Sempre que visito les terres de l´Ebre és com si em traslladés a l´any 1938. En aquell any, el dia 25 de juliol, l´Exercit Popular de la República, a les 0,15h d´aquella matinada, iniciava una ofensiva contra les tropes feixistes del general Franco que ocupaven la riba contraria. Si pensés només amb termes històrics, polítics, nacionals, socials; el significat d´aquells 115 dies de cruenta batalla ja seria corprenedor. Si pensés només en els milers de vides anònimes que es van perdre, travessades per bales i metralla, esmicolades per bombes i obusos, ja seria suficient per entrar en l´estat de torbació que sento. Però més enllà d´aquest escenari mental que suposa pensar, recordar i imaginar tot allò, hi ha la història particular del meu oncle; En Josep Bayó Girbau desaparegut per sempre més en un d´aquells infinits instants de 1938. Ell, com tants d´altres éssers anònims, formava part de l´anomenat Exèrcit de l´Ebre, enquadrat en una Brigada Internacional, era dels que havien d´actuar sempre en els primer instants d´una batalla, assaltant les posicions enemigues, és probable que hagués mirat cara cara a la mort centenars de vegades. S´em fa difícil poder posar-me a la seva pell, per dir-ho d´alguna manera. Els pensaments que l´atenallaven quan la mort l´envoltava i la seva vida penjava d´un trèmul fil.
Finalment fou així, aquell fil tant prim d´on penjava la seva vida es va trencar, ningú sap com, ni en quin moment, ni concretament on, no sabem el per què. De cop ja no va existir més, no va escriure cartes, no va aparèixer a casa per abraçar la seva mare i les seves germanes. Un escuet comunicat de l´Exèrcit de la República va fer el camí que ell no va poder fer mai més amb una paraula ben consisa: DESAPARECIDO.
Amb aquesta paraula la història de la meva familia va començar a ser una altra, no era només el trasbals que representa la mort d´un ser estimat, era la volatilització d´una vida, i al mateix temps la seva permanència sobre el nostre present. Ja és trist pensar en l´espai que deixà buit, perquè quan una persona mort essent jove, no sols s´estronca la seva vida, ans també desapareix un camí que podia haver creat altres vides. No hi haurán fills, ni néts, ni vesnéts, ni rebesnéts, no hi haurà res en el futur sols un buit sense record ni present. Però en el cas d´un desaparegut, és buit deixa espai a mil preguntes. Fins i tot, al principi resta l´esperança de trobar-lo viu, però el temps s´encarrega d´anar apagant aquesta flama per obrir una esquerda d´interrogants sobre el què va passar. Aquests interrogants es van veure agreujats per l´actitut dels vencedors davant els vençuts, i més quan és tractava d´una dictadura feixista que volia esborrar tot record de resistència, dissidència, i honor dels qui lluitaren en favor de la legalitat i la llibertat. El Franquisme va reescriure la història i va esborrar milers de persones com el meu oncle que van patir aquella guerra, atrapats en una espiral de violència macabre d´on era impossible fugir. La història va ser injusta amb ells, les generacions actuals em tingut la sort de viure altres etapes on la mort és en general una circunstància natural i lògica. Nosaltres no hem hagut de passar les penalitats que vàren passar el qui van haver d´anar a una guerra fraticida, no hem passat gana, sed, fred, calor, por, esglai, enfermetats, i un munt de coses que ni tan sols ens podem imaginar.
És per això que quan vaig a les Terres de l´Ebre, tot es converteix en interrogants i situacions imaginaries, a cada instant penso que el meu oncle potser va passar per tal lloc o tal altre, penso en l´escenari de sang, bombes, bales, foc, mort que deuria estar vivint. I finalment penso que el que queda del seu cos, potser els óssos, la pols, és allà en qualsevol indret que pot estar abastant la mirada.
