Per començar s'ha de dir que Catalunya és un país diferent d'Espanya, no per qüestions institucionals, sinó socialment. I no ho és des de fa poc, sinó des de sempre que han existit aquestes dues realitats.. Per tant, és una qüestió que ni tan sols mereix discussió, i el que no ho accepti és que no viu la realitat, sinó en una projecció teòrica del seu nacionalisme. Em refereixo al nacionalisme espanyol, que existeix, i amb molta força, sobretot des del franquisme. Aquest, sempre ha existit, encara que no havia pres un caire ideològic tan clar com des de la dictadura..
El més probable és que el govern espanyol, perquè és la lògica secular que ha seguit aquest estat, i aquesta societat des de segles enrere. El més probable és que impedeixi qualsevol consulta, o procés d'autodeterminació. És el fatal error que sempre comet Espanya, impulsada per un radicalisme absolutista, molt en sintonia amb el catolicisme que ha impregnat la societat espanyola des de l'anomenada reconquesta, i amb les conseqüents expulsions d'àrabs, jueus, conversos, etc.. De fet la bel·ligerància contra el que es diferent ha estat la principal font se cohesió d'Espanya, davant una tendència atomitzadora que ha lluitat contra aquesta essència absolutista, i d'imposició vers les diferències, dins la societat espanyola..El cantonalisme ha estat sempre present, fins i tot dins del que podríem anomenar territoris essencialment espanyols.
Però d'exemples de processos que van desembocar en la separació definitiva també en podem trobar moltíssims: els processos independentistes d'Amèrica Llatina, inclòs l'espetec final de la guerra de Cuba, i Filipines.
Si observem aquests processos ens adonem que no van ser cosa d'un dia, sinó que van anar madurant després de fracassos i impediments, durant dècades.
La societat catalana s'ha fet políticament independentista molt recentment; no fa ni cinc anys que s'han condensat idees disperses basades en greuges continus per convergir en un plantejament independentista.
Conquerir la independència no dependrà dels espanyols, o millor dit. Aquests ajudaran, com ho han estat fent fins ara. Però en el fons, si la independència s'aconsegueix, vindrà de la mà d'un procés de maduració d'idees, i no pas d'un escalfament temporal. La tendència al creixement, que una prohibició, o una acció radical de força per part de l'estat espanyol, imprimirà a les idees independentistes, anirà madurant cap una majoria política incontestable. Els partits que siguin corretja de transmissió de partits espanyols, esdevindran residuals. Amb pocs anys, la generació educada sota l'autoritarisme, i el nacionalisme franquista, desapareixerà; sense aquesta serà socialment insostenible una posició d'auto-flagel·lació constant. Ningú apostarà per polítiques que condueixen al patiment a costa de mantenir situacions de corrupció, i subsidi, aparellades a un caciquisme polític o plutocràtic.
El procés de separació social fa temps que va començar, i es troba força avançat. El procés polític potser trigarà una mica més del que alguns es pensen..
