Units contra Garzón..

Sempre és millor passar-se la resta de la vida llepant-se les ferides que no pas intentar aprofitar els espais que se'ns donen per crear alternatives que veritablement vagin contra l'stablishment català. De fet, per què anar contra aquest stablishment si molts viuen dins el seu imaginari?

Per què una vegada més l'extrema dreta coincideix amb l'extrema esquerra? Bé, ja ho deia Lenin quan parlava de l'infantilisme de l'extrema esquerra.  I darrera de tot hi ha un pòsit religiós, un sentit d'afrontar la política, i la seva projecció social de manera religiosa.. Son coses que s'aprenen des de l'infància, i, mai es posen en qüestió, doncs qüestionar-les, és qüestionar-se hom mateix.

Ha d'haver-hi sempre la figura d'un endimoniat; els occidentals, i en general la majoria de les cultures es basen en un sentit d'oposició. És més fàcil refermar-se contra el diable, contra el mal, que fer propostes per edificar una nova dinàmica social. Em recorda una mica els sempiterns trotskistes, que amb tal d'anar contra Stalin s'aliaven amb qui fos. Sempre la figura del mal és més encisadora que la d'un bé que no se sap per on agafar.

El pitjor d'aquestes concepcions és que no saben fer distincions, viuen en un dogma, que és la seva raó d'il·luminats, repartint malediccions, qui no s'enquadra amb les seves concepcions totalment, és un enemic més. Qui fa qüestionaments, qui fa pensar que potser no tenen tota la raó, acaba sent pitjor que el mateix centre personificat de l'odi.

De fet, ja puc imaginar-me les conclusions que trauran d'aquestes meves paraules: Satanàs, defensor de Garzón, d'Stalin, anti-patriota, anti-obrer, i no se quants antis mes..

Fa  molts temps que tinc clar que el veritable enemic d'aquest país és Convergència i Unió, perquè és la dreta pura i dura, que té com objectius clars convertir als catalans en espanyols domesticats, afavorint el poder d'un capital català cada cop més explotador. Sempre ho ha sigut d'explotador el capital català; el que passa és que molta gent mai ha tingut "la sort" de treballar per  aquests negrers. Vull dir, pels capitalistes catalans, coneguts en temps passats a Cuba, com els més ferotges dels traficants d'esclaus.. És clar, com han de saber aquestes coses si sempre han estat vivint de l'aparell burocràtic-institucional que l'autonomia pujolera va crear.. I ja sabem quines son les concepcions ideològiques d'aquest entramat burocràtic-nacionalista. Sobretot, l'objectiu pujolista era esborrar el passat, alçar-se mitjançant uns tòpics nacionals on totes les concepcions dels treballadors, del país, dels internacionalistes, dels progressistes,  dels "xarnegos", fossin anorreades, o ridiculitzades.

Tant de bó aquests "emboinats" i "emboinades", o millor dit barretinaires i barretinateses, donessin un cop d'ull a l'existència de la història de la humanitat, per adonar-se que no hi ha pobles escollits, ni molts menys eterns. Que mentre ens barrinen el cap amb les seves dèries personals, s'obliden que l'univers té una existència dinàmica que fa que res sigui per sempre, ni tant sols ells, malgrat es posicionin al centre de la galàxia, veient com tots girem al seu voltant.

Però tornem al punt inicial. Resulta que hi ha un jutge que s'ha envoltat d'enemics, les seves actuacions com les d'un bulldozer, s'han emportat cases, selves i matolls. Hi ha oportunisme, hi ha encegament, hi ha també odi, i no se quantes coses més en aquestes actuacions..

Però ara mateix, posar-se a desbarrar contra una persona que esta contra les cordes, és afavorir tot un seguit de poders que no son precisament millors que ell. Per mi, l'estratègia correcta hagués estat callar, que és la que porto endavant. Però com que l'odi pot més que l'amor, això és, el que odia perd el control de si mateix, el que estima construeix ponts amb els altres..

I aquest país hi ha gent que només viu de l'odi, només aconsegueix motivar-se amb l'odi.. Ben bé que ho saben el convergents, i elaboren el seu imaginari nacional-racista; vuit de contingut real de país, sobretot obscurament elitista, que porta com a resultat sotmetre tot el país a la dictadura del rendible, del treball com a fi de l'existència pròpia dins l'entramat social, on alguns son a dalt, tocant-se les pilotes, rient-se de tots nosaltres pobres imbècils, com ens fan anar d'un cantó a l'altre per sobreviure.

Sempre en els països nacionalistes, l'encesa del llumí, ràpidament provoca l'incendi devastador. No se perquè les coses més banals i simples, tocant les fibres adequades, provoquen un odi mai raonat.

Garzón és sàviament utilitzat per sectors del poder, que se'ls en fot el que pensin els ciutadans de Catalunya, perquè saben que Catalunya ja fa temps que esta sota control, i va hàbilment conduïda cap on la volen portar.

Treie-vos del cap que els catalans son més intel·ligents, o més enrotllats, més no se què.. Son tan brètols com tots els pobles despolititzats que han caigut en mans alguna vegada del populisme. Aquí el populisme és deia nacional-pujolisme. D'un pare tirànic i assassí, varem passar a un pare d'espardenya i modernitat.

Buf, tots els que s'han criat sota aquesta paternitat, buf tots els que s'han convertit en peons assalariats d'aquest pare adoptiu.

A mi em sap molt greu, després de 10 anys fent coses per dignificar la memòria d'uns temps molts més agosarats, progressistes, i polititzats. Em refereixo a l'època republicana. Em sap greu que ara sembli que hi ha gent que desperta enviant arxius i papers electrònics per signar a favor d'un jutge que s'ha avingut a última hora a abraçar aquests plantejaments, sigui per interès o pel que sigui. Em sap greu que ara acabi de nàixer aquesta sensibilitat, quan fa tant temps que alguns ens em estat esforçant per transmetre la realitat d'un passat que contravenia l'ordre d'un present cada cop més conservador i burgés.. Em sap greu que la gent en aquest país sigui tant de figures, deu ser el catolicisme, la visió de l'imatgeria que tothom ha mamat dins les esglésies o dins les families catòliques.. El bé té cara de persona, i el mal també, com un absolut..

Fa temps quan es va començar a suscitar aquesta polèmica, en una manifestació a la plaça Sant Jaume, li vaig dir a Manuel Perona, que ara ha testificat en el judici a favor de Garzón, que no era pas un personatge sa, compromès des del principi amb el que anomenen memòria històrica. I que havia tingut actuacions molt polititzades contra bascos i catalans.

Però que per altre lloc, si que s'ha admetre que seu judici posa en evidencia tota una farsa dins l'estat espanyol que s'arrossega des de la dictadura.

I doncs, jo no signaré cap d'aquests papers personalizadors d'una lluita que fa temps que molts portem endavant des de l'anonimat, o des de donar la cara, rebent boicots i insults públics en mitjans... Ara no em vingueu, ni amb sants Garzons, ni amb dimonis Garzons.. Però tan debò, tot això alguns els serveixi per despertar-se, i sobretot, no deixar-nos tant sols quan volem explicar les coses que van passar fa 70 o 80 anys abans.

Si voleu personalitzar, potser millor intentar rememorar la cara d'aquests milers i  milers de persones que els va tocar viure, o morir, afrontant una realitat devastadora. La d'un feixisme que no deixava espai a cap discrepància o manera de viure diferent.

No sigueu vosaltres com ells, l'important no és l'eina, si no l'ús que se'n fa.

El curt camí cap l'escorxador..

No es para de sentir en veu de polítics, de periodistes i d'economistes, que Espanya és un alumne aplicat,  que esta fent els deures a nivell econòmic, els deures que les institucions europees, els mercats, i, els governs manaies de França i Alemanya exigeixen com recepta per sortir de la crisi. Però tot plegat és una mentida, sempre que un país ha estat pressionat per institucions estrangeres, sigui el FMI, BM, o els mercats internacionals, plegant-se aplicadament a les imposicions i els reclams d'aquests grups o institucions econòmiques, ha acabat a la misèria.

Qui no em cregui que faci un repàs la història recent de molts països.

El govern espanyol del Partido Popular acaba d'aprovar "manu militari" una reforma laboral que no té altra sentit que precaritzar encara més el treball, i afavorir el guany dels empresaris. Ens acostem cada dia més a un malson neo-liberal, on la majoria de les persones no seran més que una mercaderia d'usar i llençar. I no sols afectarà a les classes baixes, sinó també a les classes mitjanes que seran les úniques que hauran de sostenir l'estructura de l'estat, a banda d'haver de pagar cada cop més serveis que aquest mateix estat deixarà de prestar,  com a conseqüència de la privatització generalitzada dels serveis públics i socials.

Ja fa temps que vaig dir que no tenia sentit facilitar l'acomiadament a un país on s'ha estat acomiadant  centenars de milers de persones, fins a elevar les xifres de l'atur a més de cinc milions de persones.

A nivell Europeu esta passant un autèntica aberració econòmica; resulta que els Banc Central Europeu no presta diners als estats però si als bancs privats, aquests préstecs es fan a un interès de l'u per cent.. Però resulta que els bancs privats que reben els préstecs del BCE, estan prestant els diners als estats, fins i tot, jugant amb les agències de qualificació per obtenir més beneficis  en aquests préstecs.

És a dir, els diners del Banc Central Europeu estan servint als capitals privats per fer negocis que estan ensorrant els estats en deutes interminables, i cada cop més grans.

Totes aquestes maniobres de les agències de qualificació, tenen al darrera els grans grups de financers i inversors internacionals, inclosos els europeus, per obtenir més benefici dels préstecs gràcies a la pèrdua de valor de la qualificació dels bons. La baixa de qualificació dels bons, significa que els estats han de pagar més interessos per obtenir préstecs.. Això vol dir que tots els ciutadans perdem, doncs els estats han de retallar despeses, i augmentar impostos per poder pagar aquestes diferències en l'augment del capital que és deu, degut creixement dels interessos que s'han de pagar als inversors.

Així doncs, la funció del Banc Central Europeu, no és ajudar als estats o als ciutadans d'aquests estats, la seva funció és afavorir el benefici dels grans grups bancaris i financers. Per llei, la normativa europea ja esta feta per afavorir aquesta política, doncs prohibeix als Banc Central prestar diners als estats.

Però no hi ha una sortida, entre d'altres coses perquè gran part de la població europea ha perdut la seva capacitat crítica i d'iniciativa, l'opinió només és acceptada si els grans mitjans de comunicació l'expandeixen.

Un exemple el vàrem tenir en el fenomen dels anomenats indignats, mentre els grans mitjans va estar propagant el moviment, aquest va créixer i sumar mobilitzats, però quan els mitjans van deixar de parlar-ne, el moviment va caure en l'acció minoritària.

Darrera hi havia un clar interès electoral, que afavorís la desmobilització electoral, i l'arribada de governs conservadors de manera aclaparadora. A més, es va utilitzar el moviment per desprestigiar els serveis públics, creant una opinió favorable als acomiadaments de funcionaris, les retallades i les privatitzacions..

És evident que els qui entraven a les mobilitzacions amb uns plantejaments progressistes, mai van saber veure la lectura que en feia una gran part de la població, víctima de les manipulacions mediàtiques, i de la imponent des-culturització que s'ha produït en aquest país les darreres dècades.

Sempre és important saber que els moviments són com les eines, poden servir en un sentit o en altre.. Són com, per exemple, un martell; es pot utilitzar per a clavar claus, o per a trencar-li el cap a algú. S'ha de saber veure el doble fil de les coses, alguns només s'enceguen en veure el que volen veure o el que volen creure; això moltes vegades no coincideix amb el que pensa la majoria, i menys si aquesta esta sota control dels mass media.

Habemus Papa!

Tot just la fumarola blanca, fumata blanca per ser més exactes, s'ha convertit en pal·li sobre els caps dels delegats al congrés socialista de Sevilla, contravenint les més estrictes normes anti-tabaquistes dictades pel passat govern Zapatero. Govern socialista passat a la història, el president del qual ha sortit per la porta del darrera, deixant en mans de dos ex-ministres seus l'aparença de renovació del partit (PSOE).  Albirem que les coses  no canviaran massa malgrat els discursos ens ho facin pensar.

Dels discursos, ja se sap, les papereres en son plenes, i tractant-se de polítics, on vaig dir Blanc, ara no em recordo, però volia dir Negre,

Els discursos no ens els podem perdre si volem viure unes mutacions més importants que les de l'evolució animal, sobretot per la rapidesa amb que es produeixen aquestes mutacions.


UN CONGRÉS EN CLAU DE SALVAR LES ÚLTIMES RESTES DEL NAUFRAGI: ANDALUSIA, RESERVA ESPIRITUAL SOCIALISTA.

La Chacón, ara Carmen, amb l'ena que feia temps que no se sentia; va fer un discurs que semblava d'extrema esquerra. Coses com la dictadura dels mercats, la dreta nacionalista alemanya que ens imposa la seva política, els especuladors que guanyen sense esforç a costa de la nostra suor, la manca de control del capital financer, etc.etc. En fi un discurs que qualsevol "anti-sistema" podria subscriure, i que molts que senzillament pensem que aquesta és la veritat del que passa al món, també subscrivim.

L'altre, el Rubalcaba, qui finalment ha guanyat, ha posat l'accent en el nacionalisme espanyol, perquè en aquests moments el nacionalisme és el que tira arreu, fins i tot a les files socialistes. És normal, quan els estats i els polítics han perdut tota capacitat de sobirania i decisió, enfront del poder econòmic trans-nacional, o dels països poderosos que decideixen cap on va Europa.

Al final el que es jugava en aquest congrés no era un canvi de política, sinó com el PSOE es posicionava davant del desastre electoral que va patir recentment.

Tot i que els discursos semblin albirar grans canvis, no hi ha res d'això, és només adaptar el llenguatge per afrontar una llarga temporada a l'oposició, però no és previsible un canvi massa important a l'hora de la veritat. Ambdós candidats eren membres de l'aparell des de fa molts anys, res a veure amb l'anterior congrés de l'any 2000 que va suposar un relleu important, almenys generacional, en jubilar part de la dirigència que conduí el partit durant la transició, i l'ús del poder, des de la victòria de 1982, fins al la derrota l'any1996, el Felipisme.

S'ha de recordar que entre la sortida del poder l'any 1996, fins l'arribada de la renovació de Zapatero, van passar 4 anys de desorientació i fracassos.

Tot i així, la caiguda del partit d'aquest últim any des de les municipals i autonòmiques fins a les generals, l'ha fet retrocedir a les quotes més baixes de poder, mai assolides des de la restauració monàrquico-democràtica.
S'aplaça probablement una crisi interna que potser per aplaçada pot ressorgir amb més força si els resultats electorals no acompanyen. Ja se sap, molta gent viu d'això.

Dissortadament a l'estat, no s'endevina una alternativa política als socialistes; com ja he dit altres vegades, vivim atrapats en un situació pendular, i serà difícil que després dels desgast del Partit Popular, no tornin de nou els socialistes, tot dependrà de l'evolució de la situació econòmica catastròfica, o de la mobilització d'una part de l'electorat que ha deixat de confiar en la política i els polítics. Ben normal si el que es veu és que aquests han estat hostatges dels interessos dels poders econòmics locals i forans.

Espanteu-vos que la Generalitat vetlla per vosaltres..

En plena guerra civil, durant els terribles bombardeig que va patir Barcelona per part de l'avió feixista italiana i espanyola, quan es detectava la presència dels temibles bombarders procedents de Mallorca, a Ràdio Barcelona, la més important d'aleshores, se sentia un avís que deia: hi ha perill de bombardeig, aneu tranquil·lament als refugis que la Generalitat vetlla per vosaltres. 

Bé, exactament no era així, perquè era més llarg, però la frase: la Generalitat vetlla per vosaltres, si que era tal com la cito.

Però aquí no vull parlar pas de la guerra, ni de la història d'aquest avís radiofònic, que en té molta i anecdòtica. Vull parlar d'ara, d'avui.

Els mitjans de comunicació catalans un cop més demostren la seva barroera mesquinesa, la total dependència dels poders conservadors del país. Des de fa dies que s'han dedicat espantar la gent amb l'arribada d'una onada de fred siberià, fins al punt de fer que molta gent s'hagi tancat a casa, cosa normal si fa fred i no has de sortir per cap obligació. Però a més, els mitjans han aconseguit que un cop més el poder polític entri a casa nostra, i ens doni consells; molts dels quals son del que s'anomena vulgarment, sentit comú. Els mitjans seguint les instruccions de la Generalitat convergent, ens tracten a tots plegats com idiotes, com menors d'edat. Funcionaris que no han fet altra cosa a la seva vida que llepar el cul de qui els manava. Molts d'ells, instal·lats a la seva franquícia institucional des de l'època Pujol, inútils que mai no han fet res més que moure's per la ciutat entre papers i reunions, ara ens donen estúpids consell de supervivència rural o climatològica.

Aquesta és la mentalitat que té la dreta catalana, fortament imbricada amb unes classes socials benestant, "pijas", que des de fa segles maneguen aquest país, i es barregen entre elles com si fossin guàrdia civils a una casa "cuartel", endogàmics que tenen com a única religió el benefici, i la gasiveria.

El seu braç ideològic, Convergència i Unió, ens ensenya com son els catalans: viuen per treballar, estalviadors que només pensen en el demà, son del Barça, i quan cal parlen castellà per no fer malveure's en el negoci.

I dic jo: qué sabran aquesta colla de la felicitat ? si precisament la felicitat és no pensar sempre en el que et falta per demà, o el que has d'esforçar-te per arribar-hi.

Però deixem-ho, ja se que aquest tarannà té molts simpatitzants al nostre país, fins i tot entre molts que dels qui es consideren molt avançats, moderns, i, progressistes. Tot plegat s'ho prenen com si aquestes "qualitats" conservadores fossin el que ens distingeix com una raça diferent. Quan una ideologia arriba al moll de l'os, un país esta condemnat a repetir com el mite de Sísif els mateixos errors una i altra vegada, fins a convertir-se en grotesc, patètic i ridícul, si les tres paraules no son sinònimes.

Tornem a la tempesta, i els mitjans que ens tenen amb la por al cos tancats a casa sota l'atenta vigilància d'un dels consellers més destralers que tenim al govern dels Mas-destralers. Tots es fan competència a veure qui la fa més grossa, però entre el Felip Puig i Boi Ruiz, porten uns cossos d'avantatge sobre la resta, que també fan el seu "esforç" per no quedar endarrerits.

Al final el dictador; té un tarannà autoritari que no pot amb ell Puig, catapultat pels mitjans de comunicació vol aparèixer com l'heroi que condueix el país contra les plagues bíbliques de l'onada de fred siberià. Amb moltes ganes de comparar la seva diligència i saber fer, amb el desgavell del tripartit en la nevada anterior.

Sens dubte ho aconseguirà, gràcies als mitjans de comunicació que tenen ben comprats i compintxats.

Els lobbys petroliers i armamentistes continuen marcant el pas del món..

El president d'Estats Units, Eisenhower va advertir en el seu discurs de comiat l'any 1961, sobre el perill que podia suposar per la democràcia del seu país el creixent poder del complex industrial-militar, que com a conseqüència de la segona guerra mundial, i la posterior guerra freda, s'havia desenvolupat de manera brutal.

Hores d'ara, sabem que aquest advertiment era premonitori sobre el que ha passat aquests darrers anys. El problema s'ha posat de manifest amb el final de la guerra freda, la desaparició de l'enemic tradicional, el bloc soviètic, deixava sense arguments als impulsors de l'armamentisme. Les astronòmiques despeses militars es quedaven sense justificació. Per això Estat Units va haver d'inventar nous enemics, per això el món s'ha convertit en un caos de guerres sense control, i estats fallits.

Sobretot amb l'arribada dels Bush, pare i fill, recordem que el primer Bush havia estat cap de la CIA, per tant la seva estratègia era vestir el món de perills, crear un nou enemic que substituís a la Unió Soviètica i a la Xina; aquest últim país feia anys que formava part del pacte del capital, produint productes barats per sostenir el sistema davant l'evident retrocés dels salaris, i dels marges de benefici del poder econòmic industrial. 


L'espetec, o gran cop teatral d'aquesta política de nous enemics que justifiquessin les despeses militars, va ser l'onze de setembre del 2001. Especulacions a part, qui més beneficiat va sortir d'aquells esdeveniments va ser el poder econòmic lligat als interessos militars i petroliers.

I aquí cal citar precisament els interessos petroliers, dels que el clan Bush en forma part,  que és,  juntament amb la industria militar, un dels grans motors d'acumulació de capital. Un altre seria la droga, però aquest és manté en un situació subterrània paral·lela, ben barrejada amb la legalitat econòmica, però impossible de institucionalitzar-se com a legal.

L'IMPORTANT ÉS ESPECULAR AMB EL PREU PER GUANYAR.
El poder econòmic i polítics es va adonar de la importància que els conflictes podien tenir en el preu del petroli. Jo sempre he sostingut des de l'any 1992, ja ho vaig escriure en un revista local, que contràriament al que pensaven molts, la guerra d'Irak no era per controlar el petroli, car aquest podia aconseguir-se barat pactant amb Sadam Hussein, doncs davant la crisi que vivia Irak aleshores, donava peu a negociar una sortida del preu del petroli a la baixa.. Precisament el que es volia des del poder polític i econòmic d'Estats Units, era retirar el petroli iraquià de circulació perquè davant l'escassetat, el preu del cru mundial pugés.

I es va aconseguir, el preu del petroli, gràcies a la guerra d'Iraq, va pujar de manera brutal. Les  fluctuacions en el preu, sovint a l'alça, s'han anat repetint, la més recent amb la guerra de Líbia, on segurament a banda de consideracions d'apropiació de llicencies de les multinacionals, el que hi havia també era incrementar el preu del cru gràcies al conflicte armat en el qual la OTAN va ser decisiva.

Per tant, veiem un paral·lelisme entre conflicte armat que alimenta el complex militar-industrial, i negoci petrolier que guanya amb l'augment dels preus gràcies als conflictes en zones de producció de cru.

Tot fins arribar avui, ens trobem davant un cataclisme imminent, forçat pels lobbys d'armament i petroliers, el capital en definitiva que no te altra especialització que el negoci rendible; aquí entren interessos dels capitals de molts països, des dels potentats d'Aràbia, les multinacionals petrolieres i les empreses que fabriquen armament arreu d'occident.

El FMI ( Fons Monetari Internacional) ha obert la veda advertint que l'embargament que s'acaba de decretar sobre el petroli Iranià, pot suposar l'augment d'un 30 per cent en el preu del cru. I si com ha anunciat Iran, com a represàlia tira endavant el bloqueig de l'estret d'Ormuz, per on passen una important part dels vaixells que porten el petroli de la zona cap els seus consumidors mundials, som davant d'una situació imprevisible, però sens dubte greu, molt greu. A banda del desastrós augment del preu del petroli que ensorrarà les economies mundials dependents del cru, si puja el petroli tot pujarà, també es pot desencadenar una conflicte bèlic de gran abast. De fet el capital ja fa temps que ho te pensat, necessita un conflicte per incentivar l'economia, i el fet d'acabar amb un govern massa imprevisible com el de Gaddafi, era per assegurar-se un punt se subministrament davant el conflicte imminent a la zona d'Aràbia i Iran.

Ens trobem en una d'aquelles etapes pre-tràgiques del capitalisme, com una mena d'assaig general, com els que va haver-hi abans de la segona guerra mundial. Un capital desbocat buscant negoci i rendibilitat sense control, les conseqüències ja les estem veient, però el gran cop de teatre és apunt d'arribar.

La crisi actual condueix a la tercermundització del primer món.

Per començar aquest article m'agradaria fer referència a un llibre que alguns haureu llegit, i molts d'altres haureu sentit a parlar-ne. Em refereixo al clàssic: Las Venas Abiertas de America Latina de Eduardo Galeano.

L'esmento perquè alguns processos que em viscut a Europa o els Estats Units, i que encara vivim, recorden molt al que va passar a Llatinoamérica els darrers segles.

Però corroboraré les afirmacions del llibre amb el meu testimoni particular.

De vegades quan hom viatja per aquelles terres, d'en mig del res, d'en mig d'un desert, d'una selva, o d'una puna, apareixen ciutats fantasmagòriques, on el temps passa molt a poc a poc; on es fa present i protagonista la decadència. De cop i volta hom veu coses que foren luxoses fa cent o dos-cents anys, que ara es marceixen amb un aire d'antigualla que indueix a la inspiració romàntica o lírica. Palaus que cauen a trossos, edificis històrics o industrials menjats per la humitat i les plantes. Insospitats teatres que han deixat pas a l'espectacle de la natura, molt després d'aquelles  desenes d'anys que van ser ocupats per artistes reputats, i per obres de primera.

Tot això hom pot trobar-ho tal com Galeano assenyala, son les restes d'un món que es desenvolupà al voltant de l'explotació de riqueses naturals d'aquell entorn, que amb el temps: o bé s'esgotaren, o bé van deixar d'interessar a la industria mundial, substituïdes per nous productes més econòmics, o més efectius.

Aquest desmantellament que al llarg de la història s'ha anat produït esglaonadament en diversos, i remots llocs d'Amèrica, ara es produeix a casa nostra i de manera global. De fet,  ja fa  anys que va començar, però ara amb la crisi s'ha accentuat.

Caldria que alguns tinguessin en compte que ja no som a l'era industrial, i per tant el component de les nostres societats ha variat moltíssim. És un error voler encabir la realitat en velles teories que son fruït, només d'interpretacions polítiques  interessades, d'obres que alguns necessitaven completar per interès sectari, o manipulador.

És com si hom es dediques a llegir resums de les grans obres de literatura en comptes de llegir l'obra original.

La societat actual és abocada a un canvi que comportarà conflictes sens dubte, el més important és el procés d'empobriment de la classe mitjana i l'eliminació o reducció de la classe burocràtica.

Les classes treballadores com sempre, son víctimes de la fluctuació i de la reestructuració de la estructura econòmica; han deixat de ser un cos unit car la mobilitat laboral i la precarietat, sumada a la manca d'estructura relacionada amb l'experiència i l'ordre organitzatiu, han fet desaparèixer la col·lectivitat. Avui tothom va per lliure i aposta per l'individualisme com a forma de desenvolupar les seves aspiracions.

Si estudiem la historia, ens adonem que la majoria dels canvis i de les revolucions han vingut pilotades, des de l'època de l'aparició de les ciutats, pels sectors mitjans i burocràtics. Contràriament al que pensen molts, l'anomenat proletariat sempre ha estat només el combustible de la màquina que feia anar els canvis socials o revolucions, mai qui les dirigia.. Dissortadament, totes les revolucions que no han comptat amb aquests sectors, és a dir classes mitjanes o burocràtiques, no han passat mai de simples revoltes, que un cop esclatades remetien per la repressió, el fracàs, el cansament, o la falta de quadres organitzatius.

Recordo un llibre de l'editorial llibertària uruguaiana Nordan, que em va obrir les portes a noves perspectives socials, doncs era un estudi de la burocràcia al  llarg dels segles. Era impressionant descobrir que aquest grup social era una  classe, no tinguda en compte per alguns estudiosos,  però que havia marcat la pauta dels canvis socials i polítics des de l'Imperi Romà fins a la Revolució Soviètica.

En l'actualitat, tot porta camí  que es produeixi un trencament entre els sectors socials mitjans i el poder econòmic, segons com evolucionin les coses, podem assistir a la defunció de la democràcia, doncs aquesta és clar que se sosté per l'existència d'una important classe mitjana.

Però en el que no tinc cap dubte, és que si la classe mitjana s'enfronta al poder econòmic o polític, realment serem davant d'un conflicte important i trasvalsador. Evidentment, per triomfar en  els canvis, només té el camí d'aliar-se amb altres grups socials. Una aliança exclusiva amb sectors burocràtics podria conduir a règims no desitjats. 

Era tan bon home...

El més còmode és quedar-se en silenci, vull dir: pensar que no hi ha res a fer, que si la opinió discrepant és silenciada, no importa perquè això no canvia la veritat.

Però aquí hem topat amb un concepte que pot ser abstracte, estirar-se com un xiclet, o canviar de forma, per no dir, que és sovint manipulat. Em refereixo al concepte de veritat.

Fa anys parlant amb un regidor local del Partido Popular, fins i tot tinc amics fatxes. Li vaig dir: Tu no series capaç de reivindicar el franquisme o els polítics franquistes, si tan sols se'n hagués jutjat un de sol.

Suposo que el vaig convèncer perquè va callar.. Convèncer de que no podria donar per bona la dictadura públicament, no pas que deixes de creure que era bona. Seria un franquista en silenci, cosa que ja esdevindria un gran pas positiu, des del meu punt de vista.

En llevar-me aquest matí poso Catalunya Informació, emissora pública que funciona gràcies als nostres impostos, per cert, cada cop més onerosos si no us adoneu. Total, que estem mantenint un munt de empleats públics de la informació, perquè ens insultin a la cara. En casos com aquest tinc temptacions de pensar si Milton Freedman no tenia raó, i s'hauria de desmuntar tot el que sigui públic. Però només son temptacions.. Haurem de continuar mantenint imbècils amb els nostres impostos, que ofenen la nostra intel·ligència i ens insulten a la cara. Per això jo no sacralitzo res, em sembla el primer defecte dels mancats d'intel·ligència, sacralitzar idees o posicions. La llibertat no te res a veure amb el sagrat, ans el contrari, el sagrat anul·la la raó.

No esperava altra cosa quan ahir vaig sentir la noticia, vaig pensar: demà tots els mitjans faran sant al dimoni.

I que poc més, em sembla que li devem la democràcia, la constitució, les autonomies, la llibertat, potser fins i tot, li devem la vida. No pas els morts de Vitoria és clar, aquests li deuen la mort.

Parlem d'aquest individu de figura deforme, tant deforme com les seves idees. Passaran a la història les seves frases que ara, mitjans com el que citava abans, i molts d'altres, s'han oblidat de repetir: Nunca ensuciaré mi boca con el nombre de Euskadi; Franco fué un gran hombre, el mayor y más representativo de los españoles del siglo XX,la homosexualidad es una anomalia. O aquella: La calle es mia! Amb que va llançar a la policia als carrers a reprimir quan era Ministre de l'Interior.

Resumint: quan obria la boca d'ella sortien fragàncies amb olors putrefactes.

D'on va sortir aquest personatge frankinstenià? Doncs dels racons més rancis, tradicionals i endarrerits del que s'anomena Espanya. La seva ambició i empenta el va portar a fer carrera a la Falange, el partit feixista de Franco, i després al Movimiento (que no era pas de liberación) sinó la estructura burocràtico-política amb que es va dotar la dictadura per eternitzar el seu poder, des de dalt, el tirà Franco, fins als ajuntaments, passant pels ministeris, i les províncies. No val la pena que resseguim la seva carrera, doncs els mitjans ja s'estan encarregant de lloar-la. Tot i silenciar-ne  les conseqüències tràgiques amb que ens va delectar aquest personatge, furibund, sortit de mare, o sigui desmesurat. Un bon exemple de la Espanya folklòrica, ridícula, i grotesca que tants riures provoca llegint a Valle Inclán. 

Convindria recordar casos com Matesa, un escàndol de corrupció dins el règim franquista que enfrontà els OPUS DEISTES, amb els immobilistes, Fraga un d'ells. La llei de premsa, que ara alguns mitjans inconscients lloen, mostra de la manca de llibertat, i progressisme de la majoria d'aquests.

Caldria recordar les repressions i morts de la transició, aquests si que no podran parlar mai més per dir qui era aquest il·lustre trinxeraire. Caldria recordar aquestes coses i moltes més, perquè sinó resulta que el carrer és d'uns mitjans que parlen amb un sola veu i menteixen com a lladres. O sigui que estan formant una opinió majoritària que impossibilita qualsevol avanç progressista, i que abonarà tot el més reaccionari que vulguin imposar.. Per això cal parlar i opinar.. Alguns creuen que tot s'arregla sortint el carrer, estan molt equivocats perquè tothom els mirarà com a "bitxos rars" i la opinió oficial els convertirà en tot el contrari del que voldrien aconseguir o representar. Molt de compte, el món ha canviat molt, avui en les revolucions acostumen a sortir els trets per la culata, i esdevenen reaccionaries. I més en països de poca cultura o poca tradició democràtica.

Però això és tema per un altre article.

Total, que era tan bon home, però avui s'ha mort, i si les investigacions sobre la dictadura espanyola que es duen a terme a l'Argentina, sol·licitades per alguns familiars de víctimes de la repressió feixista, arriben a bon port. El nostre petit franquestein, se'n ha lliurat de ser citat a declarar, o millor, de ser imputat com qualsevol delinqüent dels qui van formar part de l'aparell de la tirania de Franco. Si les seves creences eren certes, hores d'ara ja l'estaran jutjant a l'infern.