Catalunya sempre ha estat un país d´integració, la nostra cultura s´ha fet de la suma i evolució de diferents cultures de la mediterrània. El llatí va evolucionar, fins a constituír les difetents llengües romàniques, entre elles la nostra, el català. Paral.lelament els territoris de la nostra parla van anar creant una interrelació que va donar lloc a la formació d´una corona, i un estat medieval comú. Aquí cal tenir en compte que aquest estat medieval mai va tenir res a veure amb la idea d´estat modern sorgit de les revolucions francesa i nord-americana. Ans mes aviat era una unió de classes dominats, siguin senyors feudals, estaments religiosos, comerciants rics i grans propietaris. Tots sota una mateixa corona. Però és així com en molts casos s´originaren els moderns estats-nacio que amb una filosofía basada en drets universals, han esdevingut l´organització entorn la qual les societats actuals estan organitzades.
En el nostre cas, Catalunya no va poder mai arribar a constituïr-se en un estat modern, sigui per la força militar o per l´assimilació burocràtica, social i econòmica. Catalunya va esdevenir en la seva major part, un territori dins l´estat espanyol, ossigui una regió d´Espanya.
Però, tot i això, Catalunya mai ha perdut el seu sentit nacional heretat del seu bressol medieval. Molts cops utilizant la llegua com a pal de paller de la realitat diferenciadora respecte a Espanya, els catalans em aconseguit salvar-nos de l´assimilació absoluta per part d´un estat que ha fet servir tots els mitjans per convertir-nos en una regió més, sense més conciència que el folklorisme insuls.
La gran migració de persones a la recerca d´una vida millor durant els anys cinquantes i seixantes, tots provinents de diverses regions espanyoles, va posar seriament en perill la continuïtat de la nostre patrimoni nacional català. Diverses foren les circunstàncies, la primera el viure sota un dictadura feixista que condemnava tot el que formes part de la nostra identitat diferenciada, a la clandestinitat, o la persecució judicial, política i militar. La segona la qüantitat de persones de cultura diferent a la nostra desplaçades al nostre territori. I finalment la tercera, el fet que els qui venien consideraven Catalunya com una part més del seu país, Espanya, sense més diferencies que les de la climatologia o el tarannà diferent del qui habitaben aquests territoris que els acollien.
Aquesta psicologia, ha perdurat fins l´actualitat en molts dels ciutadans que fa anys s´establiren al nostre país, això sumat a l´assimilació que ha patit molta població catalana, amb la perdua de la conciència diferencial, fruït de molts anys de pressió espanyola, ens ha portat a la situació actual, on una bona part de població de Catalunya desprecia o menysté, tot el que tigui a veure amb l´identitat del nostre país. Molta població assumeix que això és una regió d´Espanya i ells com a espanyols, i dins la cultura espanyola, se senten a casa i sense necessitat de fer servir una cultura que em molts casos consideren moltesta, agressiva cap a ells o netament inferior.
Dificilment podem convertir en catalans a molts dels qui es consideren espanyols, fins i tot, anti-catalans. Ell diuen: "Som espanyols i estem al nostre país no necessitem res més". I crec que la tasca de canviar aquesta tendència és molt difícil, però per contra crec que tenim una nova gran oportunitat, el país s´està omplint d´una nova migració, aquesta migració no ve al país considerant-se espanyols, perquè no ho son, com tampoc ho som nosaltres, i això és un pas endavant. El nostre esforç s´ha de concentrar en admetre tots aquests nou-vinguts i fer-los catalans, o almenys que acceptin la nostra cultura i la nostra realitat, ells no tenen el frè de ser espanyols. Espanya no els hi va ni els hi ve. No desaprofitem aquesta oportunitat de crèixer i tirar endavant com país.
