Guerra informativa, premsa ridiculitzada.

Hi ha una frase moltes vegades repetida que diu que la primera víctima d'una guerra és la veritat. Crec que estem tots d'acord, fins i tot els primers en manipular la informació: les grans agències, els mitjans oficials, dic oficials com podria dir mass media. També molts dels periodistes acreditats, deixen anar aquesta frase com aval de la seva suposada imparcialitat i transparència.

Però, fora d'aquesta llicència que es permeten en aquest cas, el cert és que de fa anys una de les grans batalles de la guerra moderna és la informativa, i més des la institucionalització de l'anomenada globalització i del seu braç executor: internet.

Anem uns anys enrera per analitzar el comportament informatiu dels mitjans davant d'un conflicte que va marcar les grans línies de comportament dels mitjans a partir d'aquell moment, m'estic referint a la Guerra del Golf.

Quins elements fan diferent el comportament dels mitjans informatius a partir d'aquell moment respecte als conflictes anteriors?

Un és la suposada actualització constant de les accions armades, o dit d'una altra manera,  presentar davant del món una suposada guerra en directe. Aquesta és la primera acció manipuladora que convertia els efectes de les accions armades en un tema secundari i poc important. Fins aquell moment la premsa s'havia basat en aquests temes, ara secundaris, per fer present la realitat del desenvolupament del conflicte. Ara tot es torna buit, i la guerra sembla un joc en una pantalla d'ordinador on no apareix el dolor, la sang, ni la mort. Ens estan venent una guerra neta, quan en el fons tothom sap que una guerra és el més brut que hi ha.

Un altre element determinant del tractament dels conflictes a partir de la Guerra del Golf és la limitació de la presència dels reporters sobre el terreny, fins i tot podríem dir, prohibició de la seva presència per evitar que la informació escapi al control militar. Es converteix en norma que els representants de la premsa han de ser autoritzats pel comandaments militars, i les informacions han d'estar filtrades per una maquinària informativa controlada de manera centralitzada. Digueu-li agències militars, agències d'espionatge, o agencies estatals de control de la informació, però a partir d'ara la informació s'elabora i distribueix des d'aquests centres de planificació de la informació i de la guerra, control de la opinió i dels efectes del conflicte.

En realitat el conflicte de l'Irak no era per imposar la democràcia, curiós això d'imposar i democràcia. Es tractava d'una guerra pel control dels preus del petroli, mantenir-los alts amb l'argument del conflicte, i per donar de menjar un monstre, el complex industrial militar. Però aquest motiu no és nou, des de fa segles les intervencions imperialistes es basen en un motiu pecuniari, tan simple com salvar els interessos d'alguna corporació o multinacional. Recordem les accions d'Anglaterra arreu del món al segle XIX, per vendre línies de ferrocarril, o les ocupacions dels Marines de molts països Centre-Americans per salvaguardar els interessos econòmics de les corporacions fruiteres Nord-Americanes. O la sempre present actuació d'Anglesos, Francesos i Nord-Americans en els països àrabs, des del segle XIX, amb l'objectiu de controlar el petroli.

Per tant els motius de les intervencions militars, malgrat se les vulgui envernissar d'un argument polític i/o humanitari com aquest "imposar" la democràcia, o salvar la població civil, ètc., només amaguen uns interessos pel control de les fonts de riquesa, o son per donar de menjar a sectors econòmics multinacionals.

Ara la història es repeteix a Líbia, els mitjans s'apropen al: en altres moments condemnat per ells mateixos com a pamfletarisme. El periodistes es converteixen en ridículs titelles transmissors d'un discurs polític exagerat i patètic. Les frases gastades, repetides, un copiar i enganxar que sembla extret del final de la segona guerra mundial. Panegírics i cants a les excel·lències de la democràcia i la llibertat, conversió d'uns grupuscles de foscs mercenaris en dignificats rebels, insurgents del poble, alliberadors de la democràcia, es rescata la paraula revolucionari en positiu. Un llenguatge que en unes altres circumstàncies escandalitzaria un nen per fora de mida, ara apareix com a mono-temàtic en tots el mitjans a l'hora. La portada d'un diari, d'un informatiu de ràdio o televisió s'assembla una altra com dues gotes d'aigua, al final tots els mitjans publiquen el mateix titular.

Però ningú sap el que realment esta passant, hi ha un control informatiu, i ideològic que ve del cos central del poder armat que al mateix temps se sotmet al poder econòmic corporatiu.

Les imatges de sis mesos de guerra sempre son les mateixes, rebels desarrapats sobre pick-ups llençant trets a l'aire, sens dubte, uns revoltats que qualsevol mínimament intel·ligent veu que no poden derrotar un exèrcit professional ben armat. Per tant, tot fa sospitar que son imatges enllaunades o permeses per les autoritats militars de l'OTAN, per ocultar una veritable intervenció forània per decantar el conflicte. No es veuen els atacs aeris, no es veuen els instructors estrangers que tothom sap que hi ha, reconeguts pel mateix ocupant atlantista, no es veu l'acció dels vaixells de guerra, ni l'assortiment d'armament que fa Estats Units i Europa dels qui lluiten contra el govern Libi.

Hi ha moltes coses que se'ns oculten de les guerres modernes, ara les intervencions de les potencies no es limiten només a llençar bombes o enviar tropes, hi ha un aspecte de la guerra que té a veure amb el control electromagnètic, inutilitzar els dispositius electrònics de l'enemic, paralitzar la xarxa de comunicació, fins i tot, contaminar de virus informàtics els seus sistemes. Cada cop sabem menys, i se'ns oculta més de les guerres actuals, i gràcies a la labor grotesca dels mitjans de comunicació massius, i dels seus periodistes titelles, de les guerres en tenim una imatge que sembla més un joc de guerres infantils a pedrades, que no pas al que del realment esta passant.

Caiguda lliure, el sistema s'ensorra..

Deia un bon amic meu que ja no és entre nosaltres, que la caiguda de la borsa anticipa la crisi econòmica, ell hi entenia bastant més que jo, doncs treballava a la hisenda pública i portava molts anys xuclant estudis econòmics.. També en l'última època de la seva vida deia dues coses preocupants, que el millor era treure els diners dels bancs, i que el sistema només se'n sortiria amb una nova guerra total. En aquestes darreres coses encara no ha demostrat que tingués raó, però tot just la debacle acaba de començar. Si hi ha un crak del sistema financer, els bancs en resultaran afectats, i poden passar dues coses: que es decretí un "corralito" per part dels estats, o en el pitjor dels casos que els diners desapareguin del mapa. El tema de la guerra total, això seria a més llarg termini, doncs recordem que entre el crack del 1923 a Alemanya, o el crack mundial del 1929, fins la guerra del 1940 van passar uns quants anys.

Per cert us recomano que us informeu sobre el crack alemany de 1923, la moneda es va devaluar de tal manera que per anar a comprar la gent anava amb sacs de bitllets, no és broma. O gent que portava tota la vida estalviant, l'avisaven del banc perquè retires els diners del compte, doncs l'estalvi de tota la vida havia perdut tot el valor real.

Però anem per parts, el sistema econòmic mundial des de fa uns anys esta segrestat pel poder financer, això ja fa temps que es diu, i crec que molta gent ja ho sabia o ho sap. A partir del crack del 2008, és quan aquest segrests s'ha fet més punyent, ha estat un veritable cop d'estat econòmic mundial. Els estats van corre a apuntalar amb diners públics, de tots nosaltres, l'entramat financer que feia aigües. Tots els qui havien estat jugant amb l'especulació, les hipoteques, ètc..ètc.. van veure com la bombolla esclatava.. Qui eren aquests que especulaven? Doncs els bancs, els fons d'inversió, els fons de pensions, els grans capitals, ètc.. Molts capitals es van pulveritzar, molta gent que tenia els estalvis, o les esperances en fons de pensions o d'inversió, principalment als Estats Units, van veure com es quedaven sense res.

Aquí faré un apart per parlar de la principal economia del món, Estats Units. Aquest país avui dia té un deute públic de 14,1 bilions de dòlars, i agafeu-vos, sumat al deute privat, Estats Units té un deute de més de 76 bilions de dòlars. Per tant el deute públic de que tan s'ha parlat aquests dies és només una petita part del deute total de més de Setanta Sis Bilions de Dòlars.

Evidentment el problema del deute no és només dels Estats Units, en el cas d'Espanya el deute és de 1,74 bilions d'euros, el que suposa que cada ciutadà espanyol deu 37.000 euros bruts. Aquest deute inclou tant el privat com el públic.

La política de creixement de l'endeutament va començar als anys 80 amb l'arribada de les polítiques lliberals preconitzades per l'escola de Chicago, amb Milton Friedman al capdavant. Son coneguts els experiments que aquesta corrent econòmica va realitzar al Xile de Pinochet, però que van tenir els seus principals valedors en Ronald Reegan i Margaret Tatcher. Fonamentalment la proposta econòmica de l'escola de Chicago és la des-regularització total del mercat, això vol dir que  el mercat s'ha de regular sol sense intervenció de l'estat. Però aquesta falsedat o aberració s'ha demostrat fictícia varies vegades quan els estats ha hagut de sortir a injectar diners a l'economia, i concretament als bancs en perill de fallida. L'últim exemple d'intervenció de l'estat, l'hem tingut a la crisi del 2008, que va servir per alimentar els voltors provocadors de la fallida mundial amb l'estafa de les hipoteques, i l'esclat de la bombolla financera. Ara aquest mateixos taurons, volen de nou despullar els estats i les societats per salvar-se del daltabaix que tenen a sobre.

Les polítiques neo-lliberals van venir de la mà de l'endeutament, un exemple son Estats Units, després de l'arribada de Reagan al poder, es va començar a incrementar el deute públic i el deute privat. En el cas del públic des de 1979 fins avui el deute s'ha multiplicat per 17. Al 1979 el deute públic d'Estats Units era de 826.519 milions de dòlars, avui son els 14,1 bilions esmentats abans. Això demostra una altra mentida de liberalisme que proposa l'estalvi públic a base de retallades socials, però en canvi incentiva a l'estat a gastar armes, guerres, inversions privades, i suport al capital financer.

Un altre fenomen que s'ha estès arreu del món, és el de l'especulació immobiliària, que ha estat un de les causes de l'aperitiu de la crisi de l'any 2008, i que ara rebrota amb més força.  Un cop esclatada la bombolla del 2008, amb l'aparició de l'estafa de les hipoteques, ha quedat a la vista un problema que no te solució; el volum del deute financer es infinitament superior al capital i els bens existents a la Terra. Respecte al boom immobiliari, causa de l'inici de la crisi, l'economista Rober Schiller diu el següent:

"En els anys 60 i 70 no hi havia un esperit de tanta especulació, les persones vivien en una economia menys capitalista i no eren engreixades per fer-les creure que el seu benestar depenia de la propietat. Tot això canvià en els 90. I això ha estat molt perillós"

Certament, la majoria de les families del món desenvolupat han caigut en mans dels bancs i de les hipoteques, mitjançant l'adquisició de vivendes en propietat. El que passa avui dia és que moltes d'aquestes families estan condemnades a pagar durant molts anys unes hipoteques per la propietat d'unes vivendes que han perdut en molts casos el 50% del seu valor, i que potser perdran encara més valor. Ja se sap que la venda d'una vivenda pot dependre de la necessitat que té el venedor de tenir capital líquid, quan més ofegat estigui més baix acceptarà el preu que li ofereixi el comprador.

Fins ara em parlat de problemes que van aparellats a xifres astronòmiques o problemes especulatius que semblen lluny de la nostra quotidianitat, però el que vulgui deslligar la situació econòmica financera mundial de les seves butxaques particulars va errat. Perquè el panorama que se'ns apropa és una caiguda més gran encara del consum, un nou augment de l'atur, la fallida d'empreses i negocis, i el final les actuals polítiques públiques d'educació, sanitat, o el treball fix i de per vida dels funcionaris. Ens acostem a fallides d'institucions públiques, a baixa de sous generalitzades en tots els sectors, i retallades en tot el que es pugui retallar. 

Els ciutadans espanyols s'han acostumat a viure en un sistema paternalista, tendeixen a pensar que sempre tindran un coixí que pari els seus problemes, si no és l'estat, és la família. Però les coses es poden degradar de tal manera que la pobresa, encara dissimulada en els nostres carrers, que s'amaga en barris i vivendes humils, potser començarà a ser descarnadament visible. Alguns hauran de començar a pensar que les solucions no passen per reformes i lluites sectorials envers drets concrets dins aquesta societat, la solució passa per canviar la societat, i això no es pot fer esperant que les pomes madurin, això comporta consciència i convenciment per avançar cap un destí ben definit.

Eleccions anticipades, masses casualitats.

Ahir el president del govern espanyol Rodríguez Zapatero ens va sorprendre, sorpresa relativa, doncs ja feia mesos que mitjans i polítics especulaven amb el tema; l'avançament de les eleccions generals. Si mirem les dates al final només es produeix un avançament de cinc mesos, poca transcendència.

És curiós el ben informats que estan els convergents i unionans, doncs just fa pocs dies ja havien triat el candidat que encapçalarà les llistes, Duran i Lleida, és clar. Mentre que els altres partits, excepte el P.P., encara no han escollit candidats; el P.P. és normal que tingui candidat doncs porta en campanya electoral des de dia que va perdre les últimes eleccions, el març del 2008.

Dins els socialistes s'han afanyat a mentir dient que aquesta anticipació es fa pel bé del país, en Zapatero ha mentit una mica més i ens ha presentat un panorama, no se si és mentida o niciesa, de recuperació econòmica i de feina acomplida.

El que Zapatero ha silenciat son dues coses, la primera és que vol salvar els mobles del partit. Quan ell i els dirigents socialistes diuen que s'avancen les eleccions pel bé del país, i no pel bé del partit (PSOE), en realitat diuen el contrari del que és. Les eleccions les avancen per aprofitar la millora estacional de les xifres econòmiques i de l'atur. Tots sabem que l'economia espanyola depen del turisme estiuenc, que és quan més turistes estrangers venen, i quan més contractes temporals es fan. Això ho sap tothom, fins i tot, la millora temporal, l'ha reconegut en el seu anàlisi i roda de premsa, la directora general d'ocupació de la Generalitat. Afegeixo que aquesta és l'economia que Franco i els seus tecnòcrates del OPUS DEI ens van deixar com a llegat, una economia de segona classe que depen del turisme, com la de qualsevol país turístic subdesenvolupat.

Per tant els socialistes volen aprofitar aquesta millora temporal per evitar un desastre electoral major, semblant al de les municipals i autonòmiques.

Però hi ha un altre factor més important; fa uns dies que els mercats han començat a atacar de nou el deute espanyol, les agències de qualificació, podríem dir-ne els pirates d'avui dia, amb l'agència Moody's al cap davant, han rebaixat el deute un grau menys, cada cop ens acostem més al bo escombraries. Al mateix temps la borsa espanyola ha caigut, l'Ibex ha retrocedit. Això ha passat aquesta setmana d'anunci d'avançament electoral.

Tot plegat només te una interpretació, s'està preparant un atac a l'economia espanyola, que pot conduir a la intervenció, com Grècia, Irlanda o Portugal.

Avui mateix el dirigent del sindicat UGT de Catalunya, Josep Maria Àlvarez, gens sospitós de radicalisme, ha declarat que els grans empresaris espanyols estan esperant una intervenció econòmica europea per guanyar més diners, doncs una intervenció suposarà retallades socials, de drets i de sous dels treballadors. Ha dit que per això l'associació dels grans empresaris, CEOE, que dirigeix un català per cert, ha fet fracassar una i una altra vegada la negociació amb els sindicats, pels convenis col·lectius i altres acords.

Àlvarez ha afegit, no en va és del sindicat socialista, que el Partit Popular esta esperant guanyar les eleccions per afavorir la intervenció econòmica, i d'aquesta manera afavorir els interessos dels grans empresaris a qui el P.P. representa.

Aquesta interpretació no és descabellada, doncs hem de recordar que la dreta portuguesa va fer fracassar el pla d'austeritat del primer ministre socialista José Sócrates, les conseqüències d'aquest bloqueig van ser les eleccions anticipades, i la intervenció econòmica de Portugal per part de Europa i el FMI.

Finalment, deixant de banda el fet anecdòtic d'una avançament electoral, en el que hem d'estar atents és en els moviments de pirateria internacional que porta endavant el capital financer, i no ens em de deixar enredar sobre si l'economia va malament o no, perquè en aquest moments el capitalisme va malament arreu. Aquí el que realment hi ha és un abordatge del capitalisme sobre les economies, i sobretot, sobre els drets socials, els sous, i les conquestes de les classes populars. L'únic objectiu és guanyar cada cop més a costa de l'esclavatge del conjunt de la societat, l'objectiu és reduir les prestacions socials i la gestió de l'estat a una qüestió anecdòtica. 

Alguns no se'n adonaran fins que no ho pateixin personalment de manera descarnada, potser aleshores ja serà massa tard per aturar els peus a aquesta nova pirateria internacional.

L'integrisme europeu s'emporta per davant les vides de més de 90 persones.

No és la primera vegada que faig esment d'un component que va associat al desenvolupament de la cultura europea. He citat en altres articles aquesta tendència al predomini de la raça, o la sacralització de pobles i de cultures que molt hàbilment utilitzat per la ideologia nacionalista radical ha portat a grans crims i matances que es perden en el record, i que tenen el seu cim en les grans guerres mundials. L'Euro-centrisme és la cultura dominant a l'hora de col·locar-se en el mapa de les idees, l'economia, i el desenvolupament humà del món. Al mateix temps dins Europa sempre hi  ha hagut una competència tribal o nacional per ser els més purs dels purs, o els millors entre els millors. 

L'aplicació de les idees religioses al continent,  la seva expansió com a mètode de control i conquesta que oculta l'interès del domini econòmic. Les dictadures de la perfecció que molts ciutadans d'arreu del continent tenen al cap, fins i tot, molts que es creuen progressistes, han creat la monstruositat de règims totalitaris com el Hitlerià o l'Stanlinià. Dues sortides per cert a les grans crisis del capitalisme dels anys 30. La tendència al tancament en grup crea monstruositats ideològiques, on els qui prenen el control exerceixen l'extermini dels opositors o dels suposats opositors, per mantenir-se incontestables en el poder, per distreure les tensions interiors aparellades a l'exercici del poder absolut.

És cert que els interessos econòmics de classe han projectat en moments de crisi una ideologia nacionalista que  més que emanar de la  revolució francesa, tot i que en pren la carcassa igualitària, ve de les visions religioses i els cismes radicals del catolicisme.

Qualsevol individu contaminat d'una visió radical religiosa es converteix en un perill, és la transformació de les idees en dogmes incontestables. Quan l'acció política s'exerceix amb paràmetres religiosos, som davant de la monstruositat. Un problema és que els qui cauen en aquesta aberració poden predicar idees de llibertat que enganyen la raó, aquestes idees de llibertat, al estar associades a la imposició, neguen qualsevol possibilitat de llibertat i dissidència. L'aplicació de l'etiqueta de diferent, contrari, contestatari, pot conduir a la marginació des del grup, en considerar-se un perill el pensament desviat. 

La conclusió d'aquests assassinats massius a Noruega,  segurament conduirà a la versió de definir-los com a actes de bogeria, aparellats a les societats desenvolupades sotmeses a un individualisme ferotge. Però sovint s'oblida les conseqüències que se'n deriven; accentuació de la desconfiança, tancament personal, estat d'alarma, major control de la població, terror psicològic permanent. De fet molta gent ja viu aquestes situacions des de fa anys, i el seu mètode de relació és un mètode de malaltia mental continua. Perquè un permanent estat de setge individual basat en el terror només pot associar-se a una malaltia mental.

Molt han canviat els paràmetres de relació en els últims vint anys, el desterrament de les ideologies que proposen la socialització, i la lluita per noves societats amb valors diferents, ha portat com a conseqüència la reaparició de la cultura reaccionaria, el conservadurisme que preconitza el retorn a valors antics, un puritanisme d'extrema dreta que s'arrela en aquelles velles idees religioses i tribals-nacionals que volen invertir la successió temporal.

Penso que és un error mirar fets com els de Noruega com una cosa anecdòtica, doncs menys preuar la seva importància social, o ideològica, és afavorir que fets com aquest es converteixin en més habituals. Pensar que el tancament personal, tribal, social, o els mètodes cohercitius i de control son la solució, és un altre error, doncs això afavorirà encara més el ressorgiment d'aquestes idees integristes europees, i com a conseqüència actes sagnants on ningú no s'ho espera.

De totes maneres seria importat mirant-se hom mateix i pensar que porta cadascú dins d'aquests fanatismes intolerants que es manifesten cada dia amb la relació personal o amb l'acció social. No us en refieu dels que no tenen sentit de l'humor, o els que no saber riure's de si mateixos, no us en refieu dels qui no es qüestionen a si mateixos en veu alta, no us en refieu dels que intenten sempre portar-vos pel seu camí, dels que no saben rectificar. Tots aquests son el qui porten el càncer de l'integrisme al seu interior.

Quan més eficaç resulta una societat, a l'hora de que els seus components siguin útils i perfectes dins la maquinària productiva i nacional,  més es manifesten aquests actes aberrants. El desprestigi ideològic que la societat capitalista moderna propaga sobre les "ineficaces i imperfectes" societats llatines o tercermundistes, vol ocultar la imposició d'un model econòmic on l'individu ha de ser útil, i per ser útil, ha de ser rendible. No es valora el sentit de l'existència o de la vida que precisament guarda el seu valor en tot el que escapa de la productivitat i la rendibilitat econòmica, o escapa de l'ús personal.  Catalunya te importants sectors contaminats d'aquesta visió luterana o calvinista de la vida, però per sort una gran part de la població continua fent cants continus a la imperfecció. Espero que així continuï.

Llibertat sectorial i poder transversal.

Un dels grans triomfs de l'anomenada societat democràtica actual, un dels factors que la converteix en estable sense necessitat d'usar un poder coercitiu com el que utilitza un règim dictatorial feixista o burocràtic socialista, és haver disseminat la llibertat mentre manté el poder real com absolut per sobre d'aquesta parcel·lació de la llibertat.

La llibertat és sectorial mentre el poder manté la transversalitat, d'aquesta manera el poder pot controlar fàcilment la població sense deixar cap opció perquè la llibertat  surti de la seva parcel·lació, i posi en perill el poder. Aquesta llibertat parcel·lada o sectorial s'ha sabut estendre amb intel·ligència fins arribar a pràcticament tots els sectors socials i tots els àmbits de la vida. Cal dir que per construir societats tant perfectes en el control de la població, un control invisible i sense sensació de ser-hi present, cal un nivell de desenvolupament important, doncs aquest control invisible esdevé autocontrol en molts casos. La població sap els marges i els límits fins on es pot arribar, però son en el seu subconscient.

Parlem sovint d'una societat infantilitzada perquè la ideologia del consum condueix a la infantilització, aquesta infantilizació te molt a veure amb la parcel·lació dels desitjos i la llibertat, més correcte parlar de llibertats a partir d'ara.

És cert que tothom qui usa una d'aquestes llibertats pensa en un horitzó transcendental, és a dir que vol convertir la seva llibertat parcial, i sectorial, en una cosa transversal que vagi més enllà de si mateix i afecti els altres. Però la decisió de que una llibertat sigui global no és de l'individu que planteja una llibertat que és individual, la decisió és una decisió comercial controlada pel poder real. En la nostra societat tot es mesura en capital, per tant tot es converteix en un valor d'intercanvi econòmic. Es tanta la influència d'aquesta filosofia, per citar-la d'alguna manera, podria dir-se ideologia o pensament també, que sovint salta l'aspecte de valor aliè a la persona i és converteix en valor de comportament individual. Idees que venen del passat es veuen sotmeses a aquesta transformació, les relacions humanes es ressenten i s'adapten al comportament del mercat.

El poder té l'art, totalment pervertit pel mercat del valor, un art que perd el sentit de comunicació personal i esdevé proposta de convertir-se en producte mercantil. Si citem l'art citem també la cultura que engloba un camp més ampli, però que pateix també la transformació que dicten les relacions socials. Resta la cultura folklòrica com a element tradicional, com un fet anecdòtic que no te cap influència sobre la societat real. La cultura transmet la ideologia del mercat i del  consum, des del cinema fins la música, les normes que dicta el mercat son d'una gran rigidesa, però aquesta  entra suaument perquè forma part d'una visió de la societat i de la vida que fa anys que es bombardeja  des de tots el fronts. Per tant és impossible adonar-se de la rigidesa del discurs, fins al punt que aquest es presenta com un exercici de llibertat i no d'imposició com realment és.

El mitjans de comunicació, el discurs polític, la ideologia del triomf de la llibertat son, entre d'altres, la consagració de la mentida, son eines fonamentals d'aquest poder transversal en mans d'un poder econòmic sobre el que no cal seguir profunditzant, doncs en aquesta època apareix com a molt evident i sense dissimul.

S'exerceix aquesta llibertat sectorial, i el poder la incentiva, com una acció d'infants, com la llibertat que jo ara tinc d'escriure això en un mitjà que sacralitza aquesta llibertat parcel·lada: internet. Es subscriu en general el poder d'internet per transformar les societats, s'esbomba i publicita, però la realitat camina en sentit invers i internet és una altra llibertat parcel·lada, una tomba més de la llibertat real i global. La prova dels límits d'internet és el control continu que exerceix el poder per conduir els desitjos i  la informació de les masses dins aquest mitjà. Tot i així, el gran problema d'internet sempre és el mateix, passar de la virtualitat a la realitat, el carrer és un lloc de transit massa dur pel desenvolupament de les idees, les idees virtuals son com llavors que cauen sovint en un camp erm, o ple de pedres.

El sistema que ens educa cada dia continuarà deixant-nos exercir les llibertats sectorials mentre no siguin perilloses, i quan siguin perilloses les convertirà en un objecte de compra i venda, per tant inútil per la transformació social.

Si almenys fóssim conscients d'aquesta realitat ja seria un gran pas per anar endavant, però sembla que l'hedonisme no ens deixi veure que hi ha més enllà del miratge.

Per què serveixen els partits polítics?

No sabem exactament quan van nàixer els partits polítics, però podem imaginar-nos que la seva aparició va en paral·lel al desenvolupament dels estats i la seva burocràcia, o a la possibilitat dels diferents sectors socials i grups econòmics per influir en el poder. Fins i tot, potser van ser una eina útil per catapultar certes persones i les seves ambicions cap el poder.

Tenim proves que durant l'antiga Grècia i durant l'imperi Romà van existir partits o faccions que lluitaven per influir o dominar aquests antics estats. A Catalunya tenim el record de la Busca i la Biga, dos partits o faccions que durant l'edat mitjana  van estar greument enfrontades, doncs representaven interessos de sectors econòmics que pugnaven per imposar la seva política davant el Rei. Hi ha molts altres exemples arreu d'Europa, des d'Anglaterra als Països Baixos. Per tant podem cloure que els partits polítics han estat presents en les diferents etapes de la història de la societat humana.

Però no és fins la revolució burgesa, i concretament amb la Revolució Francesa quan apareix el concepte de ciutadà i de nació, que no comencen a sorgir partits tal com els que coneixem avui. Partits que teòricament  volen representar als interessos de la ciutadania, i que aspiren a canviar o millorar des del poder la situació de la població. Amb la Revolució Francesa apareix el concepte de dreta i esquerra, segons s'asseien a la cambra, i també apareixen les teories de fer canviar o evolucionar la societat, sempre amb la idea teòrica de fer-ho en benefici de tots els ciutadans. Aquest concepte de ciutadà amb el temps es va anar perfeccionant, fins als anys 20 i 30 que inclou dins aquesta categoria les dones, fins aleshores marginades d'aquest concepte o del dret a votar, que també va nàixer amb la Revolució Francesa.

El segle XIX és una autèntica explosió d'idees i teories que comporten el desenvolupament d'instruments per portar-les endavant. Això és, partits, sindicats, grups armats, etc.. El marxisme representa la consolidació dels partits que impulsen propostes de revolucions socials o canvis polítics radicals. En paral·lel també es desenvolupen les idees anarquistes que s'enfronten a l'autoritarisme de l'estat i dels partits, i que proposen obertament la dissolució d'ambdues estructures.

Però una vegada vist el passat centrem-nos en el present i preguntem-nos per quin paper juguen en les societats actuals els partits polítics.

D'entrada el funcionament dels partits polítics te molt poc de transparent o democràtic en l'actualitat, si és que alguna vegada ha tingut alguna d'aquestes qualitats. No és tan fàcil com afiliar-se a un partit i tenir les mateixes oportunitats que qualsevol altre militant per accedir al cim de l'organització. Primer ens hauriem de preguntar quina classe de gent s'afilia a un partit polític o agrupació política, i que busquen en aquesta acció política.

La teoria romàntica diu que l'ésser humà preocupat pel desenvolupament de la societat, o les injustícies que es comenten contra ell i els seus conciutadans, amb el desig de construir un mon millor, la seva inquietud el porta a militar a un partit. Això que converteix al militant en una mena d'individu sensible, i d'un prestigi o una qualitat superior, moltes vegades té més a veure amb la religió que no  pas amb la política.

Amb la consolidació dels anomenats estats democràtics, quan la dinàmica i la estabilitat social condueix en la pràctica totalitat, a l'abandó de les idees de construir una societat diferent per part dels partits polítics majoritaris, veiem que els partits s'han convertit en un annex, o braç de l'estat, una eina paral·lela al desenvolupament burocràtic. Una eina que utilitzen multitud d'individus per escalar socialment, per arribar al cim de les institucions o passar directament d'elles als consells d'administració o sectors influents econòmics o socials. A banda, en general fora dels sectors dirigents, els partits polítics s'han convertit en estructures socials on els individus s'associen per tirar endavant o per aconseguir beneficis de l'administració. Això converteix els partits polítics en grups de persones associades que reben privilegis, siguin econòmics; o sigui viure de la política. O siguin beneficis personals o psicològics; això seria viure per la política.

Aquí em arribat a un greuge comparatiu que converteix automàticament als partits en un mecanisme injust, i poc democràtic. El problema és que sempre una minoria que actua políticament acaba decidint per una majoria que és manté al marge, sigui per auto-marginació o per marginació induïda.

Cap on hem d'avançar? Cap a la superació dels partits polítics, i la substitució per agrupacions de ciutadans més transparents, on els qui accedeixin a les eleccions hagin estat previament escollits per poder presentar-se, d'una manera més democràtica que no pas la que presenten els partits i agrupacions, que només funcionen en base a unes claus internes, de grups o families que posen els seus peons en una llista electoral.

Potser l'aparició de les noves tecnologies afavoreix la creació de noves estructures més democràtiques, que superin el falç assemblearisme, o les estructures centralitzades i burocràtiques dels partits actuals.

La guerra ja ha començat.

És una frase tòpica que se sent sovint entre els sectors més conscienciats de la nostra societat, allò que diu: el capitalisme necessita una gran guerra per sortir de la crisi econòmica. És un raonament simple, però encertat. De fet qualsevol sistema econòmic humà es reactiva quan un estat, tribu o clan venç al contrari, i el sotmet fent que es converteixi en esclau dels vencedors. Poden haver-hi casos que no son així és clar, però hauriem d'estudiar-ne els motius particulars que han fet que aquesta regla no s'acompleixi.

D'altra banda, em de tenir en compte que un país, o un estat, fins i tot qualsevol família o persona, deu la seva independència al control de la seva economia. Sembla que sovint s'oblida que sense sobirania econòmica un estat o país, ni és lliure, ni es independent.

A Europa hem tingut infinites guerres, tantes que és impossible recordar-les o enumerar-les, doncs es perden en el principi dels temps, però dins la nostra època moderna, hi ha dues guerres que ha estat massives i devastadores, que han arribat a involucrar a tot el planeta. Em refereixo a les dues guerres mundials, que com el seu nom indica van estar d'un abast total, implicant les economies i poblacions dels cinc continents. És curiós que encara els europeus vagin pel món donant lliçons de civilitat a tothom, quan al llarg dels últims 500 anys, com a mínim, han demostrat tot el contrari, predicant idees racionals a base de crims i massacres, amb l'únic objectiu d'apoderar-se de les riqueses dels països conquerits o sotmesos econòmicament.

Les últimes guerres mundials ha pivotat al voltant de l'enfrontament d'Alemanya contra les altres potències europees. El nacionalisme alemany, molt influït per una filosofia i una religió que ho ha posat tot en la realització i l'avanç econòmic, ha creat un sentit d'infal·libilitat i superioritat que només pot tenir un nom: Racisme. Principis que també trobem en altres pobles "escollits" com els jueus per exemple, o molts d'altres, però que en el cas alemany venen amplificats pel potencial econòmic i el desenvolupament social.

L'objectiu de les guerres mundials era expandir-se econòmicament,  fer front o derrotar a les altres potències industrials. Alemanya atrapada al centre d'Europa, víctima d'una greu crisi econòmica, per evitar els conflictes socials interiors, i derrotar els perills revolucionaris, només veia una camí; l'expansió més enllà de les seves fronteres europees, car havia arribat tard, o  havia esta marginada de l'expansió colonial. Però en el fons, hi havia un acord tàcit internacional entre els principals interessos capitalistes per conduir al món a la destrucció envers un renaixement econòmic posterior. Tot rodava muntanya aball, si no haguessin existit els problemes d'Alemanya els haurien d'haver inventant, com se s'acostuma a dir quan una cosa encaixa perfectament.

El fenòmen de la Segona Guerra Mundial encara dona per estudiar-lo, no sols pel fet que encaixi també en aquest esquema de crisi econòmica, i expansió militar i política. Sinó que te un rera fons ideològic i filosòfic molt profund. El Hitlerisme, una barreja de capitalisme social, racisme radical, tecnificació industrial, militarisme religiós, etc., és un fenomen molt lligat a la història de la societat alemanya. Molt d'acord amb allò que abans esmentava de sentiment nacional, religió luterana, superioritat, etc..La història sempre dona la raó al present, per comprendre una realitat actual s'ha de bussejar en el passat.

El règim Nazi va establir un sèrie de premisses per superar la crisi econòmica, i per donar als "Alemanys de Primera" un benestar que fes impossible revoltes i revolucions, com les que havien viscut les últimes dècades abans. La base era militaritzar la societat, declarar part de la població com aliena, expandir el país més enllà de les fronteres, convertir en esclaus d'Alemanya gran part de les poblacions ocupades. Tot en base un sistema piramidal estructurat de manera religiosa, al cap d'amunt del qual Hitler era un déu terrenal, el pare de tots els alemanys, el guardià espiritual.
Ja sabem com va acabar tot, després de la devastació mundial,i la bestialitat humana, alguns van creure que era hora de posar les bases per construir un nova Europa on no es tornessin cometre els mateixos errors.

Una de les bases de la construcció europea, i del naixement del mercat comú, era aquest, superar les divisions i compactar Europa davant el perill soviètic. La Europa unida va començar amb el carbó i l'acer, amb el Benelux, Alemanya, França. Amb el temps els intercanvis es van anar ampliant a d'altres àrees econòmiques, sumant més països, com Itàlia, Anglaterra, Dinamarca, etc.. Pels països mediterranis, menys  desenvolupats econòmicament, la CEE és va convertir en el somni del paradís. Grècia, Portugal, Espanya, superant les seves dictadures, van aconseguir entrar en aquesta unitat d'intercanvi econòmic que venia acompanyada, a banda del paradís material, de la suposada seguretat democràtica que conjurés per sempre cops militars i dictadures.

Amb la derrota dels sistema soviètic, la Comunitat Europea va entrar en una fase expansiva, com una golafreria imparable de menjar nous pastissos i caramels. Alemanya feia temps que s'havia convertit en el motor econòmic, fins i tot s'havia permès el luxe de comprar, més per honor nacional que altra cosa, l'antiga Alemanya Democràtica ( que poc tenia de democràtica ), el tros de pastís endarrerit que havia estat sotmès i repartit a la Unió Soviètica l'any 1945.

La crisi econòmica del capitalisme dels anys setanta s'havia superat amb un nou invent, l'extensió del crèdit, prestar diners a persones i països per continuar mantenint engreixada la màquina del consum. I tant engreixada que les societats van caure en un frenesí depredador i consumista imparable que va transformar les mentalitats, derrotant les ideologies, les tradicions, les religions, les comunitats, etc.. Pot ser que aquest invent del crèdit sigui el qui realment va derrotar el sistema soviètic, més que no altra cosa.

Països com Portugal, Grècia i Espanya van viure una expansió mai vista, els diners plovien des d'Europa en forma de fons de cohesió i crèdits bancaris, l'endeutament és va convertir en una forma de viure, i també en la corrupció i en la construcció d infraestructures i d'obres inútils. Moltes eren útils, doncs hi havia molt a fer després de tants anys d'endarreriment econòmic.

Però al final el truc del crèdit, i l'expansió financera va arribar a un corraló sense sortida, el peix es mossegava la cua. Els prestamistes que havien especulat sobre els crèdits, fomentant necessitats on no n'hi havien, o revenent deutes amb promeses d'un paradís terrenal de la multiplicació dels pans i els peixos, van trobar-se amb l'impossibilitat de creixement infinit, i sobretot, l'impossibilitat del pagament dels deutes inflats. El sistema mundial colapsava, el consum exponencial era impossible, l'economia retrocedia. El negoci de la Xina, de duros a quatre pessetes, per no dir, d'un pesseta a duros, havia generat la des-industrialització, l'augment de l'atur, la caiguda dels salaris. Molt països occidentals s'havien convertit no tant sols clients de la Xina, sinó també que la Xina era el principal prestamista de fons i capitals dels deutes nacionals.

Alemanya i els seus bancs com a principals directors de la política expansiva europea després de l'invent de l'Euro, un invent pervers com s'esta veient; ja es va veure quan amb el seu naixement va disparar els preus, castigant principalment els salaris, i les classes populars i mitjanes. En el fons Euro i Marc alemany s'han convertit en sinònims. La majoria dels països perifèrics d'Europa van perdre la seva sobirania i la capacitat d'enfrontar amb polítiques pròpies les crisis econòmiques.

I davant la crisi, la més interessada en salvar l'Euro és Alemanya, i no sols això, sinó que s'ha descobert la realitat, si Hitler envaia els països amb la maquinaria militar per sotmetre les seves poblacions i encadenar les seves economies al servei d'Alemanya. Merkel, el Banc Central Europeu, el Bundesbank, els industrials alemanys imposen el càstig mitjançant polítiques econòmiques també criminals, sobretot per les classes mitjanes i baixes. Ara el camp d'extermini és diu atur, l'ocupació militar és diu rescat, Hitler és diu Euro, el nazisme ara es diu consum, i podriem trobar una muntanya de sinònims. Però en els fons tot es resumeix amb una realitat, Alemanya vol capejar la seva crisi a costa dels països subsidiaris, és el mateix que van fer durant la Segona Guerra Mundial,  la guerra ja ha començat.