Sempre que Europa pateix una crisi, reapareix el més reaccionari..

Crec sincerament, que molta gent s'equivoca pensant que és durant els períodes de crisi quan s'obren les perspectives de canvi, revolució o avanç. Tot el contrari, a Europa, en general la població es torna més conservadora. S'abraça a tot el que conserva com a últim recurs inviolable.. Potser és un comportament molt lligat a les classes mitjanes que tenen una amplia base social al nostre continent. Les classes mitjanes son les generadores o condensadores d'ideologies com el feixisme o el nacionalisme que sempre van de bracet en l'elaboració del discurs.

Estic segur que alguns faran referències a Karl Marx per intentar sostenir la vigència d'un discurs progressista com a gran recurrència i destí escrit; escrit ! no se on ? Que se sustenta en que les crisi son el camí de les revolucions, i que es precisament quan es veuen més clares les contradiccions del sistema.

Aquest discurs de Marx és cert, però fallit.. Estic segur que si Marx visqués avui rectificaria, doncs s'adonaria que no es suficient amb l'aparició de la crisi i de les contradiccions sistèmiques, perquè els altres també juguen..

Que vull dir que els altres també juguen?

Vull dir que hi ha un munt de factors i no son banals que s'encarreguen de fer descarrilar aquest suposat camí revolucionari.

En tot cas en Marx hi ha una cosa que potser alguns s'han encarregat de silenciar.. Segons ell, les primeres revolucions es produirien en països on el capitalisme s'hagués desenvolupat totalment. Ell cita el cas d'Anglaterra, com el lloc on creia que floriria la seva anhelada revolució.  El primer error, que només és aparent, va fer que la història contradigues a Marx. La primera revolució va ser en un país endarrerit, semi-feudal, Rússia. I dic error aparent perquè a la llarga va resultar que Marx tenia raó, i l'Stalinisme se'n va encarregar de donar-li, doncs el que va acabar imposant-se és una acceleració cap el capitalisme. Així és, Stalin a costa de sang, repressió, i bestialitats de tota mena; va accelerar el naixement del capitalisme a l'anomenada URSS. Evidentment sense la revolució soviètica, probablement el camí hagués estat el mateix al final. Potser el criminal dictador Stalin va comprendre millor a Marx que no pas d'altres..

O sigui que per Marx, per fer evolucionar o revolucionar una societat cap el socialisme, primer ha d'haver arribat a altes etapes del capitalisme.. Aquest podria ser l'argument del Partit Comunista Xinés, que amb mà de ferro ha imposat un capitalisme ferotge i explotador a la República Popular Xina.. Seran ironies del destí, o és que els comunistes xinesos, sempre grans amics d'Stalin, al final han seguit la seva senda: construir el capitalisme sota la direcció del partit comunista.

Però tornem a la Europa d'avui.. És evident que hi ha un renaixement del nacionalisme, i no entès en el sentit de construir un país de ciutadans iguals, sinó en el sentit tribal, de defensar una societat establerta.. És veritat, en general la població és poc crítica amb el seu brou de cultiu, s'arrapa a uns principis tornant-se conservadora; no importa que hom es declari progressista, revolucionari, alternatiu o el que sigui; l'etiqueta no és important, si la manera d'utilitzar l'eina és reaccionaria; no se si senten això.. Hauré de posar un exemple; hom pot dir, per exemple, jo sóc anarquista o llibertari, però per canviar la societat imposaria la meva llei a la força.. Aquí és on rau l'error; la imposició converteix una ideologia vàlida i avançada en reaccionaria. Penso que això ja ho vam patir fa 80 anys en aquest país, l'any 1936 és una mostra dels grans errors que va cometre l'esquerra anomenada revolucionaria. Errors que van suposar un xec en blanc per presentar davant del món els canvis socials, i la república d'aleshores, com un lloc de barbàrie, i d'extermini revolucionari.. En el fons la guerra no la van guanyar els feixistes, la van perdre els republicans o les esquerres; les conseqüències les va pagar la població.

Des d'uns anys cap aquí, les conquestes socials van en retrocés, els sindicats, els partits d'esquerres, els grups socials es troben a la defensiva, intentant salvar un suposat estat del benestar; que molts fa anys criticaven, justament, com a insuficient, mediocre, i amb  molts d'altres qualificatius. Aleshores sembla evident que això és com una batalla, i quan hom esta a la defensiva no guanya res, intenta no perdre més.

Aquest és un dels grans triomfs dels sistema neo-lliberal, ens ha posat a tots a la defensiva. No hi ha ningú que parli de construir un societat nova, més justa, més igualitària. I qui ho fa, sona  a falç perquè ningú se'l creu.

Poca gent s'ha preocupat d'intentar crear un nous paràmetres de pensament, el consumisme ha arrasat amb tots el principis edificats durant segles. Pocs individus escapen a la contaminació consumista, amb tota la ideologia que comporta, que s'expressa de moltes maneres; des de les relacions entre les persones, fins als gustos culturals, o amb el motor que desenvolupa l'acció de la vida; tot gira al voltat del posseir, usar, malbaratar i llençar..

Així doncs, som en una crisi, Europa es gira de nou cap el reaccionarisme i el feixisme. Apareix un retorn a les creences supersticioses, com  la religió, el nacionalisme reaccionari étc. Tothom es gira cap els focs encesos donant l'espatlla als qui no son de la tribu, o a la crítica, i a les idees no tradicionalistes. Fins on portarà això ? Ho veure'm en els propers mesos. De moment, la indústria dels conscienciadors: la premsa silencia el que fa uns dies era un escàndol.. Vull dir que fa uns dies tots els mitjans parlaven dels atacs especulatius, el deute, ètc.. Ara es continuen produint, però sembla que pels mitjans hagin perdut la gravetat.  No és estrany, tenim en aquest país uns mitjans comunicació manipuladors, i reaccionaris com cap lloc. No en va, van néixer sota la dictadura, o deuen els seu poder i grans capitals a la impunitat d'aleshores.. Però a banda de la manipulació, hi ha la idiotització premeditada a la que els mitjans ens sotmeten. Donades les circumstàncies, qualsevol cosa pot passar, des de la suspensió de llibertats, la persecució de dissidents, la creació d'enemics ficticis, i fins i tot, l'adveniment d'un feixisme no tant dissimulat com el que ara patim. 
Sens dubte, clarament veiem amplies capes de població que estan desapareixent sota la catifa, com si fossin deixalles socials escombrades, cal ocultar la pèrdua de drets massiva. És un feixisme silenciós que avança de la mà de la por i la exclusió, beneït per la legalitat d'una societat amb totes les seves estructures compintxades.

És un bon moment per ressucitar el republicanisme..

Quan parlo de republicanisme no parlo d'un partit, parlo d'un programa de mínims per il·lusionar la població i construir un estat nou; sota bases més democràtiques..

Fonamentalment el republicanisme pertany a l'esquerra, tots el partits que van des de la socialdemocràcia, el socialisme, el  comunisme, l'independentisme, l'esquerra alternativa, son partits de bases republicanes.. I és que a l'estat espanyol, republicà sempre ha estat sinònim de progressisme, llibertat, justícia, igualtat, laicisme, federalisme, confederalisme. També és cert que els períodes de República han estat molt curts i convulsos, dissortadament sempre han suposat períodes d'enfrontaments entre les mateixes forces progressistes. L'explosió d'idees i experiències durant aquests breus períodes d'utopia, l'aflorament de les llibertats després de segles d'obscuritat i opressió, han portat a un sorgiment desordenat de moviments, que de vegades queien en els dogmatismes i els sectarismes; d'altres simplement eren manipulats per afamats dirigents que veien l'oportunitat de sortir del res i obtenir poder. Es allò que fa dir Joan Sales a un personatge a la novel·la Incerta Glòria: N'hi ha molts, moltíssims; que amb l'excusa de l'emancipació del proletariat s'han emancipat ells.I de quina manera! Emancipadíssims!

És de sobres demostrat que els maximalismes en política no porten en lloc, son carrerons sense sortida que provoquen l'aillament social i polític. Ni tant sols cap revolució, per molt radical que hagi estat s'ha fet des de maximalismes estúpids. Sempre han estat fruït de pactes socials, diferents moviments, diferents grups o classes socials s'han unit per canviar l'estat de les coses.

Avui dia hi ha un desprestigi total de la política, sobretot de les esquerres. Car hem de pensar que en general el votant de dretes no és massa reflexiu, per això li és igual escollir als corruptes. El votant d'esquerres té un nivell polític superior, en general, i en molts casos és més crític.. Sempre hi ha una capa de població flotant que s'inclina com el vent, sense criteri, segons els mitjans de comunicació li marquin el camí. Aquests tipus de població no fa més anàisi que els elementals que afecten a cada instant la seva vida.

El desmantellament de l'estat, els problemes de corrupció de la monarquia, la crisi econòmica, la sempiterna ombra de l'església, i els seus privilegis; la subordinació del poder polític a interessos financers, i del gran capital, l'atac sobre les classes mitjanes, l'impossible recuperació d'un exèrcit de mà d'obra en reserva que va camí de la marginalistat, si no hi ha arribat ja. La dictadura de la cultura consumista i virtual que crea prejudicis estètics com únic factor de dissidència; la degradació de la  educació, i de l'ensenyament com a elements de socialització; la continuïtat dels privilegis de classes socials de rang aristocràtic, sempiternes en aquest país. El control polític i mediàtic per impedir la democràcia, els límits de la justícia; l'estat de corrupció com acció política, etc. etc..

Tots aquest factors, i molts més, fan necessària la creació d'una alternativa que il·lusioni, més enllà de la queixa i la protesta.. Si els moviments que estan contra aquesta realitat, només és mostren latents i esclaten en protestes puntuals, no sols tindrem molt anys de govern conservador, sinó que aquest acabarà fent bo l'anterior govern de la burocràcia psoe. Un cop més el pèndol tornarà al punt de partida, d'un anar hi venir del que sembla que mai podrem escapar, entre PP i PSOE.

Per això s'ha d'anar a sumar, i sumar no vol dir diluir-se, però tampoc assimilar.. És tant error assimilar com diluir-se. L'esquerra ha de ser lliure i plural, no asfixiar les diferents corrents sota el pes de teories improbables i sectàries.

Per canviar les coses d'arrel hi ha dos camins: la independència, que serà un camí plè de traves i traïcions, sense cap seguretat d'arribar a construir un país progressista, o el republicanisme que canvií la societat i doni oportunitats a tots, inclosa l'autodeterminació, i evidentment aquest és el camí més progressista.

La construcció del republicanisme des del segle XIX va ser un camí lent, que va anar vestint a Catalunya milers de grups locals que van anar construint ideologia i il·lusió, aquests grups no tenien només una visió localista, tot i que eren locals, tenien una visió global de país: de Catalunya i també d'estat..  La ideologia és sinònim de demà, sense ideologia, fent de bomber o infermera, es pot apagar focs i curar ferides, però no tens cap demà, més enllà de l'instant present.

Hauriem d'aprendre moltes coses del passat per sortir de la trampa del present, i avançar cap el futur. Sens dubte fa molts anys que hi ha una amnèsia interessada, no sols fomentada pels poders conservadors, sinó també per la mediocritat d'alguns que volen ser líders imprescindibles. Descobrir darrera els discursos la seva ignorància, i la falta real de voler canviar les coses, seria una sorpresa per a molts. Serà que volen seguir vivint de la nostra amnèsia.

Un govern gris per un futur més gris..

S'acaba de constituir el nou govern espanyol, el govern del Partido Popular. La fesomia d'aquest govern, farcit de funcionaris, i de buròcrates d'alta volada, esta feta a la mida de la grisor del president Mariano Rajoy. Tot plegat és una mostra de fins a quin punt ha degenerat la democràcia espanyola, i el poc sentit que té la política a l'hora de fer plantejaments de present o de futur. Aquest govern, si no l'hagués escollit ningú, és a dir, si fóssim en una dictadura, seria exactament igual, en el sentit que faria la mateixa política. En molts aspectes una política continuista amb el govern anterior socialista, i en altres aspectes obertament barroera i descarada en favor dels capitals; en alguna cosa han de demostrar que son de dretes, i és en el de no amagar sota la catifa els plantejaments pro-poder econòmic. Tenen la majoria de les urnes, i son conservadors, no cal dissimular amb discursos progressistes.

Hi ha algunes coses d'aquest govern, que per cert la premsa en general s'ha esforçat en presentar com de grans tecnòcrates, experts i savis; coses que resulten grotesques. La primera és que es tracta d'un govern d'amiguets; vull dir que gairebé tots son amics del president de govern que els ha escollit per això. Aquest fet ja resulta preocupant, doncs dubto que ser amic d'en Rajoy doni automàticament sentit d'intel·ligència, o de gran de capacitat en els diferents camps o ministeris. Però tot plegat esta al nivell d'un ex-funcionari gris anomenat Rajoy, un gris que escull als seus amics grisos com ell.

Hi ha un altra fet, si més no, alarmant. Es tracta de dos ministeris: Economía i Defensa. A Economia ha aterrat un tal Luis de Guindos, l'ex-cap executiu de Leman Brothers Espanya i Portugal. Que formava part de la cúpula central d'aquest banc d'estafadors quan va fer fallida; arrel dels tripijocs relacionats amb préstecs i hipoteques escombraries.. Probablement, aquest nou ministre d'economia espanyol, si el món fos just, hauria d'estar en una presó d'Estats Units, complint condemna; per arruïnar desenes de milers de ciutadans nord-americans. El fet que se'l anomeni a Espanya, ministre d'economia, dona una idea de fins a quin punt esta degradat el poder polític i econòmic a Europa i Estats Units.
Com un executiu que va participar en una de les fallides més espectacular dels últims 50 anys, pot estar a càrrec de l'economia espanyola ?. L'única explicació possible és que ja fa temps que els governs estan segrestats pel poder financer, i l'únic objectiu que tenen es fer guanyar diners als grans inversors a costa del nostre suor i els nostres impostos.

Un altre personatge gris, sinó sinistre, és el Ministre de Defensa: Pedro Morenes. Aquest basc ve directament d'una empresa d'armament, que a més, ja es greu fabricar armes, va subministrar armament a molts governs dictatorials, se'l relaciona amb l'exportació de les temibles bombes de dispersió, una arma per massacrar poblacions en massa, teòricament prohibides d'uns anys ençà. 

Una bona carta de presentació pel nou govern espanyol, una clara demostració d'intencions..

Per no parlar d'altres ministeris, com el de cultura, a càrrec d'un expert amb marketing, aquest és el concepte de cultura que té la dreta espanyola. O l'impresentable Arias Cañete, d'agricultura, m'abstinc de qualificar la seva intel·ligència per no caure en l'insult. La ministra de treball, una clara partidària de privatitzar-ho tot, o la filla del general Saènz de Santamaria, una funcionaria ambiciosa i conservadora, com ha de ser la descendent d'un militar de la dictadura.

També hi ha un individu pervers, que mou el fils des de darrera, al costat de Rajoy, Jorge Moragas, cap de gabinet, un home que si el deixen ens causarà molts conflictes amb els governs progressistes de Llatinoamèrica, doncs ja té un currículum important de provocador dels governs de Cuba o de Veneçuela.

Tot plegat un govern gris per un futur encara més gris que ens espera..

És capaç un estat d'arreglar-ho tot ? Tot ha de venir de la mà de l'estat ?

En moments com els actuals on es produeix un desmantellament dels serveis socials i públics, que durant els anys 60 i 70 s'havien consolidat a Europa, apareix el reclam contrari, és a dir: sembla que alguns creuen que els estats son capaços de fer miracles, i només a través d'ells vindran les solucions màgiques a la crisi.

Jo crec que es fa una anàlisi simplista, i més en un país com aquest al que la dictadura va acostumar a un cert paternalisme, malgrat a l'hora de la veritat tot plegat fos una mentida. Car si comparem els beneficis socials a països com França, Alemanya, fins i tot Anglaterra,  no diguem els nòrdics. Espanya mai ha arribat a la sola de la sabata quant a prestacions, cobertures, sanitat, i educació, etc.. etc.

Però és típic de la idiosincràsia espanyola deixar les responsabilitats als altres, o culpar sempre els demés.. En aquest cas la societat espanyola ha viscut un autèntic El Dorado; fa anys que molts ens adonàvem que es vivia per sobre de les possibilitats.  El consumisme desenfrenat va contribuir a l'alienació, i el fàcil control de la població per part dels interessos econòmics i polítics. Era una allau que no tenia aturador, doncs qui s'intentava posar-se al mig resultava esclafat. Impossible fer plantejaments socials i polítics en base a valors contraris al consumisme o l'acumulació de riquesa;  contraris a l'admiració pel poder i pel luxe, o contraris aconseguir diners, fama o coses, sense esforç. Qui més qui menys que va poder es va dedicar a especular, i acumular vivendes o terrenys. Molts treballadors, de colp i volta es van sentir propietaris, amb poder de consumir i d'acumular productes; la majoria va caure en mans dels crèdits i de les hipoteques, molts cops sense tenir una necessitat real, comprant coses per esnobisme, per aparentar, o per aquella fal·lera de voler les coses noves i odiar les velles.

Ara ens em despertat d'El Dorado, hem vist la realitat més enllà del somni fictici, però com sempre, la culpa és dels altres. Si la gent viatges una mica més s'adonaria que hi ha factors de la societat espanyola que s'arrosseguen des de fa segles, un d'ells aquesta tendència al rendisme i al diner fàcil. A guanyar sense invertir res, a menysprear l'esforç. Per no parlar de la gran manca de cultura.. Per exemple, molts consideren que aixecar una paret de maons és un treball que costa esforç, però escriure o crear sembla que no es gens vàlid.. Això condemna Espanya a ser un país de segona, doncs si l'esforç intel·lectual no té cap valor, pels d'aquí, és normal que només es desenvolupi la força bruta. Mentre altres, d'altres països, continuaran dirigint als caps de turc que aixecaran parets, o faran tot tipus de feines manuals que son les úniques que els espanyols valoren.

Mai m'ha agradat la gent que va pel món sense reflexionar, que només vol sentir les coses amb les que creu, només vol veure les coses que li agraden. Per a mi és gent estancada, no té cap capacitat d'evolució, perquè l'evolució és un fet dinàmic que ve de la controvèrsia i la superació de dificultats.

A Espanya, el poder públic ha estat un niu de corrupció, a part de la que ha sortit i que tots coneixem, hi ha una corrupció que és intrínseca, és a dir: hi ha una corrupció de l'estat lligada als polítics, que es perfectament legal. Si no fos així: com és que la construcció tant pública com privada s'ha disparat de la manera que ho ha fet?. Els polítics han pactat infraestructures amb diner públic, moltes d'elles innecessàries,  l'objectiu d'aquestes no era millorar els serveis de la població, l'objectiu era transvassar diners públics als bancs i les constructores.. Per tant, això que ha estat generalitzat, des de l'estat, als poders locals, era una corrupció encoberta.

Hauriem de reflexionar una cosa, sobretot ara que torna a sorgir l'anomenada esquerra autoritària que voldria que tot fos estat. Sempre que l'estat es fa amb un poder excepcional, tot acaba en corrupció o dictadura.

Així despertem d'El Dorado, i ens trobem una societat individualitzada, ja educada d'aquesta manera, orfe de capacitat d'organitzar-se, i amb una gran desconfiança cap a tota proposta política. Perquè qualsevol grup polític, sense distinció, s'associa a oportunisme, corrupció, i favoritisme. La idea és: si son en política és per treure algun profit. Però el problema no és que aquest concepte sigui una cosa lligada a la política, el problema és que es tracta d'un concepte intrínsec de la societat. És a dir, la majoria de la població creu que si fa alguna cosa ha de ser en benefici particular, i individual.. Som en un salvis qui pugui..  Els que no entenguin que aquest concepte domina la societat, s'estavellaran mil vegades en el mateix. Perquè si  no s'avança cap a la creació de noves idees, i la definició de alternatives globals, propostes per construir una societat nova basada en nous conceptes. Si només es tracta de protestar contra el poder i cridar o reclamar, anem cap a rebel·lions orfes que no porten enlloc; el poder les utilitzarà al seu favor per desgastar i desprestigiar la dissidència. I el fet d'estar a la defensiva legitima el poder anterior, vol dir que es reclama un dret anterior només. Per tant vol dir que ja ens anava bé la societat com estava abans, no s'aprofita l'ocasió per fer propostes noves. En resum el que perdura en el fons és el conservadurisme, però mai una acció de canviar tot. Això convindria que alguns ho pensessin a fons, perquè en realitat políticament no son tan avançats com es pensen.

Veiem moltes vegades les mateixes persones, sempre les mateixes protestant, vestint-se amb noves sigles, com si fossin professionals de la queixa. Hi ha quelcom d'això que recorda massa els últims temps del franquisme i els principis de la transició. Hi havia més sigles que gent en certs sectors polítics radicals aleshores.. Suposo que sempre ha estat així. Però el problema és que es desgasten les propostes, i en comptes de sumar, cada cop es resta més.

Tot esta preparant-se perquè aparegui un discurs que pot resultar seductor, que arrossegui els qui mai han estat arrossegats fins ara. Més val que si passa això, no sigui un discurs feixista, amb els seus tints de populisme, nacionalisme, racisme, classe baixisme progressista.

Despertar d'El Dorado és una bona ocasió per construir idees noves que portin a conclusions per a construir accions noves. Si es fa un esforç en buscar alternatives socials que complementin l'acció de protesta s'anirà seduint població. Si només es tracta de cridar contra el poder, seran pocs i puntuals, mai amb un punt de vista més enllà de la queixa concreta. Tot plegat revoltes, o revolucions sense ideologia que un cop enceses s'apagaran de seguida, per deixar el panorama més dessolat del que estava abans de l'esclat.

El pitjor encara ha d'arribar..

Em sentit moltes vegades que la crisi és cosa temporal, que ara ens trobem a la fase on hem tocat fons, que a partir d'ara començarem a remuntar. Bé, als països com Estanya, Portugal, Grècia, Itàlia, ningú  no amaga que tenen encara alguns anys de crisi per davant. Però el que ningú no diu és que això, tot plegat és l'aperitiu. Estic segur que hi ha molts optimistes, o una gran part dels qui llegeixin aquest article, que creuen que em deixo portar pel catastrofisme. O fins i tot, que gaudeixo anunciant el cataclisme, o la fi del món com qualsevol altre endevinador rudimentari, i morbós, com els que acostumen aparèixer en temps de crisi, dels que la xarxa d'internet n'està farcida.

Però no cal ser economista per veure com aquesta crisi econòmica s'està formant com si fos un huracà, una enorme tempesta que de moment només abraça, amb ratxes virulentes, la perifèria, i alguns estats de segon ordre.

El primer indici que aquest incendi s'estendrà és com s'està combatent, no cal tampoc ser massa llest per veure que els responsables polítics, seguint ordres de determinats poders econòmics, s'estan dedicant a tirar gasolina al foc. Així és, en comptes d'incentivar l'economia amb el motor dels estats, es dediquen a controlar el deute dels estats, i a retallar sous, inversions, obres, o creació de llocs de treball. Això automàticament es tradueix en dues coses: atur, i manca de diners per comprar. 

Els que estan aturats no poden gastar, si és que tenen diners, molts no en tenen gens, només per menjar i prou. Els que treballen, cada cop tenen més retalls i pèrdues de poder adquisitiu. Per tant, cada cop es ven menys; ja no parlem dels articles de luxe, sinó, fins i tot els essencials. La gent no menja tant, i menja coses més barates, es vesteix amb coses velles, o compra coses econòmiques. Els negocis de restauració ja no s'omplen, potser un cop a la setmana, la resta dels dies son vuits, igual els esdeveniments culturals, i esportius.. Així podríem seguir, crec que no dic res que no vegi tothom.

Però això és el que veiem aquí al voltant nostre, però hi ha una altra fase de la crisi que ja esta començant, i que serà un segon Sunami sobre tots nosaltres. Els països exportadors com Alemanya, o França, no diguem Estats Units, la Xina, comencen a veure com cauen les exportacions, això repercutirà en les seves industries, per tant en els sous, i en el treball. De fet, fins ara, un país com Alemanya s'ha salvat encara perquè, tot i perdre una base important de la seva clientela europea, que ja no compra, sumida como esta en la crisi. Ha aguantat amb  el consum intern, que de moment esta salvant aquestes economies de primer ordre. Però com les polítiques econòmiques que estan portant els seus governs son les mateixes que les que patim aquí, aviat el Catacrak els arribarà a ells també.

Quan la crisi arribi al centre, per dir-ho d'una manera senzilla, serà com una ona que rebota contra les roques i surt enfora un cop destrueix la primera barrera impactada. Que vol dir això, que tard o d'hora França, Alemanya, etc.. també s'enfonsaran a la crisi, però no de manera sostinguda com fins ara, sinó de manera traumàtica i brutal. Aquest ensorrament ens tornarà a arrossegar a nosaltres de nou.

Les polítiques econòmiques que esta aplicant Europa avui no son noves, només cal anar enrera per veure les conseqüències que pot portar combatre la crisi amb un control de la despesa pública, el preu del diner i la inflació. Això ja ho van fer Margaret Tatcher a partir del 1979 o Ronald Reagan a partir del 1980. El que passa és que aleshores, la situació del món era molt diferent a la d'ara, encara hi havia possibilitats d'expansió, i havia dues coses que encara tenien recorregut: una era el crèdit; i l'altre l'abaratiment dels costos. Avui el crèdit és impossible perquè hi ha un forat que precisament estan intentant tapar una mica, en base a fondre els estats, i desmuntar la inversió i els serveis públics. L'altra és que els costos ja no es poden abaratir més, doncs pràcticament totes les indústries de producció han anat a para a la Xina, i ja no es poden oferir preus més baixos.

Hi ha un bon problema, i els polítics, en comptes d'intentar polítiques més socials, segueixen sense voler tocar els grans capitals i la especulació financera. El futur no és previsible, però els qui maneguen els capitals continuaran pressionant per seguir essent intocables, i pensaran només en la rendibilitat.. Alguns comencen a pensar que de nou faran un Resset, i ens portaran a una gran guerra destructiva. Que millor que destruir, i matar gent per sanejar el món, així sortir de la crisi començant de nou. Això si, els que tenen el poder, no hi perdran gaire, continuaran tenint-lo, i guanyant més capitals.

L'Euro no té futur..

Encara no fa deu anys que va aparèixer la moneda única europea, i ja es troba en un corraló sense sortida. El futur és incert per moltes raons, la principal la crisi econòmica del sistema capitalista en l'actualitat. 

Fins l'arribada d'aquesta crisi, l'èxit de l'Euro s'havia basat en el creixement continu de les economies europees i sobretot en el crèdit. L'existència de la moneda única feia expandir els negocis i els crèdits dins la Unió Europea, sense les antigues traves habituals de canvi de divises, o pèrdua de capitals en comissions i impostos locals. Alemanya, el motor de l'economia a Europa, amb l'euro trencava barreres i expandia el seus negocis i exportacions sense impediments. Afamada volia incloure cada cop més països a la Unió Europea i a la Euro-zona.

Amb la Unió Europea, Alemanya ha comprat infinitud d'indústries al llarg d'aquests anys, moltes d'elles sotmeses a greus crisis, d'altres producte de la liberalització o el desmantellament de les indústries públiques dels estats. Noms en trobaríem molts, des del ram de l'automòbil com SEAT o Skoda, fins a la fotografia i la imatge com Leica, a més de molts rams més que seria infinit enumerar. Els governs de molts països europeus, els socialistes espanyols en son un exemple, sempre van afavorir el capital i la industria alemanya, era com un intercanvi de favors. Aquests favors després venien compensats amb la torrentada de diners dels fons de cohesió o els crèdits per convertir l'estat espanyol en un immensa immobiliària. Però casos similars s'ha produït arreu, des de Polònia, Rep. Txeca, Romania, Alemanya Oriental, Hongria, Bulgària, Croàcia, Grècia, Espanya. A l'arribada de capital alemany seguia la incorporació a la Unió Europea, una espècie de Wehrmacht econòmica o IV Reich. 

La crisi ha arribat quan l'expansió havia deixat pas a la contracció, quan el consum d'aquests països "conquerits" queia en picat, quan els crèdits ja no sols no s'expandien, sinó que eren impossibles de pagar per moltes indústries, empreses, bancs, i particulars d'aquests països.

Aleshores és quan s'ha vist la feblesa de l'Euro, i la improvització fruït d'una eufòria temporal amb la que es va crear fa quasi una dècada.

Crisi també en té Estats Units, i de fet s'ha aprofitat de la crisi europea per descarregar part de les seves tensions pròpies. Però la moneda nord-americana té unes bases més sòlides que tenen molt a veure amb molts anys d'existència, i  en el fet que s'assenta en la unitat d'un únic país. Això vol dir que en últim extrem aquest país  en rev les conseqüències, però té un política més homogènia per combatre-la

Pel contrari l'Euro ha entrat en crisi, i Europa sembla un salvis qui pugui, o que a mi no m'arribi. És com una tempesta que bufa fort des de la perifèria on els països del nucli, amb Alemanya al capdavant, han engegat un ventilador en sentit contrari a la tempesta, pretenent aturar l'huracà que els amenaça.

Des de fa temps a Europa es van distribuir una sèrie de rols dels quals ara en som víctimes. Uns països com Alemanya, segon exportador del món, o França,  es dedicarien a la indústria i la tecnologia. Altres com Espanya, Portugal, Grècia serien d'indústries subsidiàries que assortien aquells països industrials. Proveïdors d'agricultura i venedors de paradisos turístics, això últim comportava l'expansió de la indústria de la construcció, i la creació d'infraestructures, algunes d'escandalosa inutilitat, com veiem aquests dies amb Aeroports fantasmes, o vies de tren i autopistes sense trànsit. No cal dir que amb tot plegat va arribar la corrupció i la simetria entre polítics, financers, bancs i immobiliàries.

Tal com estan les coses, l'Euro és inviable, sobretot pels països perifèrics dependents del nucli europeu. Doncs les poblacions per mantenir una moneda equilibrada que serveixi els interessos del nucli central dominant, hauran de fer uns sacrificis que no son suportables; podrien portar a la misèria absoluta, fins i tot a la gana a molta població europea. Per tant el mes probable és que aquests països acabin abandonant l'Euro, però això si, ho faran ben endeutats, doncs el posicionament dels bancs i els financers amb les crisis del deute van en aquest sentit:  marxareu de l'Euro, però continuareu fent-nos rics. 

Tot, al final dependrà també de com vagi aquesta crisi econòmica de la que de moment no se'n veu el final de túnel.

Som víctimes d'una gran manipulació, perfectament orquestada..

Al final, l'amenaça de Papandreu de convocar un referèndum a Grècia era només un fanfarronada, el que en joc de cartes és diu "farol". Almenys aquesta és la versió oficial que han donat tots els mitjans de comunicació,  que el mateix Papandreu ha corroborat.. Sigui el que sigui, de fet s'ha destapat la posició d'aquesta classe política que ens governa, aquests que no tenen problemes en bombardejar altres països per "imposar" la democràcia. Aquesta casta, lacra de mentiders i manipuladors, escòria de la humanitat. Crec que cal començar posar-los en el lloc que els pertoca.

Però anem per parts. 

Resulta que aquests demòcrates han mogut cel i terra per impedir que el poble grec tingués l'oportunitat d'expressar la seva opinió, sobre unes mesures draconianes que els afectaran de ple. No és això, sotmetre's a l'opinió de la ciutadania, el més gran acte de democràcia que se pot fer?

I doncs, aquests que ocupen les cadires, grans demòcrates europeus, amb els seus vestits tallats a mida, que segons ens diuen, encabeixen l'avançada de la llibertat. Per què han començat amenaçar i terroritzar als ciutadans grecs i al seu govern, de prendre represàlies si se'ls acudia  votar sobre el pla de rescat? Només els va faltar dir que llençarien un atac amb avions i amb míssils, com han fet a l'altra riba de la Mediterrània. Un cosa més que posa en evidència tot plegat; que Merkel, Sarkozi, Obama etc. Sabien que si es preguntava al poble grec, aquest donaria un NO com una catedral.  Per tant, democràcia si, però mentre diguin el que ells vulguin.

Em sembla que hi ha molta gent que va amb el lliri a la mà, es pensen que donant quatre crits a una plaça faran reflexionar el món i el poder. No saben amb qui se la juguen. 

Realment, algú  pot pensar que els ciutadans d'aquestes democràcies, tenim algun poder de decisió?

Ara a Grècia es formarà un govern de concentració entre el PSOK i l'oposició de dretes, Nova Democràcia; això també ajudarà a fer caure la careta. Mireu, les succedànies de democràcia que tenim tant a Europa com a Estats Units, es basen amb l'alternança de dos partits, això funciona perquè la gent te poca memòria, o es deixa enganyar una vegada i una altra.

Fem memòria doncs.

Fa menys de dos anys a Grècia governava el partit Nova Democràcia, que enmig d'una revolta popular contra les seves mesures, recordeu aquell noi mort en una manifestació a Atenes, ja no el recordeu? Doncs, Nova Democràcia va tenir de sortir per la porta del darrera, i convocar eleccions anticipades. Va guanyar el PSOK, mireu com estan ara. Però tot plegat és com un tic, tac, el pèndol d'aquestes democràcies només te dues posicions, i l'oblit de la gent fa que la trampa perduri.. Els electors surten d'una trampa i cauen en la següent..

Aquí faig un a part; jo dubto que el proper govern de la majoria absoluta del Partit Popular Espanyol que es preveu a partir del 20-N, acabi el mandat. D'aquí dos anys hi haurà una situació tal als carrers que hauran de buscar alguna solució, que molt bé pot passar per la que ara tindran a Grècia. Que m'equivoco, millor per tots, bé no pas per tots.

Però el bò del que passarà a Grècia, i possiblement a Espanya d'aquí dos anys, és que cauen les caretes i apareixen uns governs on es demostra que és igual si governa el partit A o el partit B, la política és la mateixa. I bé, quan s'uneixen, cau tot el pes de la "legalitat" sobre els ciutadans. Per tant, preparem-nos tots plegats a viure en un estat de dictablanda.

Anem a un altre tema.

Comencen a sonar de nou amb força vents de guerra; diuen que Estats Units, Anglaterra (oblido conscientment Gales i Escòcia) i Israel, estan preparant un atac a Iran. Son molt perillosos aquests que hi ha al capdavant d'occident: Cameron, Obama, la pro-sionista Hilary Clinton, el terrorista Netanyau. No menciono Sarkozi perquè de moment encara no s'ha apuntat.. Tot plegat aquests individus només serveixen uns interessos, els lobbys d'armes, i els affaires de la gran banca; aquí no hem d'oblidar els jueus que son els reis de les finances.

Sembla un retorn aquells vells còmics de la pre-guerra mundial, però esta clar que no hi ha millor manera de guanyar diners que fent neteja, exterminant gent, destruint països. És el résset que ens proposen aquests representants de la mort a la Terra, secretaris de la senyora de la guadanya. No se com és que la raça humana ha pogut donar tants mal-parits.

I mentre ens tenen a tots preocupats per la caiguda de les borses, o pel deute sobirà. Com si la majoria de nosaltres tinguéssim inversions, o diners que perdre en el món de les finances. Les seves receptes només van en el sentit de solucionar les finances del món, ja se sap, tots aquests, des de Zapatero, a Sarkozi, passant per Obama, o Cameron; son allà on son perquè els han ajudat a ser-hi els bancs, els inversors, els grans interessos especulatius, els lobbys, etc.. Tots, quan acabin el seus mandats, formaran part d'alguna d'aquestes corporacions, on ja els espera un seient que aguanti els seus pets pudents.

I entre tant, nosaltres pobres humans, seguiren vivint les nostres misèries i les nostres realitats insignificants, allunyades d'aquestes podridures. Això si, ben segur,  som i serem víctimes de les decisions d'aquests individus, sens cap dubte.