El que ja fa temps s´anava dient sobre la insostenibilitat de l´economia espanyola, basada fonamentalment en el boom inmobiliari, s´ha acomplert. Hores d´ara ens trobem en una crisi de la qual trigarem bastant temps en sortir. L´atur, un dels mal endèmics que pateix l´economia d´aquest estat, s´ha tornat a desbocar. Som hores d´ara en els 4,5 milions d´inscrits sense feïna a les oficines de treball, i no es veu per enlloc cap prespectiva que pugui fer pensar que s´invertirà la tendència alcista del nombre dels sense feïna. L´Estat Espanyol és un pais d´enormes desigualtats, i aquest últims anys han augmentat. Tenim uns dels sous més baixos d´Europa, i una taxa de temporalitat única. Amb aquestes condicions no s´enten massa aquestes recomanacions de FMI, i d´altres poders econòmics internacionals que demanen la flexibilització de l´economia. Com tampoc s´enten aquesta mesura fantasma que el govern actual vol aplicar; retardar al jubilació als 67 anys. No té cap sentit, és una mesura de desesperació, un pagat per tapar un foradet d´una canonada que per aigua per tot arreu. Fins i tot un nen entendria que si mantens més temps als qui tenen ocupació en el seu lloc de treball, estas impedint que el mercat de treball es renovi, i per tant que persones que son a l´atur ocupin els llocs dels jubilats. Aquesta mesura només te un sentit, fer contents als grans empresaris, especialment el banquers que continurant prejubilant als treballadors, però que hauran de donar menys indemnització, i també l´estat podrà pagar unes pensions més baixes. Miris per on es miris, els treballadors seran els qui hi sortiran perdent.
Però tornant a l´economia espanyola: Per què Espanya és un dels països amb més atur del món?
Per què l´economia espanyola es tant dependent de la temporalitat? Per què es tant dependent d´altres països?
Tradicionalment, o històricament, Espanya ha estat un país pobre amb una economia molt poc desenvolupada, una industria minsa, un estat dominat per un capital rentista, especulador, poc creatiu, i sense masses ganes de reinvertir en modernitat. Les coses podrien haver anat d´una altra manera si no s´hagués aniquilat l´experiencia modernitzadora dels anys 30, amb la creació d´un estat republicà i modern. Per contra va acabar imposant-se el poder més retrograd i inmobilista, lligat a l´aristocràcia, el clero, la gran banca i la indústria que havia anat fent la viu viu amb un estat monarquic primitiu, que més tenia a veure amb la corrupció que no pas en la bona qüalitat dels productes.
Centenars de milers dels millors professionals, artistes, intel.lectuals, creadors, metges, escriptors, poetes, músics, etc..etc.., van morir o van haver de marxar d´Espanya amb la victoria del feixisme. Un règim retrograd no podia permetre la llibertat creativa i pensadora, no podia permetre la modernització social i política. A Europa tampoc l´interessava un Estat Espanyol que és desenvolupés amb noves idees massa modernes, l´interessava un Estat Espanyol a la cua, dependent i centrat sobretot en l´agricultura, avui dia en el turisme. Per tant, un buit generacional tant important, seguit de la miseria del anys de la dictadura, quan no la miseria econòmica, la miseria cultural que fomentava. Ha deixat una petjada, i un cami marcat que mai s´ha intentat deixar de banda. Ens esperen anys de crisi, i de passar-la sense que des d´enlloc es plategi una regeneració social, econòmica i cultural. L´alternativa sera una altra vegada asseure´ns a esperar que un nou boom econòmic basat en activitats temporals, com la contrucció, torni a reactivar el mercat. Trist futur doncs.
