Deia un bon amic meu que ja no és entre nosaltres, que la caiguda de la borsa anticipa la crisi econòmica, ell hi entenia bastant més que jo, doncs treballava a la hisenda pública i portava molts anys xuclant estudis econòmics.. També en l'última època de la seva vida deia dues coses preocupants, que el millor era treure els diners dels bancs, i que el sistema només se'n sortiria amb una nova guerra total. En aquestes darreres coses encara no ha demostrat que tingués raó, però tot just la debacle acaba de començar. Si hi ha un crak del sistema financer, els bancs en resultaran afectats, i poden passar dues coses: que es decretí un "corralito" per part dels estats, o en el pitjor dels casos que els diners desapareguin del mapa. El tema de la guerra total, això seria a més llarg termini, doncs recordem que entre el crack del 1923 a Alemanya, o el crack mundial del 1929, fins la guerra del 1940 van passar uns quants anys.
Per cert us recomano que us informeu sobre el crack alemany de 1923, la moneda es va devaluar de tal manera que per anar a comprar la gent anava amb sacs de bitllets, no és broma. O gent que portava tota la vida estalviant, l'avisaven del banc perquè retires els diners del compte, doncs l'estalvi de tota la vida havia perdut tot el valor real.
Però anem per parts, el sistema econòmic mundial des de fa uns anys esta segrestat pel poder financer, això ja fa temps que es diu, i crec que molta gent ja ho sabia o ho sap. A partir del crack del 2008, és quan aquest segrests s'ha fet més punyent, ha estat un veritable cop d'estat econòmic mundial. Els estats van corre a apuntalar amb diners públics, de tots nosaltres, l'entramat financer que feia aigües. Tots els qui havien estat jugant amb l'especulació, les hipoteques, ètc..ètc.. van veure com la bombolla esclatava.. Qui eren aquests que especulaven? Doncs els bancs, els fons d'inversió, els fons de pensions, els grans capitals, ètc.. Molts capitals es van pulveritzar, molta gent que tenia els estalvis, o les esperances en fons de pensions o d'inversió, principalment als Estats Units, van veure com es quedaven sense res.
Aquí faré un apart per parlar de la principal economia del món, Estats Units. Aquest país avui dia té un deute públic de 14,1 bilions de dòlars, i agafeu-vos, sumat al deute privat, Estats Units té un deute de més de 76 bilions de dòlars. Per tant el deute públic de que tan s'ha parlat aquests dies és només una petita part del deute total de més de Setanta Sis Bilions de Dòlars.
Evidentment el problema del deute no és només dels Estats Units, en el cas d'Espanya el deute és de 1,74 bilions d'euros, el que suposa que cada ciutadà espanyol deu 37.000 euros bruts. Aquest deute inclou tant el privat com el públic.
La política de creixement de l'endeutament va començar als anys 80 amb l'arribada de les polítiques lliberals preconitzades per l'escola de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant. Son coneguts els experiments que aquesta corrent econòmica va realitzar al Xile de Pinochet, però que van tenir els seus principals valedors en Ronald Reegan i Margaret Tatcher. Fonamentalment la proposta econòmica de l'escola de Chicago és la des-regularització total del mercat, això vol dir que el mercat s'ha de regular sol sense intervenció de l'estat. Però aquesta falsedat o aberració s'ha demostrat fictícia varies vegades quan els estats ha hagut de sortir a injectar diners a l'economia, i concretament als bancs en perill de fallida. L'últim exemple d'intervenció de l'estat, l'hem tingut a la crisi del 2008, que va servir per alimentar els voltors provocadors de la fallida mundial amb l'estafa de les hipoteques, i l'esclat de la bombolla financera. Ara aquest mateixos taurons, volen de nou despullar els estats i les societats per salvar-se del daltabaix que tenen a sobre.
Les polítiques neo-lliberals van venir de la mà de l'endeutament, un exemple son Estats Units, després de l'arribada de Reagan al poder, es va començar a incrementar el deute públic i el deute privat. En el cas del públic des de 1979 fins avui el deute s'ha multiplicat per 17. Al 1979 el deute públic d'Estats Units era de 826.519 milions de dòlars, avui son els 14,1 bilions esmentats abans. Això demostra una altra mentida de liberalisme que proposa l'estalvi públic a base de retallades socials, però en canvi incentiva a l'estat a gastar armes, guerres, inversions privades, i suport al capital financer.
Un altre fenomen que s'ha estès arreu del món, és el de l'especulació immobiliària, que ha estat un de les causes de l'aperitiu de la crisi de l'any 2008, i que ara rebrota amb més força. Un cop esclatada la bombolla del 2008, amb l'aparició de l'estafa de les hipoteques, ha quedat a la vista un problema que no te solució; el volum del deute financer es infinitament superior al capital i els bens existents a la Terra. Respecte al boom immobiliari, causa de l'inici de la crisi, l'economista Rober Schiller diu el següent:
"En els anys 60 i 70 no hi havia un esperit de tanta especulació, les persones vivien en una economia menys capitalista i no eren engreixades per fer-les creure que el seu benestar depenia de la propietat. Tot això canvià en els 90. I això ha estat molt perillós"
Certament, la majoria de les families del món desenvolupat han caigut en mans dels bancs i de les hipoteques, mitjançant l'adquisició de vivendes en propietat. El que passa avui dia és que moltes d'aquestes families estan condemnades a pagar durant molts anys unes hipoteques per la propietat d'unes vivendes que han perdut en molts casos el 50% del seu valor, i que potser perdran encara més valor. Ja se sap que la venda d'una vivenda pot dependre de la necessitat que té el venedor de tenir capital líquid, quan més ofegat estigui més baix acceptarà el preu que li ofereixi el comprador.
Fins ara em parlat de problemes que van aparellats a xifres astronòmiques o problemes especulatius que semblen lluny de la nostra quotidianitat, però el que vulgui deslligar la situació econòmica financera mundial de les seves butxaques particulars va errat. Perquè el panorama que se'ns apropa és una caiguda més gran encara del consum, un nou augment de l'atur, la fallida d'empreses i negocis, i el final les actuals polítiques públiques d'educació, sanitat, o el treball fix i de per vida dels funcionaris. Ens acostem a fallides d'institucions públiques, a baixa de sous generalitzades en tots els sectors, i retallades en tot el que es pugui retallar.
Els ciutadans espanyols s'han acostumat a viure en un sistema paternalista, tendeixen a pensar que sempre tindran un coixí que pari els seus problemes, si no és l'estat, és la família. Però les coses es poden degradar de tal manera que la pobresa, encara dissimulada en els nostres carrers, que s'amaga en barris i vivendes humils, potser començarà a ser descarnadament visible. Alguns hauran de començar a pensar que les solucions no passen per reformes i lluites sectorials envers drets concrets dins aquesta societat, la solució passa per canviar la societat, i això no es pot fer esperant que les pomes madurin, això comporta consciència i convenciment per avançar cap un destí ben definit.
