Revolucions Mediàtiques.

En un més i escaig que portem viscuts d'aquest 2011, ja ens han sorprès dues revoltes que s'han emportat per davant dos governs del nord d'Àfrica. Ningú s'esperava aquests aixecaments populars, que no oblidem, s'han produït en dos països amb règims pro-occidentals. Tan Tunísia, com Egipte tenien governs apuntalats i en el seu moment impulsats per Europa i Estats Units.

Els mitjans de comunicació i les agències informatives, a remolc de les anomenades xarxes socials d'internet, ha permès seguir minut a minut les noticies que generaven les revoltes. Podríem pensar que aquest seguiment ha impedit una brutal i sagnant repressió, ajudant al triomf de la població contra els governs autoritaris i les seves forces policials i armades. Però és erroni pensar que és aquest el motiu, el veritable catalitzador del triomf d´aquestes revolucions. Més aviat ha estat la neutralitat dels exercits a l'hora decantar-se per ofegar les protestes, com en altres ocasions va passar en aquests i en d'altres països, la raó de la caiguda d'aquestes dictadures.

Cal dir que en ambdues revoltes és important el paper de les classes mitjanes, potser més important que el de les classes socials pobres, que en altres ocasions havien pres el protagonisme en les revoltes i havien acabat esclafades.

Quin ha estat el paper dels països occidentals? Doncs podríem dir que han evolucionat des de la neutralitat, trencada en un primer moment per algunes cagades a favor dels governs anacrònics d'alguns polítics, que aviat varen variar de posició per posar-se al costat del procés de canvi.

Per tant, occident ha afavorit la caiguda dels governs autoritaris, incitant la neutralitat dels exèrcits de Tunísia i d'Egipte.

Així doncs, quin tipus de processos s'estan donant al mon islàmic pro-occidental? Podríem definir-ho com a revolucions capitalistes, que impulsaran la modernització de la societat i la entrada sense límits de les formes de vida occidentals. Tant Tunísia com Egipte van tenir en els anys 60 unes revolucions nacionalistes amb més o menys components d'ideologia socialista, que amb el pas del temps havien anat desapareixent, deixant estructures anacròniques i corruptes que impedien l'avanç de la occidentalització econòmica.

És molt sintomàtic que just acabada de triomfar la revolució Tunisiana, 5000 ciutadans d'aquest país hagin aprofitat per saltar els 120 quilòmetres que separen la costa de Tunísia de la illa italiana de Lampedusa, per fugir del seu país amb la intenció de entrar a Europa. La situació recorda la mateixa que va viure Albània després de la caiguda del sistema autoritari comunista, als anys noranta. No cal que recordem quina és la situació econòmica i política d'Albània avui dia, pobresa i corrupció. Si 5000 tunisians aprofiten la desaparició dels controls que impedeixen la immigració és que no confien massa que aquest canvi polític els tregui de la misèria.

Per això, i per la gran publicitat que han donat el mitjans de comunicació occidentals a les revoltes, és lògic pensar que aquestes no aportaran grans canvis socials, almenys no seran canvis que afavoreixin les classes populars.

Els països amb interessos econòmics al mon musulmà, prefereixen incentivar i donar suport a uns canvis controlats que entrin dins els paràmetres d'occidentalizació, que no pas que se'ls escapi la situació de les mans.

Wikiquè?

Wikileaks ha estat aquest darrer any la principal protagonista en els mitjans de comunicació, les tertúlies i els debats, generant un volum d'informació moltes vegades sense massa correspondència amb la importància de les suposades filtracions que periòdicament anaven apareixent com grans revelacions. Al final les noticies relacionades amb el seu cap visible Julian Assange, han acabat per eclipsar el contingut de les "transcendentals" informacions de la web mediàtica.

Deia Noam Chomsky en un recent article periodístic que Wikileaks donava la impressió de ser el lloc on Obama és filtra a si mateix. D'altra banda bastants periodistes han afirmat que moltes informacions que es publiquen a Wikileaks com a novedoses, eren coses que ja es donaven per sabudes. I la veritat és que si, que de cop a volta és com si un nen descobrís un fet que fa mils d'anys que es produeix regularment. Resulta sorpresa de brètols, però com ens estan acostumant abandonar la reflexió i l'aprofundiment en el pensament, per substituir la opinió per una declaració d'mmediatesa i de titulars, no és estrany que aquestes informacions enllaunades ens semblin la monda.

Internet ha tingut des de la seva massificació un problema que els qui controlen la informació i la opinió han d'anar corregint per seguir manipulant i creant una opinió hegemònica global. El problema és la dispersió i la fragmentació que de vegades amenaça la cohesió que volen imposar al planeta. La supervivència actual del sistema dominant avui dia consisteix en la globalització de tot, des del comerç, la política, la opinió, la informació, la economia, les expressions, els llenguatges, la moda, el lleure, l'art, étc.. Internet és una eina fonamental per imposar aquesta visió única i hegemònica. Però perquè sigui eficaç ha d'aparentar que és un organisme viu, on hi ha espai per a la oposició, que facilita la regeneració del poder i li dona una aparença més reformista i democràtica de la que en realitat té, doncs aquest poder fa temps que és en mans de la dictadura de la rendibilitat i la especulació econòmica.

No seria bo pel poder que les veus realment crítiques i contraries al sistema és convertissin dins la xarxa en la única alternativa, que a banda de qüestionar la realitat del poder, és transformés en una opinió generalitzada i determinant.

Es per això que de la nit al dia apareix al focus central de la informació Wikileaks, autèntic tub d'escapament de l'administració del país que continua controlant la opinió, la moda, la forma de vida, etc..etc.. Estat Units. Apareix també en un moment on el món començava a posar en dificultats a l'estat d'Israel, apareix en un moment en que es produeix una reestructuració del poder polític nord-americà, en un moment on la crisi és manté sense que s'albirin sortides a curt plaç, en un moment en que els representants de les finances actuen directament sobre els governs del primer mon, sempre ho havien fet sobre els països menys desenvolupats, en una clara demanda per aturar qualsevol proposta d'intervenció estatal per incentivar l'economia, i ajudar als qui més pateixen la crisi.

Sens dubte el mon que estan edificant els poders dominants passa pel control d'internet, on les revolucions poden ser més ben encarrilades i no escapar-se de les mans. De fet es pot afirmar que sense internet el que avui anomenem globalització no seria possible.

Assalt a l'estat.

Tot just acaba de començar l'últim acte d'assalt a l'estat. A partir d'ara serem testimonis d'una desmantellament de gran part de les estructures i serveis que encara resten en peus a l'estat espanyol.

Però comencem per Catalunya, aquesta setmana diverses fonts convergents han deixat anar el globus sonda, amb l'objectiu clar d'espantar a la societat catalana, sobre la possibilitat que la Generalitat no pugui fer front als sous dels seus treballadors, altrament dits funcionaris.

Aquesta declaració alarmant i alarmista te tots els indicis que apunten cap la justificació per aprimar els serveis públics, despatxar funcionaris i privatitzar empreses. És ben curiós, em de recordar que la Generalitat és una institució de l'estat espanyol a Catalunya, no és pas una institució independent, ni tant sols pot comparar-se amb les corts medievals que decidien pel seu compte amb independència de rei d'Espanya o de les institucions castellanes i espanyoles de la època.

Per tant, si un partit que és diu nacionalista dilapida els minsos poders que delega l'estat espanyol privatitzant-los, aleshores que resta del poc poder institucional atribuïble a Catalunya. Aquesta és l'eterna contradicció dels que s'anomenen nacionalistes no d'esquerres, aposten per una política liberal que significa liquidació dels serveis i empreses públiques amb nom de l'estalvi, i que el final acaba liquidant qualsevol rastre de poder polític autònom de Catalunya.

M'agradaria afegir que la setmana passada l'ex-president Jordi Pujol va declarar que Espanya ja estava intervinguda i avui ha dit que si no fos per Convergència i Unió Espanya estaria intervinguda. Quan deia la veritat ara o abans? Crec que ambdues vegades ha dit el mateix encara que sembli contradictori. Això ho podríem resumir amb el següent: Espanya ja fa tot el que els mercats i els grans poders econòmics europeus li manen. Per tant preneu-vos això com vulgueu. Estem intervinguts perquè ja els poders polítics fan el que manen els mercats o no cal que ens intervinguin perquè ja fem el que els interventors ens manen.

Canviem de pàgina per seguir el mateix tema, fa dies que sentim que això de les autonomies és una despesa insuportable que sumeix Espanya a la crisi econòmica, aquestes veus venen del Partido Popular, ho ha dit el dràcula d' Aznar, que per cert cada dia s'assembla més a Hitler amb l'aspecte físic, no comento res dels altres aspectes. Ho diuen també veus i ressons dins el PP, que les autonomies son una despesa massa gran per l'estat, que son un fracàs, una dilapidació, etc. L'objectiu és el mateix, desmuntar serveis públics aprimar els serveis de l'estat, acomiadar funcionaris, privatitzar empreses públiques.

S'està produint i es produirà una batalla, com va ser la guerra civil respecte a la guerra mundial, tot fa pensar que ja a començat amb el govern socialista actual, una reestructuració econòmica que significarà una nova acceleració del sistema liberal i de lliure mercat. Segons surti aquesta batalla es traslladarà cap els països mes forts dins la Comunitat Europea. Per què ha començat per Espanya? Doncs per què la resistència és nul·la, els sindicats son mesells, els partits polítics dependents, i perquè sembla que molta gent prefereix la beneficència que lluitar pels seus drets.

Jugada mestra del president d'Equador.

Quan a banda de definir-se d'esquerres o progressista hom va més enllà, guarda els discursos i el catecisme de dogmes i doctrines, utilitza la intel·ligència amb l'objectiu de millorar la vida de la població, donant-li la volta als mecanismes del mercat i la especulació perquè no vagin en benefici d'una minoria d'inversors, als qui només importen els guanys individuals o corporatius, a costa d'endeutar un país amb les conseqüències que sempre se'n deriven, que els més dèbils paguen sempre els plats trencats.

Quan hom entén bastant en economia i mecanismes del mercat, vull recordar que el president Rafael Correa té uns estudis brillants d'economia, fins i tot ha estat com deia Martí al cor de la bèstia. Em refereixo que va estudiar en prestigioses universitats dels Estats Units de Nord-Amèrica.

Segurament no haureu llegit això que us explicaré, ni tampoc ho llegireu, no fos que aquest exemple pogués contagiar-se pel món. Ara que, amb els polítics que tenim per Europa queda descartat que per aquí passi res així, doncs podríem dir que tots son uns "mandados" del poder econòmic especulador.

En Correa l'any 2008 va anunciar públicament que l'Equador deixaria de pagar els més de 30 milions de dòlars en interessos, el deute comercial anomenat Bonos Global, denunciant que era un deute il·legítim, pactat d'esquenes al poble equatorià, i ple d'irregularitats. Automàticament els papers del deute equatorià van començar a perdre el seu valor al mercat secundari.

Correa va ordenar en aquell moment que l'estat comprés els papers del deute a 35 centaus per dòlar, això va significar per l'Equador un estalvi de més de 2 milions de dòlars en capital, i 7.505 milions en interessos a ser pagats fins el 2030.

Amb aquest immens alleujament per la economia equatoriana, el govern va poder dedicar gran part d'aquest estalvi a tirar endavant un munt de programes socials que bona falta feien a un país tant castigat per anteriors governs corruptes, i per una conjura d'explotadors del primer mon sobre les riqueses del país i el deute extern.

I perquè no? Feta la llei feta la trampa, perquè els governs han de restar impassibles veient com els seus països s'enfonsen a la misèria i el deute ?. Mentre un quants taurons especuladors s'apropien de les riqueses de la societat, condemnant a la població a viure en condicions de pobresa i submissió als capricis del capital financer.

D'això se'n diu girar les armes contra qui ens apunta, d'això se'n diu aprofitar-se de les lleis del lliure mercat que sembla que és l'única llibertat que és permesa en aquests moments de monopoli de les idees de liberalisme econòmic.

Rafael Correa a part de progressista i bon president, coneix els mecanismes del mercat per fer una jugada mestra com aquesta. Tant de bo segueixi millorant i dignificant la vida de milions d'equatorians durant molts anys.

Yamaha tanca, no n'hi ha prou en abaixar-se els pantalons.

Aquesta setmana ha saltat per sorpresa con una de les notícies més destacades dels mitjans de comunicació, ningú s'esperava el tancament de la factoria de Yamaha a Catalunya i el trasllat de tota la producció a França. És una decisió contundent i sense cap possibilitat de negociació, cosa que demostra que quan una multinacional esta decidida a canviar d'aires ho fa sense més explicacions.

En principi 417 treballadors més passaran a engreixar l'infinita llista d'aturats a Espanya, campiona indiscutible i record en nombre i percentatge d'aturats no sols a Europa, sinó a tot l'anomenat primer mon.

Però fem un repàs a la història de Yamaha a Catalunya. Com sabeu el nostre país sempre va tenir un lloc destacat des dels anys 50 i 60 en la fabricació de motocicletes, en aquells anys van nàixer o créixer multitud de marques nostrades, a qui no sonarà Sanglas, Montesa, Ossa, Bultaco, Derbi, ben segur que encara me'n deixo. Amb l'arribada de la crisi dels anys 70 i 80, i amb la política de desmantellament de la indústria pròpia de la mà del govern socialista de Felipe Gonzàlez, no en va li havia de fer el favor als alemanys que van pagar el renaixement del seu partit PSOE, i preparar Espanya per la seva funció subordinada dins la Comunitat Europea. La majoria d'aquestes indústries de fabricació de motos van desaparèixer, algunes comprades com a saldos per gegants multinacionals japoneses o italianes. Sanglas va ser comprada per la corporació japonesa Yamaha, l'any 1981, d'aquesta manera el gegant japonès s'assegurava l'entrada en un dels mercats consumidors de moto més importants del món. Si, Catalunya i Espanya, el mateix fins ara, és per la seva climatologia favorable, el seu nivell econòmic, i l'afecció de la població un dels llocs del món amb més vendes i ús de la motocicleta.

Yamaha va comprar a preu de saldo Sanglas i no prou amb això, l'any 1992 amb les totes les facilitats possibles per part del govern Pujol des de la Generalitat, i els governs estatal i local, van aixecar la moderna fàbrica de Palau amb capacitat per fabricar 120.000 motocicletes.

Encara recordo al president Pujol inaugurant la fàbrica, amb tot el desplegament publicitari, per això és important tenir memòria en aquests temps que tothom la perd. Ja podeu imaginar els discursos sobre el progrés del nostre país, també podeu imaginar les sucoses avantatges en diner públic que com una torrentera després d'una tempesta d'estiu fluïen cap el compte de la multinacional japonesa. Ja sabem que aquest, o aquests Espanya i Catalunya som països tremendament provincians i a tots els polítics els cau la salivera quan una multinacional decideix apuntar el dit sobre el mapa peninsular per plantar una factoria. Que espereu, Franco va convertir aquest país en un poblet ple capellans i brètols que no obren un llibre ni per mirar la contratapa. Per això el país és ple de capelletes i capitans de la cultureta de pa sucat amb oli.

Però tornem a Yamaha, no us pregunteu com es que Yamaha s'en va a França, bé la fàbrica ja hi és, però assumirà la producció espanyola o catalana. No se si sabeu però a França el treballadors estan molt més ben pagats que aquí, i a més de tenir una consciencia social més gran, també tenen molts més drets laborals que els peninsulars. Com és doncs que el discurs dels nostres polítics, empresaris i banquers en aquest cas no funciona? Com és que ara no serveix a la multinacional que la gent s'abaixi els pantalons, treballi més hores per menys diners? Vull dir que se'n va a un país on els costos de producció son molts mes grans, a més França no és un dels principals consumidors de motocicletes, la climatologia i el tarannà francès no acompanyen perquè sigui un camp abonat com a l'altra banda dels Pirineus, aquí.

Una altra cosa es el silenci o conformisme amb que han actuat els polítics espanyols i catalans. En aquest moments governa el mateix partit, Convergència i Unió, que va donar la benvinguda Yamaha l'any 1991. En aquells moments tot era una festa, ara tot és silenci, el menys preu dels qui governen la Generalitat ha estat total, ni mitja paraula per defensar els llocs de treball de 417 obrers catalans, és una vergonya, un acte prepotent dels convergents, el conseller de treball Mena s'ha comportat com si fos una gallina en un corral ple de vaques, vull dir acceptant amb naturalitat que se'n vagi sense més explicacions, només ha dit que és una decisió corporativa. És com quan s'espatlla la tele i diem: Bah, això son ells! És cosa d'ells! Però els diners públics i facilitats fiscals que els vareu donar, això no son ells, això som tots nosaltres. I 417 families a l'atur no és cosa d'ells, és cosa nostra.

Estem arreglats amb aquesta colla de Nacionalistes, estan massa ocupats perseguint i apallissant okupes, o desmantellant codis ètics de la policia, o carregant contra qualsevol que es declari en vaga. M'és igual si es diu Catalunya o Tombuctú, aquí s'esta construint un país per elits i per panxa contents, amb un tuf aristocràtic que fa vòmit.

La ideologia de la informació.

Si preguntéssim entre la població si els sona el cognom Fariñas, immediatament la majoria afirmaria que si, que es tracta d'un opositor cubà, gairebé tothom recordaria que aquest opositor va estar durant moltes setmanes en vaga de fam. Si seguíssim amb aquesta indagació entre els ciutadans, la majoria afirmaria que en Fariñas estava en vaga contra el règim de Cuba, molts afirmarien que en Fariñas lluita contra una dictadura, afirmarien que lluita per la llibertat dels cubans, perquè puguin tenir llibertats d'elecció política, llibertat d'expressió, llibertat per muntar negocis, etc..etc..

Però no escric aquestes reflexions per jutjar en Fariñas, ni tampoc per jutjar el sistema polític de la República de Cuba. Només vull fer notar que l'us informatiu que s'ha fet de la protesta dels dissidents cubans ha estat implacable, reiteratiu i intens, fins al punt que gran part de la població adulta mundial amb accés als mitjans de comunicació a seguit el dia a dia del pols d'en Fariñas amb el govern cubà.

Per contra si preguntéssiu a la població si coneix el cas dels Falsos Positivos de Colòmbia, i l'existència de les Madres de Soacha, gairebé ningú sabria de que els parlen.

Com que pot ser que els que llegiu això no sabeu tampoc de que us parlo us ho explicaré. Els Falsos Positivos son al voltant de 2000 joves colombians que van ser segrestats per algunes brigades de l'exèrcit de Colòmbia, portats a llocs de conflicte amb la guerrilla, un cop vestits de guerrillers, executats per l'exèrcit, a canvi els militars executors rebien compensacions econòmiques perquè per cada guerriller mort és cobrava una quantitat de diners com si es tractes de peces abatudes per vendre-les al mercat del tràfic il·legal d'espècies protegides.

La majoria de les víctimes eren joves de barriades populars que no tenien cap implicació amb organitzacions armades, i probablement ni tant sols amb cap militància política. Una de les poblacions mes castigades per aquestes ràtzies de l'exercit colombià va ser Soacha, als afores de Bogotà, on precisament va sorgir el moviment de les mares que reclamaven justícia i dignitat per la memòria dels seus fills assassinats.

Una informació com aquesta, la majoria de les vegades silenciada o tractada de forma secundària per la majoria dels mitjans de comunicació, resulta tan espantosament cruel que costa de creure que sigui certa, a més, si els mitjans, sistemàticament la silencien o la marginen i tracten de manera esbiaixada, encara resulta menys creïble i qui la denuncií sempre rebrà mirades d'incredulitat, qüestionament i poca atenció.

Certament moltes vegades al llarg de la història, en tenim un exemple en les matances executades pels militars franquistes durant la guerra civil, quan més brutal resulta una acció militar o política, més costa de creure per a la majoria de la societat que creu ingènuament que no hi ha persones sobre la terra capaces de cometre assassinats o repressions tant fortes.

Les mares de Soacha han hagut d'afrontar la seva lluita amb absoluta solitud, ignorades pels mitjans de comunicació del mon, i totalment desemparades davant la possible represàlia dels poder militars i polítics de Colòmbia.

Aquest tractament de la informació, destacant la vaga de fam d'un dissident cubà, la mort d' un altre, el podem posar a un canto de la balança i comparar-lo amb 2000 joves assassinats a Colòmbia, els quals pels mitjans de comunicació han tingut un pes menor al d' una ploma d'ocell a l'altre plat de la balança.

Aquest exemple, en podríem trobar milers en tots els àmbits de la informació, demostren clarament que els mitjans i les agència de noticies internacionals tenen una ideologia i una concepció del mon, defensen uns governs i uns estats que segueixen aquesta ideologia, i combaten els grups, estats, persones que no segueixen aquesta concepció ideològica mundial.

Colòmbia és un estat fidel a un sistema d'explotació que anomenen del lliure mercat, on els qui tenen diners i poder poden fer el que vulguin, on les multinacionals poden apropiar-se dels recursos nacionals sense que les lleis estatals frenin la seva voracitat. Cuba per contra és un país que tot i els seus fracassos en molts aspectes, malgrat les grans falles que podem trobar en l'aspecte polític, no forma part d'aquesta lògica d'explotació de la població i no es dins la gran corrent de mercadeig de las grans multinacionals.

Per la majoria dels mitjans de comunicació del mon, Cuba és un país que cal combatre, l'objectiu és ensorrar un govern i un sistema que en molts aspectes després de tant anys de pressió internacional ja es troba en ruïnes. Per contra els mitjans sempre silenciaran, justificaran i apuntalaran tot país i govern que aposti per seguir el sistema capitalista i mercantil, i quan més radical sigui en l'aplicació del liberalisme econòmic més prestigiat serà. El qui no vegi una concepció ideológica darrera dels mitjans de comunicació, qui segueix creien en la suposada imparcialitat d'aquests és que mira el mon amb unes ulleres de fusta.

Artur Mas es posa el Bozal.

S'acaba de configurar el govern dels "millors", bé tot plegat sembla una broma de mal gust. Aquestes alçades ja coneixem als convergents i unionans, es prepara un llarg període d'asfíxia del país, ja s'estan repartint el somnífers entre la població. El soroll que se sentia amb el tripartit, ara serà només cant d'ocells, els mitjans comprats, afins a les grans corporacions i els bancs, afinen la simfonia. La paraula clau serà: tot va com la seda. Però no la Seda que hi ha junt l'aeroport del Prat, parlant d'aeroport, em sembla que començaré a preparar les maletes per no morir-me d'estupidesa en un país que com tots acaba votant i donant el poder als mes corruptes.

Tampoc es bo enfrontar-se a la militància convergent, els estalinistes no els arriben a l'alçada de la sabata en sectarisme. Aquests, regionalistes com son, s'apropien de la nació com si fos seva i distribuiran de nou carnets de puresa segons els convingui als seus interessos polítics i econòmics.

La prova del seu sectarisme és que son un partit sense dissensions, tots van a una. Això de fer confondre els interessos de la pàtria amb els particulars d'algú, funciona a la perfecció. Sempre ha funcionat al llarg de la història, si no mireu les guerres mundials per exemple.

L'Artur va jurar el càrrec prometent fidelitat a una constitució que s'ha convertit en aparell de tortura, no és que a les comissaries et colpegin amb el llibre "articulos de la Constitución Española" en el interrogatoris, és que la Constitución és el tallafocs més important per escanyar les ànsies de llibertat, de justícia i de democràcia. Veureu que bé ens portarem a partir d'ara amb Espanya, la resta diran alguns, ni boicots, ni insults, ni cap mal rotllo. Podreu anar a Madrid com qualsevol espanyol més, tranquils.

Va jurar l'Artur fidelitat al rei, deixem-ho aquí, sense comentaris. I finalment va fer una afegit, innecessari per les formes legals, un detall sense importància. Fidelitat al poble de Catalunya.. Però de quin poble de Catalunya parla? El que ja ha renunciat a la autodeterminació?, el que renunciarà a l'immersió lingüística ? el que acatarà les ordres del tribunal constitucional? el que farà el ridícul demanant el concert econòmic? el que....

Potser de tant en tant ens faran sortir al carrer a fer el ridícul per demostrar quan emprenyats estem amb Madrid, ja s'ho faran amb mi que no hi comptin, de manipuladors ja n'estic fins allà on no sona.

L'Artur per acabar de burlar-se de tots plegats s'ha posat el Bozal, vull dir a nomenat consellera de justícia a Pilar Fernandez Bozal, advocada de l'estat i responsable de dur a terme la demanda de prohibició de l'estat espanyol contra la consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Tota una declaració d'intencions del nou president de la Generalitat, s'han acabat les consultes independentistes diu als catalans, ens portarem bé diu als espanyols. Encara hi ha qui justifica l'acció de la Bozal dient que no tenia més remei que fer el que va fer essent advocada de l'estat. No sé perquè això em recorda a la "ley de obediencia debida" dels militars d'Argentina, o al jo només era un soldat que rebia ordres en un camp d'extermini.