Una Europa de pallassos.

Algú sap quan les estructures polítiques de la Unió Europea es van convertir en una representació teatral ridícul·la? Com si es tractés d'una farsa o la representació dels pallassos d'un circ, per cert no tinc res contra la noble professió de fer riure al públic, és més, penso que si tinguéssim un grup de pallassos al front de la Unió Europea la cosa no seria tan tràgica, i a part de riure, estic segur que ens sentiríem millor representats amb polítiques més beneficioses per la majoria dels ciutadans.

Fa poc ha sortit la noticia que l'actor Schwarzenegger, conegut pels seus papers en pel·lícules de sang i fetge, o pel seu personatge de Terminator. Qui fa uns anys va fer el salt des el cel·luloide a la política convertint-se després de guanyar les eleccions en Governador de Califòrnia. Shwarzenegger podria presentar-se per substituir al belga Van Rompuy al capdavant de la Unió Europea. No se si es una broma, però no importa massa perquè els qui maneguen realment la Unió Europea no son pas aquests pallassos que hi ha al capdavant. Per recuperar una mica la nostra antiga i sabia cultura mediterrània, tant menys preuada entre nosaltres, a Catalunya també, sembla que molts voldrien ser nòrdics o britànics. Doncs tornant a la Unió Europea, sembla que dins del seu staff o manegement, darrera dels pallassos amb cara de pallassos, no vull citar el belga abans esmentat, ni altres dels seus col·legues. Sembla que s'ha instal·lat un cavall de Troia del reaccionarisme. Tinc la impressió que tota la purria del conservadurisme econòmic ha assegut el seu cul pudent entre els bastidors de Brusel·les o Estrasbug. Potser des de les oficines bancàries o de les borses i les grans asseguradores, fa temps que van enviar uns interventors per dictar la política de la europea. Ja fa temps que el portuguès Durao Barrosso, un antic maoista membre del Partit Comunista dels Treballadors Portuguesos-Moviment Re-organitzatiu del Partit del Proletariat, és al capdavant de la Comissió Europea. Bé, tot plegat no és una broma, Durao Barroso va evolucionar des dels dies de la Revolució dels Clavells de Portugal, ràpidament cap el conservador Partit Socialdemòcrata Portuguès. Serà tot plegat una estratègia per incentivar les masses a llançar-se cap la revolució social? No ho crec pas, el mon es ple d'antics radicals, siguin de l'extrema esquerra o comunistes que quan han tocat una mica de poder i diners ha patit unes ràpides metamorfosis, el que l'evolució terrestre triga milions d'anys en dur a terme, ells ho fan en qüestió de dies o mesos.

Parlant de metamorfosi, seria divertit veure com Schwarzenegger al capdavant de Unió Europea presideix el procés Terminator d'aquesta catedral burocràtica que, perdoneu, però ja fa temps que ens esta donant pel sac a tots.

No te vayas todavía, no te vayas por favó...

Aquesta tornada tan coneguda d'una cançó típica del gènere de la espanyolada lleugera, que acaba essent més pesada que l'ancora d'un vaixell, podria resumir la reunió que va tenir fa unes setmanes el president del govern espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero, amb els representants del poder econòmic espanyol; grans banquers i dirigents de les empreses gegants. Tothom sap de qui estic parlant, bancs com: Santander o BBVA. Empreses de diferents rams com: Telefònica, Repsol, Inditex, Corte Inglés, etc.. No son gaires, però em prendria unes quantes línies fer la llista sencera, el cert és que aquesta petita colla controlen l'economia espanyola, estenent els seus tentacles més enllà de les fronteres estatals. La seva ombra és fosca i allargada, es projecta per Europa, Llatinoamèrica, Àfrica, abraçant el cinc continents.

Aquesta reunió a la Moncloa no és la primera que es fa, però és la que ha desemmascarat més clarament la connivència que hi ha entre tots aquests grans capitalistes i especuladors, amb la política econòmica del govern socialista. Socialista? L'altre dia pensava quina impressió deu fer quan el president Zapatero va als grans encontres i fòrums capitalistes internacionals, acompanyat de la seva biografia on es menciona que és president de govern espanyol i secretari general del : Partido Socialista Obrero Espanyol. Si socialista, ja no sona gaire revolucionari. Socialista Obrero ens remet a l'època de la comuna de París, les barricades espartaquistes de Rosa Luxemburg, la revolució soviètica, o els governs de les democràcies populars de l'est d'Europa.

Però tot plegat demostra quan pervertides estan actualment les paraules, i el poc sentit que tenen les definicions davant la manca absoluta d'ideologies o comportaments ètics a les nostres societats. De fet, ja sabem que avui la publicitat i el consum han pervertit tot, les paraules només son unes etiquetes sense sentit, perquè més enllà de la imatge no hi ha res. Res exceptuant la ideologia liberal, l'individualisme insolidari, la competitivitat, i l'absolut deu de la rendibilitat econòmica. Tot plegat una forma de crim contra la humanitat tan repugnant com poden ser els camps d'extermini o les guerres imperialistes. La ideologia ultra-liberal d'avui és una forma d'extermini que extermina primer ments i formes de viure, després milions de vides.

Però tornem a la Moncloa i la reunió d'en Zapatero amb els grans capitalistes espanyols, la reunió va acabar amb la petició dels empresaris perquè Zapatero no abandoni el govern, ni convoqui eleccions anticipades. És allò que deia: No te vayas todavía, no te vayas por favó... La erra no és pronuncia a la tornada de la cançó.

I clar, és que el govern espanyol actual ho esta fent tan bé que volen que segueixi. Ho esta fent bé en benefici del gran capital a costa d'ensorrar les classes mitjanes i baixes a la misèria.. Mentre el senyor Botín, i el seu Banco de Santader han guanyat en aquests temps de plena crisi 35.000 milions d'euros.. Per cert, quin nom per al president d'un banc, Botín, ironies de la realitat.. S'emporta el botín, no m'hagués estranyat que es digues Al Capone, de fet tots son del mateix ram. Que fa un banc sinó robar tot el que pot. per no parlar de defraudar hisenda, traficar amb tot els que es pugui traficar arreu del mon, sigui legal o il·legal, o invertir en negocis tèrbols.

Mentre aquestes grans empreses s'omplen les butxaques, el govern aprova reformes laborals que faciliten i abarateixen l'acomiadament, allarga la vida laboral fins el 67 anys, retalla les inversions públiques i les despeses socials, calla davant el tancament de milers d'empreses, algunes de les quals multinacionals que es varen beneficiar d'importants incentius fiscals per instal·lar-se a l'estat espanyol. Govern espanyol que engega una política de privatització total del mon financer i bancari, convertint les caixes en bancs, posant-les a disposició de banquers com Botin o d'especuladors internacionals.

Si realment serà recordat Zapatero, és per haver estat un dels pitjors governants de la història d'Espanya, per haver-se baixat els pantalons davant dels interessos del capitalisme nacional i internacional, que és tot el mateix. Serà recordat com el president de les claudicacions, presoner dels interessos financers, per haver castigat a les classes populars amb la pobresa i l'atur. No cal dir que en aquests moments l'atur ha començat el camí per arribar als 5 milions, tal com van les coses no tinc cap dubte que ho aconseguirà.

Però els grans capitalistes no estan contents, volen més i més. No se que deuen tenir els diners que qui en té cada dia en vol més. Per això aquesta setmana, surt el governador del Banc d'Espanya Miguel Àngel Fernandez Ordóñez i demana més esforç, només d'una banda és clar. El discurs de sempre, acabar amb la rigidesa del mercat laboral, l'eufemisme per dir que s'han d'abaixar els sous dels treballadors, i si pot ser, acabar amb les indemnitzacions per acomiadament. Això vol dir salaris de misèria en un país que ja te els salaris molt per sota de la mitjana europea, vol dir acomiadament lliure. Ho ha dit clar.

Qui és aquest Fernández Ordóñez que es defineix socialista liberal ? Doncs un funcionari, economista, militant del Partido Socialista Obrero Español. Germà d'en Francisco Fernández Ordóñez, polític mort fa anys, que va formar part de l'entramat de la transició, primer com a membre i ministre de la UCD ( Unión de Centro Democrático) el partit que van muntar els franquistes liberals per iniciar el recorregut de la "democratització" de l'estat. Posteriorment Fracisco Fernández Ordóñez va continuar la seva carrerar afiliant-se al PSOE, formant part del govern capitanejat per Felipe González. Personatges com aquest que sempre estan orbitant al voltant del poder polític de torn n´hi ha uns quants. El seu germà segueix els seus passos. A la transició és va especular que Francisco Fernández Ordóñez era uns dels elements de la CIA al poder polític espanyol. No es poden confirmar aquests rumors, però el que és segur que els Fernández Ordóñez han demostrat ser uns bons representants de determinats interessos digueu-li pro-nord-americans, pro-trilateral, o en definitiva, els interessos de les grans corporacions financeres, econòmiques o empresarials. Per dir-ho clarament, uns bons lacais del capital, perquè donar-hi més voltes.

Entre tant la burla política ha arribat al cim del maquiavelisme a Portugal. Un govern en funcions, sense legitimitat política, d'acord amb l'oposició dretana; el principal representant d'aquesta és Durao Barroso, no ho oblidem, al capdavant de l'entramat funcionarial de la CEE. Aprova sotmetre al poble portuguès a l'humiliació de demanar un rescat econòmic; una forma nova de sotmetre un país a l'esclavatge dels interessos dels banquers o financers internacionals, no ho oblideu. Aquesta decisió és una mena de cop d'estat financer que violenta la sobirania popular i converteix la democràcia en un simple teatre de titelles. És una punyalada per l'esquena a la societat portuguesa, un fet que demostra que el capital no s'aturarà davant de res amb la seva set i ambició de guanys i beneficis. Crec que ens esperen situacions cada dia més complicades, el pitjor és que es produeixen en un moment de desmobilització, conformisme, derrotisme, i sobretot, manca de creure en alternatives polítiques basades en la construcció de societats noves, basades en principis al marge del capital, el benefici, la depredació, l'individualisme, la insolidaritat. Per a mi aquests principis al marge del capital existeixen des de fa anys, es diuen socialisme, però no pas socialisme d'etiquetes com la del Partido Socialista Obero Espanyol on hi caben interessos foscos com els que representa Fernández Ordóñez o molts d'altres. Jo parlo d'un socialisme real que transformi la societat i els seus valors.

Estratègia occidental dins el mon islàmic.

Quan fa prop de dues setmanes que van començar a caure les bombes de l'OTAN sobre Líbia, malgrat la manipulació informativa dels mitjans de comunicació, i els silencis premeditats sobre els efectes d'aquests atacs. Em pogut saber el que molts pensàvem, que aquestes bombes que suposadament havien de protegir la població civil, en realitat estan matant civils.

Els mitjans ens han deixat veure uns rebels que ataquen al crit d'Alà és Gran, cosa que fa sospitar que darrera d'aquesta revolta armada hi ha elements que volen convertir Líbia en un estat Islàmic, com el dels Talibans d'Afganistan, o els règims teocràtics de la península Aràbiga.

Una vegada més Occident juga amb els elements radicals de l'Islamisme, per obtenir beneficis polítics, econòmics i estratègics. No és la primera vegada que és produeix aquesta aliança, de fet és una constant per aturar moviments que puguin resultar massa perjudicials pels interessos imperialistes.

No cal dir que el que en principi era una resolució de l'ONU, per una intervenció aèria, poc a poc va prenen forma d'una intervenció generalitzada, que va des de la distribució d'armament, la intervenció d'assessors militars i agents de la CIA, o altres agències d'intel·ligència occidental.

Son els passos que s'han seguit sempre en totes les intervencions imperialistes, des de Corea, Vietnam, Congo, Centre-Amèrica, etc..etc..

S'ha fet públic que dins la coalició internacional hi ha un país Àrab que intervé i s'ha convertit en un element clau, és tracta de Qatar, una rica i poc democràtica monarquia de la península Arabiga. Qatar s'encarregarà de comercialitzar el petroli de la zona oriental de Líbia, la que esta ocupada pels "rebels"; la zona més rica en jaciments petroliers de Líbia. S'han filtrat que Occident fa temps que te un pla per dividir Líbia en dos estats, cosa no gaire complicada de fer, donada l'estructura tribal d'aquest país. I un cop més, la estratègia que han seguit els poders imperialistes d'Europa i EEUU en moltes intervencions a l'anomenat tercer món: les Corees, els Vietnams, Katanga, Iemen, etc..

Qatar és una mena de país de les finances, s'ha convertit en la meca dels capitals especuladors que associats als xeics de la zona estenen la seva ombra per tot el mon, movent capitals, bens i interessos.

L'exèrcit d'Aràbia Saudí, amb el suport d'altres monarquies autocràtiques de la zona, va intervenir a Bahrein per sufocar a sang i foc la revolta popular contra la brutal monarquia autocràtica. Cap país dels que diuen donar suport a la població líbia reprimida ha obert la boca per condemnar aquesta repressió, i, molt menys s'han emprés accions per aturar les massacres i assassinats que s'han comés contra la població civil de Bahrein. El mitjans de comunicació en van parlar uns dies, però ara tot és silenci sobre el que esta passant allà.

No és d'estranyar el llenguatge que utilitzen els mitjans de comunicació al parlar de les revoltes de Síria i Jordània. Mentre a Síria, país enemic d'Israel i en conseqüència d'Estats Units, les revoltes son contra el règim, diuen el mitjans. A Jordània, monarquia titella ideada pels anglesos en abandonar aquells territoris, país amic d'Israel i Estat Units, les revoltes son en demanda de reformes.

Diferents maneres de tractar les revoltes del nord d'Àfrica i el Mig-Orient. Monarquies com la de Marroc, Jordània, Aràbia Saudí, amigues d'Occident, peons fonamentals dels seus interessos a la zona, han d'apuntar-se a l'operació de maquillatge que anomenen amb eufemisme: reformes.

Israel fa temps que esta movent les seves peces en totes aquestes crisis, es tracta d'ensorrar els règims que mostren una oposició més radical a l'actuació d'aquests estat gendarme i repressor de palestins. S'ha d'aprofitar el moment per emportar-se per davant el règim de Líbia i el de Síria, és una lluita d'interessos que no te gens a veure amb l'instauració de democràcies.

Tunísia i Egipte han entrat en el camí del que és acceptable per a Occident, no és massa important si en aquests països l'islamisme assumeix cotes de poder, al cap i a la fi esta demostrat que religió i interessos econòmics imperialistes poden fer un bonica parella. Millor això que no haver de tractar amb països d'un residual nacionalisme panarabista socialitzant. I als teocràtics xeics d'Aràbia els interessa un mon islamitzat, al cap i a la fi, ells son els guardians del profeta i com no, dels interessos del capital i les finances en el mon islàmic.

A Sòcrates li han donat per beure Cicuta.

Aquesta setmana el programa de xoc que va presentar el primer ministre portuguès José Sòcrates va ser rebutjat pel parlament del país ibèric. La conseqüència immediata ha estat la caiguda del govern portuguès i la convocatòria d'eleccions anticipades. A diferència d'Espanya, Portugal ha dit no a l'aprovació de mesures contra la població, especialment contra les classes populars que des dels centres del poder europeu imposen als governs dels estats. Difícilment Europa podrà imposar un programa de rescat immediatament sense violentar l'existència de la nació Portuguesa. El mateix Sòcrates ha dit que s'oposa a aquest rescat en la reunió de caps d'estat europeus celebrada aquest divendres.

L'obsessió dels centres de poder europeus és l'Euro, salvaguardar l'estabilitat de la moneda encara que això arrossegui a la misèria, l'atur, o el desemparament a milions ciutadans, sobretot dels països menys industrialitzats i menys exportadors.

Països com Portugal, Espanya, Grècia o Irlanda tenien abans de l'euro una moneda menys rígida o menys forta que el Marc alemany, el Franc francès o la Lliura Esterlina. Les seves economies no tant financeres ni exportadores, no necessitaven unes monedes tant rígides. En molts casos, davant d'una crisi, tant l'Escut portuguès, com la Pesseta acudien a la devaluació per sortejar els problemes, era la vàlvula d'escapament o el sistema fre contra l'ensorrament de la economia.

Amb l'euro es va produir una marquització de tota Europa, l'economia Alemanya com a principal motor de la comunitat, va passar a marcar el pas de la moneda comuna. Anglaterra es va mantenir al marge, doncs l'economia d'aquest país, a part de basar-se en el control financer, te lligams més importants amb Estats Units i les antigues colònies asiàtiques i africanes que amb la resta d'Europa.

Així, l'arribada de l'Euro va significar el final de la independència econòmica de la majoria dels estats més febles i l'encorsetament de les seves economies dins una disciplina única.

L'economia portuguesa tradicionalment ha tingut uns forts lligams amb Anglaterra, no és estrany doncs que s'hagin sentit rumors de la seva possible sortida voluntària de l'Euro. Com a país pont amb Àfrica, Àsia i Amèrica, antiga potencia colonial, Portugal podria perfectament prescindir de l'Euro, car la seva és una economia petita. D'aquesta manera tornaria a tenir el control dels ressorts de la seva economia.

D'altra banda, els continus atacs contra el valor del deute públic capitanejats per unes interessades agències de rating d' Estat Units o Anglaterra, demostren que hi ha una premeditada batalla financera i especulativa per mantenir la supremacia de monedes com el dòlar o la lliura que volen continuar tenint el monopoli internacional.

Tornen els pirates.

Ja estan apunt els avions i les bombes per encertar sobre Líbia, les forces de l'OTAN no llençaran pas caramels, i tampoc bombes fètides per espantar als "nous dolents d'aquesta pel·lícula". Ja sabem que mai s'equivoquen, no maten ni nens, ni avis, ni dones, no maten població civil. No serà com a l'Afganistan, ni el Paquistan, ni Irak, però qui ens ho pot assegurar?

Els mitjans de comunicació ja fa dies que preparaven el terreny, avui s'han llevat bel·licistes, fent culte al braç armat, amb fotos d'avions i míssils, amb estadístiques de potencial militar. Unes portades com les que podien tenir els diaris de la Itàlia de Mussolini o l'Alemanya de Hitler els primers dies de la guerra mundial. Però, és que hi ha molta diferencia entre la societat actual i la dels règims feixistes de fa setanta anys?

Ara en diuen democràcies liberals, els brètols van a votar cada quatre anys i escullen uns governs que fan el que els dicten els grans interessos econòmics o financers. Ets un exagerat em diran alguns, ara vivim molt bé. I que us penseu que a l'Alemanya Nazi o la Itàlia de Mussolini no hi havia molta gent que vivia bé a costa d'explotar altres països o races? Mireu la història.

El cert és que des de fa 30 anys estem en mans dels "mal-minoristes". S'ha imposat la cultura i la política sense ideologia, les noves generacions, fins i tot dins els grups contestataris, tenen una manca total d'ideologia, la única aspiració és allò tan publicitari de ser feliç, o sigui viure bé. No hi ha masses diferencies entre els jueus que mansament anaven sense revoltar-se cap el crematori i els actuals mal-minoristes. Per sort la èpica encara va dignificar els jueus amb l'aixecament armat del gueto de Varsòvia, sense actes d'heroïcitat com aquells avui la historia dels jueus seria similar a la dels xais que van a l'escorxador.

Però avui és pitjor, els mal-minoristes son anti-herois, la seva èpica de la insurrecció és inexistent, l'únic camí "correcte" és el camí de la felicitat, encara que sigui a costa de la sang i l'explotació dels altres pobles, o de la negació de tot pensament polític, ideològic, és el camí de l'extermini de les utopies socials, que també arrossega l'extermini de les utopies individuals. Ja s'esta generalitzant arreu l'extermini de la igualtat de drets o la cultura anti-explotadors.

Hi ha poca memòria, la segona guerra d'Iraq va començar així, amb l'exclusió aèria. Fa un parell d'anys a Managua vaig conèixer un iraquià, un noi que li va tocar el servei militar a l'exèrcit de Sadam, ell tenia el destí de control de radar. M'explicava que quan veien aparèixer a la pantalla el senyal d'un avió nord-americà, sortien corrents del radar, doncs el més probable és que els caigués una bomba a sobre, car els avions i míssils Ianquis detectaven el radar i dirigien l'atac cap allà.

Com que els mitjans de comunicació ens aplanen el cervell cada dia, se'ns fa difícil recordar que tot això que passa i passarà, ja va passar abans.

Avui es podia llegir una cosa tan ridícula a la premsa com: "un libi de Bengasi afirma que les tropes de Gaddafi continuen bombardejant aquesta població". Tot sigui per justificar que no hi ha cap alto el foc, car hem de bombardejar per pebrots. Tot plegat és tan ridícul com dir: "m'ha dit no se qui que no se què".

La maquinaria ja esta en marxa, això no ho atura ni Déu, fins i tot va en Zapatero i diu: Ei, jo també vull tirar les meves bombes!

Aquestes son les bombes de la democràcia, no ho oblideu, maten però a plaer, porten la raó en el detonador. Tot plegat una mentida, aquí només es juga el control del petroli, perquè sigui més barat, però no per nosaltres. Que sigui més barat per les multinacionals, grans petrolieres, després elles ja podran especular amb els preus com han fet aquests darrers dies, importa tenir un major marge de beneficis. Cal acabar amb empreses competidores nacionals de Líbia, tot i que els calers d'aquestes vagin a parar a una minoria gaddafiana. En el mon actual no hi ha espai per les empreses nacionalitzades o estatalitzades. Fora barreres, el nacionalisme pel poble, perquè s'ho cregui, com una ideologia per ocultar la realitat que és la lliure circulació de capitals i mercaderies.

Les banderes que s'aixecaven aquests dies de revolta a Líbia eren les de la monarquia corrupta anterior, les d'un rei ridícul que van posar els europeus perquè servis els seus interessos, com el que hi ha al Marroc. Tot plegat sona a conxorxa d'un grup de clans de l'est de Líbia, recordeu que és un estat basat en el tribalisme, que a canvi de poders i diners es posen d'acord amb els interessos estrangers, siguin d'Europa, Estats Units o les monarquies feudals d'Aràbia, en el fons, amb els capitals i les empreses multinacionals del petroli.

No li doneu més voltes, els dirigents que avui governen els anomenats països democràtics occidentals, com el nostre, només es deuen als grans interessos econòmics. Les Nacions Unides tenen al capdavant un individu que diuen proper a la secta coreana Moon, una secta anti-comunista a la que se la relaciona amb tots els processos dictatorials d'Amèrica, amb dictadors com en Pinochet, Videla, etc.. i guerra bruta com la de El Salvador, Guatemala, i la famosa multinacional del terror del Con sud, anomenada Operació Condor. Ho tenim clar, tot gracies a la sempiterna passivitat dels mal-minoristes.

Recordem Txernobil.

El que esta passant a la central nuclear de Fukushima després del terratrèmol del divendres i l'explosió d'aquest dissabte, comença recordar Txernobil. Aleshores les autoritats soviètiques van minimitzar les conseqüències de l'explosió, que a la llarga va comportar la mort de milers de persones a les poblacions del voltant de la central, i que posteriorment va estendre la seva ombra de mort a molts països d'Europa. I quantes persones han mort o continuen morint a resultes d'aquella catàstrofe? Ja se sap que les malalties com el càncer no porten un codi de barres on es demostrin els seus origens i causes.

Un dels organismes més impresentables de les Nacions Unides, l' OMS (Organització Mundial de la Salut) s'ha apressat a fer un comunicat on diu que la fuita d'aquest matí a Fukushima no representa cap perill per la salut humana. Em pregunto: com és que un organisme internacional pot estar en mans d'uns individus tan irresponsables? . Un cop més ho demostren després del ridícul de les vacunes contra la grip, i les alertes contra una suposada pandèmia que només va beneficiar a les gran farmacèutiques.

Però aquesta actitud d'intentar minimitzar els efectes de l'explosió d'aquest matí recorda sens dubte Txernobil, més quan encara no es tenen clares les conseqüències de la fuita, i quan encara els problemes dins la central de Fukushima no han estat resolts. Però l'OMS sembla tenir-ho més clar que el propi govern japonès que ha decretat nivell 4 d'una escala de 7.

Aquest problema ve en un moment en el que a Espanya, la majoria dels mitjans de comunicació, i tertúlies patateres de bocamolls ignorants a sou, falsament anomenats periodistes, analistes experts en tot. S'havien posat d'acord tots a una en defensar l'energia nuclear, satanitzant a tot qui mostrés el perill i herència contaminant que representa aquesta energia. En un moment en que el govern espanyol ha decidit perllongar el funcionament de centrals nuclears que fa anys han exhaurit la seva vida prevista quan es van construir. La majoria amb tecnologies dels anys 60 o 70, el que suposa un perill evident. Decisions que beneficien les companyies elèctriques i ens posen a tots en perill.

De nou es ve a demostrar quina classe de malalts esta manegant el món, empreses i individus compulsius que no tenen altre objectiu que guanyar i ambicionar cada dia més diners.

Veure'm com acaba l'accident a la central nuclear de Fukushima, però el cert és que a banda d'això, sembla clar que amb l'actual sistema econòmic el mon no te altre futur que el desastre.

Algú sap que és el que realment esta passant a Líbia?

Sembla que encara que hom no vulgui ha de patir el bombardeig informatiu, una calamarsa interminable on els periodistes es deixen anar. Suposo que els seus "amos" els deuen dir: Bé endavant, el que no heu pogut dir sobre els bombardeigs de l'OTAN sobre la població civil d'Afganistan, el que no podeu dir sobre els avions no tripulats nord-americans que massacren gent a Paquistan, el que no podeu dir sobre les massacres de palestins a Gaza, o la sangria humana interminable d'Irak des de la invasió dels USA, i els seus aliats.. I tantes altres coses que es callen o es passen per alt, no oblideu les massacres de Colòmbia que no em cansaré de repetir com exemple flagrant de la hipocresia dels mitjans de "manipulació" informativa.

La versió que es repeteix és sempre la mateixa: Un govern tirànic, per cert fins ara ben amic, el de Gadaffi, massacra la població mitjançant bombardejos des d'avions sobre manifestants pacífics. Agents mercenaris, per posar-ho més lleig, negres sub-saharians al servei del govern, lluiten contra els rebels, representants de la justícia i la llibertat. No puc evitar sentir cada dia més fàstic pels grans mitjans de comunicació espanyols, catalans, occidentals i la gent que hi treballa.

No perquè defensi a Gadaffi, sino perquè veig que tota la informació va en un mateix sentit, una campanya orquestada amb l'únic objectiu de justificar una intervenció estrangera, que pot arribar a convertir Líbia en un nou focus d'inestabilitat, i violència, que potser ens acabarà esquitxant a tots. Aquí es tracta de controlar el petroli sense que hi hagi mitjancers, o acabar amb la política començada als anys 60 de petroli nacionalitzat. D'això és tracta, no és justícia, ni llibertat, ni democràcia, son senzillament diners. El capital s'ha tornat insuportable, la seva ambició és imparable, guanyar a costa del que sigui. Ja no hi ha espai per reglamentacions o regulacions estatals, no és pot repartir amb ningú.

M'agradaria equivocar-me, però ja fa anys que corro pel mon, ja em vist com van anar les guerres dels Balcans amb el beneplàcit del govern alemany i la ambició del seu capital nacional, ja em vist com va acabar la intervenció "alliberadora i pro-democràtica" d'Irak. Ho hem vist tantes vegades, que ja sabem que quan alguns propaguen als quatre vents la paraula democràcia i llibertat, podem posar-nos a tremolar, perquè darrera s'amaguen brutals interessos depredadors dels mercaders internacionals, als qui no importa deixar un senda plena de sang i cadàvers.

Seria qüestió de començar a veure tots aquests encorbatats especuladors de la riquesa, i els seus socis dels mitjans de comunicació que propaguen les noticies, que no son altra cosa que publicitat, com el que son, uns escorxadors tacats de sang i restes humanes, encara que per fora portin camises blanques i netes.