Recordem Txernobil.

El que esta passant a la central nuclear de Fukushima després del terratrèmol del divendres i l'explosió d'aquest dissabte, comença recordar Txernobil. Aleshores les autoritats soviètiques van minimitzar les conseqüències de l'explosió, que a la llarga va comportar la mort de milers de persones a les poblacions del voltant de la central, i que posteriorment va estendre la seva ombra de mort a molts països d'Europa. I quantes persones han mort o continuen morint a resultes d'aquella catàstrofe? Ja se sap que les malalties com el càncer no porten un codi de barres on es demostrin els seus origens i causes.

Un dels organismes més impresentables de les Nacions Unides, l' OMS (Organització Mundial de la Salut) s'ha apressat a fer un comunicat on diu que la fuita d'aquest matí a Fukushima no representa cap perill per la salut humana. Em pregunto: com és que un organisme internacional pot estar en mans d'uns individus tan irresponsables? . Un cop més ho demostren després del ridícul de les vacunes contra la grip, i les alertes contra una suposada pandèmia que només va beneficiar a les gran farmacèutiques.

Però aquesta actitud d'intentar minimitzar els efectes de l'explosió d'aquest matí recorda sens dubte Txernobil, més quan encara no es tenen clares les conseqüències de la fuita, i quan encara els problemes dins la central de Fukushima no han estat resolts. Però l'OMS sembla tenir-ho més clar que el propi govern japonès que ha decretat nivell 4 d'una escala de 7.

Aquest problema ve en un moment en el que a Espanya, la majoria dels mitjans de comunicació, i tertúlies patateres de bocamolls ignorants a sou, falsament anomenats periodistes, analistes experts en tot. S'havien posat d'acord tots a una en defensar l'energia nuclear, satanitzant a tot qui mostrés el perill i herència contaminant que representa aquesta energia. En un moment en que el govern espanyol ha decidit perllongar el funcionament de centrals nuclears que fa anys han exhaurit la seva vida prevista quan es van construir. La majoria amb tecnologies dels anys 60 o 70, el que suposa un perill evident. Decisions que beneficien les companyies elèctriques i ens posen a tots en perill.

De nou es ve a demostrar quina classe de malalts esta manegant el món, empreses i individus compulsius que no tenen altre objectiu que guanyar i ambicionar cada dia més diners.

Veure'm com acaba l'accident a la central nuclear de Fukushima, però el cert és que a banda d'això, sembla clar que amb l'actual sistema econòmic el mon no te altre futur que el desastre.

Algú sap que és el que realment esta passant a Líbia?

Sembla que encara que hom no vulgui ha de patir el bombardeig informatiu, una calamarsa interminable on els periodistes es deixen anar. Suposo que els seus "amos" els deuen dir: Bé endavant, el que no heu pogut dir sobre els bombardeigs de l'OTAN sobre la població civil d'Afganistan, el que no podeu dir sobre els avions no tripulats nord-americans que massacren gent a Paquistan, el que no podeu dir sobre les massacres de palestins a Gaza, o la sangria humana interminable d'Irak des de la invasió dels USA, i els seus aliats.. I tantes altres coses que es callen o es passen per alt, no oblideu les massacres de Colòmbia que no em cansaré de repetir com exemple flagrant de la hipocresia dels mitjans de "manipulació" informativa.

La versió que es repeteix és sempre la mateixa: Un govern tirànic, per cert fins ara ben amic, el de Gadaffi, massacra la població mitjançant bombardejos des d'avions sobre manifestants pacífics. Agents mercenaris, per posar-ho més lleig, negres sub-saharians al servei del govern, lluiten contra els rebels, representants de la justícia i la llibertat. No puc evitar sentir cada dia més fàstic pels grans mitjans de comunicació espanyols, catalans, occidentals i la gent que hi treballa.

No perquè defensi a Gadaffi, sino perquè veig que tota la informació va en un mateix sentit, una campanya orquestada amb l'únic objectiu de justificar una intervenció estrangera, que pot arribar a convertir Líbia en un nou focus d'inestabilitat, i violència, que potser ens acabarà esquitxant a tots. Aquí es tracta de controlar el petroli sense que hi hagi mitjancers, o acabar amb la política començada als anys 60 de petroli nacionalitzat. D'això és tracta, no és justícia, ni llibertat, ni democràcia, son senzillament diners. El capital s'ha tornat insuportable, la seva ambició és imparable, guanyar a costa del que sigui. Ja no hi ha espai per reglamentacions o regulacions estatals, no és pot repartir amb ningú.

M'agradaria equivocar-me, però ja fa anys que corro pel mon, ja em vist com van anar les guerres dels Balcans amb el beneplàcit del govern alemany i la ambició del seu capital nacional, ja em vist com va acabar la intervenció "alliberadora i pro-democràtica" d'Irak. Ho hem vist tantes vegades, que ja sabem que quan alguns propaguen als quatre vents la paraula democràcia i llibertat, podem posar-nos a tremolar, perquè darrera s'amaguen brutals interessos depredadors dels mercaders internacionals, als qui no importa deixar un senda plena de sang i cadàvers.

Seria qüestió de començar a veure tots aquests encorbatats especuladors de la riquesa, i els seus socis dels mitjans de comunicació que propaguen les noticies, que no son altra cosa que publicitat, com el que son, uns escorxadors tacats de sang i restes humanes, encara que per fora portin camises blanques i netes.

Aquest any Espanya creixerà un Zero mil zero cents zero zero

Alguns mitjans de comunicació ens sorprenen publicitant un percentatge de creixement econòmic segons la CEE de 0'8 per cent d'Espanya aquest 2011. Un percentatge molt per sota del necessari per crear llocs de treball per sobre de l'índex de destrucció; per què l'atur comenci a baixar s'ha de créixer per sobre del 2 per cent, segons els experts.

Entre tant ja fa temps que s'ha produït una immersió general, cada cop hi ha més gent que treballa sota el nivell de mar, vull dir que es treballa en negre. Tot i això, els índex d'atur real son elevadíssims, i centenars de milers d'aquests aturats no reben cap tipus de prestació o ajut econòmic.

Hi ha l'altre drama, el de milers de persones desnonades pels bancs i caixes de les seves vivendes per no poder pagar les hipoteques i quotes, amb el greuge de que a part de perdre el pis, han de seguir pagant la hipoteca en la diferencia entre el valor real actual de l'habitatge, i el deute acumulat. Cosa que demostra que el govern espanyol no fa lleis a favor dels ciutadans, sinó per defensar els interessos dels grans bancs i grups financers.

Espanya és un país on cada dia s'accentua més la diferència entre la minoria més rica i el cada cop més nombrós grup de ciutadans pobres i exclosos socials. De fet vivim un sistema que recorda el règim Borbònic de la restauració, on la corrupció i l'estructura de castes i classes era la forma política i econòmica institucionalitzada. Liberals i conservadors s'anaven donant el torn en el govern, sense que la majoria de la població veiés cap millora al seu favor.

Espanya és una colònia més, com ho era en aquells anys, quan els interessos d'Anglaterra primaven sobre qualsevol altra cosa. Avui son els interessos d'Alemanya principalment, seguida dels altres països capdavanters de la CEE.

El govern socialista es mostra més preocupat per detenir membres d'organitzacions independentistes basques, que no pas per solucionar els problemes de les classes populars, tot es tracta de distreure al personal, encara que sigui mostrant la poca qualitat de la democràcia espanyola. Es publiciten ajuts de 400 euros, a percebre una sola vegada a la vida, durant sis mesos, com gran polítiques socials de combat contra l'atur i la pobresa. Es veu que amb sis mesos d'aquesta minsa prestació, les families ja podran sortir endavant els propers anys que es presenten ben difícils.

El govern segueix el dictat dels grans centres de poder econòmic i financer, que demanen una absurda contenció pressupostària, que esta generant una alentiment de l'economia, i genera un major nombre d'aturats. A més, s'acceleren les privatitzacions, es desmunta el model social de les caixes, i s'enterra tota possibilitat d'una banca pública, per gran gaudiment dels grups financers i bancs monopòlics. D'aquesta manera resta tancada l'aixeta del crèdit i es perjudica a les petites i mitjanes empreses.

Hom es pregunta quina classe de govern i polítics son els qui ens estan governant, no és estrany doncs, veure com molts partits s'han convertit en caus de lladres, estafadors, i corruptes. L'exemple més sonat és el de Unió Mallorquina que s'acaba de dissoldre. Més que un partit, semblava un vaixell de pirates o un grup de xanxullers, on gairebé tots en successives direccions i aparells han resultat imputats en trames corruptes, desviament de fons, afavoriment d'empreses i obres públiques fantasmes. Molts altres partits haurien de seguir l'exemple i dissoldre's, començant pel PSOE i el PP.

Un militar vestit de torero assalta el parlament espanyol.

Avui fa 30 anys que es va produir l'anomenat intent de cop d'estat del 23 de Febrer. Un diari estranger, crec que Britànic, titulava en aquells dies tal com encapçalo aquest article. Una visió bastant ridícula d'un succés que l'Europa dels anys 80, feia temps havia deixat bastant lluny; els cops militars. Donava una imatge d'Espanya com a país de pandereta, toros, flamenc. O sigui, una visió primitiva, i pintoresca, que per cert alguns encara no s'han tret de sobre, i n'han fet una causa nacional. El cert és que molts nacionalistes de vegades, siguin del signe que siguin, cauen en un ridícul espantós en fer bandera de certs aspectes del que anomenen tradició.

Aquell dia de l'assalt al Congrés dels Diputats molts el recordem, car ens va quedar gravat a la memòria com un sobresalt; tot i que d'intents de cop d'estat durant la transició n'hi van haver-hi uns quants, però aquest del 23 de Febrer va resultar més espectacular, doncs va anar més enllà de l'habitual moviment de tropes o reunions secretes castrenses.

Jo recordo que estava a l'Institut de Montcada, a l'habitació de la revista que fèiem: De Bat a Bat. Sobtadament va entrar un membre de la revista que ja no estudiava a l'institut, que venia de la UAB, va obrir la porta de cop com una tromba i va dir: Hi hagut un cop d'estat, l'exèrcit ha sortit al carrer. Fins i tot va dir, això no era veritat, que l'exercit havia pres la Autònoma. No se com va corre tant la imaginació de la gent aquell dia, si de fet, el que passava davant la tele ja era prou greu. Jo pensava que tot plegat era una broma. De seguida vaig anar cap el bar de davant de l'Institut on tenien la tele posada, allà un amic m'explicà els successos. Mentre, aquell company que venia de l'Autònoma anava avisant classe per classe tothom. La gent sortia de les aules, els més sorpresos eren el professors, tot i que s'ha de tenir en compte que a les classes de nocturn, torn on estudiàvem, l'edat era superior al normal d'un institut diürn, i el nivell de consciència, i implicació política era molt gran. Alguns no ho podran comprendre perquè no han conegut aquella època. Gran part dels estudiants era gent que estudiava després de la seva jornada laboral, i no pas de mitja jornada, sinó de torn complert, com qualsevol altre treballador.

En aquells anys la militància ja començava a anar de baixa, però la majoria de la gent implicada políticament simpatitzava o militava en organitzacions situades a l'esquerra del partit comunista.

En el meu cas, no militava aleshores en cap organització, doncs feia menys de dos anys que m'havien suspès la militància a les Joventuts Socialistes de Catalunya. Vull aclarir que els socialistes dels primers anys de transició tenien poc a veure amb els d'ara, doncs en molts aspectes mostraven unes posicions més compromeses que no pas el Partit Comunista. També cal dir que a Catalunya hi havia tres partits socialistes que van acabar unit-se, i el meu, el Partit Socialista de Catalunya ( Congrés ) i les seves joventuts MJSC, eren molt diferents de la Federació Catalana del PSOE, però la unitat els va portar a ser el mateix que és avui, PSOE.

Així doncs, tornem al 23 F, recordo que amb un amic varem anar fins la caserna de la Guàrdia Civil de Montcada, per veure que feien. Els carrers eren foscos i deserts, a la caserna no es veia cap moviment, només una llum que deixava veure's a través del porticons de la finestra. La caserna tampoc era massa important, m'imagino que el parell de guàrdies que hi havia aleshores, estarien pendents de la ràdio i de les ordres.

Quan tornàrem a l'institut, la gent ens preguntava si hi havia algun moviment, dèiem que no havíem vist res especial. Al final, després d'aplegar-se tot l'alumnat al Hall de l' institut, es van decidir suspendre les classes i tothom marxà cap a casa. Fet que a mi em va contrariar, doncs pensava que havíem de coordinar-nos per si el cop triomfava, doncs havíem d'organitzar accions de resistència, o almenys, supervivència a la clandestinitat.

Interiorment pensava que si el cop triomfava era una oportunitat per lluitar per una revolució i superar aquella transició hereva de la dictadura. No nego que patia d'una certa ingenuïtat, potser si hagués triomfat el cop ens haguessin esclafat als primers en resistir.

Però al final, l'intent de cop va servir per apuntalar encara més la legitimitat de gran parts dels elements sorgits de la dictadura. Com la monarquia, els sectors conservadors, l'esquerra moderada, i pactista, la visió unificadora de l'estat.

Avui sentia els discursos de personatges com el president del Congrés, Bono; cantant la dignitat dels demòcrates que van resistir el cop. M'ha semblat ridícul, doncs aquells que eren dins el Congrés, la classe política, no va resistir res. Si els haguessin posat un avió per sortir del país, sens dubte haurien fugit. Ara, molts es volen presentar com herois; el mateix Zapatero, que va entrar a militar al PSOE l'any 1982, quan ja el partit gaudia de les mels del poder.

Tot plegat, amb aquests desplegaments, i celebracions commemoratives és tracta de netejar la cara a un sistema amb crisi. Ocultar les infinites carències democràtiques, contraposant-les a un suposat perill dictatorial que fa bo el que no ho és. Al final es vol netejar la imatge d'una classe política privilegiada, i plena de corrupteles.

Ara tots son revolucionaris.

Des dels anys noranta del segle vint, la paraula "revolució" havia estat retirada de la circulació, declarada obsoleta i "demode". Qui, durant aquestes últimes dècades va pronunciar aquesta paraula maleïda, fou condemnat al menyspreu de ser qualificat com a persona fora de temps, fill del segle XIX, boig, i un munt de qualificatius tots negatius. Molta gent va deixar de pronunciar aquesta paraula o la pronunciava a mitja veu i amb vergonya.

Però vet aquí que la paraula "revolució" s'ha posat de moda aquestes darreres setmanes, els mitjans de comunicació, podríem dir-los mitjans de manipulació, s'han fet nous conversos de la paraula, l'han rescatada de la marginalitat i li han forjat una nova aureola d'heroisme que no tenia des dels anys seixanta.

De colp s'ha rebatejat com a tirans, individus sàtrapes que fins fa poc eren reputats presidents de governs amics. Ben Ali, Mubarak, un cop han caigut son pels mitjans occidentals els pitjors dictadors que el nord d'Àfrica hagi conegut.

No deixa de sorprendre la celeritat amb la que s'han produït i s'estan produint els esdeveniments, però no em d'oblidar que una revolució no és només la caiguda d'un govern, una revolució és indestriable d'un canvi social i polític profund. Queda per veure si aquest canvi es produirà en els països que han sofert les revoltes que encara continuen estenent-se traspassant fronteres.

Sentirem moltes tonteries, com que aquesta és la revolució del facebook, o la revolució de les xarxes socials. Com sempre interessa infantilitzar la societat, interessa ocultar les veritables raons de les revoltes, sobretot algunes tant importants com l'augment dels preus dels aliments bàsics o la manca de futur de la població, especialment els joves que son la gran majoria en aquests països sacsejats.

Hi ha un altre factor que és important esmentar, el paper dels grans centres de poder occidental que ja es freguen les mans amb les oportunitat d'ampliar mercats i estendre el consumisme en uns moments de crisi als països avançats. Encara no fa deu dies de la caiguda de Mubarak, quan el primer ministre del Regne Unit s'ha presentat a Egipte per firmar contractes que comporten un bons beneficis per les industries Britàniques, entre ells la venda d'armament per l'exèrcit Egipci, que no oblidem és qui governa en aquests moments. D'això se'n diu corre més que la perdiu i aprofitar el moment per col·locar-se en posició avantatjosa per treure un bon rèdit.

Aquest mateix primer ministre Cameron que vol esborrar tot el que faci olor a serveis públics, propietat social, o control estatal, exceptuant els mecanismes repressius i de monopoli de la violència, això és policia, exèrcit i justícia. Aquest nou radical liberal aterra sobre els nous països revolucionaris per fer negocis i estendre la seva revolució conservadora. Potser hauriem de recordar la influència passada i present que han tingut els anglesos en el mon islàmic, només cal esmentar aquell famós agent anglès Lawrence d'Aràbia, que enrolat amb les tribus àrabs va contribuir a l'ensorrament de l'imperi Otomà que va ser substituït per l'imperi Britànic.

Quin paper han tingut o estant tenint el britànics en aquests noves revolucions nord-africanes ? No trigarem en saber-ho.

Ara amb Líbia, un país que fa uns anys era per occident el cau del diable, amb un dirigent que propagava un discurs desafiant i revolucionari, Gadaffi, que alguns posaven al costat dels grans revolucionaris anti-colonialistes o anti-imperialistes. Ara s'ha demostrat que és un sàtrapa com qualsevol altre, però que hàbilment utilitza el discurs revolucionari i anti-imperialista per ocultar un règim corrupte i de elits privilegiades. Ha arribat un conflicte que pot desencadenar una greu crisi que ja esta afectant els preus del petroli, amb el conseqüent guany pels especuladors, i que pot arrossegar altres indicadors econòmics que perjudicaran a la majoria dels ciutadans europeus.

Revolucions Mediàtiques.

En un més i escaig que portem viscuts d'aquest 2011, ja ens han sorprès dues revoltes que s'han emportat per davant dos governs del nord d'Àfrica. Ningú s'esperava aquests aixecaments populars, que no oblidem, s'han produït en dos països amb règims pro-occidentals. Tan Tunísia, com Egipte tenien governs apuntalats i en el seu moment impulsats per Europa i Estats Units.

Els mitjans de comunicació i les agències informatives, a remolc de les anomenades xarxes socials d'internet, ha permès seguir minut a minut les noticies que generaven les revoltes. Podríem pensar que aquest seguiment ha impedit una brutal i sagnant repressió, ajudant al triomf de la població contra els governs autoritaris i les seves forces policials i armades. Però és erroni pensar que és aquest el motiu, el veritable catalitzador del triomf d´aquestes revolucions. Més aviat ha estat la neutralitat dels exercits a l'hora decantar-se per ofegar les protestes, com en altres ocasions va passar en aquests i en d'altres països, la raó de la caiguda d'aquestes dictadures.

Cal dir que en ambdues revoltes és important el paper de les classes mitjanes, potser més important que el de les classes socials pobres, que en altres ocasions havien pres el protagonisme en les revoltes i havien acabat esclafades.

Quin ha estat el paper dels països occidentals? Doncs podríem dir que han evolucionat des de la neutralitat, trencada en un primer moment per algunes cagades a favor dels governs anacrònics d'alguns polítics, que aviat varen variar de posició per posar-se al costat del procés de canvi.

Per tant, occident ha afavorit la caiguda dels governs autoritaris, incitant la neutralitat dels exèrcits de Tunísia i d'Egipte.

Així doncs, quin tipus de processos s'estan donant al mon islàmic pro-occidental? Podríem definir-ho com a revolucions capitalistes, que impulsaran la modernització de la societat i la entrada sense límits de les formes de vida occidentals. Tant Tunísia com Egipte van tenir en els anys 60 unes revolucions nacionalistes amb més o menys components d'ideologia socialista, que amb el pas del temps havien anat desapareixent, deixant estructures anacròniques i corruptes que impedien l'avanç de la occidentalització econòmica.

És molt sintomàtic que just acabada de triomfar la revolució Tunisiana, 5000 ciutadans d'aquest país hagin aprofitat per saltar els 120 quilòmetres que separen la costa de Tunísia de la illa italiana de Lampedusa, per fugir del seu país amb la intenció de entrar a Europa. La situació recorda la mateixa que va viure Albània després de la caiguda del sistema autoritari comunista, als anys noranta. No cal que recordem quina és la situació econòmica i política d'Albània avui dia, pobresa i corrupció. Si 5000 tunisians aprofiten la desaparició dels controls que impedeixen la immigració és que no confien massa que aquest canvi polític els tregui de la misèria.

Per això, i per la gran publicitat que han donat el mitjans de comunicació occidentals a les revoltes, és lògic pensar que aquestes no aportaran grans canvis socials, almenys no seran canvis que afavoreixin les classes populars.

Els països amb interessos econòmics al mon musulmà, prefereixen incentivar i donar suport a uns canvis controlats que entrin dins els paràmetres d'occidentalizació, que no pas que se'ls escapi la situació de les mans.

Wikiquè?

Wikileaks ha estat aquest darrer any la principal protagonista en els mitjans de comunicació, les tertúlies i els debats, generant un volum d'informació moltes vegades sense massa correspondència amb la importància de les suposades filtracions que periòdicament anaven apareixent com grans revelacions. Al final les noticies relacionades amb el seu cap visible Julian Assange, han acabat per eclipsar el contingut de les "transcendentals" informacions de la web mediàtica.

Deia Noam Chomsky en un recent article periodístic que Wikileaks donava la impressió de ser el lloc on Obama és filtra a si mateix. D'altra banda bastants periodistes han afirmat que moltes informacions que es publiquen a Wikileaks com a novedoses, eren coses que ja es donaven per sabudes. I la veritat és que si, que de cop a volta és com si un nen descobrís un fet que fa mils d'anys que es produeix regularment. Resulta sorpresa de brètols, però com ens estan acostumant abandonar la reflexió i l'aprofundiment en el pensament, per substituir la opinió per una declaració d'mmediatesa i de titulars, no és estrany que aquestes informacions enllaunades ens semblin la monda.

Internet ha tingut des de la seva massificació un problema que els qui controlen la informació i la opinió han d'anar corregint per seguir manipulant i creant una opinió hegemònica global. El problema és la dispersió i la fragmentació que de vegades amenaça la cohesió que volen imposar al planeta. La supervivència actual del sistema dominant avui dia consisteix en la globalització de tot, des del comerç, la política, la opinió, la informació, la economia, les expressions, els llenguatges, la moda, el lleure, l'art, étc.. Internet és una eina fonamental per imposar aquesta visió única i hegemònica. Però perquè sigui eficaç ha d'aparentar que és un organisme viu, on hi ha espai per a la oposició, que facilita la regeneració del poder i li dona una aparença més reformista i democràtica de la que en realitat té, doncs aquest poder fa temps que és en mans de la dictadura de la rendibilitat i la especulació econòmica.

No seria bo pel poder que les veus realment crítiques i contraries al sistema és convertissin dins la xarxa en la única alternativa, que a banda de qüestionar la realitat del poder, és transformés en una opinió generalitzada i determinant.

Es per això que de la nit al dia apareix al focus central de la informació Wikileaks, autèntic tub d'escapament de l'administració del país que continua controlant la opinió, la moda, la forma de vida, etc..etc.. Estat Units. Apareix també en un moment on el món començava a posar en dificultats a l'estat d'Israel, apareix en un moment en que es produeix una reestructuració del poder polític nord-americà, en un moment on la crisi és manté sense que s'albirin sortides a curt plaç, en un moment en que els representants de les finances actuen directament sobre els governs del primer mon, sempre ho havien fet sobre els països menys desenvolupats, en una clara demanda per aturar qualsevol proposta d'intervenció estatal per incentivar l'economia, i ajudar als qui més pateixen la crisi.

Sens dubte el mon que estan edificant els poders dominants passa pel control d'internet, on les revolucions poden ser més ben encarrilades i no escapar-se de les mans. De fet es pot afirmar que sense internet el que avui anomenem globalització no seria possible.