Assalt a l'estat.

Tot just acaba de començar l'últim acte d'assalt a l'estat. A partir d'ara serem testimonis d'una desmantellament de gran part de les estructures i serveis que encara resten en peus a l'estat espanyol.

Però comencem per Catalunya, aquesta setmana diverses fonts convergents han deixat anar el globus sonda, amb l'objectiu clar d'espantar a la societat catalana, sobre la possibilitat que la Generalitat no pugui fer front als sous dels seus treballadors, altrament dits funcionaris.

Aquesta declaració alarmant i alarmista te tots els indicis que apunten cap la justificació per aprimar els serveis públics, despatxar funcionaris i privatitzar empreses. És ben curiós, em de recordar que la Generalitat és una institució de l'estat espanyol a Catalunya, no és pas una institució independent, ni tant sols pot comparar-se amb les corts medievals que decidien pel seu compte amb independència de rei d'Espanya o de les institucions castellanes i espanyoles de la època.

Per tant, si un partit que és diu nacionalista dilapida els minsos poders que delega l'estat espanyol privatitzant-los, aleshores que resta del poc poder institucional atribuïble a Catalunya. Aquesta és l'eterna contradicció dels que s'anomenen nacionalistes no d'esquerres, aposten per una política liberal que significa liquidació dels serveis i empreses públiques amb nom de l'estalvi, i que el final acaba liquidant qualsevol rastre de poder polític autònom de Catalunya.

M'agradaria afegir que la setmana passada l'ex-president Jordi Pujol va declarar que Espanya ja estava intervinguda i avui ha dit que si no fos per Convergència i Unió Espanya estaria intervinguda. Quan deia la veritat ara o abans? Crec que ambdues vegades ha dit el mateix encara que sembli contradictori. Això ho podríem resumir amb el següent: Espanya ja fa tot el que els mercats i els grans poders econòmics europeus li manen. Per tant preneu-vos això com vulgueu. Estem intervinguts perquè ja els poders polítics fan el que manen els mercats o no cal que ens intervinguin perquè ja fem el que els interventors ens manen.

Canviem de pàgina per seguir el mateix tema, fa dies que sentim que això de les autonomies és una despesa insuportable que sumeix Espanya a la crisi econòmica, aquestes veus venen del Partido Popular, ho ha dit el dràcula d' Aznar, que per cert cada dia s'assembla més a Hitler amb l'aspecte físic, no comento res dels altres aspectes. Ho diuen també veus i ressons dins el PP, que les autonomies son una despesa massa gran per l'estat, que son un fracàs, una dilapidació, etc. L'objectiu és el mateix, desmuntar serveis públics aprimar els serveis de l'estat, acomiadar funcionaris, privatitzar empreses públiques.

S'està produint i es produirà una batalla, com va ser la guerra civil respecte a la guerra mundial, tot fa pensar que ja a començat amb el govern socialista actual, una reestructuració econòmica que significarà una nova acceleració del sistema liberal i de lliure mercat. Segons surti aquesta batalla es traslladarà cap els països mes forts dins la Comunitat Europea. Per què ha començat per Espanya? Doncs per què la resistència és nul·la, els sindicats son mesells, els partits polítics dependents, i perquè sembla que molta gent prefereix la beneficència que lluitar pels seus drets.

Jugada mestra del president d'Equador.

Quan a banda de definir-se d'esquerres o progressista hom va més enllà, guarda els discursos i el catecisme de dogmes i doctrines, utilitza la intel·ligència amb l'objectiu de millorar la vida de la població, donant-li la volta als mecanismes del mercat i la especulació perquè no vagin en benefici d'una minoria d'inversors, als qui només importen els guanys individuals o corporatius, a costa d'endeutar un país amb les conseqüències que sempre se'n deriven, que els més dèbils paguen sempre els plats trencats.

Quan hom entén bastant en economia i mecanismes del mercat, vull recordar que el president Rafael Correa té uns estudis brillants d'economia, fins i tot ha estat com deia Martí al cor de la bèstia. Em refereixo que va estudiar en prestigioses universitats dels Estats Units de Nord-Amèrica.

Segurament no haureu llegit això que us explicaré, ni tampoc ho llegireu, no fos que aquest exemple pogués contagiar-se pel món. Ara que, amb els polítics que tenim per Europa queda descartat que per aquí passi res així, doncs podríem dir que tots son uns "mandados" del poder econòmic especulador.

En Correa l'any 2008 va anunciar públicament que l'Equador deixaria de pagar els més de 30 milions de dòlars en interessos, el deute comercial anomenat Bonos Global, denunciant que era un deute il·legítim, pactat d'esquenes al poble equatorià, i ple d'irregularitats. Automàticament els papers del deute equatorià van començar a perdre el seu valor al mercat secundari.

Correa va ordenar en aquell moment que l'estat comprés els papers del deute a 35 centaus per dòlar, això va significar per l'Equador un estalvi de més de 2 milions de dòlars en capital, i 7.505 milions en interessos a ser pagats fins el 2030.

Amb aquest immens alleujament per la economia equatoriana, el govern va poder dedicar gran part d'aquest estalvi a tirar endavant un munt de programes socials que bona falta feien a un país tant castigat per anteriors governs corruptes, i per una conjura d'explotadors del primer mon sobre les riqueses del país i el deute extern.

I perquè no? Feta la llei feta la trampa, perquè els governs han de restar impassibles veient com els seus països s'enfonsen a la misèria i el deute ?. Mentre un quants taurons especuladors s'apropien de les riqueses de la societat, condemnant a la població a viure en condicions de pobresa i submissió als capricis del capital financer.

D'això se'n diu girar les armes contra qui ens apunta, d'això se'n diu aprofitar-se de les lleis del lliure mercat que sembla que és l'única llibertat que és permesa en aquests moments de monopoli de les idees de liberalisme econòmic.

Rafael Correa a part de progressista i bon president, coneix els mecanismes del mercat per fer una jugada mestra com aquesta. Tant de bo segueixi millorant i dignificant la vida de milions d'equatorians durant molts anys.

Yamaha tanca, no n'hi ha prou en abaixar-se els pantalons.

Aquesta setmana ha saltat per sorpresa con una de les notícies més destacades dels mitjans de comunicació, ningú s'esperava el tancament de la factoria de Yamaha a Catalunya i el trasllat de tota la producció a França. És una decisió contundent i sense cap possibilitat de negociació, cosa que demostra que quan una multinacional esta decidida a canviar d'aires ho fa sense més explicacions.

En principi 417 treballadors més passaran a engreixar l'infinita llista d'aturats a Espanya, campiona indiscutible i record en nombre i percentatge d'aturats no sols a Europa, sinó a tot l'anomenat primer mon.

Però fem un repàs a la història de Yamaha a Catalunya. Com sabeu el nostre país sempre va tenir un lloc destacat des dels anys 50 i 60 en la fabricació de motocicletes, en aquells anys van nàixer o créixer multitud de marques nostrades, a qui no sonarà Sanglas, Montesa, Ossa, Bultaco, Derbi, ben segur que encara me'n deixo. Amb l'arribada de la crisi dels anys 70 i 80, i amb la política de desmantellament de la indústria pròpia de la mà del govern socialista de Felipe Gonzàlez, no en va li havia de fer el favor als alemanys que van pagar el renaixement del seu partit PSOE, i preparar Espanya per la seva funció subordinada dins la Comunitat Europea. La majoria d'aquestes indústries de fabricació de motos van desaparèixer, algunes comprades com a saldos per gegants multinacionals japoneses o italianes. Sanglas va ser comprada per la corporació japonesa Yamaha, l'any 1981, d'aquesta manera el gegant japonès s'assegurava l'entrada en un dels mercats consumidors de moto més importants del món. Si, Catalunya i Espanya, el mateix fins ara, és per la seva climatologia favorable, el seu nivell econòmic, i l'afecció de la població un dels llocs del món amb més vendes i ús de la motocicleta.

Yamaha va comprar a preu de saldo Sanglas i no prou amb això, l'any 1992 amb les totes les facilitats possibles per part del govern Pujol des de la Generalitat, i els governs estatal i local, van aixecar la moderna fàbrica de Palau amb capacitat per fabricar 120.000 motocicletes.

Encara recordo al president Pujol inaugurant la fàbrica, amb tot el desplegament publicitari, per això és important tenir memòria en aquests temps que tothom la perd. Ja podeu imaginar els discursos sobre el progrés del nostre país, també podeu imaginar les sucoses avantatges en diner públic que com una torrentera després d'una tempesta d'estiu fluïen cap el compte de la multinacional japonesa. Ja sabem que aquest, o aquests Espanya i Catalunya som països tremendament provincians i a tots els polítics els cau la salivera quan una multinacional decideix apuntar el dit sobre el mapa peninsular per plantar una factoria. Que espereu, Franco va convertir aquest país en un poblet ple capellans i brètols que no obren un llibre ni per mirar la contratapa. Per això el país és ple de capelletes i capitans de la cultureta de pa sucat amb oli.

Però tornem a Yamaha, no us pregunteu com es que Yamaha s'en va a França, bé la fàbrica ja hi és, però assumirà la producció espanyola o catalana. No se si sabeu però a França el treballadors estan molt més ben pagats que aquí, i a més de tenir una consciencia social més gran, també tenen molts més drets laborals que els peninsulars. Com és doncs que el discurs dels nostres polítics, empresaris i banquers en aquest cas no funciona? Com és que ara no serveix a la multinacional que la gent s'abaixi els pantalons, treballi més hores per menys diners? Vull dir que se'n va a un país on els costos de producció son molts mes grans, a més França no és un dels principals consumidors de motocicletes, la climatologia i el tarannà francès no acompanyen perquè sigui un camp abonat com a l'altra banda dels Pirineus, aquí.

Una altra cosa es el silenci o conformisme amb que han actuat els polítics espanyols i catalans. En aquest moments governa el mateix partit, Convergència i Unió, que va donar la benvinguda Yamaha l'any 1991. En aquells moments tot era una festa, ara tot és silenci, el menys preu dels qui governen la Generalitat ha estat total, ni mitja paraula per defensar els llocs de treball de 417 obrers catalans, és una vergonya, un acte prepotent dels convergents, el conseller de treball Mena s'ha comportat com si fos una gallina en un corral ple de vaques, vull dir acceptant amb naturalitat que se'n vagi sense més explicacions, només ha dit que és una decisió corporativa. És com quan s'espatlla la tele i diem: Bah, això son ells! És cosa d'ells! Però els diners públics i facilitats fiscals que els vareu donar, això no son ells, això som tots nosaltres. I 417 families a l'atur no és cosa d'ells, és cosa nostra.

Estem arreglats amb aquesta colla de Nacionalistes, estan massa ocupats perseguint i apallissant okupes, o desmantellant codis ètics de la policia, o carregant contra qualsevol que es declari en vaga. M'és igual si es diu Catalunya o Tombuctú, aquí s'esta construint un país per elits i per panxa contents, amb un tuf aristocràtic que fa vòmit.

La ideologia de la informació.

Si preguntéssim entre la població si els sona el cognom Fariñas, immediatament la majoria afirmaria que si, que es tracta d'un opositor cubà, gairebé tothom recordaria que aquest opositor va estar durant moltes setmanes en vaga de fam. Si seguíssim amb aquesta indagació entre els ciutadans, la majoria afirmaria que en Fariñas estava en vaga contra el règim de Cuba, molts afirmarien que en Fariñas lluita contra una dictadura, afirmarien que lluita per la llibertat dels cubans, perquè puguin tenir llibertats d'elecció política, llibertat d'expressió, llibertat per muntar negocis, etc..etc..

Però no escric aquestes reflexions per jutjar en Fariñas, ni tampoc per jutjar el sistema polític de la República de Cuba. Només vull fer notar que l'us informatiu que s'ha fet de la protesta dels dissidents cubans ha estat implacable, reiteratiu i intens, fins al punt que gran part de la població adulta mundial amb accés als mitjans de comunicació a seguit el dia a dia del pols d'en Fariñas amb el govern cubà.

Per contra si preguntéssiu a la població si coneix el cas dels Falsos Positivos de Colòmbia, i l'existència de les Madres de Soacha, gairebé ningú sabria de que els parlen.

Com que pot ser que els que llegiu això no sabeu tampoc de que us parlo us ho explicaré. Els Falsos Positivos son al voltant de 2000 joves colombians que van ser segrestats per algunes brigades de l'exèrcit de Colòmbia, portats a llocs de conflicte amb la guerrilla, un cop vestits de guerrillers, executats per l'exèrcit, a canvi els militars executors rebien compensacions econòmiques perquè per cada guerriller mort és cobrava una quantitat de diners com si es tractes de peces abatudes per vendre-les al mercat del tràfic il·legal d'espècies protegides.

La majoria de les víctimes eren joves de barriades populars que no tenien cap implicació amb organitzacions armades, i probablement ni tant sols amb cap militància política. Una de les poblacions mes castigades per aquestes ràtzies de l'exercit colombià va ser Soacha, als afores de Bogotà, on precisament va sorgir el moviment de les mares que reclamaven justícia i dignitat per la memòria dels seus fills assassinats.

Una informació com aquesta, la majoria de les vegades silenciada o tractada de forma secundària per la majoria dels mitjans de comunicació, resulta tan espantosament cruel que costa de creure que sigui certa, a més, si els mitjans, sistemàticament la silencien o la marginen i tracten de manera esbiaixada, encara resulta menys creïble i qui la denuncií sempre rebrà mirades d'incredulitat, qüestionament i poca atenció.

Certament moltes vegades al llarg de la història, en tenim un exemple en les matances executades pels militars franquistes durant la guerra civil, quan més brutal resulta una acció militar o política, més costa de creure per a la majoria de la societat que creu ingènuament que no hi ha persones sobre la terra capaces de cometre assassinats o repressions tant fortes.

Les mares de Soacha han hagut d'afrontar la seva lluita amb absoluta solitud, ignorades pels mitjans de comunicació del mon, i totalment desemparades davant la possible represàlia dels poder militars i polítics de Colòmbia.

Aquest tractament de la informació, destacant la vaga de fam d'un dissident cubà, la mort d' un altre, el podem posar a un canto de la balança i comparar-lo amb 2000 joves assassinats a Colòmbia, els quals pels mitjans de comunicació han tingut un pes menor al d' una ploma d'ocell a l'altre plat de la balança.

Aquest exemple, en podríem trobar milers en tots els àmbits de la informació, demostren clarament que els mitjans i les agència de noticies internacionals tenen una ideologia i una concepció del mon, defensen uns governs i uns estats que segueixen aquesta ideologia, i combaten els grups, estats, persones que no segueixen aquesta concepció ideològica mundial.

Colòmbia és un estat fidel a un sistema d'explotació que anomenen del lliure mercat, on els qui tenen diners i poder poden fer el que vulguin, on les multinacionals poden apropiar-se dels recursos nacionals sense que les lleis estatals frenin la seva voracitat. Cuba per contra és un país que tot i els seus fracassos en molts aspectes, malgrat les grans falles que podem trobar en l'aspecte polític, no forma part d'aquesta lògica d'explotació de la població i no es dins la gran corrent de mercadeig de las grans multinacionals.

Per la majoria dels mitjans de comunicació del mon, Cuba és un país que cal combatre, l'objectiu és ensorrar un govern i un sistema que en molts aspectes després de tant anys de pressió internacional ja es troba en ruïnes. Per contra els mitjans sempre silenciaran, justificaran i apuntalaran tot país i govern que aposti per seguir el sistema capitalista i mercantil, i quan més radical sigui en l'aplicació del liberalisme econòmic més prestigiat serà. El qui no vegi una concepció ideológica darrera dels mitjans de comunicació, qui segueix creien en la suposada imparcialitat d'aquests és que mira el mon amb unes ulleres de fusta.

Artur Mas es posa el Bozal.

S'acaba de configurar el govern dels "millors", bé tot plegat sembla una broma de mal gust. Aquestes alçades ja coneixem als convergents i unionans, es prepara un llarg període d'asfíxia del país, ja s'estan repartint el somnífers entre la població. El soroll que se sentia amb el tripartit, ara serà només cant d'ocells, els mitjans comprats, afins a les grans corporacions i els bancs, afinen la simfonia. La paraula clau serà: tot va com la seda. Però no la Seda que hi ha junt l'aeroport del Prat, parlant d'aeroport, em sembla que començaré a preparar les maletes per no morir-me d'estupidesa en un país que com tots acaba votant i donant el poder als mes corruptes.

Tampoc es bo enfrontar-se a la militància convergent, els estalinistes no els arriben a l'alçada de la sabata en sectarisme. Aquests, regionalistes com son, s'apropien de la nació com si fos seva i distribuiran de nou carnets de puresa segons els convingui als seus interessos polítics i econòmics.

La prova del seu sectarisme és que son un partit sense dissensions, tots van a una. Això de fer confondre els interessos de la pàtria amb els particulars d'algú, funciona a la perfecció. Sempre ha funcionat al llarg de la història, si no mireu les guerres mundials per exemple.

L'Artur va jurar el càrrec prometent fidelitat a una constitució que s'ha convertit en aparell de tortura, no és que a les comissaries et colpegin amb el llibre "articulos de la Constitución Española" en el interrogatoris, és que la Constitución és el tallafocs més important per escanyar les ànsies de llibertat, de justícia i de democràcia. Veureu que bé ens portarem a partir d'ara amb Espanya, la resta diran alguns, ni boicots, ni insults, ni cap mal rotllo. Podreu anar a Madrid com qualsevol espanyol més, tranquils.

Va jurar l'Artur fidelitat al rei, deixem-ho aquí, sense comentaris. I finalment va fer una afegit, innecessari per les formes legals, un detall sense importància. Fidelitat al poble de Catalunya.. Però de quin poble de Catalunya parla? El que ja ha renunciat a la autodeterminació?, el que renunciarà a l'immersió lingüística ? el que acatarà les ordres del tribunal constitucional? el que farà el ridícul demanant el concert econòmic? el que....

Potser de tant en tant ens faran sortir al carrer a fer el ridícul per demostrar quan emprenyats estem amb Madrid, ja s'ho faran amb mi que no hi comptin, de manipuladors ja n'estic fins allà on no sona.

L'Artur per acabar de burlar-se de tots plegats s'ha posat el Bozal, vull dir a nomenat consellera de justícia a Pilar Fernandez Bozal, advocada de l'estat i responsable de dur a terme la demanda de prohibició de l'estat espanyol contra la consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Tota una declaració d'intencions del nou president de la Generalitat, s'han acabat les consultes independentistes diu als catalans, ens portarem bé diu als espanyols. Encara hi ha qui justifica l'acció de la Bozal dient que no tenia més remei que fer el que va fer essent advocada de l'estat. No sé perquè això em recorda a la "ley de obediencia debida" dels militars d'Argentina, o al jo només era un soldat que rebia ordres en un camp d'extermini.

Felicitació de Nadal.

Des del Tribunal Suprem ens acaben d'enviar la felicitació de Nadal i el bon desig per l'any vinent 2011 i potser per a tota la dècada. La sentència del Tribunal Constitucional respecte alguns articles del nou estatut, declarant-los inconstitucionals, comença a donar els seus fruïts. La demanda d'una desena de pares, si arriba, contra la llei d'immersió lingüística, es converteix en una de les primeres aplicacions pràctiques contra un model de política lingüística que havia començat a caminar fa 30 anys. A partir d'ara això pot ser can seixanta, però més val no parlar del futur.

Aquesta tarda escoltava la compareixença de Oriol P F, portaveu de Convergència i Unió a la cambra catalana, amb una actitud de perdonavides, fatxenda, bromista i prepotent com qui se sap fill de l'emperador que va governar més de dues dècades aquest país. No sé si es trobava sota els efectes d'un llarg vermut de Nadal, o no, ho semblava. Però del que no tinc cap dubte és que o no te la més remota idea de lleis, i del significat d'aquesta sentència, o és que com sempre fa el seu partit, volia tirar pilotes fora.

No se si aquesta colla ja ha començat donar classes exercicis de genuflexió, o si han començat a repartir genolleres per tot el país, però a partir d'ara assistirem a autèntics fenomens de prestigiditació, per fer creure que tots aconseguim molt quan van a Madrid a piular i tornen amb les sobres rosegades del menjar que els poders polítics espanyols els llencen amb: "eso para los perros catalanes".

Realment la situació de Catalunya i els catalans és esperpèntica, ridícula, mentre des de l'Estat Espanyol s'esforcen en donar-nos arguments per a la independència, aquests polítics, petits liliputiencs, acaben convencent al país per que s'esforci en seguir les lleis del Rei i d'Espanya, i perquè ens convertim tots en bons ciutadans espanyols.

Desenganyem-nos ja, aquests partits es deuen més als interessos de determinats sectors econòmics que procuren pels seus negocis i a la seva militància burocratitzada que viu dels imposts que tots plegats paguem. Mireu si no, Convergència i Unió acaba de declarar que el seu soci preferencial quan calgui pactar per superar la falta de majoria absoluta, serà el PSC-PSOE. Davant la desfeta que es preveu a les eleccions municipals per part dels socialistes, ja tenen qui els pararà el cop i els salvarà els mobles. En alguns pobles ja fa temps que funcionen sense impediments ni contradiccions els pactes Ciu-Psc. Tot sigui perquè res canvií, i per que ningú vulgui ocupar el seu espai monopolitzat, seria perillós que algú vulgues qüestionar les coses o avançar cap a una democràcia real. Per aguantar un sistema com aquest, millor serien eleccions com les de Nord-Amèrica, almenys no hauriem d'aguantar tanta burocràcia partidària i la marginació dels qui no son del seu negoci. Afegit a que el nivell dels qui es dediquen a la política és lamentable, segur que s'hi dediquen perquè no els volen en lloc més.

Què hi ha darrera la vaga de controladors aeris ?

El conflicte dels controladors aeris espanyols no és nou, com tampoc és el primer conflicte que afecta als treballadors dels aeroports. Tampoc és la primera vegada que les reivindicacions acaben en caos, ja va passar fa un parell d'anys a El Prat, quan els treballadors de terra de la companyia Iberia van ocupar les pistes interrompent el tràfic aeri. Els conflictes als aeroports no son exclusius d'Espanya, aquests mateix any els controladors francesos, per no anar més lluny, s'han declarat en vaga varies vegades.

Quan un conflicte afecta un sector tan estratègic com el transport aeri, les conseqüències es fan molt paleses, passant a les primeres planes dels diaris i marcant la dinàmica dels polítics, al cap i la fi, viatgem tots, rics i pobres. Si fos un conflicte que només afectes a les classes populars potser no hi posarien tant d'interès.

Però anem a l'arrel del conflicte dels controladors espanyols que han aprofitat un dels moments de més trànsit de passatgers per declarar la vaga, és evident que volien causar el major dany possible per intentar que les seves reivindicacions fossin escoltades. Una vaga es fa per interrompre el normal funcionament d'una empresa, no pas per que tingui la menor transcendència.

Bé, el que no diuen els mitjans de comunicació de l'estat espanyol és que als controladors el govern els ha rebaixat al sou de 343.000 euros a 197.000 euros, una rebaixada del 40 per cent, a més els han apujat les hores de treball de 1.200 anuals a 1.670 anuals. Per trobar aquestes dades he hagut d'anar a la pàgina de la BBC internacional. Evidentment per molts de nosaltres tot i la rebaixa son molts diners, però estic segur que qualsevol de nosaltres no es quedaria amb el braços creuats si de cop i volta li rebaixessin el sou un 40 per cent i el fessin treballar 270 hores més a l'any.

Però què hi ha darrera d'aquesta mesura que tenint en compte els sous mitjans espanyols? 700 euros al mes i menys cobra molta gent

Darrera de tot això hi ha la privatització d'AENA, que per si no ho sabeu, és la companyia pública que gestiona els aeroports espanyols. El govern socialista vol vendre aquesta empresa i abans ha de liquidar unes quantes qüestions, una és que qui la compri ha de tenir la tranquil·litat i la seguretat que guanyarà forces diners i que no tindrà conflictes amb els treballadors. Aquí vull fer una puntualització, he dit govern socialista, però si governessin els populars la política seria la mateixa.

Aquesta vaga que ha aconseguit demonitzar als controladors aeris, Espanya és una país molt propens a enviar a la foguera als qui els de dalt assenyalen com heretges, no en va ja ho deia Luter als seus alumnes ( el de la reforma protestant alemanya). De 12 apòstols i sants que tenim a l'església 15 son a Espanya. Mentre l'alumnat seu trencava a riure, i ell emfatitzava sobre el país dels espanyols, el seu endarreriment i dogmatisme.

Doncs mentre al populatxo espanyol exaltat li agradaria penjar per les pilotes, o per on fos als controladors, el govern socialista tira mà de la Constitución i envia a l'exèrcit i a la Guardia Civil a prendre les torres de control per suspendre els drets constitucionals dels vaguistes que ara passen a ser soldats sense drets de sindicació.

Des de l'època de Ronald Reagan que no passava això al mon occidental, si, va ser als anys 80 quan aquest nefast actor i pitjor president va acabar amb la vaga de controladors nord-americans i els va despatxar a tots, alguns fins i tot van anar a la presó. Reagan van enviar a l'exèrcit a prendre les torres de control.

Qui era Reagan? Un president seguidor de les doctrines liberals de l'escola de Chicago, privatització total, el mercat s'auto-regula, l'estat ha de quedar al mínim. Son els mateixos d'ara que quan els bancs se'ls enfonsen corren a demanar l'ajut de l'estat, ajut que acabem pagant tots i ells continuen essent rics. Mireu que va passar a Xile, amb Pinochet i la seva política dels Chicago-boys, la mateixa de Reagan i Tatcher. L'any 1982 tots els bancs xilens van fer fallida, l'estat pinochetista va haver de salvar-los, la crisi va ser brutal, a alguns advocats els pagaven els serveis amb sacs de patates, conills, gallines, porcs, el diner no valia res.

M'he anat una mica lluny, però és que arribem al mateix punt, la política que esta aplicant el govern socialista espanyol, el popular també ho faria, és la privatització, el retall de tots els serveis públics, el retall dels sous públics i dels funcionaris. Aquesta és la política que marca Europa, tot perquè en un moment de crisi, on el capital ja no guanya, s'obrin noves oportunitats perquè alguns s'omplin les butxaques. Aquesta política per la majoria de la població serà pa per avui i gana per demà. Crec que hauriem d'ésser una mica més crítics tots plegats i no empassar-nos el que la majoria dels mitjans ens volen fer creure.

És un mal precedent militaritzar sectors de la societat, si s'ha fet una vegada ja no hi ha impediment moral per fer-ho les vegades que calgui. Ara envien soldats i guàrdies civils a les torres i posen als controladors a formar, toc de diana i de retreta, demà potser els enviaran a dins d'una fàbrica, unes oficines, a la universitat, al País Basc, o al palau de la Generalitat. Mireu, a la història, el feixisme sempre comença reprimint un col·lectiu amb l'aplaudiment o indiferència de la majoria de la població, i al final tothom acaba marcant el pas militar.