Extranys Companys de Viatge.

Un dimarts fores noticia en un diari, aquell diari que mai compraves per ser dels de qui tantes vegades s' han posat al costat dels opressors. Tu sols eres un petit nom en tinta negra petita, aquell dimarts 24 de juny, quina manera de felicitar-t el teu sant, Joan. Publicat en una nova llista d' ejecutats, en aquest cas ejecutats per la vida, assenyalats pel rellotge que marca el final del temps. A quins companys més extranys i desconeguts us van aplegar en aquest silenci infinit. Què tenen a veure amb tu ?: Wilma Antoine Lazzerini, Jose Arancibia Carroza, Teodolinda Araya Neira. vda de Rauld, Lisetti Orieta Arellano Morales, Carmen Florencia Avendano Roja vda. de Barberis, Eliana de las Mercedes Barrera Ibanez, Hortencia Bastias Poblete, Kenia Benavides Sese, Zulema de las Mercedes, Bravo Flores, Juan Bautista Caffarena Benoit, Raquel del Carme Catalan Soto, Patricia Court Cortes, Jorge Covarrubias Lyon, Marta Cuevas Graniffo, Carlos Estanislao Fuentes Ilabaca, Edilia Garcia de Andrews, Lizardo Garrido Perez, Eugenia Gonzalez Arevalo, JUAN GUASCH OLIVER, Carlos Llona Cruchaga, Nelson Maturana Teran, Hector Guillermo Nass Didier, Rigoberto Ortiz Ortiz, Guillermo O'Ryan Lassalle, Romilio De la Cruz Perez Quintana, Arturo Prieto Urioste, Aurelia Rosa Puerto Callao, Ernesto Rios Morales, Amelia Vivent Etchepare.

Si, Joan Guasch i Oliver, potser vas morir la nit del 23 de Juny sense poder celebrar el teu 92 aniversari, pero això no és gaire important per un home d' ideals com tu. Quants companys van restar enrera per sempre; als anys 30 en la militència anarquista, a l' implacable triomf del feixisme deixant uns camps de batalla plens de sang en gairebe tres anys de guerra, quants vas deixar als camps de concentracio de la Catalunya francesa, quants de la mà del Winnipeg i Pablo Neruda a Xile.... Ja veus Joan Guasch, la vida no ha estat gens fàcil a cavall entre una vida d'exil.li a Xile i el record tendre i pur d' un passat truncat a Catalunya.. A Santiago de Chile ha mort un home bo: Joan Guasch i Oliver, un home rigoròs, honest i amb ideals. Un companys que m' acompanyarà sempre vagi on vagi. Aquest nom en un llarga llista d' altres noms, no sols és Juan Guasch Oliver, per a mi és Joan Guasch Oliver, Xile, Santiago, Allende, Maria de los Angeles, Metro Pedro de Valdivia, Avenida Providencia, Cerro Santa Lucia, La Moneda, Santa Corina, Penalolen, Pasaje Lirquen, Victor Jara, Cementerio General, Calle San Diego, Noche de Amor, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, Angoixa, 1931, 1932, 1933, 1934, 1935, 1936, 1937, 1938, 1939, Josep Bayo Girbau, Batalla de l' Ebre, Republica, CNT, ERC, POUM, PSUC, Front d' Equerres, Xato, 1970, 71, 72, 1973, Unidad Popular, Pablo Neruda, Pinochet, Pedro Aguirre Cerda, Maresme, Amèrica del Sud, és infinit el que amaga aquest nom; Joan Guasch Oliver, ja per sempre en mans de la inexistencia, el buit infinit que ens espera a tots.

Una nit del mes de juny de l' any 2008, a Santiago de Chile, Joan Guasch i Oliver ens va deixar per sempre, alguns el trobarem sempre a faltar, d' altres ni sabran que va existir, pero jo en tinc prou en saber que m' acompanyara per sempre mes.

Passejar per antics camps de batalla.

Sempre que visito les terres de l´Ebre és com si em traslladés a l´any 1938. En aquell any, el dia 25 de juliol, l´Exercit Popular de la República, a les 0,15h d´aquella matinada, iniciava una ofensiva contra les tropes feixistes del general Franco que ocupaven la riba contraria. Si pensés només amb termes històrics, polítics, nacionals, socials; el significat d´aquells 115 dies de cruenta batalla ja seria corprenedor. Si pensés només en els milers de vides anònimes que es van perdre, travessades per bales i metralla, esmicolades per bombes i obusos, ja seria suficient per entrar en l´estat de torbació que sento. Però més enllà d´aquest escenari mental que suposa pensar, recordar i imaginar tot allò, hi ha la història particular del meu oncle; En Josep Bayó Girbau desaparegut per sempre més en un d´aquells infinits instants de 1938. Ell, com tants d´altres éssers anònims, formava part de l´anomenat Exèrcit de l´Ebre, enquadrat en una Brigada Internacional, era dels que havien d´actuar sempre en els primer instants d´una batalla, assaltant les posicions enemigues, és probable que hagués mirat cara cara a la mort centenars de vegades. S´em fa difícil poder posar-me a la seva pell, per dir-ho d´alguna manera. Els pensaments que l´atenallaven quan la mort l´envoltava i la seva vida penjava d´un trèmul fil.

Finalment fou així, aquell fil tant prim d´on penjava la seva vida es va trencar, ningú sap com, ni en quin moment, ni concretament on, no sabem el per què. De cop ja no va existir més, no va escriure cartes, no va aparèixer a casa per abraçar la seva mare i les seves germanes. Un escuet comunicat de l´Exèrcit de la República va fer el camí que ell no va poder fer mai més amb una paraula ben consisa: DESAPARECIDO.

Amb aquesta paraula la història de la meva familia va començar a ser una altra, no era només el trasbals que representa la mort d´un ser estimat, era la volatilització d´una vida, i al mateix temps la seva permanència sobre el nostre present. Ja és trist pensar en l´espai que deixà buit, perquè quan una persona mort essent jove, no sols s´estronca la seva vida, ans també desapareix un camí que podia haver creat altres vides. No hi haurán fills, ni néts, ni vesnéts, ni rebesnéts, no hi haurà res en el futur sols un buit sense record ni present. Però en el cas d´un desaparegut, és buit deixa espai a mil preguntes. Fins i tot, al principi resta l´esperança de trobar-lo viu, però el temps s´encarrega d´anar apagant aquesta flama per obrir una esquerda d´interrogants sobre el què va passar. Aquests interrogants es van veure agreujats per l´actitut dels vencedors davant els vençuts, i més quan és tractava d´una dictadura feixista que volia esborrar tot record de resistència, dissidència, i honor dels qui lluitaren en favor de la legalitat i la llibertat. El Franquisme va reescriure la història i va esborrar milers de persones com el meu oncle que van patir aquella guerra, atrapats en una espiral de violència macabre d´on era impossible fugir. La història va ser injusta amb ells, les generacions actuals em tingut la sort de viure altres etapes on la mort és en general una circunstància natural i lògica. Nosaltres no hem hagut de passar les penalitats que vàren passar el qui van haver d´anar a una guerra fraticida, no hem passat gana, sed, fred, calor, por, esglai, enfermetats, i un munt de coses que ni tan sols ens podem imaginar.

És per això que quan vaig a les Terres de l´Ebre, tot es converteix en interrogants i situacions imaginaries, a cada instant penso que el meu oncle potser va passar per tal lloc o tal altre, penso en l´escenari de sang, bombes, bales, foc, mort que deuria estar vivint. I finalment penso que el que queda del seu cos, potser els óssos, la pols, és allà en qualsevol indret que pot estar abastant la mirada.