Fa molts anys en aquella primera Catalunya Ràdio dels anys vuitanta, hi havia un programa que va fer llegenda. S'emetia a la nit conduït per l'inoblidable Jordi Vendrell. El programa es deia: El lloro, el moro, el mico, i el senyor de Puerto Rico (Puertu Ricu). Entre els col·laboradors d'aquell programa, juntament amb el desaparegut Jordi Vendrell, hi havia el també desaparegut Ramon Barnils, que va crear escola en el periodisme català. També, l'escriptor Quim Monzó formava part de l'equip del programa, potser en la seva primera experiència radiofònica continuada, i primera experiència en mitjans no escrits, que li va obrir posteriorment les portes de la ràdio, i la televisió.
El programa era un d'aquells programes políticament incorrectes que el Pujolisme havia de suportar dins casa seva, però que alguns sectors de convergència i unió, no s'empassaven gaire de bon gust. Però com al cap i la fi s'havia de donar imatge de democràcia, que millor que tenir uns torracollons, i rebels a casa per justificar la gran tolerància del règim Pujolista; que ja s'havia convertit en règim català. En aquells anys, qui no era convergent o Pujolista, li costava justificar-se com a català. Diguem que potser si, justificar-se com a català més enllà de les fronteres del seny, només hi havia tot un territori marginal de bojos, de radicals, i d'arrauxats.. És curiós, ara que tots s'han tornat independentistes, veure els sinònims que s'aplicaven darrera d'aquest qualificatiu, independentista, en el nostre país durant aquells anys.
Eren anys de principis, encara. Potser una mica romàtics. Alguns estaven disposats atracar bancs per normalitzar la llengua. Vull dir, no pels calers sinó per cridar: Mans enlaire! Això és un atracament! No us moveu o us mato! I és que els catalans no feien por, i els atracaments en català no sovintejaven. Sempre feia més por cridar: Hijo Puta! Que te mato! Que no pas: Fill de Puta! Que et mato!. De fet, això darrer potser no feia gens de por.
Però no volia parlar d'aquest tema ara, i ja m'he menjat part de l'espai, i no vull fer-me més pesant encara.
Escoltant una nit una entrevista al programa del Jordi Vendrell, em va quedar una resposta del convidat d'aquella nit. Aquesta: El pitjor que li pot passar a un jove és convertir-se en funcionari, és matar-li l'esperit.
Si, el convidat venia a dir que era com sedar-lo, donar-li una droga, això de fer-lo funcionari. Em sap greu no recordar qui era l'entrevistat d'aquella nit. Però més o menys l'entrevista deia que la gent havia de ser creativa i no esperar que l'estat els facilités les coses. I molt menys acabar morint d'avorriment en un despatx d'una institució pública, amb un sou acceptable. En aquella època els funcionaris van començar a gaudir de bones avantatges, i bons sous. Sumada a una seguretat de per vida, que sempre havien tingut des del franquisme: lloc de treball fix fins la jubilació.
Aquesta opinió del convidat no va prosperar. Tot el contrari, i sortejant diferents opcions polítiques, l'ampli ventall de ciutadans polititzats, des de l'extrema esquerra, passant per l'esquerra, el centre, la dreta i l'extrema dreta. Tots somniaven en un lloc de treball a l'administració pública. Per no parlar de la immensa majoria no polititzada. De fet es va convertir en habitual que la gent s'acostés als partits polítics per aconseguir un lloc de treball a l'administració pública. Si no era com a polítics, era com endollats per ser funcionaris en qualsevol lloc.
Si ara fessin un anàlisi sobre el motiu, podríem estendre l'article fins a l'infinit. Podríem aportar des de la mentalitat paternalista que va crear en la societat la dictadura franquista, que no és poca aquesta influència, però si poc estudiada. Podríem parlar de la crisi de la indústria, la pobresa de la societat, l'atur sempre present des dels anys setanta. Podríem parlar de la política clientelar que va inaugurar la democràcia espanyola, on des d'un alcalde fins el president d'una comunitat autònoma, fins el ministres etc.. és convertien en mags que fomentaven no sols la construcció, sinó la cultura, l'educació, etc.. Era una mica com aquell cartell de la marina nord-americana: la marina et necessita, ingressa en els Marins. Aquí el polític feia la seva campanya amb: Espanya o Catalunya o Igualada, o Ampolles de Vall et necessita, fes-te funcionari.
En el fons si hom estudia la història d'aquesta estructura peninsular anomenada Espanya, s'adona que la cultura anava encaminada cap l'estatalisme des de l'edat mitjana. Si no era en la guerra contra els àrabs, i els jueus, era en la conquesta d'Amèrica. Però sempre, avui com abans, totes aquestes estructures, i aventures s'havien de sostenir amb diners de fora, que obligaven Espanya a comprar tot perquè no produïa res.
Anglesos, Holandesos, Venecians, Alemanys, es dedicaven a produir productes. Els bancs d'aquests països a prestar diners per les aventures espanyoles. Espanya, en comptes de canviar el xip, senyorejava, i sempre acabava expulsant als qui formaven una incipient burgesia, o generaven riquesa creant, o fins i tot, acumulant diners..
Fossin moriscos, jueus, etc. Artesans, banquers, industrials, etc..Veien les seves propietats confiscades, un eufemisme de robatori. L'estat era al servei exclusiu del grans propietaris, i dels terratinents. Al seu torn, una multitud de desclassats es donaven cops de colze per convertir-se en flamants funcionaris, potser no gaire ben pagats, però una mala paga sempre podia suplir-se amb uns bons privilegis, i un bon grapat de corrupció.
Passaren els anys, i tots els intents per crear una economia diferent van fracassar, o van fer-se fracassar. Fora d'unes quantes illes amb certs graus de desenvolupament industrial a Catalunya, Euskadi, Zones de València, etc..La resta seguia essent: o submissió al terratinent i el gran propietari, o el funcionariat. El franquisme va industrialitzar l'estat amb polítiques que barrejaven l'interès privat, i la intervenció de l'estat.. Al cap i la fi, la política econòmica feixista des de Hitler a Mussolini, passant per Franco, suposa el control de la societat per part de l'estat, i un grau important de nacionalisme estatista.
Els demòcrates post franquistes, sobretot amb l'entrada a la UE, es van veure amb les butxaques plenes de diners, i van fer funcionar el ventilador. La idea era la mateixa del franquisme, fomentar l'economia mitjançant la inversió pública. Això comportava des de l'obra pública que beneficiava a les grans empreses constructores, fins la funcionarització de la societat espanyola. La funcionarització no sols va acabar amb la iniciativa de milers i milers de persones que van renunciar a crear, i a participar socialment en la econòmica. Si no que va exterminar l'associacionisme, i la idea de que per fer coses en les que hom creu, no s'ha d'esperar a parar la mà de les institucions públiques, com si aquestes fossin la làmpada d'Aladí, que en fregar-la surt el mag i et diu: demana un desig que jo te'l acompliré.
Present, i passat. La dinàmica, i les alternatives que alguns proposen semblen sempre les mateixes. Esperar que les solucions les doni el paternalisme. Terratinents, dictadors, grans banquers, polítics, han estat o són els pares que subjuguen el pensament, i la capacitat de crear, i d'associar-se.
No és només una cosa de política, és una cosa de mentalitat, de psicologia, d'educació. Però quanta raó tenia aquell entrevistat del programa: el lloro, el moro, el mico i un senyor de puerto rico. No hi ha res pitjor que ser enterrat en vida dins una institució pública com a membre d'un exèrcit d'escalfa seients..
