Se lo robaron todo...

Aquesta és una opinió de carrer que he sentit varies vegades viatjant per Llatinoamèrica, parlant amb la gent. La vaig sentir per primera vegada a l'Argentina l'any 2000, i l'he sentida l'última vegada a la República Dominicana, aquest darrer any, fa uns mesos. 

Només hi ha una gran diferència respecte els protagonistes de la frase.. Si a l'any 2000 la gent es referia al poder polític, i econòmic a l'Argentina.. Aquest 2013, a Sto. Domingo es referien a Espanya, als polítics espanyols amb connivència amb el capital. En aquest cas no es referien a la sempiterna denúncia d'espoliació per part dels espanyols sobre les riqueses americanes. Això ja se sap, ara no és notícia perquè tothom ho té aprés, encara que no se'n parli. Prou problemes tenen els espanyols amb la immensa quantitat de lladres que els governen, no cal que els recordem una vegada més allò de: os llevasteis todo el oro. Pensen en aquelles terres.

No es necessari tampoc que parli del president del Barça, perquè ja n'havia parlat. Sobretot amb les notícies que apareixien a Brasil.. I aquest home ja feia anys que corria; tot i així, els socis del club el van escollir.. Per que diguin després que els catalans no són com els altres espanyols. Vull dir, que ja se sap que els corruptes són escollits una, i altra vegada, malgrat vagin públicament coberts de merda.

Això és un problema d'aquesta societat, una societat sense massa cultura política, ni potser de cap classe..Una societat que havia d'estar sotmesa per la força al jou de la religió catòlica més retrograda, i ara no té cap principi ideològic perquè n'ha sortit escaldada de tanta penitencia per la força..

En tot cas és molt preocupant veure els índexs de lectura dels peninsulars.. De fet crec que alguns no han obert un llibre en sa vida.. I si els donéssiu tal artefacte, no sabrien com va la portada, o com es passen els fulls. Però encara hi ha un agreujant que no trobareu en cap país del món.. Només a Espanya.. De veritat, que això no ho trobeu ni aquells països que alguns despectivament anomenen BANANERS..  I això és, o millor dit són, aquests personatges que farden de la seva ignorància.. Per dir-ho més clar.. Aquells qui xulegen de no haver estudiat, o llegit, o no anat mai al teatre, o museus, etc.. En comptes de donar-se vergonya, com passa arreu del món. Aquí tenim una immensa tropa, molt influent, que es vanagloria de la seva estupidesa. Tot i que ells no se'n consideren d'estúpids..

A canvi, no es perden cap programa esportiu, i fins i tot practiquen l'esport.. I per ells és la única cultura vàlida: l'esport..

I com no hauria de passar que sempre guanyen els corruptes.. Si al cap i la fi, l'esport tampoc es concep com un pràctica sana, i lúdica. Sinó només en la seva vessant competitiva, de guanyar.. I guanyar acaba essent, guanyar a qualsevol preu.. Si cal amb trampes, i foten els contraris, o competidors..

Vist el panorama, no és estrany que qualsevol ignorant amb una mica d'oportunisme, i sobretot amb molta ambició, es faci amb el protagonisme. Sigui en la política, en els negocis, en la cultureta, etc..

ELS CATALANS TENEN LA CULPA DE TOT, I TAMBÉ DE LA INDEPENDÈNCIA DE CUBA I DE FILIPINES.

L'altra dia escoltava una entrevista a l'ex-president de la Junta d'Extremadura, el socialista Rodríguez Ibarra. Un personatge que gràcies a la dictadura, i sobretot a la fantàstica transició, en comptes d'ocupar el lloc que el destí li tindria justament reservat. O sigui: la foscor d'una petita oficina de "províncies", com a funcionari xupa-tintes, sense cap perspectiva d'escalada social o professional. Gràcies a la suposada "revolució" dels de sota, durant la transició, va aconseguir arribar ben amunt, dins el seu partit, i la seva regió.

Segons aquest senyor, els catalans són els culpables de la independència de Cuba i de Filipines. I de molts altres mals, perquè no va parar de blasmar en tota l'entrevista. És clar, ben atiat pel periodista entrevistador de TVE, que va fer el seu goig, com aquell que porta el ramat al seu corral.. 

Això de Cuba i Filipines és una de les més grans estupideses que mai he sentit. Segons Rodríguez Ibarra, el proteccionisme que sempre ha imposat Catalunya a l'estat, per salvar la seva producció industrial, va fer que els cubans, obligats a comprar productes només peninsulars, i a vendre els seus a canvi. S'afartessin d'Espanya, revoltant-se, anant a lluitar per la independència.

Vist el panorama social del carrer, no m'estranya que molts s'ho creguin.. Obviant tota la història de Cuba per lliurar-se del jou espanyol. Cuba a finals del segle XIX, ja estava més avançada que la seva metròpoli. De fet el primer ferrocarril de l'estat espanyol es va construir a Cuba, abans que el primer de la península, el de Barcelona a Mataró. No cal explicar la guerra de Cuba, amb la bèstialitat aplicada pel poder colonial; diuen que els primers camps de concentració com tals es van crear a Cuba per tancar la població sospitosa de donar suport al moviment independentista. No cal citar l'aplicació de l'assassinat, la tortura, l'extermini, la fam, etc.. Que els espanyols van aplicar al poble cubà. Per això hi ha llibres, per qui sàpiga com funcionen els llibres, es clar.

NO SOY NACIONALISTA, PERO. NO SOY RACISTA, PERO. ALGUNS DUBTARIEN DEL SEXE QUE TENEN, SOTA AQUESTS PARÀMETRES.

Preocupant és negar l'evidència, i sempre a Espanya hi ha un munt gent que apunta cap un lloc i dispara, mentre fa creure que mira cap un altre. Quantes vegades em sentit allò: No soy nacionalista, pero..O no soy racista, pero, O los nacionalistas son los otros.. Tot seguit, aquestes frases acaben demostrant el contrari que l'entradeta vol fer creure.

Això és no tenir ni idea dels paràmetres que la ideologia marca en la expressió, i en la presa de posició. Com si fent aquesta excusa, ja es salves tot el discurs posterior com a neutral. I les paraules no són mai neutrals, i les opinions tampoc. El primer que hauriem de preguntar a les persones que construeixen els seus discursos d'aquesta forma és: si l'aprenentatge de les dades que aporten els han vingut per interdicció divina, o realment, com quasi sempre acaba essent, ve de fonts totalment parcials, poc profunditzades. Les quals, mai abans de donar-les com vàlides, o com dogma de fe, no han estat prèviament contrastades amb opinions diverses, i contraries..

Com ja he dit aquí, segles de catolicisme radical porten implícits una manera d'afrontar el coneixement, i les idees. Indiferentment de la ideologia, sempre s'acaba per adoptar una veritat absoluta, un dogma de fe. De vegades, quan més radical pitjor, més mal ocasiona al actor, i a la seva àrea d'influència.

pd: els índexs més alts de lectura es troben en els països més avançats, social i econòmicament. Alemanya, Anglaterra, etc.. Què va primer l'ou o la gallina..? A l'hora de la veritat, no importa massa; veure la cultura només com un instrument també és una visió molt pobre. Les coses es fan per gust, per plaer, per educació, etc..Perquè el que es fa per obligació mai és un bon exemple de res..I si es fa com obligació, sempre serà un nyap, i mal fet..

Efecte bumerang

La societat espanyola esta condemnada a patir sempre l'efecte bumerang. Aquesta distorsió podia haver estat corregida per l'esquerra durant la transició, però per pactisme a la baixa, o per interessos dels dirigents, va renunciar a fer-ho.

Durant la transició es van mantenir els límits del sistema polític en els marges que va deixar la dictadura franquista.

Les mancances que avui apareixen a cara descoberta dins del sistema democràtic són fruit d'aquells pactes vigilats dels anys setanta. La crisi els ha posat sobre la taula, però des de sempre, una gran part de la població els ha estat patint una mica esmorteïts per períodes de bonança econòmica.. Períodes de bonança, que ara ens adonem eren un frau, un niu de corrupció, i sobretot un miratge fomentat pel crèdit, i per uns capitals que van anar creant-se durant la dictadura, en un sistema de transmigració de diners públics (de tots els contribuents) a mans privades..

Cal recordar que el suposat estatisme pseudo-feixista de la dictadura, només amagava l'afavoriment de grans empreses amb el transvasament de capitals públics.. I l'estat, realment assumia les empreses que resultaven massa ruïnoses pel capital privat.

Però el default espanyol sempre ha anat tornant, com les estacions, o com aquell mite de Sísif: arrossegar una pedra muntanya amunt fins que arriba al cim, i torna caure, així el procés comença de nou, eternament.

Una societat clientelar que es manté en la pobresa per interessos de classes plutòcrates interiors, aliades amb interessos externs..

Una mostra del fracàs econòmic permanent ha estat l'atur constant.. Qui no recordarà la campanya de l'any 1982 que va portar Felipe González al govern..? Una de les premisses del programa era la lluita contra l'atur. Per qui no ho recordi, aleshores el programa del PSOE deia que crearien 800.000 llocs de treball..  El  que van aconseguir va ser augmentar l'atur. Aquesta situació d'atur es va mitigar subsidiant amplies capes de la població, que mai més han sortit d'aquest situació d'atur. Els jornalers d'Andalusia i d'Extremadura van entrar en l'alternança subsidiada. 
Aquella reforma agrària que va ser un dels motius de l'aixecament feixista del 36, mai va tornar a cap programa d'acció política, i econòmica. Vigilants, els interessos que van triomfar per perpetuar-se, van condicionar les accions econòmiques.

Tots els aparells de la dictadura continuaven intactes, especialment els que van exercir el terror, i la violència. Darrera d'ells, l'entramat ideològic format per l'aparell judicial, i per l'església, eren la garantia dels límits.

Al final, la majoria de la població va decidir oblidar, i mirar cap un altre banda, evidentment condicionada per les forces polítiques que haurien d'haver exercit una pressió social per acabar amb els límits, i les impunitats.

Si observem d'altres països que en sortir de les seves dictadures van trencar els límits que aquestes havien imposat, ens adonem de la força que van tenir les organitzacions socials al marge dels partits, i de les conteses electorals.

Aquí la majoria dels partits d'esquerra es van dedicar, sinó afeblir les organitzacions de la societat, a utilitzar-les per treure'n profit polític o electoral.

Ja d'entrada, les organitzacions socials estaven massa polititzades, en els sentit partidari, i això va ser fatal per la continuïtat d'una societat dinàmica que exigís als grups polítics, o al poder polític, accions fora dels marges marcats per la dictadura.

Amb l'entrada a Europa, els diners van arribar com un pla Marshall; els polítics es van veure amb milions per gastar. Ja sabem que el desenvolupament que van triar va ser el mateix que havia assenyalat al dictadura: turisme, i construcció. Un model que perpetuava la corrupció.

Qualsevol alcalde es veia com governant d'un regne de taifes, i des de la selecció de funcionariat, fins les obres públiques, anaven condicionades a filiacions polítiques, repartiment de beneficis, i lleialtats.. Arreu hi havia un límit intocable, l'establert per la dictadura. Interessos nous es van associar als vells: els nous rics amb els qui s'aprofitaren de les avantatges d'un poder autoritari, i opac durant quaranta anys.

Aviat els partits polítics van adoptar la foscor de la dictadura dins de les seves estructures internes. La democràcia, deficitària, i limitada d'entrada, es quedava a la porta dels partits, allà no hi entrava la claror.

Com una plaga, tots els grups polítics copiaven aquell model burocràtic del centralisme democràtic leninista. Es digués assemblea local, comitè central, o estat major. Des del cantó de la falange, fins al seguidor de la revolució social, tot queia dins la mateixa premissa: control del poder polític, mitjançant el control de l'aparell polític. La militància polititzada abandonava els partits, expulsada, fastiguejada, o desenganyada. Només quedaven els que buscaven  beneficis o avantatges personals o familiars. El nivell polític del militant de base era nul, es mantenia en la ignorància social, i era tropa fàcilment utilitzable pels qui aconseguien la direcció.

Destruït el món de l'acció social per principis, tot es transformava en una pseudo professionalitat, que deixava l'acció per idees o per principis, en el món d'una mena de ridícul idealisme.

Fins i tot, l'acció social es va contaminar d'individus que primer paraven la mà, i després de comptar diners, es llançaven a l'acció o a la proclama.

Vist tot plegat, no ens ha d'estranyar el grau de passivitat de la nostra societat. Potser ara comença trencar-se.. Diversos moviments han anat sorgint aquests darrers anys.. Però en molts casos han estat forçats per una dura realitat. Accions desesperades que com tals no tenen massa recorregut.

Per tirar endavant, la societat cal que estigui polititzada, però no en el mal sentit de la paraula: per servir a noves classes o castes que vulguin obrir-se camí a costa de la mobilització.

Caure de nou en l'alternança es viure atrapats en el mite de Sísif.. Amb un retorn als clitxes de la dictadura que encara marquen els límits de la societat.

És possible organitzar-se al marge de les opcions polítiques que acaben estimbant les idees contra les urnes..? 
Si, és el que cal per tenir una societat dinàmica, i uns polítics sota control. L'error es convertir-se en corretja de transmissió d'aquests polítics, perquè al final només s'acaba essent plat d'intercanvi, i negociat.

Si no es possible, perquè no crear infinits micro-partits que acabin formant coalicions amplies, així, per la gran diversitat, per força la democràcia ha d'entrar-hi. Estic pensant en l'Uruguai, un model democràtic amb molta tradició, del que hauriem d'aprendre moltes coses. Una de les societats més polititzades que mai he vist.

Cop d'estat civil...

Quan parlem de cops d'estat sovint ens ve al cap una imatge: la sortida de exèrcit, i tancs al carrer; la presa de mitjans de comunicació, la liquidació d'opositors de manera violenta, l'empresonament en massa, etc..etc.

Però aquest tipus de colps d'estat tant sorollosos, i visuals, han passat, de moment a la història.. Resulten poc aconsellables en l'actual situació d'hipocresia, domini de les formes, i de la imatge que marquen les regles del món actual. Causen rebuig les imatges de repressió, i massacres davant d'uns mitjans de comunicació, i un poder polític internacional, instal·lat en el bucòlic principi dels drets humans, les llibertats civils, la justícia, la democràcia, i bla, bla, bla..

És més efectiva una altra modalitat de cop d'estat que té els mateixos efectes, i encara resulta neta com una patena.. És una mica la comparativa: abans a les manifestacions la policia disparava bales de veritat, i matava.. Ara, com molt dispara bales de goma, i apallissa.. Sempre hi ha el que ells consideren accidents: ulls buidats, timpans trencats, nafres de tots tipus.. Avui les coses es fan bé; es mata lentament, i sense que ningú no se'n assabenti.

El Partido Popular esta perpetrant un colp d'estat civil des que va arribar al poder el 20N del 2011.. De fet sembla casualitat, però no ho és.. Que el dia que se celebrava el 36 aniversari de la mort del dictador Franco, comences edificar-se una altra dictadura.. O potser podríem dir, la continuïtat civil d'aquella.

Fent memòria, el procés iniciat pel PP, amb el suport de gran part de la població. Una població que podrien qualificar de sedada, i tant ignorant com per donar un xec en blanc a uns grups de poder que desmantellaran els propis drets d'aquesta població. Recorda molt els processos de cops d'estats civils a Llatinoamèrica, concretament l'Uruguai, el Paraguai, o l'Argentina.. On les guerres brutes, i els buidatges de drets van començar amb la presa de poder per via electoral dins d'un marc constitucional.. ¿Què sap la gent d'aquí del que va passar allà? Res.. Però la història es repeteix, i si em pregunten diré: molt del que sé del futur ho he aprés mirant el passat..

Sabem que els militars van prendre el poder a l'Uruguai, o l'Argentina.. Però ningú no parla que abans amb els partits peronista, o el partido colorado. No parlem pas del Paraguai amb Alfredo Stroessner, també del Partido Colorado.. Els casos d'Isabelita Peron o Bordaberry van donar pas a règims militars que van suspendre les constitucions, però Stroesser ni tant sols va suspendre cap constitució, i va continuar com a general, i com a cap del Partit Colorado.

El Partido Popular ha entrat en la mateixa dinàmica del peronisme dretà, i dels partits colorados d'Uruguai, i de Paraguai. Suspensió de drets, anar fregant per la part més feixista la constitució.. I se'n està sortint..

La llei del ministre Gallardon va suposar, davant d'una població que no va protestar massa, o gens. Que la justícia passes a ser finca privada només de qui la pot pagar.. Gallardon va crear una justícia elitista que margina la majoria de la població, més en una època de crisi, i conflicte.. Muts i la gàbia.. A callar mentre t'esclafen.. Aquesta és la idea Gallardoniana.. No és estrany veient d'on ve. Relacionat amb sectors de la dictadura franquista; el seu sogre Utrera Molina, va ser ministre de la dictadura de Franco; avui cap de la Fundación Franco, i possible reclamat per crims contra la humanitat. Si prospera la querella que hi ha engegada a l'Argentina..

Tot plegat, per rematar, arriben unes lleis de seguretat ciutadana, i de seguretat privada portades endavant per un altre hereu del franquisme, Jorge Fernández Diaz. Suposen la instauració d'un estat policial-autoritari al servei del poder. Exterminen drets universals civils, i converteixen la societat en un trinxera tutelada segons convingui al poder polític o econòmic. Fins i tot, suposen un atac a la llibertat d'expressió que es converteix en susceptible de ser multada o perseguida per la llei.

Tot ha tornat, quan les coses s'ha posat difícils per les elits, aquestes tornen a fer servir els ressorts que mai han estat desactivats.. Els pinochets, videlas, milosevichs, aquí han gaudit d'impunitat. Ara es troben en la seguretat de que si tornen a repetir els seus actes macabres, ningú no els farà res.. El Partido Popular amb les lleis que esta tirant endavant els aplana el camí. Tot plegat és un llarg cop d'estat civil, de moment amb dos anys de recorregut, però molt eficaç. Falta saber si després, esclafada tota oposició, caldrà una solució final o se l'estalviaran.

Per la meva part també m'estalvio parlar d'altres drets com: els dels treballadors, els dels funcionaris, o els drets de vivenda, o d'estalvi. Els avanços nacionals o lingüístics.. No cal dir que han seguit el mateix camí: aniquilar tots els drets de les majoritàries classes mitjanes, i menys afavorides. Per imposar la dictadura del capital, i de les elits econòmiques, o del sempitern poder centralitzador.. Tot plegat, molt ràpidament, tant que quan la població s'adoni ja estarà tancada dins un reixat, com un camp de concentració, o d'extermini. No calen forns crematoris, perquè aquí l'extermini té la forma de llanguiment.. 

Independència a curt plaç.. Cada dia ho veig més difícil..

Per començar s'ha de dir que Catalunya és un país diferent d'Espanya, no per qüestions institucionals, sinó socialment. I no ho és des de fa poc, sinó des de sempre que han existit aquestes dues realitats.. Per tant, és una qüestió que ni tan sols mereix discussió, i el que no ho accepti és que no viu  la realitat, sinó en una projecció teòrica del seu nacionalisme. Em refereixo al nacionalisme espanyol, que existeix, i amb molta força, sobretot des del franquisme. Aquest, sempre ha existit, encara que no havia pres un caire ideològic tan clar com des de la dictadura..

El més probable és que el govern espanyol, perquè és la lògica secular que ha seguit aquest estat, i aquesta societat des de segles enrere. El més probable és que impedeixi qualsevol consulta, o procés d'autodeterminació. És el fatal error que sempre comet Espanya, impulsada per un radicalisme absolutista, molt en sintonia amb el catolicisme que ha impregnat la societat espanyola des de l'anomenada reconquesta, i amb les conseqüents expulsions d'àrabs, jueus, conversos, etc.. De fet la bel·ligerància contra el que es diferent ha estat la principal font se cohesió d'Espanya, davant una tendència atomitzadora que ha lluitat contra aquesta essència absolutista, i d'imposició vers les diferències, dins la societat espanyola..El cantonalisme ha estat sempre present, fins i tot dins del que podríem anomenar territoris essencialment espanyols.

Però d'exemples de processos que van desembocar en la separació definitiva també en podem trobar moltíssims: els processos independentistes d'Amèrica Llatina, inclòs l'espetec final de la guerra de Cuba, i Filipines. 

Si observem aquests processos ens adonem que no van ser cosa d'un dia, sinó que van anar madurant després de fracassos i impediments, durant dècades.

La societat catalana s'ha fet políticament independentista molt recentment; no fa ni cinc anys que s'han condensat idees disperses basades en greuges continus per convergir en un plantejament independentista.

Conquerir la independència no dependrà dels espanyols, o millor dit. Aquests ajudaran, com ho han estat fent fins ara. Però en el fons, si la independència s'aconsegueix, vindrà de la mà d'un procés de maduració d'idees, i no pas d'un escalfament temporal. La tendència al creixement, que una prohibició, o una acció radical de força per part de l'estat espanyol, imprimirà a les idees independentistes, anirà madurant cap una majoria política incontestable.  Els partits que siguin corretja de transmissió de partits espanyols, esdevindran residuals. Amb pocs anys, la generació educada sota l'autoritarisme, i el nacionalisme franquista, desapareixerà; sense aquesta serà socialment insostenible una posició d'auto-flagel·lació constant. Ningú apostarà per polítiques que condueixen al patiment a costa de mantenir situacions de corrupció, i subsidi, aparellades a un caciquisme polític o plutocràtic.

El procés de separació social fa temps que va començar, i es troba força avançat. El procés polític potser trigarà una mica més del que alguns es pensen..

Els mitjans de comunicació o el control del cabdal del riu..

Sovint he pensat en la dificultat que ha trobat sempre la societat a l'hora de crear una informació alternativa, que sigui la base per assentar de manera fàcil, una visió de la realitat allunyada d'interessos conservadors, o de poder. La informació al llarg de la història ha estat el camp ideal per la manipulació, i la mentida; les quals permeten sotmetre la població, posant-la disposició dels qui s'apropien de qualsevol tipus de poder sobre la col·lectivitat..

Conforme la humanitat ha evolucionat, amb l'aparició de diferents disciplines que estudien els individus, i la societat. Aquests qui han pogut controlar la informació, i la opinió; fins arribar controlar la manera de viure, d'actuar, d'escollir, de manifestar-se, etc.. Han anat perfeccionant, i ampliant les seves capacitats.

Avui la informació no és només la notícia; és psicologia, és sociologia, és antropologia, etc.. Són moltes disciplines les que s'apleguen a l'hora de construir un discurs informatiu, que ha d'estar en constant reconstrucció, i re-elaboració. Car l'opinió, anomenada pública, ha d'estar sota control, ha de tenir una aparença dinàmica, perquè sinó restaria obsoleta en un curt espai de temps. Si no hi hagués una pressió constant, una aparent invenció, i intervenció constants, un consum constant; és perdria la partida. La informació entraria en un estat de caos, i d'anarquia, que el poder no es pot permetre.

És necessari aquest aparent dinamisme; aparent perquè es basa en una mena d'envàs canviant que evita tocar la substància. La substància és la ideologia que persisteix sempre darrera la informació. El dinamisme superficial evita la petrificació del control informatiu. Si no hi hagués aquest dinamisme, no sols la ideologia del poder, i dels mitjans esdevindria un fòssil; la societat també seria superada per altres dinàmiques que els qui tenen interès en controlar, no podrien controlar.

Per definir-ho de manera més visual i entenedora: la informació és com el cabdal d'un riu, flueix en un sentit. De vegades de manera pausada, i d'altres de manera que sembla descontrolada. Aquest riu té una mena de pantans on l'aigua s'estanca temporalment, és allà on s'administra el cabdal. Els mitjans són els encarregats de tirar cubells de pintura per donar color l'aigua, que baixarà un cop se la deixi fluir, en les dosis que es creguin oportunes a cada moment. Tampoc cal oblidar els diferents afluents del riu principal, que són l'origen de la informació. En aquest cas són sempre els canals oficials que venen directament del poder polític o econòmic oficialitzat.

La societat es constitueix en una mena d'aparences que són: la política, i la informació. En una situació, com he mencionat abans, de constant dinamisme, o aparent dinamisme. Tot plegat és una mena de teatre que distreu la població, i dona una sensació de realitat. Darrera aquesta suposada realitat s'oculten el poder, i els interessos reals, que són els qui de veritat dominen les vides de tots nosaltres..

Sovint sentim fal·làcies que formen part de l'engany a l'hora de diagnosticar el present. No necessàriament aquestes fal·làcies són fruït de la perversió o de la traïdoria de qui les pronuncia. Ans el contrari, són l'única opció que sembla oferir-se per presentar una mena de diagnòstic, el qual, sovint cau en les garres de la generalització.

S'afirma fent una comparativa en una suposada realitat anterior: avui hem retrocedit, o avui hem avançat. Sens mostren números, suposades realitats històriques.. És una trampa coartada del discurs present, per refermar la raó sobre el passat. La intenció pot ser: crítica o favorable vers societat present.. Però esdevé fal·làcia perquè s'ignoren la majoria dels paràmetres del passat..Les opinions se centren en una parcialitat, la de valorar només un sol aspecte de la realitat actual, comparat amb un sol aspecte de la realitat passada. Ambdós sotmesos a una idea que els ha desenvolupat, idea que moltes vegades acaba fregant el tòpic o es converteix en tòpic obertament a base de fer-la costum de les majories.

La informació juga a ser el present permanent, per tant reescriu el present a cada minut, deixant el passat en una situació d'incertesa absoluta. El present és una situació angoixant perquè parteix de la idea de superació constant. Qui no juga, o no competeix, resta vençut. Perquè la raó ja no és reflexió pausada, i dilatada en el temps, la raó és l'últim titular.

Si mirem el passat des de l'època en que es van constituir les societats humanes, passant pel naixement de les ciutats, i l'agricultura. L'aparició del comerç, del poder, i de la religió. Tot plegat ha anat constituint una ideologia que persisteix en l'actualitat. De manera que fa que la informació s'hagi de limitar a uns canals o un cabdal que es consideren acceptables.

En l'actualitat, l'aparença ens vol fer creure que hem arribat a l'estat democràtic mitjançant la implosió de la informació, que reitera el bombardeig del titular. Titular que sembla ser a l'abast de la capacitat de tothom, en el sentit de poder-se crear democràticament.. En realitat són davant una crisi creativa molt important. Perquè el que se'ns ven com a creació, només és repetició. No pot haver-hi creació perquè no es dona espai a la reflexió per l'elaboració de noves idees.. Avui, com en períodes crítics pel poder, és més important el que és calla que el que s'esbomba constantment als quatre vents.. La nostra és la societat que ha institucionalitzat en l'opinió pública les cortines de fum.

El riu s'ha convertit en tant cabalós, que ens arrossega a tots avall. Nedar contra corrent sembla més impossible que mai. És la marginació de l'opinió contraria al cabdal. Ni l'atac transversal permet creuar el riu informatiu. 
En resum, tot depen, més encara, del capital. Però avui l'ús del capital ja no pot ser només instrumental, esdevé totalment ideològic des del principi. Això se'n diu estar lligats de mans..

La crisi tot just ha començat...

És molt lamentable qui hi hagi tanta gent que viu d'esquenes a la realitat econòmica, tantes persones refugiades en mils d'activitats, i reflexions que només serveixen d'escapament. Certament són actituds molt irresponsables, perquè en comptes d'intentar comprendre el que esta passant en el món avui dia, es deixen portar per les opinions d'uns suposats experts, o responsables polítics que l'únic que intenten és conduir la societat com si tots fóssim un ramat de xais.

No intentar deduir que passarà amb les nostre vides en el futur, o no voler saber-ho, és convertir-se, sens remeï, en carn de canó. Atendre només els fets puntuals de la quotidianitat que afecten les nostres butxaques, és tenir punts de mires molt limitats. Aïllar-se només en la realitat personal, intentant creure que no formem part d'un procés global, és condemnar-se com un nàufrag que ignora les tempestes, i la sed que l'esperen. Però caure en mans de discursos de manual, i de les aplicacions teòriques de segles passats, dominats per altres realitats socials, econòmiques, i sobretot principis filosòfics que dominaven en altres moments. És aplicar un tel, portar unes ulleres de fusta que encara fan molt més difícil comprendre el que esta passat, i el que ens espera..

LA CRISI NO ÉS TEMPORAL, UN FENOMEN PASSATGER, COM MOLTS, FINS I TOT EN L'ESQUERRA, ENS VOLEN FER CREURE.

Primer de tot crec que hauriem de veure que la crisi no es una cosa temporal, i la manera de veure-ho seria posar nom al procés econòmic, i social catastròfic en el que em entrat. Per tant, tots els qui fan una oposició o lluiten des de la perspectiva de que tot és un procés temporal, que només es basa en la reestructuració de capitals o l'estafa. Els qui tenen aquests plantejaments, sovint de sectors d'esquerra, no s'adonen que són les principals víctimes de la manipulació, i el que és pitjor: víctimes d'un miratge anomenat societat del benestar que té moltes coses positives, però que no deixa de ser un mecanisme del poder per derrotar qualsevol perill que pogués amenaçar el poder econòmic, i polític-funcionarial.

Però anem a les dades concretes que ens ajudaran més que el discurs, i la teoria.

A partir dels anys vuitanta amb l'arribada dels capdavanters de l'anomenat neo-liberalisme. Que tenien com a màxims exponents polítics en l'avantguarda política mundial a Thatcher, i Reagan. Inspirats en aquells cavalls de l'apocalipsi de l'escola de Chicago, amb el diable en persona: Milton Freedman. Utilitzo aquests termes perquè són els que han popularitzat certs sectors de la intel·lectualitat progressista. A partir de llavors, comencen aplicar unes polítiques lògiques de desenvolupament del capitalisme. Polítiques que posen l'accent, no sols en el benefici d'uns sectors de grans capitals, sinó que fan doctrina del capitalisme, una doctrina social que té com a objectiu sumar capes socials amplies en el joc. Creen una mena de capitalisme popular que derrota idees com la lluita de classes, o dilueix la frontera entre capitalistes, i treballadors. A aquesta visió  contribueix la transmigració de gran part de la indústria més explotadora cap països llunyans, on la criminalitat de les seves pràctiques és infinitament superior, i fora de la vista de l'Occident feliç. 
La idea de capitalisme popular no deixa de ser un miratge, amb una càrrega ideològica, i de conte de fades, que realment ha funcionat de manera devastadora a l'hora de crear una nova filosofia social. I és tal la seva penetració en el subconscient social, que avui dia fa molt difícil tornar a paràmetres anteriors. Diguem que els ésser humans han canviat tant que ignoren com eren els seus avantpassats, o millor dit, com pensaven, i la consciencia del seu patiment. Però tampoc es tracta de mitificar. 
Les polítiques dels Chicago-boys van tenir un gran èxit; no tant en l'economia de molts sectors la societat mundial; com en la transformació social, i filosòfica de tota societat de món. Ja sabem que darrera aquelles polítiques hi havia la bestialitat de la marginació d'amples capes socials, i sobretot l'accentuació de les diferencies entre els països desenvolupats, i els països esclavitzats, sotmesos al neo-colonialisme (un neo-colonialisme que ja no era només econòmic, era propagandístic, i d'exportació de principis, comportaments, etc..) En aquest sentit, mai s'havia anat tant lluny en la transformació, i la colonització mundial, o de manera tant ràpida, i global.

L'ENDEUTAMENT IMPARABLE QUE NO TÉ ATURADA.

Però anem cap aspectes econòmics interessants que ens afecten de manera més visual, car d'altres sembla que la gent no se'n ha adonat: les seves pròpies transformacions ideològiques. 

Amb Reagan al poder, Estats Units comença un endeutament públic, i privat imparable. Aquest és quantitativament proporcional al creixement de l'anomenat capitalisme financer, que vola per sobre els caps dels habitants de la Terra, en un globus anomenat butllofa financera.  Aleshores apareix allò que a molta gent d'esquerra no els agrada sentir: viure per sobre de les possibilitats. Perquè no és un retret personal sobre un suposat falç esforç de cadascú, és una visió global que només es pot aconseguir visualitzant com viu gran part de la humanitat: en la precarietat absoluta. En resum, els primers que es van creure el miracle de Freedman, són alguns que després es vindiquen com a progressistes o fins i tot, com a revolucionaris. Quina paradoxa, uns revolucionaris que no saben que són els principals defensors del capitalisme popular.

El món ha viscut els darrers trenta anys un creixement fictici, que al mateix temps era ben real, però basat en l'endeutament, i la creació de miratges econòmics. Evidentment el model Nord-Americà era el model de tots. Però per visualitzar-ho millor, el deute fiscal dels Estats Units (deute de l'administració-deute públic) ha passat de dos bilions de dòlars de finals dels anys vuitanta, a setze bilions de dòlars en l'actualitat. Avui, el govern nord-americà s'enfronta de nou al congrés per intentar elevar de nou aquest deute.

Seria interessant no deixar-se enganyar pels mitjans de comunicació; tots semblen decididament partidaris de seguir fent créixer l'endeutament dels Estats Units, com si l'estat fos el gran taumaturg que fabrica dòlars sense parar, eternament. Sectors majoritaris de l'esquerra europea defensen també aquestes polítiques, per anar trampejant. Ignorant premeditadament que cada punt d'endeutament del primer món, ensorra els països subdesenvolupats encara més avall. Incapaços de competir financerament: en crèdits, en moneda; o tecnològicament. Al final acaben sota la garra dels voltors financers del primer món; acaben pagant el deute del primer món, a costa de misèria, i desmembrament de les seves societats. De vegades sembla que l'única opció revolucionaria que sens proposa des del món desenvolupat, és una que no arriba més enllà de la caritat, o fins i tot, la falsa caritat, que amaga més negoci pel qui engendra aquesta falsa caritat, transformada visualment sota el nom de solidaritat. 
Sincerament, crec que aquestes opressions foranes interessen a molt pocs. L'únic que sembla importar és mantenir un tren de vida superior, i si s'ha d'ofegar els pobres del món, no importa, simplement s'ignora. La tendència és adolorir-se només del mal que hom pateix, i fotre's de l'aliè, de vegades mitjançant discursos hipòcrites o cínics que engreixen l'ego de qui els pronuncia. Sempre se'ns recomana que és millor mirar cap un altre lloc, per no carregar-nos de culpabilitat.

És clar que no es pot seguir pel camí de l'etern endeutament, i amb aquestes butllofes financeres que van explotant, per aparèixer amb més gas en una altra reencarnació. Però Occident és el campió de la doble moral, sobretot entre sectors que s'anomenen progressistes.

El terrabastall del deute, només s'està aplaçant, pegat darrera pegat. L'economia mundial estat condemnada a un cataclisme, molt pitjor del que fins ara ha suposat aquesta bombeta atribuïda a Leeman Brothers.. Qualsevol pot veure que l'endeutament no pot ser etern, amb aquest pegats periòdics que el van fent cada vegada més immens.

L'economia espanyola és en el mateix camí, l'endeutament de l'estat creix cada dia més, i de moment es va fintant amb els bons: una forma de crèdit financer en mans dels grans bancs, els especuladors, i els fons financers. Això comporta el desmantellament dels serveis públics, l'atur, els final dels ajuts socials, les pensions, i moltes altres coses que vindran. No crec que la societat estigui preparada per dir no, perquè un plantada financera comportaria també el final de molts serveis, i l'empobriment general. Però com he dit abans, la filosofia de les nostres societats no té res a veure amb la d'altres temps. La societat dels ciutadans té la trampa de fer creure que el capitalisme popular és una mena de socialisme perfecte. I no és pot demanar sacrificis a una societat acostumada a tenir moltes coses de les desitjades a l'instant, per això sembla, que només el cataclisme despertarà molts del miratge. Ben trist.

ELS BANCS PREPAREN CONFISCACIONS DE CAPITALS DELS ESTALVIADORS PARTICULARS.

Els propers rescats bancaris aniran a compte dels estalviadors.. Tothom que tingui un compte corrent en un banc, amb actiu líquid d'una quantitat superior als 100.000 euros, potser veurà com es reté una part del seu capital. Això ja ho vàrem veure amb gran rebombori a Xipre fa un mesos. Però Itàlia, i Polònia ho ha aplicat després amb més discreció, o silenci còmplice dels mass-mèdia. Els bancs de Canadà, i Nova Zelanda, sembla que seran els següents en confiscar dipòsits dels estalviadors per garantir el procés del que s'anomena despalanquejament, o sigui: assegurar-se un capital líquid per fer front al deute o per reduir-lo. L'engany de les Preferents va ser una mena d'estafa bancaria a la espanyola, que va molt aparellada a la mentalitat autoritària, i mentidera del poder econòmic, i polític espanyol.

Tot plegat són pegats per sostenir l'insostenible, un sistema econòmic de capitalisme popular que té com a cara amable l'anomenada societat del benestar, però que no pot continuar vivint més a costa de l'endeutament, i d'uns països subdesenvolupats, que ja no poden ser més el contrapès del desenvolupament del primer món.

No es pot tornar enrere, les condicions del benestar seran cada dia més oneroses, i plenes de sacrifici.. Però el problema no és tant econòmic com de mentalitat, perquè s'hauria de re-equilibrar la societat. Començar a renunciar al que no es estrictament necessari, i sobretot, tenir en compte que en el món no només vivim els qui fins ara hem gaudit de privilegis econòmics respecte la resta. 

Dissortadament no es canviarà res per voluntat, i només les dures condicions que ens imposarà el terrabastall econòmic obligaran els sectors de població més irreductibles en el capitalisme popular a replantejar-se les coses. Aquí no hi ha esquerra o dreta, tots van de la mà del mateix model de desenvolpament social, i econòmic, el motor del qual és la disposició d'abundància de capital. Però tot i així, no hi ha res segur. Ben bé podríem caure en una foscor social, política, i econòmica que redueixi la humanitat a conceptes de poder, i supervivència, no vistes des de fa temps. No vistes a Occident, perquè a l'anomenat tercer món, mai han deixat de ser-hi presents, i de vegades amb un domini absolut. 

Aquí hi ha molt més en joc que la independència...

En aquests moments Catalunya s'ha convertit en la punta de llança internacional entre dues perspectives.. La dominant, que s'aferra a l'autoritarisme del poder, i de les lleis fetes en clau restrictiva. I la participativa, i democràtica, que planteja que la societat, els ciutadans han de decidir..

Vull plantejar-ho ben clar, per tots aquells que no es veuen massa seduïts per la idea d'un procés d'autodeterminació, al final del qual hi ha la independència política, i la creació d'un nou estat.

Si es perd aquest procés, no sols entrarem en el camí del retrocés nacional (Catalunya), sinó que entrarem en un voràgine de desmantellament de la democràcia, dels drets socials, i de descomposició social. És una agressió que ha començat fa temps, i que tots personalment, hores d'ara notem o patim.

Per imposar la seva, el poder autoritari utilitzarà tots els mitjans que tingui a l'abast, i el primer és la por. La por és un mecanisme que fa temps que les forces més conservadores, i retrogrades venen utilitzant per coartar les llibertats i la democràcia, els drets, i el progrés social. Tots sabem com s'ha utilitzat a Estats Units des de l'època Bush l'amenaça del terrorisme, per exemple. Per no parlar d'Espanya.

Avui el poder polític d'Espanya ens amenaça amb un hipotètic aïllament, i decadència econòmica, si optem per continuar pel camí d'exercir uns drets democràtics.. Però, tothom, o almenys mils i mils de persones s'adonen que és la política dels governs actuals la que ens porta per un camí macabre d'autodestrucció social, i personal.

Les amenaces no crec que acovardeixin un moviment en marxa, ans el contrari sembla com si encara tiressin més combustible per accelerar la marxa, i afermar les conviccions.

Tant de bo seguim en aquest camí, i no caiguem en aquella divisió que trenca tota lluita, quan una part decideix deixar-ho corre, i acceptar una sortida personal o grupal, basada en les engrunes que el poder ofereix com a consolació d'una traïció..