De la cultura, al retrocés en els codis superficials..

Poc se'n ha parlat, de fet la majoria de la població ignora un treball tan important com aquest, el qual, després va ser model per altres processos d'expansió cultural, sobretot a Llatinoamèrica, i també a d'altres països que van passar per processos d'alliberament o revolucions socials.

Durant la Segona República espanyola el govern va establir un projecte educatiu anomenat Misiones Pedagógicas, inspirat en la filosofia de l'Institución Libre de Enseñanza.

No cal dir que aquest puntal d'educació, i de cultura, va ser un dels principals objectius a aniquilar pel feixisme espanyol, i no sols això. Durant la dictadura, i la democràcia, hereva del pacte amb aquella, el model de les Misiones Pedagógicas havia de quedar ocult, condemnat a l'oblit, perseguit. Doncs el que interessava era crear una mena d'al·lèrgia a la cultura en els espanyols. Administrats sempre per una programació ideològica dirigida, i una filosofia anti-raó, molt d'acord amb els dogmes nacional-catòlics.

Sens dubte el model d'anti-cultura, de dogma filosòfic, és el que acabà dominant les espanyes, i encara és el puntal fonamental d'un règim d'elits corruptes, amb privilegis exagerats per a un règim que s'anomena democràtic.

No cal citar tots els intel·lectuals que durant la Segona República es van posar a treballar desinteressadament per fer arribar la cultura a racons oblidats de la península. Darrera de la proposta de Giner de los Rios, amb el ministre català d'Instrucción Pública y Bellas Artes: Marcel·lí Domingo. El mateix 1931 començà caminar aquest mecanisme d'expansió cultural. Grans figures de la cultura, i de la intel·lectualitat, com els poetes: Jorge Guillén, Gerardo Diego, Miguel Hernández, Federico Garcia Lorca, Carmen Conde, Rafael Alberti o Luis Cernuda. Filòsofs com Maria Zambrano, etc. Escriptors: Ramon Gaya, Alejandro Casona, Antonio Oliver, etc..Professors, i juristes com Melquiades Alvarez, pedagogs com: Angel Llorca o Rodolfo Llopis, Manuel Bartolomé Cossio. Bibliotecaris com: Maria Moliner. Músics com Oscar Esplà. És impossible citar tots els intel·lectuals, artistes, pintors, cineastes que es van implicar amb la idea de fer arribar la cultura a qui no sabia el que era un llibre, una obra de teatre, una pel·lícula, una simfonia musical, un quadre.  S'arribaren a treure quadres del Museu del Prado per acostar-los amb tota cura a llocs llunyans, i perduts de la Península Ibèrica. El teatre universitari de La Barraca dirigit pel citat abans: Garcia Lorca; i moltes més accions culturals s'acostaren al poble.

En un primer moment les Misiones Pedagógicas van ser dirigides per Manuel Bartolomé Cossio.

Cossio, com a pedagog tenia una premissa: No anem a la gent a donar-los cultura, sinó  perquè treguin la cultura que ells porten dins. Perquè no us equivoqueu, el poble té la seva cultura adormida.

Potser no són aquestes les paraules exactes, però si que reflecteixen molt la idea: que la població tenia una cultura heretada de segles de treball, i relació social. Una cultura que havia estat reprimida pels poders caciquils espanyols tradicionals, i per l'església.

Tot aquell procés que va venir de la mà de la república, i que en el nostre cas, a Catalunya, va donar uns fruïts importantíssims, amb les escoles de la Generalitat, i els diferents programes culturals estesos a les classes populars. Tenint en compte que Catalunya, ja aleshores, tenia una societat més desenvolupada, i urbana, per tant culturalment molt més avançada. Aquí hauriem de fer palesa l'estructura de la nostra societat, no tant víctima del caciquisme, o de la submissió agrària. Per alguna cosa som un país diferent, encara que molts intentin negar-ho.

Però no és això el que volia fer constar en aquest article, amb tant llarga introducció.

Volia fer esment del gran retrocés cultural en el que es troben les nostres societats respecte aquell passat més engrescador.

És cert que a partir del final de la dictadura, l'estat, i les seves institucions es van fer càrrec de programar, i fomentar la cultura, dins una societat que havia deixat de ser agrària. L'escolarització avui és completa, les xarxes de biblioteques, teatres, cinemes - comercials o no-, els mitjans que arriben arreu, estenent totes les vessants de la cultura. La riquesa de la societat actual facilita l'accés a qualsevol forma de cultura; ja no és com abans que era impossible accedir-hi; sempre quedava lluny. Ara qui vol, té a l'abast la cultura.  És només una qüestió de voluntat, i prou.

Per això, precisament, ens adonem que el problema cultural és molt més greu ara que abans. Si abans com deia Cossio: el poble ja té cultura, només cal ajudar-lo a que la manifesti. Avui ens trobem en infinites masses de persones víctimes de la desculturització, amuntegades en barris sense singularitat -podrien ser de Londres o de Santa Coloma de Gramanet-. Però, encara pitjor, s'han trencat les corretges de transmissió, perquè s'han imposat uns referents superficials que creen una cultura superficial, més simbòlica o de moda, d'aparença; absents de profunditat.

Avui la majoria de la població es queda només en una cultura de consignes, incapaç d'entendre els simbolismes de la poesia, de la filosofia, la literatura, la música més enllà del comerç. Tot es torna superficial, perquè en l'absència de pòsit intel·lectual, els actes que la majoria de la població manifesta són sense massa contingut profund. Les relacions avorreixen aviat perquè no hi ha codis d'expressió, o de profundització en els sentits, i en els sentiments. Ningú nega que els sentiments hi son, i els sentits també, però es impossible profunditzar-hi perquè és com tirar-se un pou fosc, o d'un avió sense paracaigudes.

Som en la societat totalment dirigida, al servei del poder, i del consum. Fins i tot, les eines d'oposició es converteixen en variants de l'acció del poder, i del consum. Hi ha una absència de reflexió, i és tendeix a l'acció mancada d'ideologia. Per tant, és la necessitat que imposa l'acció.

Recordo aquella frase que deia: el pensament mata l'acció. Platejada des de sectors de l'esquerra en el segle XX. El problema avui és que l'acció no condueix a la revolució, sinó a la revolta que s'acaba extingint sense aplicar canvis profunds. Si observem les revoltes produïdes en el món aquestes tres últimes dècades, és impossible recordar alguna que hagi acabat amb el triomf de noves propostes socials. La majoria han servit per anar enrere, imposant polítiques més brutals, que aniquilen la cultura social de solidaritat.

És probable que poc a poc es vagin reconstruint processos socials solidaris, progressistes o revolucionaris a l'Europa del futur; potser ja són en marxa amb la crisi. Però contràriament al que he vist a Llatinomèrica, on encara resta una cultura arrelada al passat que mira d'enfrontar-se a la predica consumista que ve de dalt. Una propaganda que ve a través dels mitjans, propagant la imatge d'uns països del nord: consumistes, on suposadament la gent viu molt bé, sense treballar gaire (és la falsedat que es ven).
Aquesta visió, en societats amb gran pobresa, i sense esperança, ofereix l'alternativa a la lluita per canviar la societat, per fer-la més igualitària. Aquesta ha estat la coartada del sistema per intentar posar fre els canvis socials. L'argument de: si no vius bé aquí, marxa un altre lloc on la riquesa floreix dels arbres. Una gran coartada per aturar el canvis socials als països pobres, que poc a poc esta essent arraconada. Més quan la crisi que ofega les societats desenvolupades d'occident, deixant veure  a la població del món del sud, que tot no era com els ho pintaven.

Però, si a occident, on som, la crisi pot obligar la gent a conrear els camins de la profundització existencial, i cultural; més enllà de l'immediatesa, i l'us monetari de la voluntat. Noves forces reaccionaries s'estan preparant, per ser venudes a les majories, víctimes de pòsits culturals poc profunds. Per imposar un món, on la llei de la força bruta pugui continuar determinant la continuïtat d'uns privilegis econòmics minoritaris.

Alexis Tsipras s'equivoca..

Alexis Tsipras, líder del partit grec Syriza, s'equivoca venint de Grècia a donar suport a Iniciativa per Catalunya. No se qui l'ha enganyat, o si ha fet un paral·lelisme simple amb la seva biografia: Tsipras era membre del Partit Comunista Grec.

Tots pensàvem que Syriza era una coalició de grups alternatius d'esquerra; una nova forma de fer política, i no pas un grup evolucionat del comunisme tradicional que busca un espai entre el verd, i la socialdemocràcia, per poder tenir una quota de poder.

És això el que representa Tsipras ?

Un partit famolenc d'administrar els bens públics, capaç d'aliar-se amb socialistes o progressistes, per imposar les polítiques de sempre. 

Serà Syriza el partit de l'endollisme, i del malbaratament dels pressupostos públics, fent obres amb el segell sostenible, i ecològic.  Per que, al cap i la fi, sempre acaben per posar els diners ens mans dels de sempre: bancs i constructors, constructors i bancs, bancs i constructors.

Això és el que espera Grècia si guanya Syriza?

Bé, i quan Tsipras parla del sobiranisme, potser va massa ràpid.

Què passaria si Grècia encara fos part de l'Imperi Turc, com va ser durant segles. Potser si no hagués estat pels anglesos, que a tot arreu es foten, Grècia seria una regió autònoma de Turquia.

Per tant, que Tsipras no banalitzi tant el tema del dret d'autodeterminació que encara no hem pogut exercir els catalans.

Grècia es va independitzar de Turquia per les armes, gràcies els anglesos, i a la guerra mundial. De fet, els anglesos encara continuen tenint molta influència a Grècia. Hores d'ara, no m'explico que feia la bandera de la Gran Bretanya penjada del balcó del parlament grec al costat de la bandera grega.  El maig de l'any passat, per més que ho vaig preguntar, ningú em va entendre. 

Per què al parlament grec hi havia penjades oficialment la bandera grega, i la bandera de Gran Bretanya ?

Però tornant Tsipras, no crec que ni ell, ni cap ciutadà grec, per molta crisi que visqui el seu país, mai volgués tornar a domini turc.

Alexis Tsipras no esta ben assessorat, ni ben informat. Com pot venir a donar suport un partit que forma part de l'establishment polític.

És que no sap que l'únic que li envegen els d'Iniciativa no és pas l'estructura democràtica, i alternativa de la seva coalició: Syriza. Sinó que li envegen el fet de que hagi aconseguit tants vots, i que s'hagi convertit en alternativa de govern. Perquè els partits tradicionals espanyols, i catalans, l'únic que realment els importa són les quotes de poder.

Tsipras hauria de conèixer més la realitat d'Espanya, i la realitat de Catalunya. Per començar hauria de recordar que els grecs van poder escollir la seva forma de govern, i van escollir república. Mentre els ciutadans espanyols som presos d'una forma de govern heretada de la dictadura: la monarquia. Juntament amb un munt de coses més heretades, com aquesta constitució que posa l'exèrcit com a garant de l'unitat de la pàtria. 
Moltes imposicions a les que aquest partit al que ara ve a donar suport, és digui PSUC o IC, va claudicar en el seu moment.

Tsipras s'equivoca, si us plau: que algú li digui!.

El racisme espanyol..

L'actitud que tenen, i han tingut els espanyols amb els catalans ha estat una actitud que entra dins els paràmetres del racisme. No sols s'ha mostrat al llarg de la història, i es mostra en l'actualitat, amb tot un seguit de tòpics que vesteixen un discurs de menyspreu cap el poble català, i la seva llengua.

No crec que aquestes construccions racistes tinguin res a veure amb la gent humil dels diversos territoris espanyols, ans ha estat incentivada per les estructures de l'estat, i per les classes tradicionals aristocràtiques..

Sempre han propiciat aquest racisme els més retrògrads, els contraris a l'evolució de la societat, els qui volien mantenir els seus privilegis semi-feudals sobre la població.

Aquestes classes burocràtic-terratinents han tractat encara pitjor al seu propi poble; només cal veure que va passar durant, i després de la guerra civil a regions com Andalusia, i Extremadura. A banda d'assassinats indiscriminats, durant la dictadura la gent moria literalment de gana, i de malalties. La situació en el sud de la península van ser terrible, tant terrible que ningú en vol parlar.

Molta gent va salvar la vida gràcies a poder emigrar a Catalunya o d'altres zones més desenvolupades, és una  circumstància que s'hauria de recordar sempre, i més ara que manen els representants del conservadorisme més menyspreable. El Partido Popular representa les classes brutalment explotadores, aquelles que no fan concessions, aquelles que se sustenten en la repressió de la seva policia, i aparells de para-justícia.

El racisme que supuren certs mitjans de comunicació espanyols quan parlen dels catalans o de la realitat de Catalunya és de por. Tant que si no estiguéssim a Europa hauriem de posar-nos a tremolar, com el terror que sentien els catalans que durant la guerra civil escoltaven les locucions de Ràdio Sevilla, on l'ultramuntà  general  feixista Queipo de Llano amenaçava amb un futur terrible per a tots els catalans. Per qui no ho sàpiga, Queipo cantava aquella cançó que canviant la lletra deia: A donde iran los catalanes ? Al fondo del mar matarilerilerileron.

Per qui no ho conegui, avui encara a Sevilla, la verge de la Macarena guarda la tomba de Queipo sota el seu "manto", com un gran honor de la ciutat.

Però al llarg del temps els catalans hem hagut de sentir a Madrid allò de: todavía hablais como los perros! polacos! Per no citar allò que fins i tot aquí havíem de sentir: habla en cristiano.  Això són qualificatius totalment racistes, i no sols per comparar-nos amb els gossos, sinó el fet de determinar que parlaven una llengua que no era cristiana. En l'ideari oficial espanyol s'ens comparava als jueus, un dels pobles més menys preuat a la península.

Estic segur que molts pensaran que això forma part del passat; s'equivoquen. Aquí a Catalunya encara hi ha qui no parla el català, que quan és refereix a l'idioma li diu: eso.

I per que veieu que això no ha passat: avui mateix el diari la Razón argumenta que Shakira vulgui cantar en català al fet de que "se la ha subido el embarazo a la cabeza".

Em deixo moltes coses que podria aportar sobre aquest racisme oficial, propagat pels sectors retrògrads, conservadors espanyols. Un racisme que moltes vegades traspassa el mer camp de aquesta dreta tribal espanyola, i contamina sectors de l'esquerra.

Hi ha mitjans espanyols, i polítics espanyols que són equiparables al racisme que va donar com a fruït el genocidi ruandès; on en principi tot va ser fustigat pels mitjans de comunicació, alimentats per polítics sense escrúpols. No cal mirar massa les cares d'alguns polítics de la dreta espanyols, els seus altaveus de Intereconomia, El Mundo, o La Razón, per veure que són del mateix calat.

Espanya avui és governada pels sempiterns buròcrates, hereus de la monarquia borbònica, i del franquisme, servidors incondicionals del capital brutal i conservador, generadors de la cleptocràcia i la plutocràcia.

Dir que amb uns individus tant immobilistes, i reaccionaris, amb dret d'existir políticament, i amb el dret de periòdicament prendre el poder; ens en podem sortir alguna vegada, és ser molt optimistes. Al davant tenim gent molt perillosa, capaç de tot, millor no tenir-los de companys de viatge.

Manuel Valls, s'ha lluit..

El ministre d'interior francès, el socialista d'origen català, Manuel Valls, s'ha atrevit a fer el que el govern conservador de Sarkozy no es va atrevir a fer. Ha entregat la militant de Batasuna d'Iparralde (partit legal a l'estat francès) Aurore Martin, de nacionalitat francesa, a la Guàrdia Civil espanyola, que l'ha conduït des de la frontera fins a Madrid, a l'Audiència Nacional; on el jutge l'ha enviat a presó incondicional.

A França s'ha generat una autèntica tempesta política, on tots els grups polítics, des de les mateixes files socialistes, fins els comunistes, la nova esquerra, la UMP, i fins i tot el Front Nacional, han criticat l'entrega d'una ciutadana francesa a la justícia espanyola. Amb l'agreujant, que  l'ordre de detenció, fruït d'un sumari polític de l'ex-jutge Garzón, es basa en persecucions polítiques que no són aplicables a l'estat francès. Entre d'altres coses perquè el grup al qual pertany Martín, és legal a França.

Segons com es porti aquest cas, es segur que li pot costar el càrrec al ministre Valls; s'ha de tenir en compte que l'estat francès no és un règim jurídic bananer con l'espanyol, i allà es respecten els drets polítics dels ciutadans.

Caldrà seguir les repercussions d'aquest cas, que sens dubte pot esquitxar el govern socialista francès. De moment, tot i que els mitjans emmordassats espanyols no en parlin, tant al País Basc, com a França hi ha un bon enrenou.

Després de Karl Marx..

Va arribar Karl Marx, i va fer un estudi econòmic de la història de la societat humana en base el materialisme històric, i el sentit exclusiu, i excloent de l'economia com a motor de la humanitat.

Marx va gastar tota la seva vida en aquest estudi, fins i tot va viure a la pobresa, només dedicat a profunditzar en el motor de les societats humanes.

Les teories de Karl Marx són temptadores perquè donen un explicació de la història en base uns principis molt comprensibles per qualsevol. Una altra cosa és aprofundir en aquestes teories econòmiques; n'hi ha prou per obrir les primeres pàgines de seva obra cabdal, El Capital, per perdre's en un bosc complicat d'estudis, formules matemàtiques, i xifres econòmiques.

El problema de tot plegat és l'us religiós que s'en ha fet de les teories de Marx. Poc s'ho podia pensar ell que donaria peu a la creació d'una nova religió laica. Qualsevol persona, per illetrada que sigui, pot assumir els preceptes de Marx en un aspecte totalment religiós: bons, i dolents. Hi ha una ratlla que separa el camp dels bons, el proletariat; en front d'un camp on hi ha els dolents, la burgesia amb tots els seus aliats. La lluita de classes és el front que enfronta el cel, i l'infern. 

Aquest segrest religiós de les teories de Marx ha estat la gran tragèdia en la construcció de societats més justes, i igualitàries. Perquè ha estat l'argument de les tiranies, que no han necessitat profunditzar en les teories econòmiques, tot ha estat dominat per les passions humanes, fins i tot podríem dir passions animals o tribals.

Les societats funcionen molt millor si tenen un etern enemic, o per dir-ho d'una altra manera; el poder esta més segur, la població més dominada, i polaritzada tenint un enemic que concentra la ràbia, i la frustració.

Però si Marx era parcial, no es pot negar en absolut la validesa del seu impressionant estudi social, econòmic, i històric. Però en altres aspectes Marx, un hegelià d'esquerres, simplificà el pensament humà, i altres aspectes com la cultura, i la psicologia. 

Potser seria demanar massa a Karl Marx, que va dir: els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diverses maneres, el que realment importa és transformar-lo.

Aquesta frase condensa el seu punt de vista sobre tot el que no sigui estrictament materialista, mitjançant ella condemna molts aspectes de l'existència humana, o dels ésser vius.

Marx és fill del seu temps, i dona pas a combatre el materialisme de la burgesia, amb la mateixa arma: més materialisme. Hauriem de reflexionar sobre aquest aspecte, perquè si jutgem la història de la humanitat des del punt de vista del pensament, Marx és també un triomf del materialisme capitalista.

I resulta que de les societats socialistes, diguem-lis burocràtiques o stalinistes, no va sortir precisament l'home, i la dona nous. Pel que veiem ara, va sortir tot el contrari: un famèlica legió d'individus desitjosos de consum, i de bens materials. Per no parlar de l'absència de principis morals per aconseguir els desitjos de bens, o de poder material a costa del que sigui.

Sempre és possible culpar les societats burocràtiques d'haver creat aquests engendres socials, però oblidem una cosa important. No es pot rebentar la cultura ancestral de la població, i substituir-la per un materialisme difús. Per molta raó econòmica que pugui haver-hi. A l'hora de la veritat el que s'acaba aconseguint és la creació d'una societat dominada per l'absència de principis solidaris voluntaris, sembla que la solidaritat s'imposa només per la força.

Sempre s'explica allò de les estàtues que van posar a Etiòpia, de pròcers marxistes, amb els seus abrics. En un país on la gent va mig nua, no sols per la pobresa, sinó per la temperatura. És un símil de la imposició ideològica sense tenir en compte les arrels culturals, i organitzatives de les societats nadiues. No és diferent que la imposició del capitalisme, o l'expansió d'una solidaritat onegenista que arrasa amb tot el que hi ha, i converteix les societats, i els individus en dependents o esclaus.

El qui aixequen el puny amb un crit simplista contra la burgesia, obliden sovint altres sectors socials que Marx no va tenir massa en compte o va menystenir: la triomfant burocràcia, les classe mitjanes, les professions liberals, o els qui no són assalariats. Marx simplifica, i traça la línia entre bons i dolents; oblida una part important dels actors que a la llarga han estat els grans protagonistes.

La sempre present, i influent burocràcia; el funcionariat amb uns interessos molt concrets, triomfant en règims dictatorials. O les classes mitjanes, i liberals, bàsiques en les societats democràtiques.

Marx no imagina tampoc el que passa amb el proletariat quan deixa de ser tal, i es converteix en una altra cosa. Moltes societats han canviat amb l'acumulació de riquesa, i poder, amb el conseqüent canvi d'interessos per part d'aquest anti-proletariat.

Dir que tot plegat és mentida, que tot el qui treballa és proletariat, és anar cap la simplificació, i cap el desastre. Una vegada més, donar cabuda a formes autoritàries que menyspreen la personalitat, i la psicologia humanes.

Els qui pretenen salvar Marx, no fan altra cosa que enterrar-lo completament amb la simplificació d'un discurs, que amb els fets dels últims dos segles, s'ha anat completant amb experiències, i fracassos.

Tots aquests farien un gran favor si canviessin de religió, i en comptes de voler crear la religió del proletariat, anessin a missa a descarregar els seus dogmes, o  reconduir-los cap el més enllà.

L'esquerra, i la moral de la decadència..

Fa molt de temps que la gent, sobretot la militància tradicional d'esquerres és pregunta el perquè no hi ha una resposta general a l'ofensiva liberal, el perquè a les eleccions les opcions conservadores segueixen guanyant o paren el cop.

Crec que els partits d'esquerres estan totalment desprestigiats perquè no han sabut canviar de discurs, i perquè la gent ha vist que aquest discurs ha format part d'una doble moral; només un discurs moralitzant per tapar les corrupteles, per tapar l'apropiació del poder exclusiu pels qui siguin dels seus; per governar, per enriquir-se, i servir els qui més diners tenen o ofereixen.

Per contra, en aquest discurs només s'accepta la comprensió de la realitat en base a unes explicacions d'acord amb la ideologia; un tòpic constant de bons, i de dolents, darrere el qual els bons actuen com s'espera que ho han de fer, i els dolents també.

Gran part de l'esquerra ha prescindit de la realitat humana, i han encotillat els individus dins uns principis ideològics que fan aigües arreu.

És normal que les noves generacions vegin el discurs de l'esquerra com si vingués de boques d'individus que acaben d'aterrar de Mart.

El mal que ha fet l'esquerra als principis humanistes ha estat brutal, i no hi haurà un veritable ressorgiment fins que molts dels qui encara continuen predicant sota principis decimonònics, no desapareguin totalment del panorama.

Els partits d'esquerres s'han convertit en màquines burocràtiques, on funcionaris dominen els òrgans interns de poder, i segueixen estratègies discursives amb l'objectiu de convèncer la població perquè els mantingui a les cadires de les diferents institucions públiques. Els partits, com deia l'escriptora Anna Maria Moix: avui són agències de col·locació.

Actualment la principal lluita social esta en mans de la burocràcia, o els aspirants a la burocràcia.. Hi ha els funcionaris de les diferents administracions, els funcionaris dels partits o sindicats, i els proto-funcionaris; els qui es preparen per ser funcionaris. Se'ns presenta aquests sectors com la veritable classe treballadora. Ningú no pot negar que són treballadors. El problema és que projecten una realitat burocràtica, i un futur burocràtic que només pot correspondre a estats autoritaris.

Els majors estats burocràtics ha estat les dictadures feixistes, i stalinistes. Quina alternativa s'ofereix més enllà d'aquestes perspectives que conjugui la igualtat. i la justícia social ?

Molta gent d'esquerres encara porta un vestit ajustat, tenen una actitud policial, com si tot s'hagués de jutjar-se en base a una lliçó moral apresa. Prejutgen la gent, i els grups socials en base uns tòpics que segueixen basant-se en el que abans deia: els bons i els dolents.

Potser tot plegat forma part d'aquesta Europa tant contaminada d'experiències socials, filosòfiques, i mentals de rigidesa religiosa.

Fins que l'esquerra no baixi al camp de la psicologia humana, mai podrà comprendre la realitat de les societats, ni tampoc l'evolució que produeix aplicar determinats models que en principi haurien de ser per contribuir a societats més justes, i igualitàries; que finalment es converteixen societats dictatorials d'aprofitats, que usen les ideologies, en una farsa que només serveix per aparentar la falta total de principis ètics. O sigui, en societats on la corrupció campa com a única llei de supervivència.

Dilapidant l'esforç, la lluita, i el sacrifici d'altres..

Les generacions europees actuals no s'adonen de l'abast la tragèdia que s'esta edificant en el continent, davant d'una mena de inconsciència o somni plàcid de la majoria.  Una majoria acostumada viure bé, o alliçonada en la mentida edificada des del poder.

Alguns diran que no és veritat que ara es visqui bé, encara. Però els qui diuen això ignoren moltes coses: la primera és com viu gran part de la població mundial; la pobresa que suporten no té res a veure amb la que suportem a Europa. La segona és que no tenen memòria històrica, no saben com vivia la majoria de la població fa un segle, en el nostre continent.

Per tant, per molt malament que s'hagi posat el mercat de treball, res es comparable a les 12 hores o més que la gent treballava a principi del segle XX, en condicions infrahumanes, fins i tot nens i dones, per salaris que a penes cobrien una alimentació deficient, i miserable. Les generacions actuals només tenim el compromís amb la memòria dels farts, dels que no han hagut de suportar una explotació brutal com la que suporta gran part del món encara, i que van suportar els nostres avant-passats. Abans que res s'hauria de tenir en compte això.

Una altra qüestió que vull considerar és aquella que es justifica sota la frase: "amb el que ha costat d'aconseguir ara ho deixem perdre tot." Puc estar d'acord, però no a qui va referida la frase.. Les generacions de després de la segona guerra mundial a Europa, a penes s'han guanyat res. Comparativament amb l'esforç de generacions anteriors és pot dir que tothom ha tingut una vida regalada. Per veure lluita, sacrificis i tragèdies em de retrocedir als anys 40, i abans. L'anomenada societat del benestar ha estat un regal sense lluita per part del poder cap els qui ens n'hem beneficiat; una prova la tenim a Espanya.

A partir dels anys 60 la dictadura franquista va començar edificar un estat on les comoditats, i l'abundància s'anaven consolidant. Començava expandir-se la classe mitjana, els treballadors tenien vivendes pròpies; deixant barraques, i pensionats precaris o massificats. Els joves accedien a la universitat, els vehicles començaven abundar en mans de treballadors, i petits comerciants. Tot plegat això no va ser fruït de l'esforç de la societat quant reivindicacions, sinó de l'esforç del treball. Convé tenir clar aquest punt per entendre perquè la societat de l'estat espanyol és tant acomodada, poc revoltosa, conformista, i individualista.. Les bases d'aquest comportament les va edificar la dictadura franquista, i s'han traspassat de generació en generació. Amanit tot plegat per la por generada per la repressió, i per un passat realment delirant: quant a matances, i violència. No hem d'oblidar que la guerra civil es va planificar com una guerra d'extermini, molt més burda però en la línia de l'extermini Nazi. Per trobar un comportament similar al dels militars feixistes espanyols, hem d'anar al comportament de l'exèrcit hitlerista quan va entrar dins el territori de la Unió Soviètica.. Política de terra cremada, i matances indiscriminades.

Per tant el benestar dels espanyols a partir dels 60 no va venir per la lluita política, sinó com un regal del règim feixista de Franco. Aquesta va ser la gran victòria d'aquest règim, per això els intents d'establir una justícia històrica aquí han estat tant dèbils, i poc reeixits. La majoria de la població actual no té una memòria extremadament negativa de la dictadura. Això sens dubte esta portant conseqüències negatives des de fa anys, i en portarà moltes més en el futur, sens dubte.

Estarem d'acord que ara socialment s'esta aplicant amb els drets socials, polítics, i econòmics de la majoria una política de terra cremada. La desaparició dels règims burocràtics-socials de l'antic món "comunista" ha portat com a conseqüència el desmantellament, no sols d'aquells estats de precari benestar, sinó l'ensorrament d'un referent; en aquest referent entrava també l'esquerra dissident, anti-burocràtica. Perquè per molt que alguns ho neguin, darrera l'ensorrament de l'URSS, i dels seus associats, també hi ha la negació d'una lluita obrera basada en el marxisme, el leninisme, fins i tot, les teories del comunisme llibertari. El poder ideològic, dominant en el món actual, va fer un paquet amb tot plegat, i ho va enviar al fons del mar. El que no vegi això és que viu massa obcecat en teories, i no toca de peus a terra.

La imposició d'un liberalisme brutal en els països de l'est d'Europa, va ser la primera fase de la imposició posterior, mitjançant l'anomenada Europa dels mercaders: la Comunitat Europea, d'una segona fase que esta en plena aplicació en els nostres territoris d'occident europeu. Per veure les desigualtats que viure'm en el futur, cal anar aquells països de l'est, o fins i tot, reservar-se un passatge a països fora de l'hemisferi del primer món.

L'anomenada societat del benestar va ser fruït dels sacrificis de les generacions anteriors a la segona guerra mundial. La por generada per aquelles lluites socials al poder econòmic capitalista, i davant l'amenaça existent de sistemes polítics basats en teories marxistes. La societat del benestar, va ser  fruït també del treball de les societats immediatament posteriors a la guerra, fruït de l'explotació dels països subdesenvolupats, fruït de l'imperialisme, i de les guerres colonials.

Convé saber tot això per ser conscients de com les generacions actuals. Massa confiades, per haver nascut, i, crescut en una societat opulenta, i protectora. No s'adonen que pot haver-hi un futur molt diferent, i precari, fins i tot pobre, i tràgic, com els que estan construint els mercaders, i financers.

Com em deia un amic l'altre dia, mentre comparaven el que hem vist a Llatinoamèrica, amb el futur que s'esta esdevenint a Europa: "sempre hi haurà un grup de gent a qui les coses els vagin força bé".  
En tot estat o país, hi ha centenars de milers de persones que viuen a tot drap, i no s'estan de res.. Això és el que ens mostra el sistema, com exemple del seu triomf. El que no ens mostra, ni ens mostrarà, és la creixent, i abismal, cada dia més; diferencia entre aquesta minoria opulenta, i la resta de la la població empobrida, i esclavitzada per unes condicions laboral o fiscals d'explotació.