diumenge, 10 d’octubre del 2010

Democràcies per referendar el liberalisme econòmic.

Les societats capitalistes econòmicament avançades sembla que avancen cap una liberalització major de l'economia, els grans organismes internacionals lligats al capital aconsellen als governs contenció de les despeses, retall de la inversió pública, privatització dels serveis públics i socials, fer pagar els ciutadans cada cop més, o dirigir-los directament cap a empreses privades mèdiques, educatives, fons de pensions. Aquests organismes com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, etc.. ,ja no recorden que fa un mesos els estats van haver de sortir amb els diners públics de tots els ciutadans a rescatar les entitats financeres i els bancs en fallida.
La historia no es nova, a tall d'exemple recordem que va passar a Xile els anys 80, després d'un cop d'estat que va acabar amb el procés de socialització democràtica encapçalada per Salvador Allende, el règim militar va imposar un sistema econòmic ultra-liberal, on tot es privatitzava i el mercat s'havia d'auto-regular. Els ciutadans depenien exclusivament dels seus diners per accedir a qualsevol servei que abans donava l'estat; avui encara és així a Xile, si estàs malalt i no tens diners per pagar el guariment, només et toca esperar la mort. Però aquell estat xilè tutelat per l'anomenada escola de Chicago, que experimentava les seves teories econòmiques al país Andí, teories que també va aplicar Margaret Tatcher al Regne Unit. Aquell sistema Pinochetista corrupte, va haver de corre a salvar els bancs xilens en fallida, amb els diners i avals de l'estat en el crac bancari intern als anys 80.
Per tant, ja els coneixem aquests "podrits" que ara aconsellen als estats limitar les despeses socials condemnant a la població a la misèria, l'escassetat, l'esclavatge i la mort. Res per els humils, tot per nosaltres, aquest és el seu lema de malalts acaparadors. Aquesta colla de consellers financers, dirigents bancaris, i líders polítics haurien d'estar tancats a les presons com a responsables dels crims més esgarrifosos que s'escometen a la humanitat.
Fa molts anys parlant amb algú a Xile, li deia que jo no creia que les societats europees fossin el futur, que el futur era aquella societat xilena que marcava el pas dels taurons i depredadors de l'economia. Veient el que ha passat a nivell mundial, amb la crisi financera i la posterior reacció dels poders econòmics, i els polítics de torn a les democràcies occidentals, se'm acut que potser no anava tant desencaminat, el que va passar a Xile els anys 80 és el que ara se'ns esta intentant aplicar pas a pas a Europa.
Però, podran derrotar a la majoria de la població?. Podran sotmetre la voluntat popular i la resistència sense aplicar una fèrria i aterridora dictadura com en el cas de Xile? Per començar haig de dir que en la situació actual no és necessària cap dictadura política o militar, car ja existeix una dictadura de la opinió i de la por. En l'actualitat les democràcies s'han convertit en un mitjà per referendar les polítiques ultra-liberals. Els governs locals dels estats estan sotmesos a les grans corrents econòmiques mundials, les polítiques socials i econòmiques es dicten des d'organismes controlats per individus que la població no ha escollit, que defensen interessos obcurs de grans corporacions financeres i poders econòmics, que estan per sobre de les fronteres i els estats nacionals.
Cada vegada un major nombre de ciutadans es desentenen dels processos electorals, hi ha un desencís en la participació social que resta en mans de "professionals" que viuen d'això. La opció guanyadora és l'intent de salvació individual, el plantejament que l'individu és la mesura de totes les coses, fet que curiosament no fa les persones més diferents les unes de les altres sinó més semblants. La projecció social té com eina principal la imatge i el consum, és la negació de qualsevol alternativa. La marginació dels ciutadans que plantegen formes de vida diferents, fa que aquestes alternatives acabin reprimides, aïllades de la societat; molts dels individus que les plantegen cauen en una mena de messianisme o purisme patètic i ridícul que trenca els seus lligams amb la realitat dels altres que aquests consideren barroera. El mon s'omple d'artistes de la mediocritat que vesteixen un escafandre de superioritat per no contaminar-se d'una realitat social estúpida, tant internacionals com les corporacions financeres, volàtils en els compromisos, com volàtil serà la seva petjada i record.
Dissortadament anem cap un mon força convuls on les forces del control social, lligades als poders econòmics, hauran d'actuar contra les revoltes locals producte de la caiguda econòmica que anirà rebrotant cada cop més sovint, deixant cada vegada sectors més amplis en la marginació econòmica i política. L'objectiu dels sectors dominants és seguir tenint els ressorts que vesteixen l'anomenada societat democràtica sota control, i deixar que els sectors dissidents vagin supurant cap a la marginació, la passivitat,el nihilisme, i potser l'aniquilació. La fi és tancar els individus dins a nínxols d'incomunicació on els discursos crítics restin encasellats per etiquetes i límits, fins a cert punt això ja passa a internet.