Les dictadures son innecessàries..

És el món més just avui? Els mínims principis pel quals lluitaven els creadors de la carta dels drets humans s'han acomplert? Hem avançat amb la igualtat econòmica, no sols entre nacions o estats, sinó també entre persones o classes socials?

La resposta a aquestes preguntes i moltes altres és no, i afegiria que molts ser humans han perdut drets i nivell de vida, o fins i tot, han perdut la vida pròpia per defensar uns mínims drets per una condició humana més digna.

Però tot i així, sembla que en general el drets d'expressió i associació han millorat, i les llibertats també han crescut. O és que ara hi ha una altra mena de limitacions que no ens permeten apreciar que tots aquests drets son falços o inútils?

Particularment puc afirmar sens dubte una cosa que he observat que és indici de que la llibertat d'expressió no és tant segura com alguns afirmen. És un fet simptomàtic, però que diu molt, i m'ha fet pensar.

Quan la dictadura i la transició la gent expressava la seva opinió contraria al poder i al sistema mitjançant pintades clandestines o, diguem-ne, no autoritzades. Aquestes pintades podien aparèixer en qualsevol lloc, sobretot les de caire polític: al centre d'un poble, una estació de tren, un pont de vianants, etc.. etc.. No cal dir que passava si la policia t'enganxava pintant, sobretot a la dictadura. Ara he observat que ja no es fan pintades polítiques en llocs destacats o cèntrics, a l'abast de les mirades de centenars o milers d'ulls. Ara les pintades és fan a indrets molt amagats, per on a penes passa gent, m'he fixat perquè acostumo a caminar per llocs on no va ningú. Siguin muntanyes, descampats, velles masies, o antics polígons industrials, a molts d'aquests llocs trobo pintades, contra l'estat, la justícia, els governants. No tenen massa sentit perquè pràcticament ningú les veu, son fruït de la fúria de gent que vol desfogar la seva ràbia, però que té por del sistema. Tot i que, avui dia, no crec que la policia apallissi la gent per fer una pintada, sempre hi ha excepcions és clar, i tampoc crec que hom per fer una pintada s'enfronti a presó, com a molt, potser a una multa si no és que el jutge decideix aplicar-li la llei anti-terrorista. Però en moltes de les pintades que veig no es probable, perquè no fan esment de la lluita armada, només descarreguen la ràbia contra el sistema i el poder.

De tot això que acabo d'escriure es desprèn una conclusió, la por. Avui la gent viu més espantada que abans, no se si dir que també és més covarda perquè té més coses a perdre, o perquè no és el poder qui condemna als individus, sinó una societat alienada.

Amb això arribem al principi, realment avui les dictadures son innecessàries, doncs el control social és molt major, i s'exerceix de múltiples maneres. A més, en dictadures la gent no s'expressa, lluita en secret, per tant el control de la població, a l'estat li  costa més. La pressió que s'ha d'exercir és major per part de les forces repressives i armades. La dictadura uneix a la població en la lluita contra el poder, la democràcia separa a la gent, i molts cops les lluites son entre si, no contra el poder. El somni de fer caure una dictadura suma gent de tarannà divers, i els motius poden ser diversos. Des del qui ho fa perquè vol tenir dret a escriure el que vulgui, fins al que creu que s'ha de construir un sistema més equitatiu. Des del que lluita dins una empresa per uns drets prohibits, fins al que combat a la dictadura amb la paraula dins una universitat. Des del que agafa una arma, fins al que fa una assentada pacifica que li  comportarà rebre patades i cops de porra dels representants de la llei, o dels sectors foscos de la dictadura.

La democràcia legitima el poder de l'estat i des-legitima a qui el qüestiona, la democràcia avala l'ús de la violència limitada, estudiada i sectorial de l'estat. I els grans actors de la realitat fictícia, el mitjans de comunicació, s'encarreguen de crear la consciència del que és just o injusts, del que esta bé o malament, del que és abobinable o perfecte.

Mentre la societat estigui dins el cabal no cal utilitzar ressorts més violents, no cal repressió generalitzada, ni una dictadura. Un sistema democràtic ve avalat per una mena de xec en blanc de la majoria, encara que aquesta majoria hagi estat creada per la manipulació i l'alienació. El xec en blanc no és il.limitat, però si suficient per garantir un estatus intocable de certs sectors dominants. Només si fes falta més crèdit s'acudiria a altres mètodes, només si la majoria deixes sense fons el crèdit, es farien servir mètodes més contundents.

Entre tant podem seguir dormint, això si, a alguns sempre ens queden al cap aquelles paraules de Ernesto Che Guevara que deien, que cal sentir-se angoixat quan veiem a qualsevol racó del món s'atropellen els drets d'un germà. Germà volia dir qualsevol persona. Però que hi farem, no tothom pensa així, per això de vegades és més importat intentar qüestionar el pensament de les persones, que no actuar mitjançant actes que el sistema conduirà al seu cabal, i al final aprofitarà per reafirmar-se. Moltes vegades la ràbia contra la injustícia és una veu interior amb la que és neix, no se si qui no l'ha sentit mai, pot rebre la inducció per sentir-la. És un de tants dubtes que tinc.

Equiparar dictadura i democràcia..

La nova llei espanyola amb el nom de: Ley Protección Integral de Víctimas del Terrorismo. A part de ser una aberració legal que equipara dictadura i democràcia, és una llei amb una càrrega política que entra de ple en el terreny ideològic.

D'entrada s'ha de dir que la llei és una clara concessió als sectors més conservadors d'Espanya, lligats amb el poder de la dictadura de Franco. En segon lloc és una concessió de privilegis sobre la resta de la ciutadania als sectors del funcionariat armat, és a dir: policia, guàrdia civil, i militars. A més conté una cosa inaudita; no sols es considera víctimes del terrorisme als afectats directament per atemptats, principalment atemptats de grups com ETA i altres bandes independentistes, sinó que també es considera víctimes a familiars com: germans, nets, avis. Encara que aquests, diu la llei, només ho son en condició honorífica, això vol dir que no cobraran cap paga o indemnització. Però per contra, les víctimes des del 1 de gener de 1960 que hagin rebut una indemnització inferior a l'acordada amb aquesta llei, podran reclamar els diners amb retroactivitat.

La llei contempla també la creació del "Centro Nacional para la Memoria de las Víctimas del Terrorismo" que tindrà la seva seu al País Basc. Finalment persegueix tot tipus d'homenatges, siguin actes públics, plaques de carrers, monuments, i un llarg etcètera; a membres de grups que hagin practicat la violència política, oficialment anomenada terrorisme.

Hi ha encara un factor més greu en aquesta llei que la fa aberrant, la declaració política que diu: "El estado perseguirá la derrota definitiva, incondicional y sin contrapartidas".. de ETA. Aquesta declaració teòricament barra el pas a tot tipus de pacte polític envers la pacificació acordada en el País Basc. És sabut que moltes declaracions, com la Constitució espanyola,  es fan i s'escriuen sobre el paper perquè després, els polítics se les saltin quan els convé. 
Però aquestes declaracions legals son allà escrites, sempre a mà perquè qualsevol sector radical conservador les pugui utilitzar el seu gust. La veritat és que no son aquests els camins per acabar amb la violència, només cal mirar la història, i la majoria dels països del món. Les persecucions  fins les últimes conseqüències son una cosa  molt espanyola, o més ben dit, de certs sectors conservadors espanyols que ens recorden èpoques lamentables de la història, des de l'integrisme religiós dels segles XV i XVI, amb l'expulsió de jueus, musulmans, o conversos no sobiranament acreditats, fins el feixisme rabiós del general Franco i els seus seguidors.

Parlant de la dictadura de Franco, cal veure com les víctimes d'aquesta no han rebut mai de l'estat espanyol un tracte comparable al que dispensa aquesta llei de víctimes del terrorisme. No sols això, sinó que la llei considera que la lluita armada contra la dictadura de Franco és equiparable amb la lluita armada contra un règim constitucional democràtic. Això potser és únic en tot el món occidental, on clarament s'ha separat la legitimitat de lluitar contra una dictadura per qualsevol mitjà, amb l'utilització de la violència sota estats democràtics. Si la majoria del món no hagués fet això, potser podríem veure com les víctimes de l'Holocaust Nazi no eren reconegudes, però si en canvi pagaria la fidelitat a l'estat dels morts, membres de la SS, que  massacraven o enviaven als camps d'extermini, i als crematoris, milions de proscrits. Però com Espanya és el país del món al revés, la llei contempla com a víctimes del terrorisme a policies torturadors durant la dictadura, però no hi ha cap llei que empari als centenars de milers de desapareguts durant la guerra, i la dictadura franquista.

Una llei com aquesta consagra unes idees sobre el paper que ens haurien de fer pensar, i és que legitimen l'ús de l'excepcionalitat, sempre i quan l'estat ho cregui necessari per salvaguardar uns principis que atresoren uns nuclis ideològics. Què vull dir amb això ? Doncs que si dictadura i democràcia son una continuïtat sense fronteres, com aquesta llei reconeix, també de la democràcia pot sortir la dictadura quan es cregui necessari. Qui diu dictadura, diu l'ús de la violència per salvar un estat, sigui davant el perill de desintegració o de revolució. No és massa important aquí la voluntat popular, el determinant son les necessitats de les elits polítiques, judicials, armades, o econòmiques que conformen el nucli que dona sentit a l'existència d'Espanya.

Com tot el que es construeix a l'anomenada Espanya, sempre té un sentit vertical, de dalt a baix. Els poders econòmics son per sobre de la política, els sectors conservadors de la política determinen l'acció del poder judicial, i el poder judicial se situa com a fiscalitzador de la voluntat popular. Exemples n'hi ha mils en la societat actual espanyola, és només una mostra de com una dictadura amb tots els seus tics, i amotllant educativament i culturalment la societat, va saber transformar-se en el que anomenen democràcia parlamentaria. Els camins per canviar això son totalment barrats, els camins per destruir-ho, son castigats i penalitzats. Alguns només els queda pregar per a que tot s'ensorri per si mateix, encara que sempre, quan tot s'ensorra, les paparres, polls, i sangoneres resten intactes esperant apropiar-se de les noves carns joves, i fresques.

11 de Setembre

Els poders polítics de les nostres societats necessiten de tant en tant traspassar les parets de casa nostra i mobilitzar-nos perquè la seva funció de direcció sobre el ramat és faci patent, no agrada al poder la disgregació i l'associació sense control. Tot plegat s'ha de crear un imaginari col·lectiu, un punt de referència que les ments dels individus facin servir com a catalitzador, al mateix temps que és part, aquest punt catalitzador, del botó que engega la màquina ideològica. És com aquell sempre esmentat forat de cuc, sempre esmentat i encara no descobert, segons el qual es podria passar d'un univers a un altre. Aquestes dates oficials son això, una mena de forat de cuc que inicia la catarsi col·lectiva, que fa que els individus més actius de la societat encapçalin el moviment o l'acció, però tot dins un ordre, i sobretot una escala de dalt cap a baix.

Haig de dir que els que es giren d'esquenes això, aquells que es queden a casa foten-se'n o cagant-se en tots els actors, sempre han gaudit de la meva simpatia. No confongueu amb els que es queden a casa empassant-se la televisió o la ràdio, convertint els seus cervells rentats en una mena de cervell de lloro que diu paraules sense saber que volen dir.

Però com deia un escriptor: Hem de tenir en compte que després de l'esclat de la transició, quan les coses van estar ben lligades es va començar a fomentar la cultura de la felicitat. Entren aquí carrinclonades de tot tipus, mediocritats i folklorismes que tant feliços fan a uns sectors dominants del nostre país. Realment la cultura ha de tenir una important càrrega de crítica i de confrontació, sinó no és tal, pot ser entreteniment o fer ballar l'ós, però de cultura evolucionadora no en té res. Pel demés, aquesta cultura amb majúscules és ben absent de la nostra societat, més quan els qui manen son els convergents i unionans.

Però anem per parts, cal dir que aquests han sabut canviar el país des de Pujol, de fet s'han apropiat d'ell, marginant la nostra història de país contestatari, d'esquerres, i a colps radical. Uns diran que la majoria del país és pura petita burgesia, que té molt més a perdre que guanyar amb canvis reals o propostes polítiques radicals.. Pot ser, però algun dia em sembla que quan obrim la vikipèdia i mirem la paraula català, a banda de la definció habitual, posarà: ruc que s'empassa tot i es deixa enganyar políticament, per una falsa idea de país que amaga els interessos d'unes quantes families i un establishment.

Avui he començat el dia com sempre, però en posar Catalunya Informació m'he trobat la cap de pardal de la Sílvia Coppulo fent un programa especial de les diades, i quan dic les diades em refereixo a la Catalunya i a la de Al Qaeda, estava dubtant en tancar la ràdio per evitar la mala salut de posar-me de mala llet, però la curiositat m'ha pogut més, i he acabat de mala llet per seguir escoltant.

Liquidaré ràpidament la qüestió de Nova York, doncs és cert que Catalunya s'ha convertit fa temps en un país provincià. Ja ho va dir crec, el cartellista i pintor Fontseré, si no m'equivoco, un home que va viure molts anys als Estats Units, per culpa d'una guerra que va ensorrar Espanya a la negror absoluta. Fontseré va dir que li feia pena Catalunya doncs li semblava que culturalment volgués ser un estat més Nord-Amèrica. Bé, no sé si va dir pena o que el posava de mala llet, com a mi el programa especial que esmentava més amunt.  En aquesta qüestió de la vergonyosa americanització, o millor dit, iankització del país, hi han contribuït aquestes élits mediocres que viuen d'un passat, poètic, arquitectònic, artístic, de generacions anteriors. No cal citar a Gaudí, Picasso, Salvat-Papasseït, etc..etc.. Que van brillar, i encara brillen donant sentit aquestes élits, culturals i polítiques passades pel colador de la ignorància de 40 anys de feixisme. Sense aquells, aquests no sabrien de que parlar. I quan dic elits entren les 400 families que dominen aquest país, sempre els mateixos, sense el permís de les quals no hi ha entrada possible a l'Olimp de la cultura i el poder. Parlo també dels politicastres que ens han governat, siguin socialistes o convergents, tots venen del mateix lloc, la burgesia barcelonina. Com no haurien d'adorar tot el que sona anglès, o fa pudor de la gran mançana, no sé si podrida.

El programa especial destil·lava aquesta ideologia, amb els mateixos tertulians de sempre, que per mediocres s'han de guanyar la vida massacrant amb idiotades els nostres pobres cervells, car si no fos per les tertúlies i columnes als diaris es moririen de gana, car no venen una escombra en els seus oficis, qui diu escombra pot dir llibre, o jo que sé.  Quant de mal fan les tertúlies, haurien d'estar prohibides, s'estan carregant el sentit crític de Catalunya i d'Espanya, substituït per una discrepància autoritzada que de vegades és mes conservadora que la postura oficial.

Doncs, hi havia en aquest programa espacial Coppulonià un corresponsal a Nova York, treient les llàgrimetes per les víctimes d'aquells obscurs atacs, i mentre jo pensava: I qui recorda els centenars de milers de morts que ha causat la "reacció" de l'imperi ferit, EEUU, a països com Irak, Afganistan, Pakistan, etc..? Morts directes de les bombes iankis, i indirectes per malalties, descomposició social, caos i reacció violenta.. Aneu sumant, però la pregunta continua en ferm: Qui es recorda d'ells avui ? Tot son paraules pels més de 3000 morts d'Estats Units. No m'estranya que mig món saltes d'alegria veient caure les torres.

Però tornem al país, i ho lligo amb la definió futura a la Vikipèdia, com a català sinònim de ruc.. Fa uns dies que l'aviram esta esvalotat per la sentència contra la immersió lingüïstica.. I jo penso: que bé que li ha anat a Convergència i Unió aquesta sentència, per posar-se a mig país a la butxaca, per superar el desprestigi de l'atac frontal que esta portant endavant contra les classes populars a base de retallades arreu.

Tot plegat heu de saber que la justícia espanyola no té cap independència del poder polític, Franco la va acostumar així, i aquests demòcrates varis d'avui, s'han acostumant a repenjar-se en això, ara son ells els qui controlen la justícia.. Aquesta maniobra contra la immersió és un tinglado pactat entre tots ells, els que fan de bons i els que fan de dolents. És que no sabeu que a Espanya esta "todo atado y bien atado" tal com ho va deixar el Caudillo.?. Cada partit polític fa el seu paripè, segons la clientela.. Aquesta moguda de la immersió va molt bé al tàndem Convergència i Unió i Partit Popular.. Uns es guanyen el paiset catalanet oficial, i d'altres la immigració espanyola emprenyada de tanta retallada convergent.

La prova és que tot s'ha arreglat ràpidament i la llei d'immersió continuarà endavant, cosa que aprovo, Tot plegat ha sortit del Tribunal Superior de Justícia i del Tribunal Suprem de Catalunya i: Què us penseu que es cou allà dins?. Si han estat incapaços de tancar en Millet, el gran estafador del nacionalisme burgès de Catalunya.. Els jutges diuen sempre amen a les 400 families que governen aquest país. Si en Millet torna els calers tots contents, potser encara s'estalviaran impostos, i en Millet els haurà servit de paradís fiscal. En Millet sap masses coses d'ells, millor deixar-lo tranquil.

Quina patuleia, tot plegat, com per sentir  un dels tertulians abans esmentats: És que l'atac a la llei d'immersió lingüística és una atac a la integració del país. El país es disgrega i desfà sense aquesta llei. Que diu aquest burro, el país fa temps que esta fet miques, sinó que es passegi pel barris populars, son un món diferent al d'aquest senyor burgés opinador. I no és un problema de Catalunya, és problema mundial, conseqüència de l'aplicació de polítiques econòmiques conservadores radicals, i falses polítiques culturals integradores, que provoquen la marginació d'un ampli sector de la població mundial. El menyspreu de les classes elitistes cap la majoria humil recorda els temps de l'esclavatge, com si diguessin: uf que no em toqui aquest brut que m'empastifa.. Així pensen les classes que dominen la política, la cultura, l'economia no sols de Catalunya, sinó de la majoria del món.

Si això no és descomposició social, no sé que ha de ser-ho.