Per què la Unió Europea, i dins ella Espanya encara pitjor, tenen un futur ben negre..?

Los pasivos de los mercados financieros se han convertido en deuda pública, por tanto la zona euro se ha convertido en un club donde el deudor y el acreedor se han volcado contra los contribuyentes. De esta manera, el euro se ha convertido en una trampa, dado que las monedas de los países miembros no se pueden devaluar y en cambio se han visto obligados a una estricta política fiscal.. Los países de la eurozona han sido privados de todos sus medios para estabilizar la devaluación o imprimir dinero en sus respectivas economías"
El único mecanismo que han podido aplicar los países de la periferia europea ha sido la llamada devaluación interna, que consiste en reducciones salariales y fuertes recortes del gasto público. La devaluación interna ha dado paso a altas tasas de desempleo y a la disminución de los ingresos familiares, así como al aumento de la pobreza para millones de personas. Todas las cifras indican que la UE va cuesta abajo y que el número de pobres aumentará día a día.

Lazlo Andor ex-comissari d''Assumptes Socials durant quatre anys a la UE.

Que millor que no pas començar amb les paraules d'algú que ha tingut una responsabilitat important dins la Unió Europea. Però de totes maneres, Andor ens parla de les conseqüències de la crisi, i de l'agreujament d'aquesta amb polítiques fiscals "incorrectes".

Poso "incorrectes" entre cometes, perquè és clar que aquestes polítiques perjudiquen a molts, però beneficien alguns.

Recentment han estat notícia les declaracions amb les que s'ha despenjat l'encara president de la Comissió: Durao Barrosso. En les que culpava al Banc d'Espanya de tots els mals de la crisi espanyola.

No sóc jo qui defensaré el Banc d'Espanya, perquè forma part de la baula de la cadena. Però és buscar un ase dels cops; culpar només el Banc d'Espanya, quan aquest: porta endavant les polítiques que li dicten des de Brusel·les.

Espanya ha crescut econòmicament, els darrers vint anys o més, a base del crèdit. El crèdit, i els fons de cohesió van fer d'un desert, un paradís. Però el crèdit té molt a veure amb un miratge (espejismo). Quan hom es desperta, està entrampat en el pitjor dels inferns del deute.

La societat espanyola avui esta en el pitjor dels inferns del deute. Això significa crisi per dècades, sinó empitjora encara més. Perquè el futur dels països occidentals està pendent d'unes noves boires negres que s'acosten per l'horitzó. Hi ha una tendència: tornar crear noves bombolles, amb l'excés de capital que acumulen uns pocs (països, i grans magnats).

Espanya avui és com un terreny esgotat, on ja, ni abonant en surt cap collita important. Les grans empreses han marxat, i marxaran cap a territoris més productius.

La baixada de salaris no condueix a res, només a més marge pels empresaris. Aquesta baixada resulta contraproduent, perquè va acompanyada d'una baixada de producció (amb salaris baixos es produeix menys, i de més mala qualitat). 
I aquesta baixada, va acompanyada d'un ensorrament del mercat intern, doncs els salaris no donen per consumir el que es produeix.

És cert que ara s'importa molt menys de fora, però el motiu és aquest que acabo de esmentar: salaris baixos- baixada de consum. Per tant se'ns ven la il·lusió de que les exportacions es recuperen. Però el saldo és positiu per la baixada d'importacions, circumstància que va aparellada amb la fugida de moltes empreses, des d'Espanya cap altres mercats més rendibles, i productius..

Alguns diran, com sempre, que la responsabilitat és només d'altres; aquell pòsit anarquista que deia Bertrand Russell: la culpa sempre és de la societat.. Jo sóc innocent.. Una culpa que va molt bé amb el substrat catòlic de la nostra cultura; aquell que diu: que si cometo pecats, després sempre estic a temps d'anar a l'església, confessar-me, demanar perdó, i sortir net com un patena; exempt de responsabilitats, i preparat per pecar de nou.

Els crèdits que van arribar a Espanya des dels països amb excedents de capitals (Alemanya, Arabia Saudi, Qatar, etc..) Com diu Jordi Angusto al seu llibre: I ara, que?

Eren com posar una botiga de llaminadures a la porta d'un col·legi, i dir-lis als nens: si no teniu diners, ja ho pagareu més endavant.. Sense aturador, els nens van posar-se a consumir llaminadures, que els semblaven regalades. Ara la majoria esta a l'hospital de l'empatx, i del sucre que han agafat a la sang..

Aquests nens, eren la majoria de la societat espanyola, la majoria dels ciutadans.. Culpar només els qui van oferir la trampa, és reconèixer tenir un caràcter molt feble.

Ara entrampats, toca pagar deutes; aquests com que són impagables per molts, suposen la venda per trams de tots els serveis públics, com a garantia del deute privat.

Com s'atura això..? Fa temps que sóc pessimista amb el futur d'Espanya, i dels espanyols. I més mantenint l'actual estructura; la mateixa que ens va incentivar al desastre..

Convé, a alguns, mantenir polítics corruptes, i funcionaris que es venen a la política. És la manera de desprestigiar tots els serveis públics. La mateixa gent, esta segant l'herba sota els seus peus. Res no podria ser millor pels qui s'enriqueixen.. 
Diuen que ara hi ha un vint i sis per cent més de rics a Espanya. Però aquest percentatge, que no deu arribar ni al dos per cent de la població total, creix a costa de l'extermini de la classe mitjana, i de la pauperització de les classes baixes..

Sense cultura política, sense cultura social, sense cultura de col·lectivitat; per la majoria no hi ha futur. I el que vulgui posar una trava a la màquina, veurà com surt escaldat, perquè la majoria  se li girarà en contra. S'ha fet un bon treball ideològic amb la dictadura, i després.. Aquest no és un país de conviccions, i menys de resistir en uns principis. És un país de derrotats, i de vençuts..