Hi ha una frase moltes vegades repetida que diu que la primera víctima d'una guerra és la veritat. Crec que estem tots d'acord, fins i tot els primers en manipular la informació: les grans agències, els mitjans oficials, dic oficials com podria dir mass media. També molts dels periodistes acreditats, deixen anar aquesta frase com aval de la seva suposada imparcialitat i transparència.
Però, fora d'aquesta llicència que es permeten en aquest cas, el cert és que de fa anys una de les grans batalles de la guerra moderna és la informativa, i més des la institucionalització de l'anomenada globalització i del seu braç executor: internet.
Anem uns anys enrera per analitzar el comportament informatiu dels mitjans davant d'un conflicte que va marcar les grans línies de comportament dels mitjans a partir d'aquell moment, m'estic referint a la Guerra del Golf.
Quins elements fan diferent el comportament dels mitjans informatius a partir d'aquell moment respecte als conflictes anteriors?
Un és la suposada actualització constant de les accions armades, o dit d'una altra manera, presentar davant del món una suposada guerra en directe. Aquesta és la primera acció manipuladora que convertia els efectes de les accions armades en un tema secundari i poc important. Fins aquell moment la premsa s'havia basat en aquests temes, ara secundaris, per fer present la realitat del desenvolupament del conflicte. Ara tot es torna buit, i la guerra sembla un joc en una pantalla d'ordinador on no apareix el dolor, la sang, ni la mort. Ens estan venent una guerra neta, quan en el fons tothom sap que una guerra és el més brut que hi ha.
Un altre element determinant del tractament dels conflictes a partir de la Guerra del Golf és la limitació de la presència dels reporters sobre el terreny, fins i tot podríem dir, prohibició de la seva presència per evitar que la informació escapi al control militar. Es converteix en norma que els representants de la premsa han de ser autoritzats pel comandaments militars, i les informacions han d'estar filtrades per una maquinària informativa controlada de manera centralitzada. Digueu-li agències militars, agències d'espionatge, o agencies estatals de control de la informació, però a partir d'ara la informació s'elabora i distribueix des d'aquests centres de planificació de la informació i de la guerra, control de la opinió i dels efectes del conflicte.
En realitat el conflicte de l'Irak no era per imposar la democràcia, curiós això d'imposar i democràcia. Es tractava d'una guerra pel control dels preus del petroli, mantenir-los alts amb l'argument del conflicte, i per donar de menjar un monstre, el complex industrial militar. Però aquest motiu no és nou, des de fa segles les intervencions imperialistes es basen en un motiu pecuniari, tan simple com salvar els interessos d'alguna corporació o multinacional. Recordem les accions d'Anglaterra arreu del món al segle XIX, per vendre línies de ferrocarril, o les ocupacions dels Marines de molts països Centre-Americans per salvaguardar els interessos econòmics de les corporacions fruiteres Nord-Americanes. O la sempre present actuació d'Anglesos, Francesos i Nord-Americans en els països àrabs, des del segle XIX, amb l'objectiu de controlar el petroli.
Per tant els motius de les intervencions militars, malgrat se les vulgui envernissar d'un argument polític i/o humanitari com aquest "imposar" la democràcia, o salvar la població civil, ètc., només amaguen uns interessos pel control de les fonts de riquesa, o son per donar de menjar a sectors econòmics multinacionals.
Ara la història es repeteix a Líbia, els mitjans s'apropen al: en altres moments condemnat per ells mateixos com a pamfletarisme. El periodistes es converteixen en ridículs titelles transmissors d'un discurs polític exagerat i patètic. Les frases gastades, repetides, un copiar i enganxar que sembla extret del final de la segona guerra mundial. Panegírics i cants a les excel·lències de la democràcia i la llibertat, conversió d'uns grupuscles de foscs mercenaris en dignificats rebels, insurgents del poble, alliberadors de la democràcia, es rescata la paraula revolucionari en positiu. Un llenguatge que en unes altres circumstàncies escandalitzaria un nen per fora de mida, ara apareix com a mono-temàtic en tots el mitjans a l'hora. La portada d'un diari, d'un informatiu de ràdio o televisió s'assembla una altra com dues gotes d'aigua, al final tots els mitjans publiquen el mateix titular.
Però ningú sap el que realment esta passant, hi ha un control informatiu, i ideològic que ve del cos central del poder armat que al mateix temps se sotmet al poder econòmic corporatiu.
Les imatges de sis mesos de guerra sempre son les mateixes, rebels desarrapats sobre pick-ups llençant trets a l'aire, sens dubte, uns revoltats que qualsevol mínimament intel·ligent veu que no poden derrotar un exèrcit professional ben armat. Per tant, tot fa sospitar que son imatges enllaunades o permeses per les autoritats militars de l'OTAN, per ocultar una veritable intervenció forània per decantar el conflicte. No es veuen els atacs aeris, no es veuen els instructors estrangers que tothom sap que hi ha, reconeguts pel mateix ocupant atlantista, no es veu l'acció dels vaixells de guerra, ni l'assortiment d'armament que fa Estats Units i Europa dels qui lluiten contra el govern Libi.
Hi ha moltes coses que se'ns oculten de les guerres modernes, ara les intervencions de les potencies no es limiten només a llençar bombes o enviar tropes, hi ha un aspecte de la guerra que té a veure amb el control electromagnètic, inutilitzar els dispositius electrònics de l'enemic, paralitzar la xarxa de comunicació, fins i tot, contaminar de virus informàtics els seus sistemes. Cada cop sabem menys, i se'ns oculta més de les guerres actuals, i gràcies a la labor grotesca dels mitjans de comunicació massius, i dels seus periodistes titelles, de les guerres en tenim una imatge que sembla més un joc de guerres infantils a pedrades, que no pas al que del realment esta passant.
