Aquesta maniobra contra la immersió és un tinglado pactat entre tots ells, els que fan de bons i els que fan de dolents. És que no sabeu que a Espanya esta "todo atado y bien atado" tal com ho va deixar el Caudillo.?. Cada partit polític fa el seu paripè, segons la clientela.. Aquesta moguda de la immersió va molt bé al tàndem Convergència i Unió i Partit Popular.. Uns es guanyen el paiset catalanet oficial, i d'altres la immigració espanyola emprenyada de tanta retallada convergent.
La prova és que tot s'ha arreglat ràpidament i la llei d'immersió continuarà endavant, cosa que aprovo, Tot plegat ha sortit del Tribunal Superior de Justícia i del Tribunal Suprem de Catalunya i: Què us penseu que es cou allà dins?. Si han estat incapaços de tancar en Millet, el gran estafador del nacionalisme burgès de Catalunya.. Els jutges diuen sempre amen a les 400 families que governen aquest país. Si en Millet torna els calers tots contents, potser encara s'estalviaran impostos, i en Millet els haurà servit de paradís fiscal. En Millet sap masses coses d'ells, millor deixar-lo tranquil.
Quina patuleia, tot plegat, com per sentir un dels tertulians abans esmentats: És que l'atac a la llei d'immersió lingüística és una atac a la integració del país. El país es disgrega i desfà sense aquesta llei. Que diu aquest burro, el país fa temps que esta fet miques, sinó que es passegi pel barris populars, son un món diferent al d'aquest senyor burgés opinador. I no és un problema de Catalunya, és problema mundial, conseqüència de l'aplicació de polítiques econòmiques conservadores radicals, i falses polítiques culturals integradores, que provoquen la marginació d'un ampli sector de la població mundial. El menyspreu de les classes elitistes cap la majoria humil recorda els temps de l'esclavatge, com si diguessin: uf que no em toqui aquest brut que m'empastifa.. Així pensen les classes que dominen la política, la cultura, l'economia no sols de Catalunya, sinó de la majoria del món.
Si això no és descomposició social, no sé que ha de ser-ho.
