Quantes vegades ens commovem per les històries que sentim sobre els camps d´extermini alemanys, durant la dictadura nazista de Hitler. Fins i tot al més insensible se li posen els pèls de punta. Sembla que tothom esta d´acord, tot l´espectre polític, exceptuant sectors d´extrema dreta, a condemnar l´assassinat de milions de persones d´aquella manera tant sàdica i cruel. Ben segur que molts hem fet l´exercici de posar-nos en la pell d´aquelles víctimes, i també hem intentat fer l´exercici de posar-nos en la pell dels botxins, els assassins. De ben segur que en aquest últim supòsit, posar-nos a la pell dels assassins, no ens em sortit. Ens creiem incapaços de ser tant criminals, tant dolents.
Però si pensem bé, si mirem al voltant nostre veure´m que durant aquests últims anys s´han comès a la perifèria del mon occidental, o ben a prop de la nostra porta, actes criminals que si bé no tenen la perfecció industrial exterminadora que van crear els alemanys nazistes, son actes de les mateixes dimensions. Per fer-ne un repàs ràpid en citaré alguns: La guerra de Corea, la del Vietnam i Cambotja, Indonesia, Guatemala, Nigèria, Els Balcans-Bòsnia, Ruanda, Colòmbia.. Segurament m´oblido de molts conflictes més, però penso que aquests que he citat, on la vida de centenars de milers de persones ha estat esborrada de l´existència de manera cruenta, son més que suficients per demostrar la nostra insensibilitat cap el fenomen de l´extermini; mentre no ens impliqui a nosaltres ens és indiferent.
Quins factors hi ha que ens fan còmplices d´aquests assassinats massius?
El principal es mirar cap un altre lloc intentant justificar la situació per diferents raons que van des del racisme, fins a creure que les societats on es produeixen els exterminis son societats intrínsecament violentes, poc desenvolupades, primitives, etc.
I si, perdura un cert racisme sota la nostra pell, moltes vegades lligat al fet nacional, encara que aquest fet nacional sigui una lluita justa i necessària. Però la societat moderna te una tendència a crea compartiments que van des de la condició social, la llengua, la comunitat, el partit, el club esportiu,el gènere, l´edat. En comptes de enderrocar murs, en la nostra inseguretat n´aixequem cada cop més.
Recordo com va commoure a les societats europees la guerra de Bòsnia, i quan desapercebuda va passar la matança de Ruanda. Potser perquè precisament Bòsnia era a les portes de la nostra Comunitat Europea, i a més els individus que morien eren semblants a nosaltres. En canvi a Ruanda eren negres i primitius, a més de viure en un continent on tot es justifica, Àfrica.
Evidentment estem parlant de ressorts interiors que ningú s´atreveix a proclamar obertament, son pensaments ocults que demostren que la nostra es una societat absolutament hipòcrita. Ara el costum Europeu és amagar la porqueria sota la catifa, exportar el crim a la perifèria del mon vestint-lo d´un entramat ideològic que anomenem democràcia, però que en realitat es l´estructura que sustenta el sistema de dominació capitalista, que irradia des del centre a la citada perifèria. Per això es ben cert que quan una papallona mou les seves ales aquí causa una tempesta a l´altre extrem del món. Tots juguem el nostre paper en l´engranatge i ens beneficiem de l´estructura que exporta la misèria l´opressió i l´extermini a les extremitats del mon.
El model individualista, amb un sentit desesperat de recerca de la felicitat personal, es la cultura que imprimeix als moviments anomenats alternatius que van des del feminisme burgés, fins a l´ecologisme, passant per el nihilisme estupefaent o esportiu. Tots son moviments que inicialment es mostren sectorials però que acaben essent excloents, doncs no pretenen aportar una alternativa global, ans només un camí particular que acaba lligat a la filosofia consumista dominant. Només nous rols aparents que semblen aportar nous camins a la societat, però que son un relleu de peons sense canviar les regles del joc.
Entre tant a la perifèria continuen les matances, que la propaganda democràtica silencia o justifica, sempre presentant-nos tot com si fos una desgràcia inherent al subdesenvolupament, la cultura d´aquells llocs i totalment autònoma de les nostres responsabilitats. Com si nosaltres no tinguéssim res a veure en les guerres i exterminis dels confins del mon. Els mitjans de comunicació, sota el dictat dels interessos econòmics i polítics de torn, silencien o propaguen els conflictes, incitant la nostra mobilització o desmobilització, segons el moment.
Individus, ja avui homes o dones, amb vestits de seda, defensen o venen el consegüent mentre ells en resulten nets i impol.luts, i d´altres es taquen les mans de sang com a carnissers a les matances perifèriques. Els primeres gaudeixen de protecció democràtica, els segons de la protecció de ser ignorats.
I nosaltres vivim en un mon on no som diferents de la població alemanya durant el hitlerisme, que sabia i olorava la carn cremada dels camps d´extermini, però que mirava cap un altre costat, per covardia, supervivència, afinitat o complicitat.
