Independència a curt plaç.. Cada dia ho veig més difícil..

Per començar s'ha de dir que Catalunya és un país diferent d'Espanya, no per qüestions institucionals, sinó socialment. I no ho és des de fa poc, sinó des de sempre que han existit aquestes dues realitats.. Per tant, és una qüestió que ni tan sols mereix discussió, i el que no ho accepti és que no viu  la realitat, sinó en una projecció teòrica del seu nacionalisme. Em refereixo al nacionalisme espanyol, que existeix, i amb molta força, sobretot des del franquisme. Aquest, sempre ha existit, encara que no havia pres un caire ideològic tan clar com des de la dictadura..

El més probable és que el govern espanyol, perquè és la lògica secular que ha seguit aquest estat, i aquesta societat des de segles enrere. El més probable és que impedeixi qualsevol consulta, o procés d'autodeterminació. És el fatal error que sempre comet Espanya, impulsada per un radicalisme absolutista, molt en sintonia amb el catolicisme que ha impregnat la societat espanyola des de l'anomenada reconquesta, i amb les conseqüents expulsions d'àrabs, jueus, conversos, etc.. De fet la bel·ligerància contra el que es diferent ha estat la principal font se cohesió d'Espanya, davant una tendència atomitzadora que ha lluitat contra aquesta essència absolutista, i d'imposició vers les diferències, dins la societat espanyola..El cantonalisme ha estat sempre present, fins i tot dins del que podríem anomenar territoris essencialment espanyols.

Però d'exemples de processos que van desembocar en la separació definitiva també en podem trobar moltíssims: els processos independentistes d'Amèrica Llatina, inclòs l'espetec final de la guerra de Cuba, i Filipines. 

Si observem aquests processos ens adonem que no van ser cosa d'un dia, sinó que van anar madurant després de fracassos i impediments, durant dècades.

La societat catalana s'ha fet políticament independentista molt recentment; no fa ni cinc anys que s'han condensat idees disperses basades en greuges continus per convergir en un plantejament independentista.

Conquerir la independència no dependrà dels espanyols, o millor dit. Aquests ajudaran, com ho han estat fent fins ara. Però en el fons, si la independència s'aconsegueix, vindrà de la mà d'un procés de maduració d'idees, i no pas d'un escalfament temporal. La tendència al creixement, que una prohibició, o una acció radical de força per part de l'estat espanyol, imprimirà a les idees independentistes, anirà madurant cap una majoria política incontestable.  Els partits que siguin corretja de transmissió de partits espanyols, esdevindran residuals. Amb pocs anys, la generació educada sota l'autoritarisme, i el nacionalisme franquista, desapareixerà; sense aquesta serà socialment insostenible una posició d'auto-flagel·lació constant. Ningú apostarà per polítiques que condueixen al patiment a costa de mantenir situacions de corrupció, i subsidi, aparellades a un caciquisme polític o plutocràtic.

El procés de separació social fa temps que va començar, i es troba força avançat. El procés polític potser trigarà una mica més del que alguns es pensen..

Els mitjans de comunicació o el control del cabdal del riu..

Sovint he pensat en la dificultat que ha trobat sempre la societat a l'hora de crear una informació alternativa, que sigui la base per assentar de manera fàcil, una visió de la realitat allunyada d'interessos conservadors, o de poder. La informació al llarg de la història ha estat el camp ideal per la manipulació, i la mentida; les quals permeten sotmetre la població, posant-la disposició dels qui s'apropien de qualsevol tipus de poder sobre la col·lectivitat..

Conforme la humanitat ha evolucionat, amb l'aparició de diferents disciplines que estudien els individus, i la societat. Aquests qui han pogut controlar la informació, i la opinió; fins arribar controlar la manera de viure, d'actuar, d'escollir, de manifestar-se, etc.. Han anat perfeccionant, i ampliant les seves capacitats.

Avui la informació no és només la notícia; és psicologia, és sociologia, és antropologia, etc.. Són moltes disciplines les que s'apleguen a l'hora de construir un discurs informatiu, que ha d'estar en constant reconstrucció, i re-elaboració. Car l'opinió, anomenada pública, ha d'estar sota control, ha de tenir una aparença dinàmica, perquè sinó restaria obsoleta en un curt espai de temps. Si no hi hagués una pressió constant, una aparent invenció, i intervenció constants, un consum constant; és perdria la partida. La informació entraria en un estat de caos, i d'anarquia, que el poder no es pot permetre.

És necessari aquest aparent dinamisme; aparent perquè es basa en una mena d'envàs canviant que evita tocar la substància. La substància és la ideologia que persisteix sempre darrera la informació. El dinamisme superficial evita la petrificació del control informatiu. Si no hi hagués aquest dinamisme, no sols la ideologia del poder, i dels mitjans esdevindria un fòssil; la societat també seria superada per altres dinàmiques que els qui tenen interès en controlar, no podrien controlar.

Per definir-ho de manera més visual i entenedora: la informació és com el cabdal d'un riu, flueix en un sentit. De vegades de manera pausada, i d'altres de manera que sembla descontrolada. Aquest riu té una mena de pantans on l'aigua s'estanca temporalment, és allà on s'administra el cabdal. Els mitjans són els encarregats de tirar cubells de pintura per donar color l'aigua, que baixarà un cop se la deixi fluir, en les dosis que es creguin oportunes a cada moment. Tampoc cal oblidar els diferents afluents del riu principal, que són l'origen de la informació. En aquest cas són sempre els canals oficials que venen directament del poder polític o econòmic oficialitzat.

La societat es constitueix en una mena d'aparences que són: la política, i la informació. En una situació, com he mencionat abans, de constant dinamisme, o aparent dinamisme. Tot plegat és una mena de teatre que distreu la població, i dona una sensació de realitat. Darrera aquesta suposada realitat s'oculten el poder, i els interessos reals, que són els qui de veritat dominen les vides de tots nosaltres..

Sovint sentim fal·làcies que formen part de l'engany a l'hora de diagnosticar el present. No necessàriament aquestes fal·làcies són fruït de la perversió o de la traïdoria de qui les pronuncia. Ans el contrari, són l'única opció que sembla oferir-se per presentar una mena de diagnòstic, el qual, sovint cau en les garres de la generalització.

S'afirma fent una comparativa en una suposada realitat anterior: avui hem retrocedit, o avui hem avançat. Sens mostren números, suposades realitats històriques.. És una trampa coartada del discurs present, per refermar la raó sobre el passat. La intenció pot ser: crítica o favorable vers societat present.. Però esdevé fal·làcia perquè s'ignoren la majoria dels paràmetres del passat..Les opinions se centren en una parcialitat, la de valorar només un sol aspecte de la realitat actual, comparat amb un sol aspecte de la realitat passada. Ambdós sotmesos a una idea que els ha desenvolupat, idea que moltes vegades acaba fregant el tòpic o es converteix en tòpic obertament a base de fer-la costum de les majories.

La informació juga a ser el present permanent, per tant reescriu el present a cada minut, deixant el passat en una situació d'incertesa absoluta. El present és una situació angoixant perquè parteix de la idea de superació constant. Qui no juga, o no competeix, resta vençut. Perquè la raó ja no és reflexió pausada, i dilatada en el temps, la raó és l'últim titular.

Si mirem el passat des de l'època en que es van constituir les societats humanes, passant pel naixement de les ciutats, i l'agricultura. L'aparició del comerç, del poder, i de la religió. Tot plegat ha anat constituint una ideologia que persisteix en l'actualitat. De manera que fa que la informació s'hagi de limitar a uns canals o un cabdal que es consideren acceptables.

En l'actualitat, l'aparença ens vol fer creure que hem arribat a l'estat democràtic mitjançant la implosió de la informació, que reitera el bombardeig del titular. Titular que sembla ser a l'abast de la capacitat de tothom, en el sentit de poder-se crear democràticament.. En realitat són davant una crisi creativa molt important. Perquè el que se'ns ven com a creació, només és repetició. No pot haver-hi creació perquè no es dona espai a la reflexió per l'elaboració de noves idees.. Avui, com en períodes crítics pel poder, és més important el que és calla que el que s'esbomba constantment als quatre vents.. La nostra és la societat que ha institucionalitzat en l'opinió pública les cortines de fum.

El riu s'ha convertit en tant cabalós, que ens arrossega a tots avall. Nedar contra corrent sembla més impossible que mai. És la marginació de l'opinió contraria al cabdal. Ni l'atac transversal permet creuar el riu informatiu. 
En resum, tot depen, més encara, del capital. Però avui l'ús del capital ja no pot ser només instrumental, esdevé totalment ideològic des del principi. Això se'n diu estar lligats de mans..

La crisi tot just ha començat...

És molt lamentable qui hi hagi tanta gent que viu d'esquenes a la realitat econòmica, tantes persones refugiades en mils d'activitats, i reflexions que només serveixen d'escapament. Certament són actituds molt irresponsables, perquè en comptes d'intentar comprendre el que esta passant en el món avui dia, es deixen portar per les opinions d'uns suposats experts, o responsables polítics que l'únic que intenten és conduir la societat com si tots fóssim un ramat de xais.

No intentar deduir que passarà amb les nostre vides en el futur, o no voler saber-ho, és convertir-se, sens remeï, en carn de canó. Atendre només els fets puntuals de la quotidianitat que afecten les nostres butxaques, és tenir punts de mires molt limitats. Aïllar-se només en la realitat personal, intentant creure que no formem part d'un procés global, és condemnar-se com un nàufrag que ignora les tempestes, i la sed que l'esperen. Però caure en mans de discursos de manual, i de les aplicacions teòriques de segles passats, dominats per altres realitats socials, econòmiques, i sobretot principis filosòfics que dominaven en altres moments. És aplicar un tel, portar unes ulleres de fusta que encara fan molt més difícil comprendre el que esta passat, i el que ens espera..

LA CRISI NO ÉS TEMPORAL, UN FENOMEN PASSATGER, COM MOLTS, FINS I TOT EN L'ESQUERRA, ENS VOLEN FER CREURE.

Primer de tot crec que hauriem de veure que la crisi no es una cosa temporal, i la manera de veure-ho seria posar nom al procés econòmic, i social catastròfic en el que em entrat. Per tant, tots els qui fan una oposició o lluiten des de la perspectiva de que tot és un procés temporal, que només es basa en la reestructuració de capitals o l'estafa. Els qui tenen aquests plantejaments, sovint de sectors d'esquerra, no s'adonen que són les principals víctimes de la manipulació, i el que és pitjor: víctimes d'un miratge anomenat societat del benestar que té moltes coses positives, però que no deixa de ser un mecanisme del poder per derrotar qualsevol perill que pogués amenaçar el poder econòmic, i polític-funcionarial.

Però anem a les dades concretes que ens ajudaran més que el discurs, i la teoria.

A partir dels anys vuitanta amb l'arribada dels capdavanters de l'anomenat neo-liberalisme. Que tenien com a màxims exponents polítics en l'avantguarda política mundial a Thatcher, i Reagan. Inspirats en aquells cavalls de l'apocalipsi de l'escola de Chicago, amb el diable en persona: Milton Freedman. Utilitzo aquests termes perquè són els que han popularitzat certs sectors de la intel·lectualitat progressista. A partir de llavors, comencen aplicar unes polítiques lògiques de desenvolupament del capitalisme. Polítiques que posen l'accent, no sols en el benefici d'uns sectors de grans capitals, sinó que fan doctrina del capitalisme, una doctrina social que té com a objectiu sumar capes socials amplies en el joc. Creen una mena de capitalisme popular que derrota idees com la lluita de classes, o dilueix la frontera entre capitalistes, i treballadors. A aquesta visió  contribueix la transmigració de gran part de la indústria més explotadora cap països llunyans, on la criminalitat de les seves pràctiques és infinitament superior, i fora de la vista de l'Occident feliç. 
La idea de capitalisme popular no deixa de ser un miratge, amb una càrrega ideològica, i de conte de fades, que realment ha funcionat de manera devastadora a l'hora de crear una nova filosofia social. I és tal la seva penetració en el subconscient social, que avui dia fa molt difícil tornar a paràmetres anteriors. Diguem que els ésser humans han canviat tant que ignoren com eren els seus avantpassats, o millor dit, com pensaven, i la consciencia del seu patiment. Però tampoc es tracta de mitificar. 
Les polítiques dels Chicago-boys van tenir un gran èxit; no tant en l'economia de molts sectors la societat mundial; com en la transformació social, i filosòfica de tota societat de món. Ja sabem que darrera aquelles polítiques hi havia la bestialitat de la marginació d'amples capes socials, i sobretot l'accentuació de les diferencies entre els països desenvolupats, i els països esclavitzats, sotmesos al neo-colonialisme (un neo-colonialisme que ja no era només econòmic, era propagandístic, i d'exportació de principis, comportaments, etc..) En aquest sentit, mai s'havia anat tant lluny en la transformació, i la colonització mundial, o de manera tant ràpida, i global.

L'ENDEUTAMENT IMPARABLE QUE NO TÉ ATURADA.

Però anem cap aspectes econòmics interessants que ens afecten de manera més visual, car d'altres sembla que la gent no se'n ha adonat: les seves pròpies transformacions ideològiques. 

Amb Reagan al poder, Estats Units comença un endeutament públic, i privat imparable. Aquest és quantitativament proporcional al creixement de l'anomenat capitalisme financer, que vola per sobre els caps dels habitants de la Terra, en un globus anomenat butllofa financera.  Aleshores apareix allò que a molta gent d'esquerra no els agrada sentir: viure per sobre de les possibilitats. Perquè no és un retret personal sobre un suposat falç esforç de cadascú, és una visió global que només es pot aconseguir visualitzant com viu gran part de la humanitat: en la precarietat absoluta. En resum, els primers que es van creure el miracle de Freedman, són alguns que després es vindiquen com a progressistes o fins i tot, com a revolucionaris. Quina paradoxa, uns revolucionaris que no saben que són els principals defensors del capitalisme popular.

El món ha viscut els darrers trenta anys un creixement fictici, que al mateix temps era ben real, però basat en l'endeutament, i la creació de miratges econòmics. Evidentment el model Nord-Americà era el model de tots. Però per visualitzar-ho millor, el deute fiscal dels Estats Units (deute de l'administració-deute públic) ha passat de dos bilions de dòlars de finals dels anys vuitanta, a setze bilions de dòlars en l'actualitat. Avui, el govern nord-americà s'enfronta de nou al congrés per intentar elevar de nou aquest deute.

Seria interessant no deixar-se enganyar pels mitjans de comunicació; tots semblen decididament partidaris de seguir fent créixer l'endeutament dels Estats Units, com si l'estat fos el gran taumaturg que fabrica dòlars sense parar, eternament. Sectors majoritaris de l'esquerra europea defensen també aquestes polítiques, per anar trampejant. Ignorant premeditadament que cada punt d'endeutament del primer món, ensorra els països subdesenvolupats encara més avall. Incapaços de competir financerament: en crèdits, en moneda; o tecnològicament. Al final acaben sota la garra dels voltors financers del primer món; acaben pagant el deute del primer món, a costa de misèria, i desmembrament de les seves societats. De vegades sembla que l'única opció revolucionaria que sens proposa des del món desenvolupat, és una que no arriba més enllà de la caritat, o fins i tot, la falsa caritat, que amaga més negoci pel qui engendra aquesta falsa caritat, transformada visualment sota el nom de solidaritat. 
Sincerament, crec que aquestes opressions foranes interessen a molt pocs. L'únic que sembla importar és mantenir un tren de vida superior, i si s'ha d'ofegar els pobres del món, no importa, simplement s'ignora. La tendència és adolorir-se només del mal que hom pateix, i fotre's de l'aliè, de vegades mitjançant discursos hipòcrites o cínics que engreixen l'ego de qui els pronuncia. Sempre se'ns recomana que és millor mirar cap un altre lloc, per no carregar-nos de culpabilitat.

És clar que no es pot seguir pel camí de l'etern endeutament, i amb aquestes butllofes financeres que van explotant, per aparèixer amb més gas en una altra reencarnació. Però Occident és el campió de la doble moral, sobretot entre sectors que s'anomenen progressistes.

El terrabastall del deute, només s'està aplaçant, pegat darrera pegat. L'economia mundial estat condemnada a un cataclisme, molt pitjor del que fins ara ha suposat aquesta bombeta atribuïda a Leeman Brothers.. Qualsevol pot veure que l'endeutament no pot ser etern, amb aquest pegats periòdics que el van fent cada vegada més immens.

L'economia espanyola és en el mateix camí, l'endeutament de l'estat creix cada dia més, i de moment es va fintant amb els bons: una forma de crèdit financer en mans dels grans bancs, els especuladors, i els fons financers. Això comporta el desmantellament dels serveis públics, l'atur, els final dels ajuts socials, les pensions, i moltes altres coses que vindran. No crec que la societat estigui preparada per dir no, perquè un plantada financera comportaria també el final de molts serveis, i l'empobriment general. Però com he dit abans, la filosofia de les nostres societats no té res a veure amb la d'altres temps. La societat dels ciutadans té la trampa de fer creure que el capitalisme popular és una mena de socialisme perfecte. I no és pot demanar sacrificis a una societat acostumada a tenir moltes coses de les desitjades a l'instant, per això sembla, que només el cataclisme despertarà molts del miratge. Ben trist.

ELS BANCS PREPAREN CONFISCACIONS DE CAPITALS DELS ESTALVIADORS PARTICULARS.

Els propers rescats bancaris aniran a compte dels estalviadors.. Tothom que tingui un compte corrent en un banc, amb actiu líquid d'una quantitat superior als 100.000 euros, potser veurà com es reté una part del seu capital. Això ja ho vàrem veure amb gran rebombori a Xipre fa un mesos. Però Itàlia, i Polònia ho ha aplicat després amb més discreció, o silenci còmplice dels mass-mèdia. Els bancs de Canadà, i Nova Zelanda, sembla que seran els següents en confiscar dipòsits dels estalviadors per garantir el procés del que s'anomena despalanquejament, o sigui: assegurar-se un capital líquid per fer front al deute o per reduir-lo. L'engany de les Preferents va ser una mena d'estafa bancaria a la espanyola, que va molt aparellada a la mentalitat autoritària, i mentidera del poder econòmic, i polític espanyol.

Tot plegat són pegats per sostenir l'insostenible, un sistema econòmic de capitalisme popular que té com a cara amable l'anomenada societat del benestar, però que no pot continuar vivint més a costa de l'endeutament, i d'uns països subdesenvolupats, que ja no poden ser més el contrapès del desenvolupament del primer món.

No es pot tornar enrere, les condicions del benestar seran cada dia més oneroses, i plenes de sacrifici.. Però el problema no és tant econòmic com de mentalitat, perquè s'hauria de re-equilibrar la societat. Començar a renunciar al que no es estrictament necessari, i sobretot, tenir en compte que en el món no només vivim els qui fins ara hem gaudit de privilegis econòmics respecte la resta. 

Dissortadament no es canviarà res per voluntat, i només les dures condicions que ens imposarà el terrabastall econòmic obligaran els sectors de població més irreductibles en el capitalisme popular a replantejar-se les coses. Aquí no hi ha esquerra o dreta, tots van de la mà del mateix model de desenvolpament social, i econòmic, el motor del qual és la disposició d'abundància de capital. Però tot i així, no hi ha res segur. Ben bé podríem caure en una foscor social, política, i econòmica que redueixi la humanitat a conceptes de poder, i supervivència, no vistes des de fa temps. No vistes a Occident, perquè a l'anomenat tercer món, mai han deixat de ser-hi presents, i de vegades amb un domini absolut. 

Aquí hi ha molt més en joc que la independència...

En aquests moments Catalunya s'ha convertit en la punta de llança internacional entre dues perspectives.. La dominant, que s'aferra a l'autoritarisme del poder, i de les lleis fetes en clau restrictiva. I la participativa, i democràtica, que planteja que la societat, els ciutadans han de decidir..

Vull plantejar-ho ben clar, per tots aquells que no es veuen massa seduïts per la idea d'un procés d'autodeterminació, al final del qual hi ha la independència política, i la creació d'un nou estat.

Si es perd aquest procés, no sols entrarem en el camí del retrocés nacional (Catalunya), sinó que entrarem en un voràgine de desmantellament de la democràcia, dels drets socials, i de descomposició social. És una agressió que ha començat fa temps, i que tots personalment, hores d'ara notem o patim.

Per imposar la seva, el poder autoritari utilitzarà tots els mitjans que tingui a l'abast, i el primer és la por. La por és un mecanisme que fa temps que les forces més conservadores, i retrogrades venen utilitzant per coartar les llibertats i la democràcia, els drets, i el progrés social. Tots sabem com s'ha utilitzat a Estats Units des de l'època Bush l'amenaça del terrorisme, per exemple. Per no parlar d'Espanya.

Avui el poder polític d'Espanya ens amenaça amb un hipotètic aïllament, i decadència econòmica, si optem per continuar pel camí d'exercir uns drets democràtics.. Però, tothom, o almenys mils i mils de persones s'adonen que és la política dels governs actuals la que ens porta per un camí macabre d'autodestrucció social, i personal.

Les amenaces no crec que acovardeixin un moviment en marxa, ans el contrari sembla com si encara tiressin més combustible per accelerar la marxa, i afermar les conviccions.

Tant de bo seguim en aquest camí, i no caiguem en aquella divisió que trenca tota lluita, quan una part decideix deixar-ho corre, i acceptar una sortida personal o grupal, basada en les engrunes que el poder ofereix com a consolació d'una traïció..

Condemnar la massacre.? Som de vacances, tornem al setembre..

A Egipte es massacra els pobres...

Ara no se sent ni piu, fora d'aquestes posicions "diplomàtiques" dels governs. Encara recordo com els anomenats; indignats espanyols, s'emmirallaven en la revolta televisada, piulada, facebookitzada, i esmarfonitzada de la Plaça Tahrir.

A Egipte hi ha una massacre amb permís dels Estats Units, mai aquells militrontxos haguessin mogut un dit utilitzant l'armament, i la munició made in USA, per polvoritzar la població. 

El que passa és que la política, a banda de la que tenim a prop que és plena de rucs, és l'art de la manipulació, i l'engany. La hipocresia de fer veure que s'està contra una acció impopular, però que per darrera s'està fomentant el contrari. S'entén?

La revolució a Egipte va ser una cosa d'aliança entre la burgesia, la petita burgesia, i la plebs. Amb la connivència dels interessos estrangers: Europa, Estats Units, Israel, i les dictadures petrolier-medievals de Qatar i Aràbia Saudita.  Aquests darrers països s'han convertit en el contrapès d'Israel per a controlar la població, i els negocis dels països àrabs. Armen grups, creen exércits mercenaris, i juguen amb la torrentada de capitals que posseeixen.

Tothom tenia els seus interessos en la revolució d'Egipte, interminable enumerar-los.

Al final Mubarak va caure, però el poder de l'exercit no. S'havia de passar pantalla, perquè mantenir la mateixa suposava un perill; els virus se l'estaven menjant.

I el joc estratègic va funcionar: trencar les aliances, i dividir l'enemic. Fins i tot enfrontar-lo.

Eleccions que guanya l'Islamisme: això significa que la petita burgesia es desenganxa del procés. Com carregar-se un grup, Germans Musulmans, l'organització més important, organitzada, i antiga d'Egipte.? Un grup que des de l'oposició era un perill..? Deixar-lo passar al govern perquè entri en contradicció, desgast, i finalment apunyalar-lo per l'esquena.

L'estat mubarakià continua incòlume: exèrcit, justícia, funcionaris, etc.. La burocràcia fa el seu joc; com en tota revolució acaba imposant el seu criteri, aliada als sectors de la burgesia, i de la petita burgesia.

Cop d'estat que despenya els Germans Musulmans, i les classes pobres que els donen suport.

Avui a Egipte es massacra els pobres, davant el silenci de gran part de la intel·ligència social progressista. Ja se sap que els musulmans discriminen a la dona, ja se sap que els musulmans estan contra la llibertat, etc.. Arguments de pes per callar mentre als carrers d'Egipte la població cau a mils sota les bales dels de sempre.

Per tot plegat calia una revolució..? Per fer una volta de 360 graus i quedar-se en un Mubarakisme sense Mubarak..? Els poders de sempre els convenia, les potències estrangeres, tots guanyen. I es donen passos per fer entrar Egipte, i qui sap si els països que els seguiran, en un model econòmic liberal, que és el que interessava a una part dels revolucionaris de la plaça Tahrir.

ELS EXPERTS RADICALS ANTI-ISLÀMICS DE LA TELEVISIÓ ESPANYOLA.

Aquest dies la televisió espanyola s'està lluint perquè treu entrevistats que només els falta dir: muy bien que los maten a todos esos musulmanes de m... Tant els residents a Egipte, com els experts. No va faltar ahir una opinió realment radical, un tal Serafin Fanjul (net del general Fanjul, afusellat per la república espanyola per aixecar-se al Cuartel de la Montaña de Madrid). Aquest home, arabista, professor d'una universitat madrilenya, va començar llençar diatribes contra els musulmans, va aprofitar per repassar tots els països; des de Turquia a Tunísia. Amb un llenguatge radical, des de l'antena de la TVE, va fer un panegíric dels cops d'estat, i les massacres. Aquests són els experts que treu la TVE, un mostra que de tal pal tal estella. Aquí com a Egipte, els feixistes continuen enquistats al poder, o són el poder.

Descarrila Espanya..

Sempre les grans tragèdies "accidentals" són la porta, o l'advertiment, de les grans tragèdies polítiques, i socials. Espanya des de fa ja anys (el temps passa ràpid) es troba en estat d'excepció econòmica, com a conseqüència de les diferents explosions que s'han produït en els camps financer,i, immobiliari. Sense comptar amb la situació agònica del món industrial espanyol.

La veritat és que no estic dient res que la gent no sàpiga hores d'ara.

Però a banda de les crisis econòmiques, s'ha generat una enorme crisi política, i social. L'estructura política-partidària vol controlar, i encanalar aquesta crisi, amb l'ajut dels mitjans, convertits en simples creadors de la realitat a partir de la mentida, i de la manipulació.

Aquesta crisi s'ha emportat moltes vides, i se'n emportarà moltes més. No sols pel binomi estat d'ànim, estat de salut. Més enllà hi ha dos fets que s'anomenen negligència, i manca de mitjans; aquests venen, i vindran, exponencialment augmentats, camuflats sota altres arguments. Però la degradació social, i la suspensió de l'estat real, no aparent, de l'estat de dret; és a dir, parlant molt simplement: la substitució del concepte ciutadà, per súbdit, gradualment s'imposa. Esta arrossegant cap una realitat molt crua aquesta societat que havia perdut tot tipus de valors ètics, i ideològics, substituïts pels diners, i el consum; els qui abans dissimulaven la seva manca de principis, amb aquella bassa d'oli econòmica d'abundància, ara es veuen a si  mateixos, o simplement, ni s'han pensat a mirar-se, en l'acció de combat: trepitjar abans que et trepitgin. Els taurons oloren la sang, i es comencen a mossegar uns els altres. Alguns dirien que reneix l'estat salvatge, la societat salvatge; terme acceptable si ens referim a feres maltractades, no pas a individus de societats primitives. Aquests individus anomenats primitius, en molts casos gaudien d'unes normes de comportament, i uns principis molt més arrelats, i sòlids; fonamentats en el principi de col·laboració col·lectiva. Gaudien de molts principis que la societat moderna ha perdut fa temps; uns principis que la societat espanyola en concret, pretén dissimular amb una suposada solidaritat familiar-política. Tot no deixa de ser un entramat que amaga l'interès, de vegades més pèrfid; latent en les famílies, i els grups polítics. Tothom sap que les pitjors matances que podem constatar al llarg de la història peninsular s'han produït dins les famílies. 

Aquesta situació interior familiar apareix avui radicalitzada; una de les raons és que el poder de transmissió de la conducta del comportament dels individus, ha anat caient en mans d'estructures polititzades, i comercialitzades. Exaltació del poder, el triomf, el diner, el consum, i la imatge.

Un accident de tren, catastròfic, ens posa de manifest com el poder tracta, des de fa temps, les contingències degudes a deficiències que ell mateix genera. Es tracta d'individualitzar la responsabilitat per amagar la perfídia ideològica que genera una submissió al interès econòmic més radical.

Però és fàcil donar la culpa el poder sense adonar-se de la penetració d'aquests principis en la majoria dels individus que composen la societat. Podrem dissimular el diable que portem dins emborratxant-nos, però en despertar de la ressaca, i mirar-nos al mirall, el monstre farà pampellugues davant els nostres ulls.

El poder gaudeix amb aquest tipus de tragèdies, les aprofita per legitimar-se, engegant la màquina de la mobilització de la població. La paraula solidaritat, mal usada, serveix per sotmetre els individus al poder, i a la ideologia dominant: en la societat, i en el grup. Discursos polítics es catapulten per prestigiar institucions, grups i individus desprestigiats, idees desprestigiades. Solidaritats internacionals arriben, i són rebudes pel poder polític que s'apropia de la tragèdia dels dissortats, de les víctimes. Com si aquests afectats fossin la justificació del seu discurs passat, i present. La justificació que referenda el seu poder, i la manera com s'ha exercit, s'exerceix, i s'exercirà. El poder usa les fibres sensibles dels individus, el poder que envia la llàgrima, i el que la recull.

Si una cosa he aprés darrerament és que darrera de molts demanadors de drets socials, s'amaga la consolidació d'uns drets personals, i tribals, defensats amb molta ràbia.

Les classes socials més paupèrrimes no tenen qui les defensi, ni qui les representi. S'han d'abraçar de nou a la caritat, mentre alguns discursegen sobre principis que només amaguen els seus privilegis, i el seu benestar que els allunya cada dia de la timba social on milions han caigut.

Evidentment no són millors els cínics que utilitzant la sensibilitat és giren d'esquena, o fomenten el racisme de la pobresa.

En una ocasió en un contacte accidental amb un grup ètnic antic d'Amèrica Llatina, vaig adonar-me que allà regien uns estrictes principis comunitaris molt sòlids, sense alienar la individualitat. Eren en si, la constatació d'un sistema social més just que res tenia a veure amb els discursos polítics sota epígrafs altisonants d'igualtat, que amaguen els interessos de poder d'unes castes polítiques.

Per això puc constatar que en els caus on tothom mira per la seva, difícilment, tot i conrear discursos de repartiment, els individus han tingut la capacitat individual de transformar al seva individualitat en el sentit cooperatiu no egoista. Més aviat hi ha molt egoisme radical, en el sentit de que es vol el que tenen els qui tenen més tenen, a poder ser arrabassant-lo per gaudiment propi. L'acció no és suficient per transformar l'individu, es necessita un procés de rentatge, i desinfecció, davant una societat agressiva que ha imprès el xip depredador econòmic en la ment dels individus.

Però com aquest procés no es produirà per voluntat, serà de manera traumàtica que alguns l'aprendran. Potser a costa de moltes vides que s'escolaran dissimulades en finals naturals, o accidents fatals. Molt pitjor seria despertar en una societat pitjor, com la que ara sembla encarrilar el  nostre futur. Una societat plena de prescindibles, raó exclusiva del poderós, i  d'una resistència individualitzada que comporta sortir a matar per sobreviure; matar a qualsevol altre. Fins i tot fills a pares, homes i dones a la parella, o grans hecatombes d'extermini. Tant de bo la política no opti per aquesta darrera opció d'extermini. Per ara, de moment, serà amb compta gotes, però amb constància.

Tots funcionaris...

Fa molts anys en aquella primera Catalunya Ràdio dels anys vuitanta, hi havia un programa que va fer llegenda. S'emetia a la nit conduït per l'inoblidable Jordi Vendrell. El programa es deia: El lloro, el moro, el mico, i el senyor de Puerto Rico (Puertu Ricu). Entre els col·laboradors d'aquell programa, juntament amb el desaparegut Jordi Vendrell, hi havia el també desaparegut Ramon Barnils, que va crear escola en el periodisme català. També, l'escriptor Quim Monzó formava part de l'equip del programa, potser en la seva primera experiència radiofònica continuada, i primera experiència en mitjans no escrits, que li va obrir posteriorment les portes de la ràdio, i la televisió.

El programa era un d'aquells programes políticament incorrectes que el Pujolisme havia de suportar dins casa seva, però que alguns sectors de convergència i unió, no s'empassaven gaire de bon gust. Però com al cap i la fi s'havia de donar imatge de democràcia, que millor que tenir uns torracollons, i rebels a casa per justificar la gran tolerància del règim Pujolista; que ja s'havia convertit en règim català. En aquells anys, qui no era convergent o Pujolista, li costava justificar-se com a català. Diguem que potser si, justificar-se com a català més enllà de les fronteres del seny, només hi havia tot un territori marginal de bojos, de radicals, i d'arrauxats.. És curiós, ara que tots s'han tornat independentistes, veure els sinònims que s'aplicaven darrera d'aquest qualificatiu, independentista, en el nostre país durant aquells anys.

Eren anys de principis, encara. Potser una mica romàtics. Alguns estaven disposats atracar bancs per normalitzar la llengua. Vull dir, no pels calers sinó per cridar: Mans enlaire! Això és un atracament! No us moveu o us mato! I és que els catalans no feien por, i els atracaments en català no sovintejaven. Sempre feia més por cridar: Hijo Puta! Que te mato! Que no pas: Fill de Puta! Que et mato!. De fet, això darrer potser no feia gens de por.

Però no volia parlar d'aquest tema ara, i ja m'he menjat part de l'espai, i no vull fer-me més pesant encara.

Escoltant una nit una entrevista al programa del Jordi Vendrell, em va quedar una resposta del convidat d'aquella nit. Aquesta: El pitjor que li pot passar a un jove és convertir-se en funcionari, és matar-li l'esperit.

Si, el convidat venia a dir que era com sedar-lo, donar-li una droga, això de fer-lo funcionari. Em sap greu no recordar qui era l'entrevistat d'aquella nit. Però més o menys l'entrevista deia que la gent havia de ser creativa i no esperar que l'estat els facilités les coses. I molt menys acabar morint d'avorriment en un despatx d'una institució pública, amb un sou acceptable. En aquella època els funcionaris van començar a gaudir de bones avantatges, i bons sous. Sumada a una seguretat de per vida, que sempre havien tingut des del franquisme: lloc de treball fix fins la jubilació.

Aquesta opinió del convidat no va prosperar. Tot el contrari, i sortejant diferents opcions polítiques, l'ampli ventall de ciutadans polititzats, des de l'extrema esquerra, passant per l'esquerra, el centre, la dreta i l'extrema dreta. Tots somniaven en un lloc de treball a l'administració pública. Per no parlar de la immensa majoria no polititzada. De fet es va convertir en habitual que la gent s'acostés als partits polítics per aconseguir un lloc de treball a l'administració pública. Si no era com a polítics, era com endollats per ser funcionaris en qualsevol lloc.

Si ara fessin un anàlisi sobre el motiu, podríem estendre l'article fins a l'infinit. Podríem aportar des de la mentalitat paternalista que va crear en la societat la dictadura franquista, que no és poca aquesta influència, però si poc estudiada. Podríem parlar de la crisi de la indústria, la pobresa de la societat, l'atur sempre present des dels anys setanta. Podríem parlar de la política clientelar que va inaugurar la democràcia espanyola, on des d'un alcalde fins el president d'una comunitat autònoma, fins el ministres etc.. és convertien en mags que fomentaven no sols la construcció, sinó la cultura, l'educació, etc.. Era una mica com aquell cartell de la marina nord-americana: la marina et necessita, ingressa en els Marins. Aquí el polític feia la seva campanya amb: Espanya o Catalunya o Igualada, o Ampolles de Vall et necessita, fes-te funcionari.

En el fons si hom estudia la història d'aquesta estructura peninsular anomenada Espanya, s'adona que la cultura anava encaminada cap l'estatalisme des de l'edat mitjana. Si no era en la guerra contra els àrabs, i els jueus, era en la conquesta d'Amèrica. Però sempre, avui com abans, totes aquestes estructures, i aventures s'havien de sostenir amb diners de fora, que obligaven Espanya a comprar tot perquè no produïa res.

Anglesos, Holandesos, Venecians, Alemanys, es dedicaven a produir productes. Els bancs d'aquests països a prestar diners per les aventures espanyoles. Espanya, en comptes de canviar el xip, senyorejava, i sempre acabava expulsant als qui formaven una incipient burgesia, o generaven riquesa creant, o fins i tot, acumulant diners.. 

Fossin moriscos, jueus, etc. Artesans, banquers, industrials, etc..Veien les seves propietats confiscades, un eufemisme de robatori. L'estat era al servei exclusiu del grans propietaris, i dels terratinents. Al seu torn, una multitud de desclassats es donaven cops de colze per convertir-se en flamants funcionaris, potser no gaire ben pagats, però una mala paga sempre podia suplir-se amb uns bons privilegis, i un bon grapat de corrupció.

Passaren els anys, i tots els intents per crear una economia diferent van fracassar, o van fer-se fracassar. Fora d'unes quantes illes amb certs graus de desenvolupament industrial a Catalunya, Euskadi, Zones de València, etc..La resta seguia essent: o submissió al terratinent i el gran propietari, o el funcionariat. El franquisme va industrialitzar l'estat amb polítiques que barrejaven l'interès privat, i la intervenció de l'estat.. Al cap i la fi, la política econòmica feixista des de Hitler a Mussolini, passant per Franco, suposa el control de la societat per part de l'estat, i un grau important de nacionalisme estatista.

Els demòcrates post franquistes, sobretot amb l'entrada a la UE, es van veure amb les butxaques plenes de diners, i van fer funcionar el ventilador. La idea era la mateixa del franquisme, fomentar l'economia mitjançant la inversió pública. Això comportava des de l'obra pública que beneficiava a les grans empreses constructores, fins la funcionarització de la societat espanyola. La funcionarització no sols va acabar amb la iniciativa de milers i milers de persones que van renunciar a crear, i a participar socialment en la econòmica. Si no que va exterminar l'associacionisme, i la idea de que per fer coses en les que hom creu, no s'ha d'esperar a parar la mà de les institucions públiques, com si aquestes fossin la làmpada d'Aladí, que en fregar-la surt el mag i et diu: demana un desig que jo te'l acompliré.

Present, i passat. La dinàmica, i les alternatives que alguns proposen semblen sempre les mateixes. Esperar que les solucions les doni el paternalisme. Terratinents, dictadors, grans banquers, polítics, han estat o són els pares que subjuguen el pensament, i la capacitat de crear, i d'associar-se.

No és només una cosa de política, és una cosa de mentalitat, de psicologia, d'educació. Però quanta raó tenia aquell entrevistat del programa: el lloro, el moro, el mico i un senyor de puerto rico. No hi ha res pitjor que ser enterrat en vida dins una institució pública com a membre d'un exèrcit d'escalfa seients..